LA RELIGIÓ DE JESÚS

Comentar a l’evangeli (Jn 4,5-42), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- http://cristiansxxigracia.blogspot.com

En aquell temps, Jesús arribà a una població samaritana que s'anomena Sicar, prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep. Allà hi ha el pou de Jacob. Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar, s'estava assegut bonament a la vora del pou. Els deixebles havien anat al poble a comprar provisions. Arribà una dona samaritana, que venia a treure aigua. Jesús li diu: «Dona'm aigua». Li diu la samaritana: «Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi, que soc una dona samaritana?». Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l'hauria donada». Ella li diu: «Senyor, aquest pou és fondo i no teniu res per treure aigua. D'on la traieu, l'aigua viva? Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou i en bevia tant ell, com els seus fills, com el seu bestiar. Sou més gran vós que no pas ell?». Jesús li respongué: «Els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set; l'aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d'ell per donar-li vida eterna». Li diu la dona: «Senyor, doneu-me aigua d'aquesta: que no tingui mai més set ni hagi de tornar mai més aquí a treure aigua del pou».

Ell li diu: «Ves a cridar el teu marit i torna». La dona li contesta: «No en tinc, de marit». Li diu Jesús: «Tens raó: n'has tingut cinc, i l'home que ara tens no és el teu marit. Això que has dit: "No en tinc, de marit", és veritat». Ella li diu:

«Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya, però vosaltres, els jueus, dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem». Jesús li respongué: «Creu-me, dona; s'acosta l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres no sabeu qui adoreu; nosaltres sí que ho sabem, perquè la salvació ve dels jueus. Però s'acosta l'hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en esperit i en veritat». Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l'Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot». Ell li respon: «El Messies soc jo, que parlo amb tu».

Llavors mateix arribaren els deixebles. S'estranyaren que parlés amb una dona, però cap d'ells no gosà preguntar-li què volia o de què parlava amb ella. La dona deixà estar la gerra i se n'anà al poble a dir a la gent: «Veniu a veure un home que m'ha dit tot el que he fet. No serà el Messies?». La gent sortí del poble i anà a trobar-lo.

Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo: «Mengeu, rabí». Però ell els contestà: «Jo, per menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no sabeu». Els deixebles es preguntaven entre ells: «És que algú li ha portat menjar?». Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i acomplir la seva obra. Vosaltres dieu: "Quatre mesos més i ja serem a la sega". Doncs jo us dic: Alceu els ulls i mireu els camps: ja són rossos, a punt de segar. El segador ja rep la part que li toca i recull el gra per a la vida eterna, perquè s'alegrin plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita «un és el qui sembra i un altre el qui sega». Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Són altres, que van treballar-hi; vosaltres sou sobrevinguts, en el treball que ells havien fet».

Molts samaritans d'aquell poble van creure en ell per la paraula de la dona que assegurava: «M'ha dit tot el que he fet». Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s'hi va quedar dos dies. Després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l'hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món.

Comentari.-

Cansat de caminar, Jesús s’asseu al costat del pou de Jacob, a prop del llogaret de Sicar. Aviat hi arriba una dona samaritana a sadollar la set. Espontàniament, Jesús comença a parlar amb ella del que porta al seu cor.

En un moment de la conversa, la dona li planteja els conflictes que enfronten jueus i samaritans. Els jueus pelegrinen a Jerusalem per adorar Déu. Els samaritans pugen a la muntanya Garizin, la cimera de la qual s’albira des del pou de Jacob. On cal adorar Déu? Quina és la veritable religió? Què pensa el profeta de Galilea?

Jesús comença per aclarir que el culte veritable no depèn d’un lloc determinat, per molt venerable que pugui ser. El Pare del cel no està lligat enlloc, no és propietat de cap religió. No pertany a cap poble concret.

No ho hem d’oblidar. Per trobar-se amb Déu no cal anar a Roma o peregrinar a Jerusalem. No cal entrar a una capella o visitar una catedral. Des de la presó més secreta, des de la sala de cures intensives d’un hospital, des de qualsevol cuina o lloc de treball, podem elevar el nostre cor cap a Déu.

Jesús no parla a la samaritana d’«adorar Déu». El llenguatge és nou. Fins a tres vegades li parla d’adorar el Pare. Per això no cal pujar a una muntanya per acostar-se una mica més a un Déu llunyà, desentès dels nostres problemes, indiferent als nostres patiments. El veritable culte comença per reconèixer Déu com a Pare estimat que ens acompanya de prop al llarg de la nostra vida.

Jesús li diu encara més. El Pare està buscant «veritables adoradors». No espera dels seus fills grans cerimònies, celebracions solemnes, encensos i processons. El que vol són cors senzills que l’adorin «en esperit i en veritat».

«Adorar el Pare en esperit» és seguir els passos de Jesús i deixar-se conduir com ell per l’Esperit del Pare, que l’envia sempre cap als darrers. Aprendre a ser compassius com és el Pare. Ho diu Jesús de manera clara: «Déu és Esperit, i els qui l’adoren ho han de fer en esperit». Déu és amor, perdó, tendresa, alè vivificador… i els qui l’adoren s’han d’assemblar a ell.

«Adorar el Pare en veritat» és viure en la veritat. Tornar una vegada i una altra a la veritat de l’evangeli. Ser fidels a la veritat de Jesús sense tancar-nos en les nostres pròpies mentides. Després de vint segles de cristianisme, hem après a donar culte veritable a Déu? Som els veritables adoradors que cerca el Pare?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia ens adverteix del cada dia més factible risc de deixar-nos atraure pel bombardeig d’anuncis que ens proposen adquirir un sens fi de bens de consum per tal de convertir la nostra llar en la més plàcida comoditat. El neocapitalisme el que pretén, és que cada cop siguem més dòcils i menys reivindicatius vers les continues injustícies que, si hom va “drogat” per la propaganda, resulta que ni se n’adona del que succeeix no ha al seu poble, sinó al costa de casa seva.

Justament en aquest sentit, l’homilia és contundent: Aconseguit un cert èxit professional, canalitzada la família i assegurat, d’alguna manera el futur, és fàcil deixar-se endur per un conformisme còmode que ens permeti seguir caminant per la vida de la manera més confortable. No obstat sovint, és llavors quan la persona descobreix amb més claredat que mai, que la felicitat no coincideix amb el benestar. En aquesta vida li manca quelcom que ens deixa buits i insatisfets. Alguna cosa que no es pot comprar amb diners ni assegurar amb una vida confortable. Hi manca senzillament l’alegria pròpia de qui sap vibrar amb els problemes i les necessitats dels altres, sentir-se solidari amb els necessitats i viure, d’alguna manera, més a prop dels maltractats per la societat.

Doncs hi ha una manera «d’instal·lar-se» que pot ser falsament reforçada amb «tons cristians». És l’eterna temptació de Pere que ens aguaita sempre als creients: «plantar les tendes a dalt de tot de la muntanya». És a dir, cercar en la religió el nostre benestar interior, eludint la nostra responsabilitat individual i col·lectiva que faci factible aconseguir una convivència més humana.

Com sempre l’homilia conclou advertir-nos que el què ens cal no és acomodar-nos en el que ens pugui dir o suggerir una o altre religió, el que ens cal és està obert al missatge de Jesús: Una experiència religiosa no és veritablement cristiana si ens aïlla dels germans, ens instal·la còmodament a la vida i ens allunya del servei als més necessitats. Si escoltem Jesús, ens sentirem convidats a sortir del nostre conformisme, trencar amb un estil de vida egoista on estem potser confortablement instal·lats i començar a viure més atents a la interpel·lació que ens arriba des dels més desvalguts de la nostra societat.

Vers abans de l'evangeli

Del núvol lluminós es va sentir la veu del Pare:

Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.