Evangeli (Mt 25,1-13) – diumenge 08 de novembre de 2020, i comentari de J.A.Pagola
5 »Com
que l'espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. 6 A
mitjanit es va sentir un clam:
»--L'espòs és aquí. Sortiu a
rebre'l!
7 »Llavors
totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves
torxes. 8 Les
noies sense seny van dir a les assenyades:
»--Doneu-nos
oli del vostre, que les nostres torxes s'apaguen.
9 »Les
assenyades respongueren:
»--Potser no
n'hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en
venen i us en compreu.
10 »Mentre
anaven a comprar-ne, va arribar l'espòs, i les qui estaven a punt entraren amb
ell a les noces. I la porta quedà tancada.
11 »Finalment
arribaren també les altres noies i deien:
»--Senyor, Senyor, obre'ns!
12 »Però
ell va respondre:
»--Us asseguro que no us
conec.
13 »Vetlleu,
doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora. (M 25,1-13. MCI)
Comentari.- Mateu va escriure el seu evangeli en
uns moments crítics per als seguidors de Jesús. La vinguda de Crist s’anava
retardant. La fe de molts d’ells es relaxava. Calia revifar de nou la conversió
primera recordant una paràbola de Jesús.
El
relat ens parla d’una festa de noces. Plenes de joia, un grup de noies «surten
a rebre l’espòs». No totes van ben preparades. Unes es van endur oli per
encendre les seves torxes; a les altres ni se’ls ha ocorregut pensar-hi. Creuen
que n’hi ha prou amb portar torxes a les mans.
Com
que l’espòs triga a arribar, «els vingué son a totes i es van adormir». Els
problemes comencen quan s’anuncia l’arribada de l’espòs. Les noies previsores
encenen les seves torxes i entren amb ell al banquet. Les insensates es veuen
obligades a sortir a comprar-ne. Quan tornen, «la porta era tancada». És massa
tard.
És
un error cercar un significat secret a «l’oli»: ¿serà una al·legoria per parlar
del fervor espiritual, de la vida interior, de les bones obres, de l’amor…? La
paràbola és senzillament una crida a viure l’adhesió a Crist de manera
responsable i lúcida ara mateix, abans que sigui massa tard. Cadascú sabrà què
és el que ha de cuidar.
És
una irresponsabilitat dir-nos cristians i viure la pròpia religió sense fer més
esforços per assemblar-nos a ell. És un error viure amb autocomplaença en la
pròpia Església sense plantejar-nos una veritable conversió als valors
evangèlics. És propi d’inconscients sentir-nos seguidors de Jesús sense
«entrar» en el projecte de Déu que ell va voler posar en marxa.
En
aquests moments en què és tan fàcil «relaxar-se», caure en l’escepticisme i
«anar tirant» pels camins segurs de sempre, només trobo una manera d’estar a
l’Església: convertint-nos a Jesucrist.
José Antonio
Pagola
Traductor:
Francesc Bragulat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada