CAMINS VERS LA FE

 

Comentar a l’evangeli (Jn 9,1-41), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús veié tot passant un cec de naixement. Els deixebles li preguntaren: «Rabí, qui va pecar, que naixés cec aquest home, ell o els seus pares?». Jesús contestà: «Això no ha estat perquè vagi pecar ni ell ni els seus pares; és perquè en ell es revelin les obres de Déu. Mentre és de dia, jo he de treballar fent les obres del qui m'ha enviat. La nit s'acosta, quan ningú no pot treballar. Mentre soc en el món soc la llum del món».

Dit això escopí a terra, va fer amb la saliva una mica de fang, l'estengué sobre els ulls del cec i li digué: «Ves a rentar-te a la piscina de Siloè». Aquest nom significa «enviat». Ell hi anà, s'hi rentà i tornà veient-hi. La gent del veïnat i els qui l'havien vist sempre captant deien: «No és aquell home que vèiem assegut captant?». Uns responien: «Sí, que és ell». Altres deien: «No és pas ell; és un que s'hi assembla». Ell digué: «Sí, que el soc».

Llavors li preguntaren: «Com se t'han obert, els ulls?». Ell contestà: «Aquell home que es diu Jesús va fer una mica de fang, me'l va estendre sobre els ulls i em va dir que anés a rentar-me a Siloè. Hi he anat i, així que m'he rentat, hi he vist». Li digueren: «On és?». Respongué: «No ho sé».

Dugueren als fariseus l'home que abans era cec. El dia que Jesús havia fet el fang i li havia obert els ulls era dissabte, dia de repòs. També els fariseus li preguntaren com havia arribat a veure-hi. Ell els digué: «M'ha estès fang sobre els ulls, m'he rentat, i ara hi veig». Alguns dels fariseus deien: «Aquest home que no guarda el repòs del dissabte no pot ser de Déu». Però altres responien: «Com és possible que un pecador faci tals miracles?». I es dividiren entre ells. S'adreçaren al cec altra vegada i li digueren: «Ja que és a tu, que ell t'ha obert els ulls, tu, què en dius, d'ell?». Ell contestà: «Que és un profeta».

Els jueus no volien creure que aquell home hagués estat cec i ara hi pogués veure, fins que van cridar els seus pares per dir-los: «Aquest és el vostre fill que, segons vosaltres, va néixer cec? Com és, doncs, que ara hi veu?». Els seus pares respongueren: «Nosaltres sabem de cert que aquest és el nostre fill i que va néixer cec. Però com és que ara hi veu i qui li ha obert els ulls, nosaltres no ho sabem. Això, ho heu de preguntar a ell; ja és prou gran i ell mateix us donarà raó del que li ha passat». Els seus pares van respondre així perquè tenien por dels jueus, que ja llavors havien acordat excloure de la sinagoga tothom qui reconegués que Jesús era el Messies; per això van dir que el seu fill ja era prou gran i que l'interroguessin a ell mateix.

Llavors cridaren altra vegada aquell home que havia estat cec i li digueren: «Dona glòria a Déu reconeixent la veritat: nosaltres sabem que aquest home és un pecador». Ell contestà: «Que sigui un pecador, a mi no em consta. Només em consta una cosa: jo, que era cec, ara hi veig». Ells insistiren: «Digues què t'ha fet per obrir-te els ulls». Respongué: «Ja us ho he dit i no n'heu fet cas. Per què voleu sentir-ho una altra vegada? És que també us voleu fer seguidors d'ell?». Li contestaren en un to insolent: «Ets tu qui t'has fet seguidor d'ell. Nosaltres som seguidors de Moisès. De Moisès, sabem que Déu li va parlar, però d'aquest, ni sabem d'on és». L'home els contestà: «Justament això és el que em desconcerta: vosaltres no sabeu d'on és, però a mi, m'ha obert els ulls. Tots sabem que Déu no escolta els pecadors, sinó els qui són piadosos i compleixen la seva voluntat. D'ençà que el món existeix, no s'ha sentit dir mai que ningú hagi obert els ulls a un cec de naixement. Si aquest no vingués de Déu, no tindria poder per a fer res».

Li respongueren: «Tot tu vas néixer en pecat i ens vols donar lliçons?». I el van excloure de la sinagoga.

Jesús va sentir dir que l'havien exclòs de la sinagoga i, quan el trobà, li digué: «Creus en el Fill de l'home?». Ell respongué «I, qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?». Jesús li diu: «Ja l'has vist: és el mateix que parla amb tu». Li diu ell: «Hi crec, Senyor». I l'adorà.

Jesús afegí: «És per fer un judici que jo he vingut en aquest món: perquè els qui no hi veien, hi vegin, i els qui hi veien, es tornin cecs». Ho van sentir alguns dels fariseus que eren amb ell i li digueren: «Així voleu dir que nosaltres també som cecs?». Jesús els contestà: «Si fóssiu cecs, no tindríeu culpa, però vosaltres mateixos reconeixeu que hi veieu; per tant, la vostra culpa no té cap excusa».

Comentar.-

El relat és inoblidable. Se l’anomena tradicionalment la guarició del cec de naixement, però és molt més, ja que l’evangelista ens descriu el recorregut interior que va fent un home perdut en tenebres fins a trobar-se amb Jesús, Llum del món.

No en coneixem el nom. Només sabem que és un captaire, cec de naixement, que demana almoina als afores del Temple. No coneix la llum. No l’ha vista mai. No pot caminar ni orientar-se per si mateix. La seva vida transcorre en tenebres. Mai no podrà conèixer una vida digna.

Un dia Jesús passa per la seva vida. El cec està tan necessitat que deixa que li treballi els ulls. No sap qui és, però confia en la seva força guaridora. Seguint les seves indicacions, neteja la seva mirada a la piscina de Siloé i, per primera vegada, comença a veure-hi. La trobada amb Jesús li canviarà la vida.

Els veïns el veuen transformat. És el mateix, però els sembla un altre. L’home els explica la seva experiència: «Aquell home que es diu Jesús» l’ha guarit. No sap res més. Ignora qui és i on és, però li ha obert els ulls. Jesús fa el bé fins i tot a aquells que només el reconeixen com a home.

Els fariseus, entesos en religió, demanen tota mena d’explicacions sobre Jesús. Ell els parla de la seva experiència: «Només sé una cosa: jo era cec i ara hi veig». Li pregunten què pensa de Jesús, i ell els diu què sent: «Que és un profeta». El que n’ha rebut és tan bo que aquest home ha de venir de Déu. Així viu molta gent senzilla la fe en Jesús. No saben teologia, però senten que aquest home ve de Déu.

A poc a poc, el captaire es va quedant sol. Els seus pares no el defensen. Els dirigents religiosos el fan fora de la sinagoga. Però Jesús no abandona qui l’estima i el cerca. «Quan va sentir a dir que l’havien tret fora, el va anar a buscar». Jesús té els seus camins per trobar-se amb els qui el cerquen. Ningú no li ho pot impedir.

Quan Jesús es troba amb aquell home a qui ningú sembla entendre, només li fa una pregunta: «Creus en el Fill de l’home?», creus en l’Home nou, l’Home plenament humà precisament per ser encarnació del misteri insondable de Déu? El captaire està disposat a creure, però es troba més cec que mai: «I qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?».

Jesús li diu: «Ja l’has vist: és el qui et parla». Al cec se li obren els ulls de l’ànima. Es postra davant de Jesús i li diu: «Hi crec, Senyor». Només escoltant Jesús i deixant-nos conduir interiorment per ell anem caminant cap a una fe més plena i també més humil.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentar al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia ens adverteix del cada dia més factible risc de deixar-nos atraure pel bombardeig d’anuncis que ens proposen adquirir un sens fi de bens de consum per tal de convertir la nostra llar en la més plàcida comoditat. El neocapitalisme el que pretén, és que cada cop siguem més dòcils i menys reivindicatius vers les continues injustícies que, si hom va “drogat” per la propaganda, resulta que ni se n’adona del que succeeix no ha al seu poble, sinó al costa de casa seva.

Justament en aquest sentit, l’homilia és contundent: Aconseguit un cert èxit professional, canalitzada la família i assegurat, d’alguna manera el futur, és fàcil deixar-se endur per un conformisme còmode que ens permeti seguir caminant per la vida de la manera més confortable. No obstat sovint, és llavors quan la persona descobreix amb més claredat que mai, que la felicitat no coincideix amb el benestar. En aquesta vida li manca quelcom que ens deixa buits i insatisfets. Alguna cosa que no es pot comprar amb diners ni assegurar amb una vida confortable. Hi manca senzillament l’alegria pròpia de qui sap vibrar amb els problemes i les necessitats dels altres, sentir-se solidari amb els necessitats i viure, d’alguna manera, més a prop dels maltractats per la societat.

Doncs hi ha una manera «d’instal·lar-se» que pot ser falsament reforçada amb «tons cristians». És l’eterna temptació de Pere que ens aguaita sempre als creients: «plantar les tendes a dalt de tot de la muntanya». És a dir, cercar en la religió el nostre benestar interior, eludint la nostra responsabilitat individual i col·lectiva que faci factible aconseguir una convivència més humana.

Com sempre l’homilia conclou advertir-nos que el què ens cal no és acomodar-nos en el que ens pugui dir o suggerir una o altre religió, el que ens cal és està obert al missatge de Jesús: Una experiència religiosa no és veritablement cristiana si ens aïlla dels germans, ens instal·la còmodament a la vida i ens allunya del servei als més necessitats. Si escoltem Jesús, ens sentirem convidats a sortir del nostre conformisme, trencar amb un estil de vida egoista on estem potser confortablement instal·lats i començar a viure més atents a la interpel·lació que ens arriba des dels més desvalguts de la nostra societat.

Vers abans de l'evangeli

Del núvol lluminós es va sentir la veu del Pare:

Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.