Evangeli (Mc 13,33-37) – diumenge 29 de novembre de 2020, i comentari de J.A.Pagola
Evangeli.- 33 »Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan
serà el moment. 34 Passa com amb un home que se'n va a terres
llunyanes. Deixa casa seva, després de donar facultats als seus servents i
confiar a cada un la seva tasca; i al porter li mana que vetlli. 35 Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà l'amo
de la casa: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada; 36 no fos cas que arribés sobtadament i us trobés
dormint. 37 El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom:
Vetlleu! (Mc 13,33-37.BCI)
Comentari.- La
desesperació no és sempre la que destrueix en nosaltres l’esperança i el desig
de continuar caminant dia a dia plens de vida. A canvi, es podria dir que
l’esperança es va diluint en nosaltres gairebé sempre de manera silenciosa i
gairebé imperceptible.
Potser
sense adonar-nos-en, la nostra vida va perdent color i intensitat. A poc a poc
sembla que tot comença a ser pesat i avorrit. Anem fent més o menys el que hem
de fer, però la vida no ens «omple».
Un
dia vam comprovar que la veritable alegria ha anat desapareixent del nostre
cor. Ja no som capaços d’assaborir el que hi ha de bo, de bell i de gran a
l’existència.
A
poc a poc tot se’ns ha anat complicant. Potser ja no esperem gran cosa de la
vida ni de ningú. Ja no creiem ni tan sols en nosaltres mateixos. Tot ens
sembla inútil i gairebé sense sentit.
L’amargor
i el mal humor s’apoderen de nosaltres cada vegada amb més facilitat. Ja no
cantem. Dels nostres llavis no surten sinó somriures forçats. Fa temps que no
aconseguim resar.
Potser
comprovem amb tristesa que el nostre cor s’ha anat endurint i avui amb prou
feines estimem de veritat a ningú. Incapaços d’acollir i d’escoltar els que
trobem dia a dia en el nostre camí, només sabem queixar-nos, condemnar i
desqualificar.
A
poc a poc hem anat caient en l’escepticisme, la indiferència o «la mandra
total». Cada vegada amb menys forces per a tot el que exigeixi veritable esforç
i superació, ja no volem córrer nous riscos. No val la pena. Preocupats per
moltes coses que ens semblaven importants, la vida se’ns ha anat escapant. Hem
envellit interiorment i alguna cosa està a punt de morir dins nostre. Què podem
fer?
El
primer és despertar i obrir els ulls. Tots aquests símptomes són indici clar
que tenim la vida mal plantejada. Aquest malestar que sentim és el senyal
d’alarma que ha començat a sonar dins nostre.
Res
no està perdut. No podem de sobte sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, però
podem reaccionar. Cal preguntar-se què és el que hem descuidat fins ara, què és
el que hem de canviar, a què hem de dedicar més atenció i més temps. Les
paraules de Jesús s’adrecen a tothom: «Vetlleu». Potser, avui mateix hem de
prendre alguna decisió.
José Antonio
Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada