ESCOLTAR LA VEU DE JESÚS

Comentari a l’evangeli (Jn 10,1-10) per J.A.Pagola

Veure evangeli:

En aquell temps, Jesús parlà així: «Us ho dic amb tota veritat: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obre la porta, i les ovelles reconeixen la seva veu; crida les que són seves, cadascuna pel seu nom, i les fa sortir. Quan té a fora totes les seves, camina al davant, i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys». Jesús els parlà amb aquest llenguatge, però ells no entengueren què volia dir. Jesús continuà: «Us ho dic amb tota veritat: Jo soc la porta de les ovelles. Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers, però les ovelles no en feien cas. Jo soc la porta. Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. Els lladres només venen per robar, matar i fer destrossa. Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir».

Comentari:

En alguns àmbits de l’Església s’insisteix més que mai en la necessitat d’un magisteri eclesiàstic fort per dirigir els fidels enmig de la crisi actual. Aquestes crides no aconsegueixen, però, aturar la seva creixent «devaluació» entre amplis sectors de cristians.

De fet, no poques intervencions dels bisbes provoquen reaccions oposades. Uns les lloen amb fervor, altres les critiquen durament, i la majoria les obliden pocs dies després. Mentrestant, a l’evangeli se’ns recorden unes paraules de Jesús que ens interpel·len a tots: «Les ovelles segueixen el pastor perquè reconeixen la seva veu».

El primer i decisiu també avui és que, a l’Església, els creients escoltem «la veu» de Jesucrist en tota la seva originalitat i puresa, no el pes de les tradicions ni la novetat de les modes, no les «preocupacions» dels eclesiàstics ni els «gustos» dels teòlegs, no els nostres interessos, pors o acomodacions.

Això exigeix no confondre sense més ni més la veu de Jesucrist amb qualsevol paraula que es pronuncia a l’Església. No hem de donar per suposat que en tota intervenció dels bisbes, en tota predicació dels capellans, en tot escrit dels teòlegs o en tota exposició dels catequistes, s’està escoltant fidelment la veu de Jesús.

Sempre hi ha un risc. Que omplim l’Església d’escrits i cartes pastorals, de documents i llibres de teologia, de catequesi i predicacions, substituint amb el nostre soroll la veu inconfusible de Jesús, el nostre únic mestre. Ho recordava una vegada i una altra el bisbe sant Agustí: «Tenim un sol mestre. I, sota ell, tots som condeixebles. No ens vam constituir en mestres pel fet de parlar des de la trona. El veritable Mestre parla des de dins».

Ens hem de preguntar si la paraula que se sent a l’Església prové de Galilea i neix de l’Esperit del Ressuscitat. Això és decisiu, ja que el magisteri, la predicació o la teologia han de ser una invitació perquè tots i cadascun dels creients escoltem de manera fidel la veu de Crist. Només quan hom «aprèn» alguna cosa de Jesús es converteix en el seu seguidor.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per Jaume Rcabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 30 d’abril, IV de Pasqua de l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escoltar la veu de Jesús”, té com a fonament els fragments (1-10) del capítol 10 de l’evangeli joànic.

Una nova homilia, on se’ns insisteix una vegada més, en la necessitat d’escoltar de manera inequívoca i preferent, la veu de Jesús, tot i així en l’inici de l’homilia se’ns recorda que: En alguns àmbits de l’Església s’insisteix més que mai en la necessitat d’un magisteri eclesiàstic fort per dirigir els fidels enmig de la crisi actual.

Tota una afirmació que sona o que exterioritza la nostàlgia vers aquell magisteri que vàrem patir durant el “nacional-catolicisme” del temps de la dictadura. L’homilia, però és molt contundent quan afirma: a l’evangeli se’ns recorden unes paraules de Jesús que ens interpel·len a tots: «Les ovelles segueixen el pastor perquè reconeixen la seva veu».

Conseqüentment, és fonamental i bàsic que: El primer i decisiu també avui és que, a l’Església, els creients escoltem «la veu» de Jesucrist en tota la seva originalitat i puresa, no el pes de les tradicions ni la novetat de les modes, no les «preocupacions» dels eclesiàstics ni els «gustos» dels teòlegs, no els nostres interessos, pors o acomodacions.

Per tant és molt important No donar per suposat que en tota intervenció dels bisbes, en tota predicació dels capellans, en tot escrit dels teòlegs o en tota exposició dels catequistes, s’està escoltant fidelment la veu de Jesús. Veus ací una afirmació clara i contundent que ens transmet l’homilia, tot acompanyar-la d’una afirmació de qui també fou bisbe: Ho recordava una vegada i una altra el bisbe sant Agustí: «Tenim un sol mestre. I, sota ell, tots som condeixebles. No ens vam constituir en mestres pel fet de parlar des de la trona. El veritable Mestre parla des de dins». Ens hem de preguntar si la paraula que se sent a l’Església prové de Galilea i neix de l’Esperit del Ressuscitat.

En la seva conclusió, l’homilia ens diu el com i de quina manera podem passar a ser un bon cristià: Només quan hom «aprèn» alguna cosa de Jesús es converteix en el seu seguidor.

Al·leluia Jo 10,14

Jo soc el bon pastor, diu el Senyor:

jo reconec les meves ovelles,

i elles em reconeixen a mi.

Una vegada més l’homilia de l’equip del Pagola, és clar i al mateix temps contundent, com per exemple quan ens diu: El primer i decisiu també avui és que, a l’Església, els creients escoltem «la veu» de Jesucrist en tota la seva originalitat i puresa, no el pes de les tradicions ni la novetat de les modes, no les «preocupacions» dels eclesiàstics ni els «gustos» dels teòlegs, no els nostres interessos, pors o acomodacions. Malauradament, massa sovint les homilies són una descripció molt literària del que està escrit en les lectures de l’eucaristia dominical, però sense –ja sigui per no perdre “punts” davant del bisbe o ja sigui perquè segueixen fil per randa, la manera tradicional de fer les homilies, diguem-ne de manera neutre, sense mullar-se, com si ho fa l’equip del Pagola.

NO FUGIR CAP A EMMAÚS

Comentari a l’evangeli (Lc 24,13-35) per J.A.Pagola

Evangeli: 

Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n'anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents.

Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. Ell els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?». Ells s'aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l'únic que no saps el que hi ha passat?». Els preguntà: «Què?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S'havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l'entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se'ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l'han vist pas».

Ell els digué: «Sí que us costa d'entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d'entrar en la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.

Mentrestant s'acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda't amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar». Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se'ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l'un a l'altre: «No és veritat que els nostres cors s'abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Llavors mateix s'alçaren de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó». Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l'havien reconegut quan partia el pa.

Comentari:

No són pocs els que miren avui l’Església amb pessimisme i desencís. No és la que ells voldrien. Una Església viva i dinàmica, fidel a Jesucrist, compromesa de debò a construir una societat més humana.

La veuen immòbil i desfasada, excessivament ocupada a defensar una moral obsoleta que interessa a poca gent, fent penosos esforços per recuperar una credibilitat que sembla trobar-se «sota mínims». La perceben com una institució que hi és gairebé sempre per acusar i condemnar, poques vegades per ajudar i infondre esperança en el cor humà. La senten sovint trista i avorrida, i d’alguna manera intueixen –amb l’escriptor francès Georges Bernanos– que «el contrari d’un poble cristià és un poble trist».

La temptació fàcil és l’abandó i la fugida. Alguns fa temps que ho van fer, fins i tot de manera sorollosa: avui afirmen gairebé amb orgull creure en Déu, però no en l’Església. Altres se’n van distanciant a poc a poc, «de puntetes i sense fer soroll»: sense adonar-se’n gairebé ningú es va apagant al seu cor l’afecte i l’adhesió d’altres temps.

Certament, seria un error alimentar en aquests moments un optimisme ingenu, pensant que arribaran temps millors. Encara seria més greu tancar els ulls i ignorar la mediocritat i el pecat de l’Església. Però el nostre pecat més gran seria «fugir cap a Emmaús», abandonar la comunitat i dispersar-se cadascú pel seu camí, enfonsats en la decepció i el desencís.

Hem d’aprendre la lliçó d’Emmaús. La solució no és abandonar l’Església, sinó refer la nostra vinculació amb algun grup cristià, comunitat, moviment o parròquia on poder compartir i revifar la nostra esperança en Jesús.

On uns homes i dones caminen preguntant-se per ell i endinsant-se en el seu missatge, allà es fa present el Ressuscitat. És fàcil que un dia, en escoltar l’Evangeli, tornin a sentir «abrusar-se el seu cor». On uns creients es troben per celebrar junts l’eucaristia, allà hi ha el Ressuscitat alimentant les seves vides. És fàcil que un dia «s’obrin els seus ulls» i el vegin.

Per molt morta que aparegui davant dels nostres ulls, en aquesta Església hi habita el Ressuscitat. Per això també aquí tenen sentit els versos d’Antonio Machado: «Vaig creure el meu fogar apagat, vaig remenar les cendres… em vaig cremar la mà».

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari: al comentari:

Per Jaume Rocabert

L’homilia descriu en el seu inici un preocupant pessimisme: No són pocs els que miren avui l’Església amb pessimisme i desencís. No és la que ells voldrien. Una Església viva i dinàmica, fidel a Jesucrist, compromesa de debò a construir una societat més humana. La veuen immòbil i desfasada, excessivament ocupada a defensar una moral obsoleta que interessa a poca gent, fent penosos esforços per recuperar una credibilitat que sembla trobar-se «sota mínims».

Des de la meva òptica, crec que el pessimisme és deu a que es confon l’Església, poble de Déu de creients i seguidors del missatge de Jesús de Natzaret, amb el que són les seves institucions o infraestructures eclesials de la diverses religions cristianes. A casa nostra la catòlica. La temptació fàcil és l’abandó i la fugida. Alguns fa temps que ho van fer, fins i tot de manera sorollosa: avui afirmen gairebé amb orgull creure en Déu, però no en l’Església, que crec s’ha d’entendre que creuen en Déu, però no en la religió.

En aquest sentit l’homilia deixa ben clar que seria un error alimentar en aquests moments un optimisme ingenu, pensant que arribaran temps millors. O encara seria més greu tancar els ulls i ignorar la mediocritat i el pecat de l’Església (de la religió).

El missatge de l’homilia és molt alliçonador: Hem d’aprendre la lliçó d’Emmaús. La solució no és abandonar, sinó refer la nostra vinculació amb algun grup cristià, comunitat, moviment o parròquia on poder compartir i revifar la nostra esperança en Jesús.

És en la lliçó d’Emmaús que l’homilia conclou amb un consell molt adient i esperançador: On uns homes i dones caminen preguntant-se per ell i endinsant-se en el seu missatge, allà es fa present el Ressuscitat. És fàcil que un dia, en escoltar l’Evangeli, tornin a sentir «abrusar-se el seu cor». On uns creients es troben per celebrar junts l’eucaristia, allà hi ha el Ressuscitat alimentant les seves vides. Per molt morta que aparegui davant dels nostres ulls, en aquesta Església (poble de Déu) hi habita el Ressuscitat.

Al·leluia Cf. Lc. 24,32

Jesús, Senyor nostre,

obriu-nos el sentit de les Escriptures;

feu que s'abrusi el nostre cor quan vós ens parleu.

En aquesta homilia, hi descobrim dues realitats diferenciades que per raons òbvies, els seus autors no ho poden afirmar-ho obertament, doncs podrien ser represaliats per la jerarquia a divinis, si fessin esment que l’Església no és exactament sinònim de la Religió Catòlica, com s’afirma en el credo promogut a l’any 325 en el concili de Nicea, amb l’emperador Constantí presidint-lo (?). Les dues realitats són que una cosa és l’Església (Poble de Déu) com institució de seguidors de Jesús, siguin de qualsevol religió cristiana i l’altra realitat és que cadascuna de les estructures eclesials de les diverses religions cristianes i la Catòlica en particular, són estructures humans, amb el que això comporta d’imperfectes i limitades. Conseqüentment, el que ens cal és intentar ser bàsicament fidels al missatge de Jesús i de l’Esperit de Déu que ens vol guiar en tot moment. Només cal qui ens hi obrim i que ens deixem portar.

 

 OBERTS A L'ESPERIT

Comentar a l’evangeli (Jn 20,19-31), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas».

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Comentari.-

No parlen gaire. No es fan notar. La seva presència és modesta i callada, però són «sal de la terra». Mentre hi hagi al món dones i homes atents a l’Esperit de Déu serà possible continuar esperant. Ells són el millor regal per a una Església amenaçada per la mediocritat espiritual.

La seva influència no prové del que fan ni del que parlen o escriuen, sinó d’una realitat més fonda. Es troben retirats als monestirs o amagats al mig de la gent. No destaquen per la seva activitat i, tanmateix, irradien energia interior allà on són.

No viuen d’aparences. La seva vida neix del més profund del seu ésser. Viuen en harmonia amb ells mateixos, atents a fer coincidir la seva existència amb la crida de l’Esperit que els habita. Sense que ells mateixos se n’adonin són sobre la terra reflex del Misteri de Déu.

Tenen defectes i limitacions. No estan immunitzats contra el pecat. Però no es deixen absorbir pels problemes i els conflictes de la vida. Tornen una vegada i una altra al fons del seu ésser. S’esforcen per viure en presència de Déu. Ell és el centre i la font que unifica els seus desitjos, paraules i decisions.

Només cal posar-s’hi en contacte per prendre consciència de la dispersió i agitació que hi ha dins nostre. Amb ells és fàcil percebre la manca d’unitat interior, el buit i la superficialitat de les nostres vides. Ells ens fan intuir dimensions que desconeixem.

Aquests homes i dones oberts a l’Esperit són una font de llum i de vida. La seva influència és oculta i misteriosa. Estableixen amb els altres una relació que neix de Déu. Viuen en comunió amb persones que no han vist mai. Estimen amb tendresa i compassió gent que no coneixen. Déu els fa viure en unió profunda amb tota la creació.

Enmig d’una societat materialista i superficial, que desqualifica i maltracta tant els valors de l’esperit, vull fer memòria d’aquests homes i dones «espirituals». Ells ens recorden l’anhel més gran del cor humà i la Font darrera on s’apaga tota set.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

L’homilia ens encoratja ha emmirallar-nos, molt especialment, amb aquelles persones que sense fer soroll, discretament, molt naturals, les trobem en el camí caminant com la resta d’humans, però traspuant una naturalitat gens estrident, però que quant hi tens un petit contacte sents una sobtada admiració: No parlen gaire. No es fan notar. La seva presència és modesta i callada, però són «sal de la terra». Mentre hi hagi al món dones i homes atents a l’Esperit de Déu serà possible continuar esperant. Ells són el millor regal per a una Església amenaçada per la mediocritat espiritual.

Són homes i dones que No viuen d’aparences. La seva vida neix del més profund del seu ésser. Viuen en harmonia amb ells mateixos, atents a fer coincidir la seva existència amb la crida de l’Esperit que els habita.

L’homilia recalca que nos estant immunitzats contra qualsevol temptació, Però no es deixen absorbir pels problemes i els conflictes de la vida. Tornen una vegada i una altra al fons del seu ésser. S’esforcen per viure en presència de Déu. Amb ells és fàcil percebre la manca d’unitat interior, el buit i la superficialitat de les nostres vides. Ells ens fan intuir dimensions que desconeixem.

L’homilia conclou, com quasi sempre, amb una reflexió esperançadora, amb quelcom que ens invita a reflexionar: Aquests homes i dones oberts a l’Esperit són una font de llum i de vida. Déu els fa viure en unió profunda amb tota la creació. Enmig d’una societat materialista i superficial, que desqualifica i maltracta tant els valors de l’esperit, vull fer memòria d’aquests homes i dones «espirituals». Ells ens recorden l’anhel més gran del cor humà i la Font darrera on s’apaga tota set.

Al·leluia Jo 20,29

Diu el Senyor: Tomàs, perquè m'has vist has cregut?

Feliços els qui creuran sense haver vist.

En aquesta homilia, hi descobrim que la rectitud d’esperit, és la conseqüència d’una forta connexió amb l’Esperit que habita dins de cadascú, i que – si hi estem en constant contacte- ens il·lumina i ajuda a discernir allò correcte del que no ho és, ja siguin orientacions provinents del neocapitalisme, ja siguin provinents de l’àmbit religiós que malauradament, tal i com ho hem pogut contrastar, també han estat i són susceptibles a donar orientacions erràtiques. Només l’Esperit és el guia que ens pot portar pel bon camí.

 DÉU TÉ LA DARRERA PARAULA

Comentar a l’evangeli (Mt 28,1-10), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 1 Passat el dissabte, quan clarejava el diumenge, Maria Magdalena i l'altra Maria anaren a visitar el sepulcre. 2 Tot d'una hi hagué un gran terratrèmol: un àngel del Senyor va baixar del cel, féu rodolar la pedra i s'hi va asseure al damunt. 3 Resplendia com un llamp, i el seu vestit era blanc com la neu. 4 De por d'ell, els guardes es posaren a tremolar i van quedar com morts. 5 L'àngel digué a les dones:

--No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. 6 No és aquí: ha ressuscitat, tal com va dir. Veniu, mireu el lloc on havia estat posat. 7 Aneu de seguida a dir als seus deixebles: "Ha ressuscitat d'entre els morts, i ara va davant vostre a Galilea. Allà el veureu." Aquest és el missatge que us havia de donar.

8 Immediatament elles, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles.

9 Però tot d'una Jesús els va sortir al pas i les va saludar. Elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i el van adorar. 10 Jesús els digué:

--No tingueu por. Aneu a anunciar als meus germans que vagin a Galilea. Allà em veuran. (Mt 28,1-10.BCI)

Comentari. La resurrecció de Jesús no és només una celebració litúrgica. És, abans que res, la manifestació de l’amor poderós de Déu, que ens salva de la mort i del pecat. És possible experimentar avui la seva força vivificadora?

El primer és prendre consciència que la vida és habitada per un Misteri acollidor que Jesús anomena «Pare». Al món hi ha tant d’«excés» de patiment que la vida ens pot semblar una cosa caòtica i absurda. No és així. Encara que de vegades no sigui fàcil experimentar-ho, la nostra existència està sostinguda i dirigida per Déu cap a una plenitud final.

Això ho hem de començar a viure des del nostre propi ésser: jo sóc estimat per Déu; a mi m’espera una plenitud sense fi. Hi ha tantes frustracions a la nostra vida, ens estimem de vegades tan poc, ens menyspreem tant, que ofeguem en nosaltres l’alegria de viure. Déu ressuscitador pot tornar a despertar la nostra confiança i el nostre goig.

No és la mort la que té la darrera paraula, sinó Déu. Hi ha tanta mort injusta, tanta malaltia dolorosa, tanta vida sense sentit, que podríem enfonsar-nos en la desesperança. La resurrecció de Jesús ens recorda que Déu existeix i salva. Ell ens farà conèixer la vida plena que aquí no hem conegut.

Celebrar la resurrecció de Jesús és obrir-se a l’energia vivificadora de Déu. El veritable enemic de la vida no és el patiment, sinó la tristesa. Ens falta passió per la vida i compassió pels qui pateixen. I ens sobra apatia i hedonisme barat que ens fan viure sense gaudir de la millor existència: l’amor. La resurrecció pot ser font i estímul de vida nova.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari.

PRENDRE LA CREU

Comentar a l’evangeli (Mt 26,14-27,66), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- http://cristiansxxigracia.blogspot.com

Comentari.-

El que ens fa cristians és seguir Jesús. Res més. Aquest seguiment de Jesús no és una cosa teòrica o abstracta. Significa seguir els seus passos, comprometre’s com ell a «humanitzar la vida», i viure així contribuint que, de mica en mica, es vagi fent realitat el seu projecte d’un món on regni Déu i la seva justícia.

Això vol dir que els seguidors de Jesús estem cridats a posar veritat on hi ha mentida, a introduir justícia on hi ha abusos i crueltat amb els més febles, a reclamar compassió on hi ha indiferència davant dels qui pateixen. I això exigeix construir comunitats on es visqui amb el projecte de Jesús, amb el seu esperit i actituds.

Seguir així Jesús comporta conflictes, problemes i patiment. Cal estar disposats a carregar amb les reaccions i resistències dels qui, per una raó o una altra, no cerquen un món més humà, tal com vol aquest Déu encarnat en Jesús. Volen una altra cosa.

Els evangelis han conservat una crida realista de Jesús als seus seguidors. L’escandalós de la imatge només pot provenir d’ell: «Si algú vol venir amb mi,… que prengui la seva creu i que em segueixi». Jesús no els enganya. Si el segueixen de debò, hauran de compartir el seu destí. Acabaran com ell. Aquesta serà la millor prova que el seguiment és fidel.

Seguir Jesús és una tasca apassionant: és difícil imaginar-se una vida més digna i noble. Però té un preu. Per seguir Jesús és important «fer»: fer un món més just i més humà; fer una Església més fidel a Jesús i més coherent amb l´evangeli. Tanmateix, és tan important o més «patir»: patir per un món més digne; patir per una Església més evangèlica.

Al final de la seva vida, el teòleg Karl Rahner va escriure això: «Crec que ser cristià és la tasca més senzilla, la més simple i alhora aquella pesada “càrrega lleugera” de què parla l’evangeli. Quan hom la carrega, ella carrega amb tu, i com més temps es visqui, més pesada i més lleugera arribarà a ser. A la fi només roman el misteri. Però és el misteri de Jesús».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia en aquesta ocasió, no s’atura a analitzar la narració de Mateu sobre la passió de Jesús. S’atura això si, en el que cal entendre del què comporta ser seguidor de Jesús i en què consisteix fonamentalment ser cristià en qualsevol lloc del món, en les èpoques anteriors i en les actuals: Aquest seguiment de Jesús no és una cosa teòrica o abstracta. Significa seguir els seus passos, comprometre’s com ell a «humanitzar la vida», i viure així contribuint que, de mica en mica, es vagi fent realitat el seu projecte d’un món on regni Déu i la seva justícia. La qual cosa comporta: posar veritat on hi ha mentida, a introduir justícia on hi ha abusos i crueltat amb els més febles, a reclamar compassió on hi ha indiferència davant dels qui pateixen.

Seguir així Jesús comporta conflictes, problemes i patiment. Els evangelis han conservat una crida realista de Jesús als seus seguidors. L’escandalós de la imatge només pot provenir d’ell: «Si algú vol venir amb mi,… que prengui la seva creu i que em segueixi». Jesús no els enganya. Si el segueixen de debò, hauran de compartir el seu destí. Acabaran com ell. Aquesta serà la millor prova que el seguiment és fidel.

Per seguir Jesús és important «fer»: fer un món més just i més humà; fer una Església més fidel a Jesús i més coherent amb l´evangeli. Tanmateix, és tan important o més «patir»: patir per un món més digne; patir per una Església més evangèlica.

Ser seguidor de Jesús és alhora engrescador, però comporta sovint greus problemes i fins i tot diferents maneres de persecucions i/o marginacions.

L’homilia conclou amb una dita del teòleg Karl Rahner va escriure això: «Crec que ser cristià és la tasca més senzilla, la més simple i alhora aquella pesada “càrrega lleugera” de què parla l’evangeli. Quan hom la carrega, ella carrega amb tu, i com més temps es visqui, més pesada i més lleugera arribarà a ser. A la fi només roman el misteri. Però és el misteri de Jesús».

Vers abans de l'evangeli Fl 2.8-9

Crist es feu per nosaltres obedient fins a la mort i una mort de creu.

Per això Déu l'ha exalçat i li ha concedit aquell nom

que està per damunt de tot altre nom.

Una homilia sobre una temàtica que avui i sempre, comporta i ha comportat debats intensos, maneres diametralment oposades no només entre els que som o volem ser cristians a seques. Malauradament ha comportat i comporta concepcions oposades en la més alta jerarquia de l’Església. No cal llegir la història de l’Església des dels seus inicis, doncs els que ja tenim una edat hem viscut les grans discrepàncies que va promoure el Concili Vaticà II, les maneres totalment antagòniques de l’alta jerarquia vaticana que van causar la mort del papa Joan Pau I, així com els pontificats de Wojtyla i Ratzinger, ultraconservadors els dos que es van dedicar, molt especialment, ha enterrar les conclusions del Concili, o com les lluites actuals per destronar el papa Francesc. Conclusió seguir a Jesús i intentar ser un bon cristià, no requereix ser d’una determinada religió ni tampoc ser catòlic.

 LA NOSTRA ESPERANÇA

Comentar a l’evangeli (Jn 11,11-45), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, caigué malalt un home que es deia Llàtzer. Era de Betània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. Maria era la qui, més endavant, ungí el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà.

Les dues germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que estimeu està malalt». Jesús, en sentir això, digué: «Aquesta malaltia no és mortal; és per a donar glòria a Déu: el Fill de Déu en serà glorificat». Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Després de rebre la notícia de la malaltia, es quedà encara dos dies al lloc on era. Després, passats aquests dies, digué als deixebles: «Tornem a Judea».

Ells li digueren: «Rabí, fa poc que els jueus us volien apedregar, i ara hi torneu?». Jesús contestà: «La claror del dia dura dotze hores. Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la claror d'aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la claror». Després afegí: «Llàtzer, el nostre amic, s'ha adormit; vaig a despertar-lo». Els deixebles li digueren: «Senyor, si s'ha adormit, es posarà bo». Jesús es referia a la seva mort, però els deixebles es pensaven que parlava del son ordinari. Llavors Jesús els digué clarament: «Llàtzer és mort. M'alegro de no haver estat allà; serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara anem-hi». Tomàs, el Bessó, digué als seus companys: «Anem-hi també nosaltres, morirem amb ell». Quan Jesús arribà, ja feia quatre dies que Llàtzer era al sepulcre.

Betània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i a Maria per la mort del seu germà.

Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre'l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s'hauria mort. Però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu». Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà». Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia». Li diu Jesús: «Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus, això?». Ella li diu: «Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món».

Havent dit això se n'anà a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: «El mestre és aquí i et crida». Quan ella sentí això s'aixecà tot seguit i anà a trobar-lo. Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l'indret on Marta l'havia trobat. Els jueus que eren amb ella a casa per donar-li el condol, en veure que s'aixecava així i se n'anava, la seguiren, pensant-se que anava a plorar vora el sepulcre. Maria arribà on era Jesús i, en veure'l, es llançà als seus peus i li digué: «Senyor, si haguéssiu estat aquí el meu germà no s'hauria mort». Quan Jesús veié com plorava, i com ploraven també els jueus que l'havien acompanyada, es commogué profundament i es contorbà. Llavors preguntà:

«On l'heu posat?». Li diuen: «Veniu a veure-ho, Senyor». A Jesús se li negaren els ulls. Els jueus deien: «Mireu com l'estimava». Altres deien: «Aquest home que obrí els ulls al cec, no hauria pogut fer que Llàtzer no morís?»

Jesús, commogut altra vegada, arribà on era el sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Traieu la llosa». Marta, la germana del difunt, diu a Jesús: «Senyor, ja es descompon; fa quatre dies que és mort». Li respon Jesús: «No t'he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?». Llavors van treure la llosa. Després Jesús alçà els ulls al cel i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m'heu escoltat. Ja sé que sempre m'escolteu, però dic això perquè ho sàpiga la gent que em rodeja i creguin que sou vós qui m'heu enviat». Havent dit això cridà fort: «Llàtzer, vine a fora». I el mort sortí. Tenia els peus i les mans lligats amb les benes d'amortallar i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar».

Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, cregueren en ell.

Comentari.-

l relat de la resurrecció de Llàtzer és sorprenent. D’una banda, mai no se’ns presenta Jesús tan humà, fràgil i entranyable com en aquest moment en què se li mor un dels seus millors amics. De l’altra, mai no se’ns convida tan directament a creure en el seu poder salvador: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà;… ¿Ho creus, això?».

Jesús no amaga el seu afecte cap a aquests tres germans de Betània que, segurament, l’acullen a casa sempre que ve a Jerusalem. Un dia Llàtzer cau malalt, i les seves germanes envien un encàrrec a Jesús: el nostre germà «aquell que estimes», està malalt. Quan arriba Jesús al llogaret, Llàtzer fa quatre dies que està enterrat. Ja ningú no li podrà tornar la vida.

La família està trencada. Quan es presenta Jesús, Maria arrenca a plorar. Ningú no la pot consolar. En veure els sanglots de la seva amiga, Jesús no es pot contenir i també ell es posa a plorar. Se li trenca l’ànima en sentir la impotència de tothom davant de la mort. Qui ens podrà consolar?

Hi ha en nosaltres un desig insaciable de vida. Ens passem els dies i els anys lluitant per viure. Ens agafem a la ciència i, sobretot, a la medicina per allargar aquesta vida biològica, però sempre arriba una última malaltia de la qual ningú no ens pot guarir.

Tampoc no ens serviria viure aquesta vida per sempre. Seria horrible un món envellit, ple de vells, cada cop amb menys espai per als joves, un món on no es renovés la vida. El que anhelem és una vida diferent, sense dolor ni vellesa, sense fams ni guerres, una vida plenament feliç per a tothom.

Avui vivim en una societat que ha estat descrita pel sociòleg polonès Zygmunt Bauman com «una societat d’incertesa». L’ésser humà no havia tingut mai tant poder per avançar cap a una vida més feliç. I, tanmateix, potser mai no s’ha sentit tan impotent davant d’un futur incert i amenaçador. En què podem esperar?

Com els éssers humans de tots els temps, també nosaltres vivim envoltats de tenebres. Què és la vida? Què és la mort? Com cal viure? Com cal morir? Abans de ressuscitar Llàtzer, Jesús diu a Marta aquestes paraules, que són per a tots els seus seguidors un repte decisiu: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà;… ¿Ho creus, això?».

Malgrat els dubtes i les foscors, els cristians creiem en Jesús, Senyor de la vida i de la mort. Només en ell cerquem llum i força per lluitar per la vida i per enfrontar-nos a la mort. Només en ell trobem una esperança de vida més enllà de la vida.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia aprofita el text de la comunitat joànica per posar l’accent en una qüestió que a tothom el preocupa o, fins i tot, el neguiteja. Òbviament quan ja ens comença a preocupar d’una manera molt més accentuada és, especialment, a partir que arribem a la mitjana i, a partir d’aquí la preocupació, sovint fins i tot el neguit, i s’accentua quan arriben segons quines malalties que malauradament també –en moltes ocasions- arribem molt abans de la mitjana edat. Humanament és del tot comprensible, car la mort arriba per a tothom, sigui pobre o sigui ric. La ciència i la investigació ha aconseguit molt avenços en totes les  disciplines, i també en la medicina i la cirurgia, les quals han aconseguit allargar-nos la vida, però com ens en fa esment l’homilia, malgrat que ens agafem a la ciència i, sobretot, a la medicina per allargar aquesta vida biològica, però sempre arriba una última malaltia de la qual ningú no ens pot guarir.

Una preocupació i un neguit, el que qui més qui menys tots tenim, l’homilia ens proposa una alternativa molt interessant, se’ns convida al que a ben segur pot apaivagar-los: creure en el seu poder salvador de Jesús: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà;… ¿Ho creus, això?».

Com sempre la l’homilia conclou amb un argument per la esperança: Com els éssers humans de tots els temps, també nosaltres vivim envoltats de tenebres. Què és la vida? Què és la mort? Com cal viure? Com cal morir? Abans de ressuscitar Llàtzer, Jesús diu a Marta aquestes paraules, que són per a tots els seus seguidors un repte decisiu: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà;… ¿Ho creus, això?» Malgrat els dubtes i les foscors, els cristians creiem en Jesús, Senyor de la vida i de la mort. Només en ell cerquem llum i força per lluitar per la vida i per enfrontar-nos a la mort. Només en ell trobem una esperança de vida més enllà de la vida.

Vers abans de l'evangeli Jo 11,25a-26

Jo soc la resurrecció i la vida, diu el Senyor;

els qui creuen en mi, no moriran mai més.

Una homilia sobre una temàtica que dia si dia també la tenim present, ja sigui perquè se’ns mort un familiar, un amic, un company, la parella d’un amic íntim, que en aquest temps quaresmal, preàmbul de la setmana santa i de la Pasqua de resurrecció, ens pot fer obrir de bat a bat els nostre ulls, massa sovint amb certa miopia que no ens deixen veure el transcendent per culpa de la nostra obsessió per les qüestions materials. Com deia la setmana passada la Quaresma, és temps de meditació i reflexió, fem-ho!

CAMINS VERS LA FE

 

Comentar a l’evangeli (Jn 9,1-41), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús veié tot passant un cec de naixement. Els deixebles li preguntaren: «Rabí, qui va pecar, que naixés cec aquest home, ell o els seus pares?». Jesús contestà: «Això no ha estat perquè vagi pecar ni ell ni els seus pares; és perquè en ell es revelin les obres de Déu. Mentre és de dia, jo he de treballar fent les obres del qui m'ha enviat. La nit s'acosta, quan ningú no pot treballar. Mentre soc en el món soc la llum del món».

Dit això escopí a terra, va fer amb la saliva una mica de fang, l'estengué sobre els ulls del cec i li digué: «Ves a rentar-te a la piscina de Siloè». Aquest nom significa «enviat». Ell hi anà, s'hi rentà i tornà veient-hi. La gent del veïnat i els qui l'havien vist sempre captant deien: «No és aquell home que vèiem assegut captant?». Uns responien: «Sí, que és ell». Altres deien: «No és pas ell; és un que s'hi assembla». Ell digué: «Sí, que el soc».

Llavors li preguntaren: «Com se t'han obert, els ulls?». Ell contestà: «Aquell home que es diu Jesús va fer una mica de fang, me'l va estendre sobre els ulls i em va dir que anés a rentar-me a Siloè. Hi he anat i, així que m'he rentat, hi he vist». Li digueren: «On és?». Respongué: «No ho sé».

Dugueren als fariseus l'home que abans era cec. El dia que Jesús havia fet el fang i li havia obert els ulls era dissabte, dia de repòs. També els fariseus li preguntaren com havia arribat a veure-hi. Ell els digué: «M'ha estès fang sobre els ulls, m'he rentat, i ara hi veig». Alguns dels fariseus deien: «Aquest home que no guarda el repòs del dissabte no pot ser de Déu». Però altres responien: «Com és possible que un pecador faci tals miracles?». I es dividiren entre ells. S'adreçaren al cec altra vegada i li digueren: «Ja que és a tu, que ell t'ha obert els ulls, tu, què en dius, d'ell?». Ell contestà: «Que és un profeta».

Els jueus no volien creure que aquell home hagués estat cec i ara hi pogués veure, fins que van cridar els seus pares per dir-los: «Aquest és el vostre fill que, segons vosaltres, va néixer cec? Com és, doncs, que ara hi veu?». Els seus pares respongueren: «Nosaltres sabem de cert que aquest és el nostre fill i que va néixer cec. Però com és que ara hi veu i qui li ha obert els ulls, nosaltres no ho sabem. Això, ho heu de preguntar a ell; ja és prou gran i ell mateix us donarà raó del que li ha passat». Els seus pares van respondre així perquè tenien por dels jueus, que ja llavors havien acordat excloure de la sinagoga tothom qui reconegués que Jesús era el Messies; per això van dir que el seu fill ja era prou gran i que l'interroguessin a ell mateix.

Llavors cridaren altra vegada aquell home que havia estat cec i li digueren: «Dona glòria a Déu reconeixent la veritat: nosaltres sabem que aquest home és un pecador». Ell contestà: «Que sigui un pecador, a mi no em consta. Només em consta una cosa: jo, que era cec, ara hi veig». Ells insistiren: «Digues què t'ha fet per obrir-te els ulls». Respongué: «Ja us ho he dit i no n'heu fet cas. Per què voleu sentir-ho una altra vegada? És que també us voleu fer seguidors d'ell?». Li contestaren en un to insolent: «Ets tu qui t'has fet seguidor d'ell. Nosaltres som seguidors de Moisès. De Moisès, sabem que Déu li va parlar, però d'aquest, ni sabem d'on és». L'home els contestà: «Justament això és el que em desconcerta: vosaltres no sabeu d'on és, però a mi, m'ha obert els ulls. Tots sabem que Déu no escolta els pecadors, sinó els qui són piadosos i compleixen la seva voluntat. D'ençà que el món existeix, no s'ha sentit dir mai que ningú hagi obert els ulls a un cec de naixement. Si aquest no vingués de Déu, no tindria poder per a fer res».

Li respongueren: «Tot tu vas néixer en pecat i ens vols donar lliçons?». I el van excloure de la sinagoga.

Jesús va sentir dir que l'havien exclòs de la sinagoga i, quan el trobà, li digué: «Creus en el Fill de l'home?». Ell respongué «I, qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?». Jesús li diu: «Ja l'has vist: és el mateix que parla amb tu». Li diu ell: «Hi crec, Senyor». I l'adorà.

Jesús afegí: «És per fer un judici que jo he vingut en aquest món: perquè els qui no hi veien, hi vegin, i els qui hi veien, es tornin cecs». Ho van sentir alguns dels fariseus que eren amb ell i li digueren: «Així voleu dir que nosaltres també som cecs?». Jesús els contestà: «Si fóssiu cecs, no tindríeu culpa, però vosaltres mateixos reconeixeu que hi veieu; per tant, la vostra culpa no té cap excusa».

Comentar.-

El relat és inoblidable. Se l’anomena tradicionalment la guarició del cec de naixement, però és molt més, ja que l’evangelista ens descriu el recorregut interior que va fent un home perdut en tenebres fins a trobar-se amb Jesús, Llum del món.

No en coneixem el nom. Només sabem que és un captaire, cec de naixement, que demana almoina als afores del Temple. No coneix la llum. No l’ha vista mai. No pot caminar ni orientar-se per si mateix. La seva vida transcorre en tenebres. Mai no podrà conèixer una vida digna.

Un dia Jesús passa per la seva vida. El cec està tan necessitat que deixa que li treballi els ulls. No sap qui és, però confia en la seva força guaridora. Seguint les seves indicacions, neteja la seva mirada a la piscina de Siloé i, per primera vegada, comença a veure-hi. La trobada amb Jesús li canviarà la vida.

Els veïns el veuen transformat. És el mateix, però els sembla un altre. L’home els explica la seva experiència: «Aquell home que es diu Jesús» l’ha guarit. No sap res més. Ignora qui és i on és, però li ha obert els ulls. Jesús fa el bé fins i tot a aquells que només el reconeixen com a home.

Els fariseus, entesos en religió, demanen tota mena d’explicacions sobre Jesús. Ell els parla de la seva experiència: «Només sé una cosa: jo era cec i ara hi veig». Li pregunten què pensa de Jesús, i ell els diu què sent: «Que és un profeta». El que n’ha rebut és tan bo que aquest home ha de venir de Déu. Així viu molta gent senzilla la fe en Jesús. No saben teologia, però senten que aquest home ve de Déu.

A poc a poc, el captaire es va quedant sol. Els seus pares no el defensen. Els dirigents religiosos el fan fora de la sinagoga. Però Jesús no abandona qui l’estima i el cerca. «Quan va sentir a dir que l’havien tret fora, el va anar a buscar». Jesús té els seus camins per trobar-se amb els qui el cerquen. Ningú no li ho pot impedir.

Quan Jesús es troba amb aquell home a qui ningú sembla entendre, només li fa una pregunta: «Creus en el Fill de l’home?», creus en l’Home nou, l’Home plenament humà precisament per ser encarnació del misteri insondable de Déu? El captaire està disposat a creure, però es troba més cec que mai: «I qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?».

Jesús li diu: «Ja l’has vist: és el qui et parla». Al cec se li obren els ulls de l’ànima. Es postra davant de Jesús i li diu: «Hi crec, Senyor». Només escoltant Jesús i deixant-nos conduir interiorment per ell anem caminant cap a una fe més plena i també més humil.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentar al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia ens adverteix del cada dia més factible risc de deixar-nos atraure pel bombardeig d’anuncis que ens proposen adquirir un sens fi de bens de consum per tal de convertir la nostra llar en la més plàcida comoditat. El neocapitalisme el que pretén, és que cada cop siguem més dòcils i menys reivindicatius vers les continues injustícies que, si hom va “drogat” per la propaganda, resulta que ni se n’adona del que succeeix no ha al seu poble, sinó al costa de casa seva.

Justament en aquest sentit, l’homilia és contundent: Aconseguit un cert èxit professional, canalitzada la família i assegurat, d’alguna manera el futur, és fàcil deixar-se endur per un conformisme còmode que ens permeti seguir caminant per la vida de la manera més confortable. No obstat sovint, és llavors quan la persona descobreix amb més claredat que mai, que la felicitat no coincideix amb el benestar. En aquesta vida li manca quelcom que ens deixa buits i insatisfets. Alguna cosa que no es pot comprar amb diners ni assegurar amb una vida confortable. Hi manca senzillament l’alegria pròpia de qui sap vibrar amb els problemes i les necessitats dels altres, sentir-se solidari amb els necessitats i viure, d’alguna manera, més a prop dels maltractats per la societat.

Doncs hi ha una manera «d’instal·lar-se» que pot ser falsament reforçada amb «tons cristians». És l’eterna temptació de Pere que ens aguaita sempre als creients: «plantar les tendes a dalt de tot de la muntanya». És a dir, cercar en la religió el nostre benestar interior, eludint la nostra responsabilitat individual i col·lectiva que faci factible aconseguir una convivència més humana.

Com sempre l’homilia conclou advertir-nos que el què ens cal no és acomodar-nos en el que ens pugui dir o suggerir una o altre religió, el que ens cal és està obert al missatge de Jesús: Una experiència religiosa no és veritablement cristiana si ens aïlla dels germans, ens instal·la còmodament a la vida i ens allunya del servei als més necessitats. Si escoltem Jesús, ens sentirem convidats a sortir del nostre conformisme, trencar amb un estil de vida egoista on estem potser confortablement instal·lats i començar a viure més atents a la interpel·lació que ens arriba des dels més desvalguts de la nostra societat.

Vers abans de l'evangeli

Del núvol lluminós es va sentir la veu del Pare:

Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.