ARBRES BONS

 Evangeli (Lc 6.39-45) i comentari de: J.A.Pagola

 Evangeli.-

39 Els digué encara una paràbola:

--¿És que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos al clot? 40 El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre. 41 Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? 42 Com li pots dir: "Germà, deixa'm que et tregui la brossa de l'ull", si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà.

43 »No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents ni cap arbre dolent que doni fruits bons. 44 Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es veremen raïms de les bardisses. 45 L'home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l'home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca. (Lc 6,39-45.BCI)

Comentari.-

L’advertiment de Jesús és fàcil d’entendre. «No hi ha cap arbre bo que doni fruit dolent ni cap arbre dolent que doni fruit bo. Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es verema raïm de les bardisses».

En una societat malmesa per tantes injustícies i abusos, on creixen els «cards» dels interessos i de les mútues rivalitats, i on broten tantes «bardisses» d’odis, discòrdia i agressivitat, cal que hi hagi persones sanes que donin una altra classe de fruits. Què podem fer cadascú de nosaltres per sanar una mica la convivència social tan malmesa com tenim?

Potser hem de començar per no fer la vida més difícil del que ja és a ningú. Esforçar-se perquè, almenys al nostre costat, la vida sigui més humana i més suportable. No enverinar l’ambient amb la nostra amargor. Crear en el nostre entorn unes relacions diferents fetes de confiança, de bondat i de cordialitat.

Necessitem entre nosaltres persones que sàpiguen acollir. Quan acollim algú, estem alliberant-lo de la solitud i li estem infonent noves forces per viure. Per molt difícil que sigui la situació en què es troba, si descobreix que no està sol i té algú a qui acudir, es despertarà de nou la seva esperança. Que important que és oferir refugi, acollida i escolta a tantes persones maltractades per la vida.

Hem de desenvolupar també molt més la comprensió. Que les persones sàpiguen que, per molt greus que siguin els seus errors, en mi trobaran sempre algú que les comprendrà. Hem de començar per no menysprear ningú, ni tan sols interiorment: no condemnar ni jutjar precipitadament. La majoria dels nostres judicis i condemnes només mostren la nostra poca qualitat humana.

També és important encomanar alè a qui pateix. El nostre problema no és tenir problemes, sinó no tenir força per enfrontar-se a ells. Al costat de nosaltres hi ha persones que pateixen inseguretat, soledat, fracàs, malaltia, incomprensió… No necessiten receptes per resoldre la seva crisi. Necessiten algú que comparteixi el seu sofriment i posi en les seves vides la força interior que les sostingui.

El perdó pot ser una altra font d’esperança en la nostra societat. Les persones que no guarden rancor ni alimenten el ressentiment, i saben perdonar de veritat, sembren esperança al seu voltant. Al seu costat sempre creix la vida.

No es tracta de tancar els ulls al mal i a la injustícia. Es tracta senzillament d’escoltar la consigna de Pau de Tars: «No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé.» La manera més sana de lluitar contra el mal en una societat tan danyada com la nostra és fer el bé «no torneu a ningú mal per mal…; si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom» (Romans 12,17-18).

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel proper diumenge 27 de febrer, que la litúrgia

el descriu com el VIII diumenge durant l’any, ens és presentada sota el títol de “Arbres bons”,

basant-se amb en els fragments 39-45 del capítol 6 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia comença la seva reflexió amb la directa posada: L'advertiment de Jesús és fàcil

d'entendre. «No hi ha cap arbre bo que doni fruit dolent ni cap arbre dolent que doni fruit bo. Vet

aquí una veritat com un temple, per a continuació, donada la trista realitat existent, sentencia amb

el què és una urgència inqüestionable: En una societat malmesa per tantes injustícies i abusos, on

creixen els cards dels interessos i de les mútues rivalitats, i on broten tantes bardisses d'odis,

discòrdia i agressivitat, cal que hi hagi persones sanes que facin una altra classe de fruits.

L’homilia, però, no es limita a exposar la problemàtica, ans al contrari, ens proposa una manera

d’actuar: No enverinar l’ambient amb la nostra amargor. Crear al nostre entorn unes relacions

diferents fets de confiança, de bondat i de cordialitat. Necessitem entre nosaltres persones que

sàpiguen acollir. Quan acollim algú, estem alliberant-lo de la solitud i li estem infonent noves forces

per viure. 

Ens és necessari, per tant, Que les persones sàpiguen que, per molt greus que siguin els seus

errors, en mi trobaran sempre algú que els comprendrà. També és important encomanar alè a qui

pateix, doncs No necessiten receptes per resoldre la seva crisi. Necessiten algú que comparteixi el

seu sofriment i posi a les vinyes la força interior que els sostingui.

L’homilia conclou fent referència a unes consignes de l’apòstol Pau en la seva carta al romans (12,

17-18): «No et deixis vèncer pel mal; al contrari, fes vèncer el mal amb el bé.» La manera més sana

de lluitar contra el mal en una societat tan danyada com la nostra és fer el bé «no torneu a ningú

malament per mal…; si és possible, i fins on depengui de vós, estigueu en pau amb tothom»

Vosaltres que porteu la paraula de vida

resplendiu com estrelles en un cel de nit.

 

Amigues i amics, una altre contundent homilia que, ens descriu com i de quina manera cal que

sigui la nostra manera d’actuar i el nostre compromís cristià, malgrat que la nostres limitacions,

sovint ens bloquegin la necessària actuació que observem davant nostre.

La pregaria, la reflexió i una voluntat, per més minsa que sigui, ens pot ajudar a no deixar-nos

arrastrar per la comoditat i per el desgraciat passotisme, que cada cop és més fort en la nostra

societat.

QUÈ ÉS PERDONAR?

 Evangeli (Lc 6,27-38) i comentari de J.A.Pagola

 Evangeli.-

27 »Però a vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, 28 beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien. 29 Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit. 30 Dóna a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. 31 Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin. 32 Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen! 33 I si feu bé als qui us en fan, qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors! 34 I si feu préstecs als qui espereu que us donaran alguna cosa, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors fan préstecs als pecadors, si saben que en trauran un guany.

35 »Però vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents.

36 »Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare.

37 »No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. 38 Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats.(Lc 6,27-38.BCI)

Comentari.-

El missatge de Jesús és clar i rotund: «Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien». És possible viure en aquesta actitud? Què se’ns està demanant? Podem estimar l’enemic? Potser hem de començar per conèixer millor que significa «perdonar».

És important, en primer lloc, entendre i acceptar els sentiments d’ira, rebel·lió o agressivitat que neixen en nosaltres. És normal. Estem ferits. Per no fer-nos encara més mal ens cal recuperar tant com sigui possible la pau interior que ens ajudi a reaccionar de manera sana.

La primera decisió de qui perdona és no venjar-se. No és fàcil. La venjança és la resposta gairebé instintiva que ens neix de dins quan ens han ferit o humiliat. Intentem compensar el nostre sofriment fent patir qui ens ha fet mal. Per perdonar és important no malbaratar energies planejant la nostra revenja.

És determinant sobretot no alimentar el ressentiment. No permetre que l’odi s’instal·li en el nostre cor. Tenim dret que se’ns faci justícia; qui perdona no renuncia als seus drets. Però l’important és anar-se guarint del mal que ens han fet.

Perdonar pot exigir temps. El perdó no consisteix en un acte de la voluntat, que ho arregla ràpidament tot. En general, el perdó és el final d’un procés en el qual intervenen també la sensibilitat, la comprensió, la lucidesa i, en el cas del creient, la fe en un Déu del perdó del qual en vivim tots.

Per perdonar cal a vegades compartir amb algú els nostres sentiments. Perdonar no vol dir oblidar el mal que ens han fet, però sí recordar-lo de la manera menys nociva per l’ofensor i per un mateix. Qui arriba a perdonar es torna a sentir millor.

Qui va entenent així el perdó comprèn que el missatge de Jesús, lluny de ser una cosa impossible i irritant, és el camí encertat per anar guarint les relacions humanes, sempre amenaçades per les nostres injustícies i conflictes.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

El missatge de Jesús és clar i rotund: «Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien». És possible viure en aquesta actitud? Què se’ns està demanant? Podem estimar l’enemic? Potser hem de començar per conèixer millor que significa «perdonar». És important, en primer lloc, entendre i acceptar els sentiments d’ira, rebel·lió o agressivitat que neixen en nosaltres. És normal. Estem ferits. Per no fer-nos encara més mal ens cal recuperar tant com sigui possible la pau interior que ens ajudi a reaccionar de manera sana.

La primera decisió de qui perdona és no venjar-se. No és fàcil. La venjança és la resposta gairebé instintiva que ens neix de dins quan ens han ferit o humiliat. Intentem compensar el nostre sofriment fent patir qui ens ha fet mal. Per perdonar és important no malbaratarenergies planejant la nostra revenja. És determinant sobretot no alimentar el ressentiment.

No permetre que l’odi s’instal·li en el nostre cor. Tenim dret que se’ns faci justícia; qui perdona no renuncia als seus drets. Però l’important és anar-se guarint del mal que ens han fet. Perdonar pot exigir temps. El perdó no consisteix en un acte de la voluntat, que ho arregla ràpidament tot. En general, el perdó és el final d’un procés en el qual intervenen també la sensibilitat, la comprensió, la lucidesa i, en el cas del creient, la fe en un Déu del perdó del qual en vivim tots.

Per perdonar cal a vegades compartir amb algú els nostres sentiments. Perdonar no vol dir oblidar el mal que ens han fet, però sí recordar-lo de la manera menys nociva per l’ofensor

i per un mateix. Qui arriba a perdonar es torna a sentir millor. Qui va entenent així el perdó comprèn que el missatge de Jesús, lluny de ser una cosa impossible i irritant, és el camí encertat per anar guarint les relacions humanes, sempre amenaçades per les nostres injustícies i conflictes.

FELICITAT AMENAÇADA

Evangeli (Lc 6,17.20-26) i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.- 

 17 Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s'aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó,

20 Llavors alçà els ulls cap als seus deixebles i digué: --Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu! 21 »Feliços els qui ara passeu fam: Déu us saciarà! »Feliços els qui ara ploreu: vindrà dia que riureu! 22 »Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l'home, la gent us odiarà, us rebutjarà, us insultarà i denigrarà el nom que porteu! 23 Aquell dia, alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. Igualment feien els seus pares amb els profetes. 24 »Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol! 25 »Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! »Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu! 26 »Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes! )Lc 6,17.20-26.BCI)

Comentari.-

Occident no ha volgut creure en l’amor com a font de vida i de felicitat per a l’home i la societat. Les benaurances de Jesús segueixen sent un llenguatge inintel·ligible i increïble, fins i tot per als que ens diem cristians.

Nosaltres hem posat la felicitat en altres coses. Hem arribat fins i tot a confondre la felicitat amb el benestar. I, encara que són pocs els qui s’atreveixen a confessar-ho obertament, per a molts el que és decisiu per ser feliç és «tenir diners».

Amb prou feines si tenen un altre projecte de vida. Treballar per tenir diners. Tenir diners per comprar coses. Posseir coses per adquirir una posició i ser alguna cosa a la societat. Aquesta és la felicitat en la qual creiem. El camí que procurem de recórrer per cercar felicitat.

Vivim en una societat que, en el fons, sap que alguna cosa absurda hi ha en tot això, però no és capaç de cercar una felicitat més autèntica. Ens agrada la nostra manera de viure, encara que sentim que no ens fa feliços.

Els creients hauríem de recordar que Jesús no ha parlat només de benaurances. Ha llançat també amenaçadores malediccions per aquells que, oblidant la crida de l’amor, gaudeixen satisfets en el seu propi benestar. Aquesta és l’amenaça de Jesús: aquells que posseeixen i gaudeixen de tot allò que el seu cor egoista ha anhelat, un dia descobriran que no hi ha per a ells més felicitat que la que ja han assaborit.

Potser estem vivint uns temps en què comencem a intuir millor la veritat última que hi ha en les amenaces de Jesús: «Però ai de vosaltres, els rics, perquè ja heu rebut el vostre consol! Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips, perquè passareu fam! Ai de vosaltres, els qui ara rieu, perquè us doldreu i plorareu!».

Comencem a experimentar que la felicitat no està en el pur benestar. La civilització de l’abundància ens ofereix mitjans de vida, però no raons per viure. La insatisfacció actual de molts no es deu només ni principalment a la crisi econòmica, sinó sobretot a la crisi d’autèntics motius per viure, lluitar, gaudir, patir i esperar.

Hi ha poca gent feliç. Hem après moltes coses, però no sabem ser feliços. Necessitem tantes coses que som uns pobres necessitats. Per aconseguir el nostre benestar som capaços de mentir, de defraudar, de trair-nos nosaltres mateixos i de destruir-nos els uns als altres. I així no es pot ser feliç.

I si Jesús tingués raó? La nostra «felicitat», no està massa amenaçada? No hem de cercar una societat diferent l’ideal de la qual no sigui el desenvolupament material sense fi, sinó la satisfacció de les necessitats vitals de tothom? No serem més feliços quan aprenguem a necessitar menys i a compartir més?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

 En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel proper diumenge 13 de febrer, que la litúrgia el descriu com el VI diumenge durant l’any, ens és presentada sota el títol de “Felicitat amenaçada”, basant-se amb en els fragments 17.20-26 del capítol 6 de l’evangeli de Lluc.

En un dels fragment de l’homilia, llegim: Vivim en una societat que, en el fons, sap que alguna cosa absurda hi ha en tot això, però no és capaç de cercar una felicitat més autèntica. Molts anys enrere,

els que vam viure l’escassetat de la post guerra, teníem greus problemes per subsistir de manera mínimament digne, només eren pocs els que vivien en l’abundància i no hi existia el consumisme

d’ara i molt menys la propaganda constant dels mitjans de comunicació perquè tampoc existien

Això vol dir que aquella època era millor que la d’ara. No, de cap manera. Nomes vull dir que ara tots joves i grans estem sota la pressió ofegant del neocapitalisme, que no ens deixa discernir ni

valorar quin cal que sigui el nostre capteniment. Què és bo per la nostra salut intel·lectual del que no ho és.

L’homilia ens recorda que Els creients hauríem de recordar que Jesús no ha parlat només de benaurances. Ha llançat també amenaçadores malediccions per aquells que, oblidant la crida de

l’amor, gaudeixen satisfets en el seu propi benestar. Aquesta és l’amenaça de Jesús: aquells que posseeixen i gaudeixen de tot allò que el seu cor egoista ha anhelat, un dia descobriran que no hi ha

per a ells més felicitat que la que ja han assaborit.

I segueix dient-nos: La civilització de l’abundància ens ofereix mitjans de vida, però no raons per viure. La insatisfacció actual de molts no es deu només ni principalment a la crisi econòmica, sinó

sobretot a la crisi d’autèntics motius per viure, lluitar, gaudir, patir i esperar.

És per aquest motiu que l’homilia conclou qüestionant-nos: No seriem més feliços si aprenguessim a necessitar menys i a compartir més?

Feliç l'home que té posada en el Senyor la seva confiança.

Amigues i amics, una homilia que ens hauria de qüestionar moltes de les nostres costums, de les nostres prioritats així com l’asfixiant pressió consumista que suportem.

Molt probablement, la pregaria, la reflexió i una voluntat, per més minsa que sigui, ens pot ajudar a no deixar-nos arrastrar per tanta propaganda.

 

UNA MORAL SENSE PECAT?

 Evangeli (Lc 5,1-11) i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.-

1 En una ocasió, Jesús es trobava vora el llac de Genesaret, i la gent s'apinyava al seu voltant per escoltar la paraula de Déu. 2 Llavors veié dues barques amarrades vora l'aigua; els pescadors n'havien baixat i rentaven les xarxes. 3 Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l'apartés una mica de terra, s'assegué i instruïa la gent de la barca estant.

4 Quan acabà de parlar, digué a Simó:

--Tira llac endins i caleu les xarxes per pescar.

5 Simó li respongué:

--Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, ja que tu ho dius, calaré les xarxes.

6 Ho feren així, i van arreplegar tant i tant de peix que les xarxes se'ls esquinçaven. 7 Llavors van fer senyal als companys de l'altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les dues barques que quasi s'enfonsaven.

8 Simó Pere, en veure-ho, es llançà als genolls de Jesús dient:

--Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador!

9 Veient una pesca com aquella, ell i tots els qui anaven amb ell no se'n sabien avenir, 10 i igualment passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Jesús digué a Simó:

--No tinguis por. D'ara endavant seràs pescador d'homes.

11 Ells tornaren les barques a terra, ho deixaren tot i el van seguir.:(Lc 5,1-11.BCI)

 

Comentari.-

Es diu sovint que ha desaparegut la consciència de pecat. No és del tot cert. El que passa és que la crisi de fe ha comportat una manera diferent, no sempre més sana, d’enfrontar-se a la pròpia culpabilitat. De fet, en prescindir de Déu, no pocs viuen la culpa de manera més confusa i solitària.

Alguns han quedat estancats en la forma més primitiva i arcaica de viure el pecat. Se senten «tacats» per la seva maldat. Indignes de conviure al costat dels seus éssers estimats. No coneixen l’experiència d’un Déu perdonador, però tampoc han trobat un altre camí per alliberar-se del seu malestar interior.

Altres segueixen vivint el pecat com «transgressió». És cert que han esborrat de la seva consciència alguns «manaments», però el que no ha desaparegut en el seu interior és la imatge d’un Déu legislador davant el qual no saben com situar-se. Senten la culpa com una transgressió amb la que no és fàcil de conviure.

Bastants viuen el pecat com «autoacusació». En diluir-se la seva fe en Déu, la culpa es va convertint en una «acusació sense acusador» (Paul Ricoeur). No cal que ningú els condemni. Ells mateixos ho fan. Però com alliberar-se d’aquesta autocondemna?, n’hi ha prou d’oblidar el passat i procurar d’eliminar la pròpia responsabilitat?

S’ha intentat també reduir el pecat a una «vivència psicològica» més. Un bloqueig de la persona. El pecador seria una espècie de «malalt», víctima de la seva pròpia debilitat. S’ha arribat fins i tot a parlar d’una «moral sense pecat». Però ¿és possible viure una vida moral sense vivenciar la culpabilitat?

Per al creient, el pecat és una realitat. Inútil encobrir-lo. Encara que sap que està molt condicionat en la seva llibertat, el cristià se sent responsable de la seva vida davant si mateix i davant Déu. Per això confessa el seu pecat i el reconeix com una «ofensa contra Déu». Però contra un Déu que només busca la felicitat de l’ésser humà. Mai hem d’oblidar que el pecat ofèn Déu en tant que ens fa mal a nosaltres mateixos, éssers infinitament estimats per ell.

Esglaiat per la presència de Jesús, Pere reacciona reconeixent el seu pecat: «Aparta’t de mi, Senyor, que sóc un pecador!». Però Jesús no s’aparta d’ell, sinó que li confia una nova missió: «No tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes.» Reconèixer el pecat i invocar el perdó és, per al creient, la forma sana de renovar-se i créixer com a persona.

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

 

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel proper diumenge 6 de febrer, que la litúrgia el descriu com el V diumenge durant l’any, ens és presentada sota el títol de “Una moral sense pecat?”, basant-se amb en els fragments 1-11 del capítol 5 de l’evangeli de Lluc.

En el segon fragment de l’homilia, podem llegir com Pere se n’adona de la seva debilitat i exclama «Aparta’t de mi, Senyor, que sóc un pecador!» Jesús, però no s’aparta d’ell, sinó que li confia una nova missió: «No tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes.»

Aquest episodi de l’evangeli de Lluc, que ens descriu l’homilia, ens posa de manifest la gran contradicció existent entre la manera d’actuar de Jesús i la manera tradicional de la gran majoria d’eclesiàstics, si més no dels de les darreres dècades, doncs posaven més èmfasi en la condició de pecador/a del humans que no pas en el gran amor de Déu, vers tots els humans, que es manifesta en Jesús.

Malauradament és i ha estat un error cabdal, el persistir en inculcar-nos a totes i a tots que érem i som pecadors, doncs la resultant ha estat i, en molts casos, segueix sent una manera contraproduent per alliberar-nos de la nostra condició de pecadors (els mots pecat i pecador, no m’agraden i no és perquè no defineixin bé la condició de culpabilitat, sinó per les connotacions negatives que ha comportats als creients).

L’homilia ens diu que alguns no coneixen l’experiència d’un Déu perdonador, però tampoc han trobat un altre camí per alliberar-se del seu malestar interior. Altres senten la culpa com una transgressió amb la que no és fàcil de conviure.

Però com alliberar-se d’aquesta autocondemna?, n’hi ha prou d’oblidar el passat i procurar d’eliminar la pròpia responsabilitat?

El cristià se sent responsable de la seva vida davant si mateix i davant Déu. Per això confessa el seu pecat i el reconeix com una «ofensa contra Déu». Mai, però, hem d’oblidar que el pecat ofèn Déu en tant que ens fa mal a nosaltres mateixos, éssers infinitament estimats per ell.

Com hem descrit a l’inici d’aquest comentari, Jesús no s’aparta de Pere, sinó que li confia una nova missió: «No tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes.»

L’homilia conclou amb reflexió que ens pot ajudar a superar el sentiment de culpabilitat: Reconèixer el pecat i invocar el perdó és, per al creient, la forma sana de renovar-se i créixer com a persona.

Veniu amb mi, diu el Senyor, i us faré pescadors d'homes.

Amigues i amics, una homilia que ens pot ajudar a superar molts traumes existencials ocasionats per una desviada pedagogia de dos conceptes sobre el pecat i l’amor de Déu vers els humans.

Preguem a Déu, per no deixar-nos enfonsar per un mal explicat concepte de culpabilitat i per no haver aprofundit suficientment en l’amor que Déu, com ens ho explicita el missatge de Jesús, per a tots els homes i dones d’arreu del món, car quan per la nostra debilitat humana, ens descontrolem i perjudicar o no a un tercer o ha nosaltres mateixos, Déu i el mateix Jesús, ens obren els braços per acollir-nos i ajudar-nos a superar els nostres errors.

LA POR DE SER DIFERENTS

 Evangeli (Lc 4,21-30) i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.- http://cristiansxxigracia.blogspot.com

 Comentari.-

Jesús aviat va poder veure què podia esperar del seu propi poble. Els evangelistes no ens han amagat la resistència, l’escàndol i la contradicció que va trobar, fins i tot en els ambients més propers. La seva actuació lliure i alliberadora resultava massa molesta. El seu comportament posava en perill massa interessos.

Jesús ho sap des de l’inici de la seva activitat profètica. És difícil que algú que es decideix a actuar escoltant fidelment Déu sigui ben acceptat en un poble que viu d’esquena a ell. «Cap profeta no és ben rebut al seu poble».

Els creients no ho hauríem d’oblidar. No es pot pretendre seguir fidelment Jesús i no provocar, d’alguna manera, la reacció, la crítica i fins i tot el rebuig dels qui, per diversos motius, no poden estar d’acord amb un plantejament evangèlic de la vida.

Ens resulta difícil viure a contra corrent. Ens fa por de ser diferents. Fa molt de temps que està de moda «estar a la moda». I no només quan es tracta d’adquirir el vestit d’hivern o escollir els colors d’estiu. El «dictat de la moda» ens imposa els gestos, les maneres, el llenguatge, les idees, les actituds i les posicions que hem de defensar.

Es necessita una gran dosi de coratge per a ser fidels a les pròpies conviccions, quan tothom s’acomoda i s’adapta a «el que es porta». És més fàcil viure sense un projecte personal de vida, deixant-se portar pel convencionalisme. És més fàcil instal·lar-se còmodament a la vida i viure segons el que ens dicten des de fora.

Al començament, potser hom escolta encara aquesta veu interior que li diu que no és aquest el camí encertat per créixer com a persona ni com a creient. Però aviat ens tranquil·litzem. No volem passar per un «anormal» o «estrany». S’està més segur sense sortir-se del ramat.

I així seguim caminant. En ramat. Mentre des de l’Evangeli se’ns segueix convidant a ser fidels al projecte de Jesús, fins i tot quan pugui implicar la crítica i el rebuig per part de la societat, i fins i tot dins de l’Església.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel proper diumenge 30 de gener, que la litúrgia el descriu com el IV diumenge durant l’any, ens la presenten sota el títol de “La por de ser diferents”, basant-se amb uns fragments del capítol 4 de l’evangeli de Lluc.

El testimoni i missatge de Jesús, és valent i inconformista en relació amb el que era la religió jueva del seu temps i perquè, allò sagrat que proclamaven els grans patriarques i profetes o el que Jahvé havia encomanat i gravat en foc en aquelles taules de la llei de Moisès, els grans sacerdots del Temple, ho havien convertit en una religió que amb els anys, no era altre cosa que unes normes i obligacions estrictes i inflexibles, però molt allunyades de la voluntat del Déu que l’havia enviat per prioritzar els aspectes més essencials del que havia encomanat a Moisès.

Avui també ens trobem que aquell testimoni i missatge de Jesús, amb el temps també s’ha convertit en una religió, de normes estrictes, d’obligacions, devocions i de litúrgies i cerimònies que tenen més de parafernàlies estèrils que posar en pràctica el manament de l’amor o construir el Regne de Déu entre els pobres i desvalguts, els marginats i explotats d’aquest món, els quals –dissortadament- mai en trobarem ni un en cap de les esmentades cerimònies litúrgiques. És per això que l’homilia ens diu: Els creients no ho hauríem d’oblidar. No es pot pretendre seguir fidelment Jesús i no provocar, d’alguna manera, la reacció, la crítica i fins i tot el rebuig dels qui,per diversos motius, no poden estar d’acord amb un plantejament evangèlic de la vida.

Es necessita una gran dosi de coratge per a ser fidels a les pròpies conviccions, quan tothom s’acomoda i s’adapta a «el que es porta».

Ser fidel al missatge de Jesús, comporta molt sovint un notable rebuig de la societat benestant, dels poders econòmics i com també apunta l’homilia, de sectors de la mateixa Església: Mentre des de l’Evangeli se’ns segueix convidant a ser fidels al projecte de Jesús, fins i tot quan pugui implicar la crítica i el rebuig per part de la societat, i fins i tot dins de l’Església.

Sigueu el meu castell de refugi, la meva roca salvadora.

Déu meu, traieu-me de les mans de l'injust.

Amigues i amics, una nova homilia que en aquesta ocasió ens descriu com n’és de difícil ser fidel a Jesús, en un món instrumentalitzat pels grans poders econòmics que ens estant sometent a un consumisme desenfrenat, a viure egoísticament sense preocupar-nos el més mínim per les moltes necessitat que ens rodegen o per les injustícies dels mateixos poders civils i eclesiàstics; en un món on parlar de solidaritat, és considerat quasi una mena d’utopia o d’absurda proposta...

Preguem a Déu, per no deixar-nos temptar per les fortes pressions a que estem constantment sotmesos pels mitjans audiovisuals, per tal de poder ser més atrets pel missatge de Jesús, per la necessària solidaritat amb els que pateixen i per fer el bé i poder donar amor als altres!!!

BONA NOTÍCIA PER ALS POBRES

Evangeli i comentari a l’evangeli (Lluc 1,1-4.4,14-21) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.- http://cristiansxxigracia.blogspot.com

 1 Són molts els qui han emprès la tasca d'escriure un relat dels fets que s'han acomplert entre nosaltres, 2 valent-se del que ens van transmetre els qui des del principi en foren testimonis oculars i després esdevingueren servidors de la Paraula. 3 Ara jo, havent-me informat minuciosament de tot des dels orígens, he decidit d'escriure-t'ho, il·lustre Teòfil, en una narració ordenada, 4 perquè constatis la solidesa de l'ensenyament que has rebut.

14 Llavors Jesús, ple del poder de l'Esperit, se'n tornà a Galilea. La seva anomenada es va estendre per tota la regió. 15 Ensenyava a les seves sinagogues, i tothom el lloava.

Jesús a la sinagoga de Natzaret

16 I se n'anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s'aixecà a llegir. 17 Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit:

18 L'Esperit del Senyor reposa sobre meu,

perquè ell m'ha ungit.

M'ha enviat

a portar la bona nova als pobres,

a proclamar als captius la llibertat

i als cecs el retorn de la llum,

a posar en llibertat els oprimits,

19 a proclamar

l'any de gràcia del Senyor.

20 Després plegà el volum, el retornà a l'ajudant de la sinagoga i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en ell. 21 Aleshores començà dient-los:

--Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar. (Lc 1,1-4 i 4,14-21.BCI)

Comentari.-

Un dels trets més escandalosos i insuportables de la conducta de Jesús és la seva defensa decidida dels pobres. Una i altra vegada, els cristians intentem escamotejar una cosa que és essencial en la seva actuació.

No ens enganyem. El seu missatge no és una bona notícia per a tothom, de manera indiscriminada. Ell ha estat enviat a portar una bona notícia als pobres: el futur projectat i estimat per Déu els pertany a ells.

Tenen sort els pobres, els marginats per la societat, els privats de tota defensa, els que no troben lloc en la convivència dels forts, els desposseïts pels poderosos, els humiliats per la vida. Ells són els destinataris del regne de Déu, els que s’alegraran quan Déu «regni» entre els seus fills i filles.

Però per què són ells els privilegiats? És que els pobres són millors que els altres per merèixer de Déu un tracte especial? La posició de Jesús és senzilla i clara. No afirma mai que els pobres, pel fet de ser-ho, siguin millors que els rics. No defensa un «classisme moral». L’única raó del seu privilegi consisteix que són pobres i oprimits. I Déu no pot «regnar» en el món sinó fent-los justícia.

Déu no pot ser neutral davant un món esquinçat per les injustícies dels homes. El pobre és un ésser necessitat de justícia. Per això l’arribada de Déu és una bona notícia per a ell. Déu no pot regnar sinó defensant la sort dels injustament maltractats.

Si el regnat de Déu s’imposa, els pobres seran feliços. Perquè on Déu «regna» no podran ja regnar els poderosos sobre els dèbils ni els forts sobre els indefensos.

Però no ho oblidem. El que és bona notícia per als pobres ressona com amenaça i mala notícia per als interessos dels rics. Tenen mala sort els rics. El futur no els pertany. Les seves riqueses els impedeixen d’obrir-se a un Déu Pare.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Pau i bé

CSXXIG - Publicacions

VI BO

Comentari a l’evangeli (Jn 2,1-11) i comentari de K.A.Pagola

Evangeli.-

1 El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. 2 També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles. 3 Quan el vi s'acabava, la mare de Jesús li diu:

--No tenen vi.

4 Jesús li respon:

--Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora.

5 La seva mare diu als servidors:

--Feu tot el que ell us digui.

6 Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d'uns cent litres cada una.

7 Els diu Jesús:

--Ompliu d'aigua aquestes piques.

Ells les ompliren fins dalt. 8 Llavors els digué:

--Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.

Ells li'n portaren. 9 El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d'on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l'havien treta. El cap de servei, doncs, crida el nuvi 10 i li diu:

--Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor.

11 Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell.(Jn 2,1-11.BCI)

Comentari.-

Jesús ha estat conegut sempre com el fundador del cristianisme. Avui, però, comença a obrir-se pas una altra actitud: Jesús és de tothom, no només dels cristians. La seva vida i el seu missatge són patrimoni de la humanitat.

Ningú a Occident ha tingut un poder tan gran sobre els cors. Ningú ha expressat millor que ell les inquietuds i interrogants de l’ésser humà. Ningú ha despertat tanta esperança. Ningú ha comunicat una experiència tan sana de Déu sense projectar sobre ell ambicions, pors i fantasmes. Ningú s’ha acostat al dolor humà de manera tan profunda i entranyable. Ningú ha obert una esperança tan ferma davant el misteri de la mort i la finitud humana.

Dos mil anys ens separen de Jesús, però la seva persona i el seu missatge continuen atraient a molts. És veritat que interessa poc en alguns ambients, però també és cert que el pas del temps no ha esborrat la seva força seductora ni esmorteït el ressò de la seva paraula.

Avui, quan les ideologies i religions experimenten una crisi profunda, la figura de Jesús s’escapa de tota doctrina i transcendeix tota religió, per convidar directament als homes i les dones d’avui a una vida més digna, feliç i esperançada.

Els primers cristians van experimentar Jesús com a font de vida nova. D’ell rebien un alè diferent per viure. Sense ell, tot se’ls tornava de nou sec, estèril, apagat. L’evangelista Joan redacta l’episodi de les noces de Canà per presentar simbòlicament Jesús com portador d’un «vi bo», capaç de revifar l’esperit.

Jesús pot ser avui ferment de nova humanitat. La seva vida, el seu missatge i la seva persona conviden a inventar formes noves de vida sana. Ell pot inspirar camins més humans en una societat que cerca el benestar ofegant l’esperit i matant la compassió. Ell pot despertar el gust per una vida més humana en persones buides d’interioritat, pobres d’amor i necessitades d’esperança.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat