SEMPRE ÉS POSSIBLE DE REACCIONAR

Evangeli (Mc 13,33-37) – diumenge 29 de novembre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- ³³ »Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment. ³⁴ Passa com amb un home que se'n va a terres llunyanes. Deixa casa seva, després de donar facultats als seus servents i confiar a cada un la seva tasca; i al porter li mana que vetlli. ³⁵ Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà l'amo de la casa: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada; ³⁶ no fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint. ³⁷ El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu! (Mc 13,33-37.BCI)

 

Comentari.- La desesperació no és sempre la que destrueix en nosaltres l’esperança i el desig de continuar caminant dia a dia plens de vida. A canvi, es podria dir que l’esperança es va diluint en nosaltres gairebé sempre de manera silenciosa i gairebé imperceptible.

Potser sense adonar-nos-en, la nostra vida va perdent color i intensitat. A poc a poc sembla que tot comença a ser pesat i avorrit. Anem fent més o menys el que hem de fer, però la vida no ens «omple».

Un dia vam comprovar que la veritable alegria ha anat desapareixent del nostre cor. Ja no som capaços d’assaborir el que hi ha de bo, de bell i de gran a l’existència.

A poc a poc tot se’ns ha anat complicant. Potser ja no esperem gran cosa de la vida ni de ningú. Ja no creiem ni tan sols en nosaltres mateixos. Tot ens sembla inútil i gairebé sense sentit.

L’amargor i el mal humor s’apoderen de nosaltres cada vegada amb més facilitat. Ja no cantem. Dels nostres llavis no surten sinó somriures forçats. Fa temps que no aconseguim resar.

Potser comprovem amb tristesa que el nostre cor s’ha anat endurint i avui amb prou feines estimem de veritat a ningú. Incapaços d’acollir i d’escoltar els que trobem dia a dia en el nostre camí, només sabem queixar-nos, condemnar i desqualificar.

A poc a poc hem anat caient en l’escepticisme, la indiferència o «la mandra total». Cada vegada amb menys forces per a tot el que exigeixi veritable esforç i superació, ja no volem córrer nous riscos. No val la pena. Preocupats per moltes coses que ens semblaven importants, la vida se’ns ha anat escapant. Hem envellit interiorment i alguna cosa està a punt de morir dins nostre. Què podem fer?

El primer és despertar i obrir els ulls. Tots aquests símptomes són indici clar que tenim la vida mal plantejada. Aquest malestar que sentim és el senyal d’alarma que ha començat a sonar dins nostre.

Res no està perdut. No podem de sobte sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, però podem reaccionar. Cal preguntar-se què és el que hem descuidat fins ara, què és el que hem de canviar, a què hem de dedicar més atenció i més temps. Les paraules de Jesús s’adrecen a tothom: «Vetlleu». Potser, avui mateix hem de prendre alguna decisió.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

LA SORPRESA FINAL

Evangeli (Mt 25,31-46) – diumenge 22 de novembre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.- ³¹ »Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. ³² Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, ³³ i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. ³⁴ Aleshores el rei dirà als de la seva dreta:

»--Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. ³⁵ Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; ³⁶ anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.

³⁷ »Llavors els justos li respondran:

»--Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ³⁸ ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ³⁹ ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?

⁴⁰ »El rei els respondrà:

»--Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.

⁴¹ »Després dirà als de la seva esquerra:

»--Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. ⁴² Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; ⁴³ era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar.

⁴⁴ »Llavors ells li respondran:

»--Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?

⁴⁵ »Ell els contestarà:

»--Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi.

⁴⁶ »I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna. (Mt25, 31-46. MCI)

 

Comentari.- Els cristians portem vint segles parlant de l’amor. Repetim constantment que l’amor és el criteri últim de tota actitud i comportament. Afirmem que des de l’amor serà pronunciat el judici definitiu sobre totes les persones, estructures i realitzacions dels homes. No obstant això, amb aquest llenguatge tan bell de l’amor, podem estar ocultant amb freqüència el missatge autèntic de Jesús, molt més directe, senzill i concret.

És sorprenent observar que Jesús gairebé mai pronuncia en els evangelis la paraula «amor». Tampoc en aquesta paràbola que ens descriu la sort final dels humans. Al final no se’ns jutjarà de manera general sobre l’amor, sinó sobre alguna cosa molt més concreta: què hem fet quan ens hem trobat amb algú que ens necessitava? Com hem reaccionat davant els problemes i patiments de persones concretes que hem anat trobant en el nostre camí?

Allò decisiu en la vida no és el que diem o pensem, el que creiem o el que escrivim. No n’hi ha prou tampoc amb sentiments bells ni amb protestes estèrils. L’important és ajudar a qui ens necessita.

La majoria dels cristians ens sentim satisfets i tranquils perquè no fem cap mal especialment greu a ningú. Se’ns oblida que, segons l’advertiment de Jesús, estem preparant el nostre fracàs final sempre que tanquem els nostres ulls a les necessitats alienes, sempre que eludim qualsevol responsabilitat que no sigui en benefici propi, sempre que ens acontentem amb criticar-ho tot, sense donar un cop de mà a ningú.

La paràbola de Jesús ens obliga a fer-nos preguntes molt concretes: ¿estic fent alguna cosa per algú?, a quines persones puc ajudar?, què faig perquè regni una mica més de justícia, solidaritat i amistat entre nosaltres?, què més podria fer?

L’últim i decisiu ensenyament de Jesús és aquest: el Regne de Déu és i serà sempre dels qui estimen el pobre i l’ajuden en la seva necessitat. Això és l’essencial i definitiu. Un dia se’ns obriran els ulls i descobrirem amb sorpresa que l’amor és l’única veritat, i que Déu regna allà on hi ha homes i dones capaços d’estimar i preocupar-se pels altres.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

DESPERTAR LA RESPONSABILITAT

Evangeli (Mt 25,14-30) – diumenge 15 de novembre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- ¹⁴ »De manera semblant, un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. ¹⁵ A un li donà cinc talents; a l'altre, dos, i a l'altre, un —a cada un segons la seva capacitat—, i després se'n va anar.

»Immediatament, ¹⁶ el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. ¹⁷ Igualment, el qui n'havia rebut dos en va guanyar dos més. ¹⁸ Però el qui n'havia rebut un se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo.

¹⁹ »Al cap de molt de temps arriba l'amo d'aquells servents i es posa a passar comptes amb ells. ²⁰ Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, tot dient:

»--Senyor, em vas confiar cinc talents; mira: n'he guanyat cinc més.

²¹ »L'amo li va dir:

»--Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor.

²² »Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué:

»--Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n'he guanyat dos més.

²³ »L'amo li va dir:

»--Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor.

²⁴ »Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué:

»--Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. ²⁵ Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu.

²⁶ »Però l'amo li va respondre:

»--Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. ²⁷ Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. ²⁸ Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. ²⁹ Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. ³⁰ I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. (Mt 25,14-30, MCI)

 

Comentari.- La paràbola dels talents és un relat obert que es presta a lectures diverses. De fet, comentaristes i predicadors l’han interpretat amb freqüència en un sentit al·legòric orientat en diferents direccions. És important que ens centrem en l’actuació del tercer servent, atès que és objecte de més atenció i ocupa més espai en la paràbola.

La seva conducta és estranya. Mentre els altres servents es dediquen a fer fructificar els béns que els ha confiat el seu senyor, al tercer no se li acut res millor que «amagar sota terra» el talent rebut per conservar-lo segur. Quan el senyor arriba, el condemna com a servent «dolent i gandul» que no ha entès res. Com s’explica el seu comportament?

Aquest servent no se sent identificat amb el seu senyor ni amb els seus interessos. En cap moment actua mogut per l’amor. No estima el seu senyor, li té por. I és precisament aquesta por la que el porta a actuar cercant la seva pròpia seguretat. Ell mateix ho explica tot: «Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent».

Aquest servent no entén en què consisteix la seva veritable responsabilitat. Pensa que està responent a les expectatives del seu senyor conservant el seu talent segur, tot i que improductiu. No coneix el que és una fidelitat activa i creativa. No s’implica en els projectes del seu senyor. Quan aquest arriba, li ho diu clarament: «Aquí tens el que és teu».

En aquests moments en què, segons sembla, el cristianisme de molts ha arribat a un punt en què allò primordial és «conservar» i no tant cercar amb coratge camins nous per acollir, viure i anunciar el seu projecte del regne de Déu, hem d’escoltar atentament la paràbola de Jesús. Avui ens la diu a nosaltres.

Si mai ens sentim cridats a seguir les exigències de Crist més enllà del que ens han ensenyat i manat sempre; si no arrisquem res per fer una Església més fidel a Jesús; si ens mantenim aliens a qualsevol conversió que ens pugui complicar la vida; si no assumim la responsabilitat del regne com ho va fer Jesús, cercant «vi nou en bots nous», és que necessitem aprendre la fidelitat activa, creativa i arriscada a la qual ens convida la seva paràbola.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

ABANS QUE SIGUI MASSA TARD

Evangeli (Mt 25,1-13) – diumenge 08 de novembre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 Evangeli,. ¹ »Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l'espòs. ² N'hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades. ³ Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. ⁴ En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes.

⁵ »Com que l'espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. ⁶ A mitjanit es va sentir un clam:

»--L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!

⁷ »Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. ⁸ Les noies sense seny van dir a les assenyades:

»--Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s'apaguen.

⁹ »Les assenyades respongueren:

»--Potser no n'hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu.

¹⁰ »Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l'espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada.

¹¹ »Finalment arribaren també les altres noies i deien:

»--Senyor, Senyor, obre'ns!

¹² »Però ell va respondre:

»--Us asseguro que no us conec.

¹³ »Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora. (M 25,1-13. MCI)

 

Comentari.- Mateu va escriure el seu evangeli en uns moments crítics per als seguidors de Jesús. La vinguda de Crist s’anava retardant. La fe de molts d’ells es relaxava. Calia revifar de nou la conversió primera recordant una paràbola de Jesús.

El relat ens parla d’una festa de noces. Plenes de joia, un grup de noies «surten a rebre l’espòs». No totes van ben preparades. Unes es van endur oli per encendre les seves torxes; a les altres ni se’ls ha ocorregut pensar-hi. Creuen que n’hi ha prou amb portar torxes a les mans.

Com que l’espòs triga a arribar, «els vingué son a totes i es van adormir». Els problemes comencen quan s’anuncia l’arribada de l’espòs. Les noies previsores encenen les seves torxes i entren amb ell al banquet. Les insensates es veuen obligades a sortir a comprar-ne. Quan tornen, «la porta era tancada». És massa tard.

És un error cercar un significat secret a «l’oli»: ¿serà una al·legoria per parlar del fervor espiritual, de la vida interior, de les bones obres, de l’amor…? La paràbola és senzillament una crida a viure l’adhesió a Crist de manera responsable i lúcida ara mateix, abans que sigui massa tard. Cadascú sabrà què és el que ha de cuidar.

És una irresponsabilitat dir-nos cristians i viure la pròpia religió sense fer més esforços per assemblar-nos a ell. És un error viure amb autocomplaença en la pròpia Església sense plantejar-nos una veritable conversió als valors evangèlics. És propi d’inconscients sentir-nos seguidors de Jesús sense «entrar» en el projecte de Déu que ell va voler posar en marxa.

En aquests moments en què és tan fàcil «relaxar-se», caure en l’escepticisme i «anar tirant» pels camins segurs de sempre, només trobo una manera d’estar a l’Església: convertint-nos a Jesucrist.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

ANAR A LES CRUÏLLES DELS CAMINS*

Evangeli  (Mt 22,1-14) – diumenge 11 d’octubre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-

¹ Jesús es posà a parlar-los novament en paràboles. Els digué:

² --Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. ³ Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. ⁴ Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec:

»--Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces!

⁵ »Però ells no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci; ⁶ i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. ⁷ El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. 8 Llavors va dir als seus servents:

^»--El banquet de noces és a punt, però els convidats no n'eren dignes; ⁹ aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu.

¹⁰ »Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s'omplí de convidats.

¹¹ »Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s'adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, ¹² i li digué:

»--Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?

»Però ell va callar. ¹³ Llavors el rei digué als qui servien:

»--Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. ¹⁴ Perquè molts són cridats, però pocs són escollits. (Mt 22,1-14. MCI)

 

Comentari.- Jesús coneixia molt bé la vida dura i monòtona dels camperols. Sabia com esperaven l’arribada del dissabte per «alliberar-se» de la feina. Els veia gaudir a les festes i en els casaments. Quina experiència podia haver-hi de més joiosa per aquella gent que ser convidats a un banquet i poder seure a taula amb els veïns a compartir una festa de noces?

Mogut per la seva experiència de Déu, Jesús es posà a parlar d’una manera sorprenent. La vida no és només aquesta vida de treballs i preocupacions, penes i disgustos. Déu està preparant una festa final per a tots els seus fills i filles. A tots ens vol veure asseguts al seu costat, al voltant d’una mateixa taula, gaudint per sempre d’una vida plenament feliç.

No s’acontentava només amb parlar així de Déu. Ell mateix convidava a tots a la seva taula i menjava fins i tot amb pecadors i indesitjables. Volia ser per a tots la gran invitació de Déu a la festa final. Els volia veure rebent amb goig la seva crida, i creant entre tots un clima més amistós i fratern que els preparés adequadament per a la festa final.

Què ha estat d’aquesta invitació?, qui l’anuncia?, qui l’escolta?, on es poden tenir notícies d’aquesta festa? Satisfets amb el nostre benestar, sords a tot el que no sigui el nostre propi interès, no creiem necessitar Déu. ¿No ens estem acostumant a poc a poc a viure sense necessitat d’una esperança última?

A la paràbola de Mateu, quan els que tenen terres i negocis rebutgen la invitació, el rei diu als seus criats: «aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu». L’ordre és inaudita, però reflecteix el que sent Jesús. Malgrat tant de rebuig i menyspreu hi haurà festa. Déu no ha canviat. Cal continuar convidant.

Però ara el millor és anar a «les cruïlles dels camins» per on transiten tantes persones errants, sense terres ni negocis, als quals ningú ha convidat mai a una festa. Ells poden entendre millor que ningú la invitació. Ells poden recordar-nos la necessitat última que tenim de Déu. Poden ensenyar-nos l’esperança.

*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

EL RISC DE DEFRAUDAR DÉU*

Evangeli (Mt 21,33-43) - diumenge 04 d’octubre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- ³³ »Escolteu una altra paràbola: Hi havia un propietari que va plantar una vinya, la va envoltar d'una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia . Després la va arrendar a uns vinyaters i se'n va anar lluny. ³⁴ Quan s'acostava el temps de la verema, envià els seus servents als vinyaters per rebre'n els fruits que li corresponien; ³⁵ però els vinyaters van agafar els servents, i a l'un el van apallissar, a l'altre el van matar, i a l'altre van apedregar-lo. ³⁶ Novament els envià altres servents, més nombrosos que els primers, però els van tractar igual. ³⁷ Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: "Al meu fill, el respectaran." ³⁸ Però els vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: "Aquest és l'hereu: vinga, matem-lo i quedem-nos la seva heretat!" ³⁹ L'agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar.

⁴⁰ »Quan vingui l'amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?

⁴¹ Li responen:

--Farà morir de mala manera aquells mals homes i arrendarà la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits al seu temps.

⁴² Jesús els diu:

--¿No heu llegit mai allò que diu l'Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen?

⁴³ »Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar. (Mt 21, 33-43. BCI)

 

Comentaru.- La paràbola dels «vinyaters homicides» és tan dura que als cristians ens costa pensar que aquest advertiment profètic, adreçat per Jesús als dirigents religiosos del seu temps, tingui res a veure amb nosaltres.

El relat parla d’uns pagesos encarregats per un senyor de treballar la seva vinya. Arribat el temps de la verema passa una cosa sorprenent i inesperada. Els pagesos es neguen a lliurar la collita. El senyor no recollirà els fruits que tant espera.

La seva gosadia és increïble. Un darrere l’altre, van matant els criats que el senyor els envia per recollir els fruits. Més encara. Quan els envia el seu propi fill, el treuen «fora de la vinya» i el maten per quedar com a únics amos de tot.

Què pot fer el senyor de la vinya amb aquests pagesos? Els dirigents religiosos, que escolten nerviosos la paràbola, treuen una conclusió terrible: els farà morir i traspassarà la vinya a uns altres vinyaters «que li donin els fruits al seu temps». Ells mateixos s’estan condemnant. Jesús els ho diu a la cara: «Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar».

A la «vinya de Déu» no hi ha lloc per als que no aporten fruits. En el projecte del regne de Déu que Jesús anuncia i promou no poden seguir ocupant un lloc «pagesos» indignes que no reconeguin l’autoritat del seu Fill, perquè se senten propietaris, senyors i amos del poble de Déu. Han de ser substituïts per «un poble que produeixi fruits».

A vegades pensem que aquesta paràbola tan amenaçadora val per al poble de l’Antic Testament, però no per a nosaltres, que som el poble de la Nova Aliança i tenim ja la garantia que Crist estarà sempre amb nosaltres.

És un error. La paràbola està parlant també de nosaltres. Déu no ha de beneir un cristianisme estèril del qual no rep els fruits que espera. No té per què identificar-se amb les nostres incoherències, desviacions i poca fidelitat. També ara Déu vol que els treballadors indignes de la seva vinya siguin substituïts per un poble que produeixi fruits dignes del Regne de Déu.

*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

LES COSES NO SÓN SEMPRE EL QUE SEMBLEN*

Evangeli (Mt 21,28-32) - diumenge 27 de setembre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.- ²⁸ »Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir:

»--Fill, vés avui a treballar a la vinya.

²⁹ »Ell li va respondre:

»--No hi vull anar.

»Però després se'n penedí i va anar-hi. ³⁰ Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre:

»--De seguida, senyor.

»Però no hi va anar.

³¹ Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare?

Li responen:

--El primer.

Jesús els diu:

--Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. ³² Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que Déu vol, però no el vau creure. Els publicans i les prostitutes sí que el van creure; en canvi, vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l'heu cregut (Mt 21,28-32) .

 

Comentari.- La paràbola és una de les més clares i simples. Un pare s’acosta als seus dos fills per demanar-los que vagin a treballar a la vinya. El primer li respon amb una negativa rotunda: «No hi vull anar». Després ho pensa millor i va a treballar. El segon reacciona amb una docilitat ostentosa: «De seguida, senyor». No obstant això, tot es queda en paraules, doncs no va a la vinya.

També el missatge de la paràbola és clar i fora de tota discussió. Davant Déu, l’important no és «parlar» sinó fer; allò decisiu no és prometre o confessar, sinó complir la seva voluntat. Les paraules de Jesús no tenen res d’original.

L’original és l’aplicació que, segons l’evangelista Mateu, llança Jesús als dirigents religiosos d’aquella societat: «En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu». Serà veritat el que diu Jesús?

Els escribes parlen constantment de la llei: el nom de Déu és sempre en els seus llavis. Els sacerdots del temple lloen Déu sense descans; la seva boca és plena de salms. Ningú dubtaria que estan fent la voluntat del Pare. Però les coses no són sempre com semblen. Els recaptadors i les prostitutes no parlen a ningú de Déu. Fa temps que han oblidat la seva llei.

No obstant això, segons Jesús, van per davant dels grans sacerdots i mestres de la llei en el camí del Regne de Déu.

Què podia veure Jesús en aquells homes i dones menyspreats per tothom? Potser la seva humiliació. Potser un cor més obert a Déu i més necessitat del seu perdó. Potser una comprensió i una proximitat més gran als últims de la societat. Potser menys orgull i prepotència que la dels escribes i grans sacerdots.

Els cristians hem omplert de paraules molt boniques la nostra història de vint segles. Hem construït sistemes impressionants que recullen la doctrina cristiana amb profunds conceptes. No obstant això, avui i sempre, la veritable voluntat del Pare la fan aquells que tradueixen en fets l’evangeli de Jesús i aquells que s’obren amb senzillesa i confiança al seu perdó.

*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat