ADVENT

Apunts.-

 

Déu és la causa de l’Advent, perquè esperem que Ell vingui... Però Ell està venint sempre cap a nosaltres. És per això que pel cristià, sempre és Advent.

L’Advent és un camí d’esperança, perquè Ell ve enmig de la misèria i la injustícia del nostre món.

 

El Messies pot venir en qualsevol momento,

només depèn de les nostres accions.

Déu està preparat per quan nosaltres ho estiguem.

Tal com va dir el rei David:

«La redempció arribarà avui – si escoltem la Seva veu».

 

Els cristians, a l’Advent, ens preparem per a recordar, de forma joiosa, la irrupció al món de «l’home nou» (Ef 2,15 / 4,24); el «Crist (que) manifesta l’home al mateix home» (Gaudium et Spes, nº 22)  

El Senyor Jesús no vindrà ple de glòria i majestat com ho feien els antics emperadors, ni com ho fan els papes en els seus viatges apostòlics. Ell vindrà petit i pobre en un estable de Betlem.

 

«la fe cristiana ens ofereix precisament el consol de què Déu és tan gran que pot fer-se petit». (J.Ratzinguer)

Nosaltres esperem un infant que es diu Jesús (Yoshua «Déu és Salvació»). Ell, serà un més entre nosaltres i morirà com un malfactor a la creu. Però Déu el ressuscità i li concedí tot el poder del cel i de la terra. (Mt 28,18)

La conversió ens obligarà a seguir més fidelment els seus passos a la terra amb l’esperança de poder ser ressuscitats amb ell. «Ell que et creà sense tu, no et salvarà sense tu» (Sant Agustí).

Hi ha tres personatges clau en l’Advent: Isaïes, Joan Baptista i Maria, mare de Jesús.

El poble d’Israel exiliat a Babilònia rep aquests anunci:  «Obriu en el desert / un camí al Senyor, / aplaneu en l'estepa / una ruta per al nostre Déu. /4 S'alçaran les fondalades, / s'abaixaran les muntanyes i els turons, / el terreny escabrós serà una plana, / i la serralada, una ampla vall. (Isaïes, 40,3-4)

Joan Baptista, l’últim dels gran profetes, anuncia que: «--Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d'ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies. 8 Jo us batejo amb aigua, però ell us batejarà amb l'Esperit Sant» (Mc 1,7-8) «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop» (Mt 3,2). «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes» (Mt 3,3).

Maria, la dona que fa possible la humanitat de Jesús, recita admirada: «--La meva ànima magnifica el Senyor, / ⁴⁷ el meu esperit celebra / Déu que em salva, / ⁴⁸ perquè ha mirat la petitesa / de la seva serventa.» (Lc 1,46-48).

«El primer pas perquè l’anunci de l'Evangeli pugui ser rebut és que les persones estiguin disposades a estimar i treballar per tot allò que fa més humana la vida».

«No hi ha cristianisme sense conversió a la  justícia. I la justícia troba la seva plenitud en l’amor. Aleshores, sols aleshores, podrà créixer en el cor de la persona l’experiència del Déu que és Amor» (Teodor Suau, Convent de St. Pere de les Puel·les).

Pagola, en els seus comentaris dels evangelis d’Advent, ha escrit: Jesús repeteix contínuament: «estigueu sempre desperts» El risc dels cristians és instal·lar-nos còmodament en les nostres creences, «acostumar-nos » a l’evangeli i viure endormiscats en l’observança tranquil·la d’una religió apagada.

Allò que identifica el veritable Messies i els qui el segueixen és el seu servei als qui pateixen; no les belles paraules, sinó les obres. Kierkegaard comença un dels seus tractats amb aquestes paraules: «Això són reflexions cristianes. Per això aquí no es parla d’amor, sinó de les obres de l’amor»

Bon NADAL

 

Salvador Sol

2a Temptació.- LA SEGURETAT / POSAR DÉU A PROVA

Apunts, 3a  Trobada (Curs 2013-2014).

El diable situa Jesús al capdamunt del temple i li demana que es llenci daltabaix. Déu: Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres . (Mt 4,6). Jesús respon: No temptis el Senyor, el teu Déu. (Mt 4,7)

És un diàleg entorn de l’Escriptura. «Talment con dos teòlegs que s’interpel·len». (Ratzinguer). «La temptació [del diable] té a veure en buscar la seguretat en Déu, en la línia del salm 91: Poder viure tranquil sostingut pels àngels i caminar sense entrebancs ni perills de cap tipus». (Pagola). Però Jesús no cau en la temptació; reacciona d’acord amb el Deuteronomi: ¹⁶ No poseu a prova el Senyor, el vostre Déu, com vau fer a Massà» (Dt 6,16).

Si Jesús respon al perfil de l’home fidel Déu haurà de complir en Ell la seva promesa. Si cau en la temptació i es produeix l’espectacle esperat, ningú podrà dubtar de la seva condició messiànica. «Una prova absolutament decisiva de fins a quin punt Déu estava amb Ell» (González Faus). Aleshores no tindria sentit la pregunta que es feia el poble d’Israel, extenuat, sortint de l’exili: El Senyor, és o no és amb nosaltres? (Ex 17, 7). Ni l’exclamació des de la creu:  Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» (Mc 15, 34).

La promesa de Déu és escatològica: «qui segueixi la voluntat de Déu ha de saber que enmig de tots els horrors que li puguin succeir no perdrà una última protecció. [...] No obstant, aquesta confiança que emana de l’Escriptura no ens autoritza a considerar que Déu està al nostre servei». (Ratzinguer).

Si Jesús hagués caigut en la temptació «La seva missió seria diferent de totes les missions humanes al no haver-hi espai per la fe». La qüestió està entre: «Un messianisme amb prestigi espectacular, o un messianisme en l'anonimat i l'ocultació que dóna el servei desinteressat a la condició humana. [...]: La religiositat, jueva o grega, amb les seves concepcions sobre els enviats divins, hauria optat pel primer. Jesús no: la seva intimitat amb Déu i la consciència de la seva unió amb Ell no les utilitza per privilegiar la seva missió Això hauria estat, per Jesús, "temptar Déu" (Mt 4, 7). El que va llegir la comunitat pasqual en la vida del Jesús terrenal és que havia dut a terme la seva missió amb la fe i el risc propis de totes les missions entre els homes». (González Faus, La nueva humanidad )).

Aquesta temptació és recorrent en la vida de Jesús; «els fariseus li demanaven un senyal messiànic inequívoc: ¹¹ Vingueren els fariseus i començaren a discutir amb Jesús. Per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel»  (Mc 8, 11).

Es tracta, doncs, d’una temptació aplicada a l'exercici mateix de la missió messiànica de Jesús, no pas a la seva necessitat personal o al rebuig d'afrontar plenament la condició humana, [sinó de demostrar que és verdaderament el Messies]. La temptació és més subtil, perquè sembla més desinteressada. La intervenció de Déu ja no es demana ara en profit propi [convertir les pedres ens pans], sinó pel bé de la missió acceptada. (González Faus).

«Jesús no va caure en la temptació, no es va llençar de dalt del temple. No va posar Déu a prova». Per això, racionalment, és pertinent preguntar-se: «El pobre, el dèbil, el fracassat que Déu no va protegir a la creu, que no va portar el benestar. [...] que no va tenir cap poder humà, és veritablement el Fill de Déu?». (Ratzinguer. El relato de las tentaciones de Jesús como espejo de su figura, Jubileo del Año 2000). La resposta només es pot troba en la fe.

Salvador Sol

1a TEMPTACIÓ: VÈNCER LES NECESSITATS

Apunts, 2a  Trobada (Curs 2013-2014).

Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans. «Jesús es resisteix a utilitzar Déu per a convertir les pedres en pans». Perquè «El primer que un necessita és menjar», Però «L’anhel del ser humà no s’apaga alimentant el seu cos. Necessitem molt més». (J.A. Pagola, Hacernos discípulos de Jesús)

A la creu, Jesús escoltarà també aquestes paraules, en forma d’escarni: «Si ets Fill de Déu, baixa de la creu» (Mt 27, 40).
La temptació de la religió consisteix: «En l'ús de Déu i de la relació privilegiada amb Ell, com a mitjà per alterar la condició humana en benefici propi, eludint d'aquesta manera la tasca de l'home en el món. [...] Com avantatge personal davant les forces ocultes i necessitats de la vida. (González Faus, La Humanidad Nueva)

• Bonhoeffer.- (teòleg protestant assassinat pels nazis) ha escrit, que la fe que Jesús té en Déu, «capgira tot el que l'home religiós espera de Déu».
• Alfred Delp.- (jesuïta assassinat pels nazis) ha escrit: «El pa és important; la llibertat és més important; però el més important de tot és l’adoració».

Aquesta interpel·lació: Si ets Fill de Déu... es repetirà al llarg de la seva vida. «a Jesús se li demanen proves. [...] Se li demana que faci un gran miracle que elimini tot dubte i demostri a cada u, de forma irrebatible, qui és». (J.Ratzinger, El relato de las tentaciones de jesús como espejo de su figura)
També nosaltres som temptats, quan «davant de certs esdeveniments (malalties greus, catàstrofes, holocaust, etc.) defugim les responsabilitats pròpies demanant: on és Déu?
Ratzinger posa de manifest el que molt sovint pensem: «Si Jesús és realment el Fill de Déu i no un il·luminat dels molts que han aparegut en la història, ha de mostrar-ho de forma més clara del que ho fa. Ha de donar a l’Església, si aquesta ha de ser la seva Església, un major grau de transparència del que té actualment».
En el mateix relat, Ratzinguer exposa que la resposta de Jesús (al maligne): no només de pa viu l’home, suposa que la recerca de Déu cal fer-la amb aquestes tres condicions: «a través de la seva paraula», «que és Déu qui ens dóna el pa», i que «la disponibilitat recíproca a compartir és un element essencial del miracle». Com succeeix en la multiplicació dels pans, en que Jesús té misericòrdia de la gent que «havien acudit per escoltar la paraula de Déu i s’havien oblidat de tot el demès». I, «Escoltar Déu és converteix en tenir vida en Déu, i passar de la fe a l’amor, al descobriment de l’altre. Jesús no és indiferent davant de la fam dels homes i dones, davant de les seves necessitats materials, però les situa en el context i en l’ordre correctes.
Malgrat la negativa de convertir les pedres ens pans, el pa està molt present en la vida de Jesús, fins convertir-se Ell mateix en «l’eucaristia de l’Església».
González Faus.- escriu que: «La primera temptació demostra que s’ha de satisfer la gana, però sense esperar miracles; és evident que s’han de convertir els deserts en pa, però no pas a base de rogatives, sinó d’esforç humà». «La filiació divina no elimina res de la condició humana. L'home no viu només de pa, sinó de tot allò que procedeix de Déu, és a dir: de tota la realitat de la vida, quan ha estat lliurada a ell perquè la domini». (Llibre citat)

 

Salvador Sol

LES TEMPTACIONS DE JESÚS.-

Apunts, 1a  Trobada (Curs 2013-2014).

 «Els relats de las temptacions (ens diuen que) Jesús, després del baptisme va romandre al desert i va sofrir atacs diabòlics» (J.Dupont, O.S.B.)  

·     Només en la mesura en que ha anat coneixent Déu, Jesús ha pogut saber qui és el Diable i derrotar-lo.

·     La revelació de Déu i la del Diable es troben vinculades en el mateix context de “desert” on Jesús ha estat, per un temps, company del Baptista.

·     Jesús entén que ja no és temps de batejar, esperant el que vingui després, sinó oposar-se directament i vèncer Satan. 

·     Jesús no inicia la seva missió del Regne a cegues, sinó que ha descobert i superat els poders que s’oposaven a aquests Regne, vinculats al diner (pa), triomf polític (regne del món) i la imposició religiosa (miracles). (Xabier Pikaza, El blog de X. Pikaza)

Els evangelistes no han distribuït les temptacions de Jesús, al llarg de la seva vida, sinó que les han agrupat just al començament de la seva vida pública,[...] Ajuntar les temptacions amb el baptisme té el sentit d’explicar que l’Esperit que es manifesta en el baptisme (teofania) és el mateix que impulsa Jesús al desert.  (José I. González Faus, La nueva humanidad)

·  Que ningú, quan és provat, no digui: «És Déu qui em tempta.» [...] Cadascú és temptat pels propis desigs, que l'atreuen i el sedueixen. (Jm 1, 13-14)

·  Sant Agustí.- La vida, mentre dura la nostra peregrinació, no pot estar lliure de temptacions; [...] ningú es pot conèixer a si mateix si no és temptat. (Com. del Salm 60).

Les temptacions (referides a Israel).- «No hi ha dubte que més de la meitat dels relats de Mateu i Lluc estan construïts amb cites del Deuteronomi». (J.Dupont, O.S.B.) i dels salms.
«L’experiència d’absoluta fiabilitat passa per la crisi típica de totes les relacions humanes: sovint aquesta confiança sembla veure’s defraudada i es desperta un dubte inevitable: és que Déu falla? Això és el que es pregunta Job, mentre els profetes d’Israel no es cansen de repetir: falla el poble, falla l’home!» (G. Faus, Unicitat de Déu, CJ 180)

·     En què falla el poble? En què falla l’home/dona?

·     Volent prescindir de Déu o pretenent utilitzar-lo en benefici propi. (Temptació latent)
·     Sant Agustí.- «La temptació pot consistir en aquestes dues coses: o en l’esperança d’aconseguir alguna comoditat temporal, o en el temor a perdre-la» (Sobre el Sermó de la Muntanya, 2).

 ·   Orígenes.- «Cal pregar no per deixar de ser temptats -cosa impossible - sinó per no ser enredats por la temptació» (Trat. sobre l’oració, 29).

Simone Wei.- «actualment, qui pensa en Crist com un condemnat de dret comú. [...[ L’Església, certament, no [...] i això duu a una falsificació de la seva creu i de la revelació de Déu en ella». La divinitat de Jesús deixa així de ser l’escàndol d’un Déu “delinqüent”. (G. Faus, Por de Jesús, Q.CJ-163).

«És diabòlic organitzar la religió com un sistema de creences i pràctiques que donen seguretat. No es construeix un món més humà refugiant-se cadascú en la seva pròpia religió. Cal assumir, a voltes, els compromisos arriscats, confiant en Déu, com Jesús». (J.A.Pagola, Hacernos discípulos de Jesús)

«No li va resultar gens fàcil a Jesús mantenir-se fidel a la missió rebuda del seu Pare, sense desviar-se de la seva voluntat. [...] Les temptacions li venien fins i tot dels seus deixebles més estimats.  

Ens cal identificar, avui les temptacions de la jerarquia, dels cristians i de les comunitats. Fer-nos-en conscients i afrontar-les com ho va fer Jesús, com a primer pas per a seguir-lo amb fidelitat. Una Església que no és conscient de les seves temptacions, falsejarà aviat la seva identitat i la seva missió» (J.A. Pagola, Comentari: Evangeli Mt 4,1-11)

 

Salvador Sol

CELEBRACIÓ EUCARÍSTICA DE PENTECOSTA

Apunts, 13a  Trobada. (Última del curs)

Pentecosta és la festa de l’Esperit. Cinquanta dies (quinquagèsima) després de la Pasqua gran (Pasqua florida) i deu dies després de l’Ascensió de Jesús glorificat com a Crist al cel. Els cristians celebrem la Pasqua Granada o de Pentecosta. Es tracta d’una data important, en que l’Esperit il·lumina tots els seguidors de Jesús; en que neix l’Església apostòlica.

Jahvé havia ordenat al poble celebrar la festa dita de les Set Setmanes en la que es donava gràcies per les collites: Celebra la festa de les Setmanes, al començament de la sega del blat, i la festa de les Collites, a la tardor. (Ex 34,22). Amb el temps, els jueus van convertir aquesta festa en la commemoració de l’Aliança del Sinaí (Ex 19-24), aquella en que Moisès va rebre l’encàrrec d’escriure la Llei, un cop alliberats de l’esclavitud d’Egipte.

L’Església primitiva va solapar aquesta celebració amb la de l’Esperit. Està documentat que el segle II, el bisbe Ireneu de Lió va demanar al papa Víctor (190) que no retirés de la communió els cristians orientals pel fet de fer coincidir aquesta celebració cristiana amb la tradicional del poble jueu.      

Pel teòleg Rovira Belloso, la Pentecosta ens assenyala el moment en que Crist «des de la dreta del Pare no cessa d’intervenir en el món» (Lumen Gentium)

Pel papa Francesc: «L’Esperit Sant és el gran do del Crist Ressuscitat que obre la nostra ment i el nostre cor a la Fe en Jesús, el Fill enviat pel Pare que ens condueix a la comunió amb Déu […] L’home -la dona- és com un caminant que travessant els deserts de la vida té set d’una aigua viva, I Jesús ens dóna aquesta aigua viva: és l’Esperit Sant, que procedeix del Pare i que Jesús vessa en els nostres cors. «Jo he vingut perquè  tinguin vida, i en tinguin a desdir. (Jn 10,10)

El cristià/cristiana és una persona que pensa i actua segons Déu; segons els dons que li ha donar l’Esperit.

Aquest és el do valuós que l’Esperit Sant porta en els nostres cors.

L’Esperit Sant ens ensenya a mirar amb els ulls de Crist, a viure la vida com la va viure Crist, a comprendre la vida com la va comprendre Crist». (Papa Francesc, homilia del 8 de maig de 2013)

Pagola ha escrit: «Déu no és propietat de l'Església. No pertany en exclusiva a les religions. Hem d'invocar la seva vinguda al món sencer tan necessitat de salvació: Vine Esperit creador de Déu. En el teu món no hi ha pau. Els teus fills i filles es maten de manera cega i cruel. No sabem resoldre els nostres conflictes sense recórrer a la força destructora de les armes.

Ens hem acostumat a viure en un món ple de sang per les guerres. Desperta en nosaltres el respecte a tot ésser humà. Fes-nos constructors de pau. No ens abandonis al poder del mal». (José Antonio Pagola)

Pentecosta és eucaristia: Crist se’ns dóna en l’Esperit. Per Rovira Belloso: «“L’eucaristia és un regal. [...] és un convit en el que el pa i el vi són aliment i beguda fonamentals. Es tracta del Pa de vida menjat per la fe, (cf. Jn 6, 51) i el vi, que com diu Marc: és la vida del Senyor. Per l’eucaristia, diu Pau: la mort del Senyor és anunciada fins que Ell vingui.

L’eucaristia ve a ser com un banquet humil que acaba en el misteri. I en el misteri s’hi ha d’entrar, ens hi hem de sentir acollits, i cal parlar al misteri, és a dir, a Déu.

Per l’eucaristia ens posem a les mans de Déu; en comú-unió, entre Crist i nosaltres.

Salvador Sol

UN MISTERI DE BONDAT

Al llarg dels segles, els teòlegs s'han esforçat per investigar el misteri de Déu aprofundint conceptualment en la seva naturalesa i exposant les seves conclusions amb diferents llenguatges. Però, sovint, les nostres paraules amaguen el seu misteri més que revelar-lo. Jesús no parla molt de Déu. Ens ofereix senzillament la seva experiència.

A Déu Jesús l'anomena "Pare" i l’experimenta com un misteri de bondat. El viu com una Presència bona que beneeix la vida i atrau els seus fills i filles a lluitar contra el que fa mal a l'ésser humà. Per a ell, aquest misteri últim de la realitat que els creients anomenem "Déu" és una Presència propera i amistosa que està obrint-se camí en el món per construir, amb nosaltres i al costat nostre, una vida més humana.

Jesús no separa mai aquest Pare del seu projecte de transformar el món. No pot pensar en ell com algú tancat en el seu misteri insondable, d'esquena al sofriment dels seus fills i filles. Per això, demana als seus seguidors obrir-se al misteri d'aquest Déu, creure en la Bona Notícia del seu projecte, unir-nos a ell per treballar per un món més just i més feliç per a tots, i buscar sempre que la seva justícia, la seva veritat i la seva pau regnin cada cop més entre nosaltres.

D'altra banda, Jesús s'experimenta a si mateix com "Fill" d'aquest Déu, nascut per impulsar a la terra el projecte humanitzador del Pare i per portar a la plenitud definitiva per sobre fins i tot de la mort. Per això, busca en tot moment el que vol el Pare. La seva fidelitat a ell el condueix a cercar sempre el bé dels seus fills i filles. La seva passió per Déu es tradueix en compassió per tots els que pateixen.

Per això, l'existència sencera de Jesús, el Fill de Déu, consisteix a guarir la vida i alleujar el sofriment, defensar les víctimes i reclamar per a elles justícia, sembrar gestos de bondat, i oferir a tothom la misericòrdia i el perdó gratuït de Déu: la salvació que ve del Pare.

Finalment, Jesús actua sempre impulsat per “l’Esperit" de Déu. És l'amor del Pare el que l'envia a anunciar als pobres la Bona Notícia del seu projecte salvador. És l'alè de Déu el que el mou a guarir la vida. És la seva força salvadora la que es manifesta en tota la seva trajectòria profètica.

Aquest Esperit no s'apagarà en el món quan Jesús se’n vagi. Ell mateix ho promet als seus deixebles. La força de l'Esperit els farà testimonis de Jesús, Fill de Déu, i col·laboradors del projecte salvador del Pare. Així vivim els cristians pràcticament el misteri de la Trinitat.

José Antonio Pagola, Publicat a Eclesalia. 

Traductor: Francesc Bragulat

NARRACIó I MISTERI DE LA RESURRECCIÓ

Apunts, 12a  Trobada.

Jesús és viu. Ho afirma Pau: ressuscità el tercer dia (1 Co 15,4). Pau va veure Crist, “perquè ha vist la llum que constitueix el més pregon de la seva persona”. Els evangelis destaquen més la presència corporal, fins i tot fan que (Jesús ressuscitat) mengi amb els apòstols, símbol del banquet celeste, per sobre de la Llum de l’Esperit que encegà a Pau, que són els dos pols del coneixement de Jesús.   

a)       Afirmar la presència de Crist no és el mateix que afirmar que Jesús va ser vist amb el cos seu físic, El cos de Crist, tot i ser igual al de Jesús en la Creu, ara té la condició de glorificat: ha esdevingut cos celeste, incorruptible, glorificat. És  dir: cos espiritual (1 Co 15,40-42; 44-46)

b)      Tampoc és el mateix afirmar que Crist és viu perquè el sepulcre és buit. La raó de la victòria de Jesús sobre la mort és l’amor del Pare que no deixa que el seu Fill experimenti la corrupció del sepulcre. (cf Sa1m 16,10) El criteri per la recerca de Jesús és aquell que diu; Perquè busqueu entre els morts aquell qui viu?. No és aquí. Ha ressuscitat . (Lc 24,6)

c)       Tampoc és el mateix afirmar la Resurrecció que afirmar que la resurrecció és un fet històric evident. L’evidència es fa clara en si mateixa per la percepció certíssima. La resurrecció és evident en la fe. Com diu, amb gran sentit comú Tomàs d’Aquino: “ningú no va veure com Jesús ressuscitava”. Ens calen signes que ens certifiquin l’esdeveniment de la resurrecció. Però cal afegir que són signes, no pas pures evidències fàctiques. Els signes cal entendre’ls; cal projectar-hi la Llum de l’Esperit que els clarifica. En síntesi: els apòstols van “veure” Crist amb els ulls de la fe. Con diu Tomàs d’Aquino:  oculata fidem viderunt  (Summa theol. III q 55, a 2 ad 1).

d)      Finalment, afirmar que l’aparició a Pau és a-típica respecta de les aparicions als altres apòstols no és enfocar bé les coses.  Pau percep la veu i la llum  -que li mostren el ressuscitat- d’una manera totalment miraculosa, que per a ell constitueix una veritable evidència de fe. Així exactament esdevé per als altres apòstols que perceben el ressuscitat en la llum de l’Esperit Sant, tant intensa espiritualment parlant com la que encegà Pau. Els apòstol no podien dubtar que Jesús era viu, tot i que els signes transmissors de la seva presència no fossin els corresponents al seu cos físic; el cos físic de Jesús ara és espiritual.

El cos gloriós de Crist conserva els senyals de la crucifixió: mireu-me les mans i els peus. Soc jo mateix. (Lc 24,39). Els deixebles el reconeixen: És el Senyor. Per això van creure (i creiem) que ve de Déu. Jo i el Pare som U. (Jn  20,28) 

Els senyals més importants de la Resurrecció són les aparicions que els evangelis col·loquen en primer pla. Són signes que provoquen una evidència en la fe, sense que això signifiqui una presència del cos físic de Jesús, sinó amb un cos espiritual. Per això: els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo. (Lc 14,16). Que Crist es “deixà veure” vol dir que la llum de l’Esperit que obre els ulls de la fe permet de veure i creure la nova corporalitat de Crist gloriós.

És importantíssima l’afirmació que els deixebles han vist a Crist amb els ulls de la fe, perquè diu Pau que només la fe pot “veure” allò que pertany al misteri. Però també és molt important l’afirmació que, fins i tot per “veure” i “creure” que Jesús és viu, cal la paraula de la fe que escoltem amb l’oïda. Nosaltres també creiem per les paraules de la Comunitat apostòlica. I en que algunes de les nostres “aparicions” són les “mocions” (impulsos) de la Gràcia, és a dir, de l’Esperit. 

La tradició ens ha transmès que el cos no estava a la tomba. D’aquí que l’evangelista pugui fer dir a l’àngel: no és aquí, quan per la naturalesa de les coses el cos havia de ser-hi. Per això el sepulcre buit funciona com a signe (miracle) i el deixeble estimat pot passar del “veure” al “creure” quan entra a la cambra mortuòria i veu que el cos no hi és; hi ha una buidor significativa.    

Jesús posseeix la Resurrecció rebuda del Pare com a seva, de la mateixa manera que la seva Paraula que nosaltres escoltem és seva i del Pare. (cf. Jn 14,24).  Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare (Jn 14,7). El Ressuscitat s’adreça als seus amb la salutació pasqual: Pau a vosaltres. I ho fa tanmateix a l’Església que som nosaltres en Crist i Crist en nosaltres. L’evangeli de Joan destaca la sang i l’aigua que brolla del costat de Crist: sang i aigua que simbolitzen els sagraments del Baptisme i de l’Eucaristia. Els dos sagraments que “fan” l’Església. 

Salvador Sol,

sobre el llibre Qui és Jesús de Natzaret de Rovira Belloso