EL VALOR REDEMPTOR DE LA MORT DE JESÚS

Apunts de cristologia

Pagola destaca de la mort de Jesús l’actitud d'obediència i fidelitat total al Pare i, alhora, una actitud d'amor i perdó pels homes. (Jesucristo. Catequesis cristológica)

La mort, era la manifestació suprema del pecat i la ruptura amb Déu. Ara és la manifestació suprema de l'amor i la reconciliació; s'ha convertit en font de vida per a tots nosaltres. Aquesta gràcia, ara ha estat revelada amb la manifestació de Jesucrist, el nostre salvador, que ha destituït la mort i, per mitjà de l'evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat. (2 Tm 1, 7-10).

Al llarg dels segles, s'ha vist la creu com un ritu de sang que ha apaivagat la ira de Déu, com el sacrifici de l'única víctima agradable al Pare, la pena amb la qual ha estat expiat el càstig infinit merescut pels nostres pecats, el rescat ofert per la nostra redempció, la reparació necessària per satisfer a Déu, etc.

Però pels primers creients, la mort de Jesús a la creu no era un esdeveniment aïllat sinó eÉs el gest que resumeix i on culmina tota la seva vida. Jesús ha anat morint per al Pare i pels homes dia rere dia. Per això, des del seguiment al crucificat els cristians anem donant sentit al sofriment de cada dia i a la mort.

La mort no ha perdut el seu caràcter tràgic, però ha canviat de signe pel creient. Ja no és el final de tot. El cristià no mor per quedar mort sinó per ressuscitar.

El cristià, més que preparar-se per una bona mort, ha d'aprendre a "morir bé"; desvivint-se per la construcció del Regne. Aleshores, el Baptisme cobra un sentit sacramental, ens comprometem a viure la vida "morint en Crist", i l'Eucaristia ens va ajudant a assimilar la mort de Jesús per participar també un dia de la seva resurrecció. I, des d'aquesta esperança aprenem a afrontar amb un altre sentit l'envelliment i la mort de les cultures, de les idees, de la creació entera. Tot el que viu, camina d'alguna manera cap a la mort. Però Crist l’ha vençut.

Seguir Jesús és seguir a Algú que ha acabat executat pels homes. Ser fidel a Algú que ha estat perseguit i condemnat per l'escàndol provocat amb el seu missatge i la seva actuació. Seguir el Crucificat és prosseguir la seva obra, construir el Regne de Déu, defensar la causa de l'home, oferir gratuïtament el perdó, servir al germà i saber que aquesta actuació ens portarà patiment. El creient, no vol el patiment, però accepta seriosament la inseguretat, el sofriment, la solitud, l'alienació, el dolor, el costat fosc i negatiu de la vida. Però amb Crist i des de Crist descobreix que també aquí hi pot haver salvació i alliberament. Des de Crist tracta de descobrir quina és la manera més humana i alliberadora d'assumir i viure el sofriment propi i aliè.

Creure en el Crucificat no suprimeix el mal. El mal continua sent una cosa dolenta i inhumà, però es pot convertir en el lloc més eficaç, realista i convincent de viure la fe en el Pare i la solidaritat amb els homes. Per això el cristià va descobrint que fins i tot el sofriment pot ser alliberador quan es viu amb l'esperit del Crucificat.

Pagola ens invita a descobrir noves possibilitats de seguir avui al Crucificat: preferint sofrir injustament abans de col·laborar amb la injustícia; saber patir el mal abans de cometre el mal, compartir el patiment dels injustament maltractats; acceptar la inseguretat i els riscos propis d'una vida conseqüent amb la fe cristiana; acceptar les conseqüències doloroses d'una defensa clara i ferma de la justícia, la veritat i la llibertat; acceptar la inseguretat, la manca de poder i la debilitat del que vol actuar amb honradesa humana i senzillesa evangèlica; saber comprendre el valor d'una vida austera i equilibrada enmig de la nostra societat de consum i benestar.

Salvador Sol

JESÚS, DESERT,FERES I SATÀN

El primer diumenge d’aquesta quaresma Marc ens va dir que: «l’Esperit empenyé Jesús cap al desert. Hi va passar quaranta dies, temptat per Satanàs, animals feréstecs i àngels» (Mc 1, 12-13). Potser aquesta experiència, als cristians d’avui ens queda lluny, incomprensible... No obstant, pel teòleg Xabier Pikaza, «És un text estranyament actual i recull el primer de tots els grans drames de la història», tot allò que s’oposa al pla de Déu. Perquè seguim vivint atrapats entre les forces del be i del mal, en un món on el Regne encara no és del tot present, encara hem de demanar al Pare que «vingui a nosaltres el vostre regne» i que es faci la «voluntat de Déu, aquí a la terra... ». Satanàs, aquí representa el poder del mal!. En el nostre temps no es parla de posseïts (endimoniats) con en temps de Jesús, però les temptacions existeixen (la possibilitat de fer-se ric sense escrúpols n’és una, i ben actual); la nostra societat hedonista, segueix marginant els pobres (què són, sinó, els desnonaments de famílies que no poden pagar la hipoteca...?); pel bé d’una quants, les lleis dels homes permeten perseguir i matar als seus contrais. «Doncs be –escriu Pikaza-, enmig d’aquesta “guerra”, Jesús ha buscat (i trobat) Déu entre aquells a qui la gent tenia com abandonats de Déu». Des del desert Jesús entra a la seva missió apostòlica; ha superat la prova! «Es tracta de la “prova” messiànica, signe de dificultats i problemes (...) en lluita amb Satanàs».

La purificació en el desert era una pràctica dels jueus del temps de Jesús. Potser les temptacions en el desert sigui una construcció de l’evangelista, però sembla un fet cert que en un moment determinat Jesús deixà Galilea per anar al desert a fer-se batejar per Joan, a les aigües del Jordà. Pagola, explica en el seu llibre: Jesús, Aproximación histórica (pàg.64) que: «Quan, en mig del silenci del desert, callaven de nit els crits del Baptista i no s’escoltava el rumor dels pecats confessats (...) Jesús escoltava la veu de Déu, que el cridava a una nova missió». (Pàg.63). Si seguim el relat de Marc, Jesús és temptat per Satanàs. Aquest esperit està descrit en la Bíblia com l’”adversari”. Jesús en parla als seus deixebles: «Jo veia Satanàs –els diu- que queia del cel com un llamp (Lc 10,18). I, tota la seva vida vetllarà per no caure en temptacions. A Pere el refusa dient-li: «Aparta’t de mi Satanàs, perquè els teus pensaments no són els de Déu» (Mc 8,31-33) i al cap de la sinagoga que l’increpa per haver curat una dona en dissabte, li diu: ¿No calia, doncs, precisament en dissabte, deslligar aquesta filla d’Abraham que Satanàs tenia subjecta des de feia divuit anys? (Lc 13,16).

Pikaza, en el seu blog, ha escrit que «Marc ha volgut presentar des del principi a Satanàs, perquè se sàpiga qui ha estat (i està sent) l'antagonista de Jesús». És una forma de catequesi en que l’evangelista presenta la vida de Jesús a partir del baptisme. I, ens diu que Jesús estarà al desert quaranta dies. Potser aquesta dada no és exacta; potser ho vol enllaçar amb els quaranta anys que el poble d’Israel va trigar a passar de l’esclavitud d’Egipte a la terra promesa. Tot un simbolisme de l’alliberament que en la teofania del baptisme va experimentar Jesús.

Els israelites, diu Pikaza, qualificaven la impuresa de demoníaca, fruit del pecat, «perquè destrueix l’ésser humà i li impedeix realitzar-se en plenitud. (...) És demoníaca, en especial, una mena de bogeria més o menys propera a l’epilèpsia i/o l’esquizofrènia, ja que treuen l’home fora de si i el deixan en mans d’una espècia de necessitat que el domina». El messianisme de Jesús se centra en alliberar els “posseïts” d’ahir i d’avui, i obrir, també per a ells, el camí del Regne.   

Amb Jesús s’inicia un nou temps en el que ja no seran els àngels els qui lluitaran contra el mal, sinó que serà ell mateix qui se n’allibera, resistint les temptacions. I, conscient de la nostra feblesa, ens ensenya a pregar al Pare demanant-li que no «permeti que caiguem en la temptació». Comentant l’evangeli del primer diumenge de Quaresma, Pagola escriu: «Al llarg de la seva vida, Jesús es mantindrà vigilant per descobrir "Satanàs" en les circumstàncies més inesperades». I, en relació a nosaltres: «Els temps de prova hem de viure'ls, com ell, atents al que ens pot desviar de Déu». 

Salvador Sol

L'ENIGMA DE JESÚS

Apunts de cristologia

Afirma Pagola que Jesús no es va aturat massa a parlar de si mateix, i la seva actuació ha  estat sorprenent, enigmàtica i original. Foren les comunitats creients les que li atribuïren els títols de: Senyor, Salvador, Fill de Déu, Paraula de Déu, Imatge del Pare, Déu. Ell no ho havia fet. Tampoc és fàcil saber si Jesús es va definit com a Fill de l'home. Però els seus contemporanis van veure en Jesús el Messies esperat, és a dir, l'”Enviat”, l’”ungit”. Israel l’esperava per a restablir el regne davídic que els alliberés de l’esclavitud de Roma. Pere li diu: «Tu ets el Messies» però Jesús «els prohibí severament que ho diguessin a ningú» (Mc 8, 27-30). No obstant, aquest serà el reconeixement més important. Crist, en grec, esdevindrà per la fe dels creients el veritable alliberador de l'home, l'únic que pot respondre a les esperances i aspiracions de la humanitat. Déu està actuant (a través d’ell) enmig de la vida. (Mt 12, 28). Jesús es considera un factor decisiu per a la salvació de l’home». La sort dels homes dependrà de la postura que adoptin davant seu.. (Vegis Lc 12, 8-9 i Mc 8, 35).

Jesús té autoritat davant la Llei. Es presenta com l'únic que pot interpretar legítimament la Llei de Moisès. Jesús contraposa a la Llei antiga el seu nou missatge: «Ja sabeu que es va dir als antics... Però jo us dic» (Mt 5,21-22). Conscient que la seva interpretació era la correcta, pretenent conèixer, amb certesa suprema i immediata, la voluntat veritable de Déu mateix. Ho diu així: «El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú coneix el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar». (Mt 11, 27). Jesús parla superant la llei de Moisès, i «...la gent quedava admirada de la seva doctrina perquè els ensenyava amb autoritat». (Mt 7,28-29)

Jesús concedeix el perdó als pecadors. És una de les dades, segons Pagola, més testimoniades: Jesús de Natzaret menjava amb publicans i altres pecadors (cf Mc 2,15). No hi ha dubte: Jesús s’atreveix a unir-se als pecadors davant Déu i celebrar anticipadament la festa final, perquè: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passaran al davant en el camí cap al regne de Déu» (Mt 21, 31). El perdó que ofereix Jesús, a diferència del de Joan, no exigeix penitència prèvia. Actitud que Pagola considera sense precedents en la història del poble jueu. Jesús acull els pecadors per a concedir-los el perdó de Déu.  Per explicar-ho, Lluc reprodueix les paràboles de: l’ovella perduda, la dracma perduda i el fill pròdig. (Vg. Lc 15,1-31)

Jesús invoca a Déu com a Pare. Jesús, en dirigir-se a Déu en la seva pregària, empra una expressió sorprenent i inusitada; es dirigeix ​​sempre a Déu dient-li "Abbà" (Mc 14, 36), amb la mateixa confiança i familiaritat amb que un nen jueu es dirigia al seu pare. Cap jueu s'hauria atrevit a adreçar-se així al Senyor. Els primers cristians, no van voler traduir la paraula aramea, que Pau reprodueix, tot i no haver-la escotat mai de llavis del mestre. (Rm 8,15)

Definicions dogmàtiques sobre Crist. Per a definir la naturalesa de Jesús i el seu missatge es van haver de celebrar diversos concilis. La primera, trobada a Jerusalem entre Pere i Jaume per una banda i Pau i Bernabé per l’altre per a definir el destí del missatge: Els cristians no són una secta del judaisme; la circumcisió no és condició necessària per ser batejat; el què realment importa no és complir amb les normes i lleis (la Torà), sinó la fe en Jesús, que és l’únic que salva. Després els concilis: Nicea (325): «Jesús és consubstancial al Pare»; Constantinoble (381): «consubstancialitat de l’Esperit Sant amb el Pare i el Fill»; Efes (431): Maria és Mare de Déu; Calcedònia (451): hi ha dues naturaleses en l’única persona de Crist, «sense que hi hagi confusió, ni divisió, ni separació entre elles».

Text original: José Antonio Pagola
Selecció: Salvador Sol

TRETS FONAMENTALS EN L'ACTUACIÓ DE JESÚS

Apunts de cristologia

Jesús s'imposa com un home lliure enfront de tot i davant de tots els que puguin obstaculitzar la seva missió. Els seus familiars: Quan els seus familiars sentiren dir el que passava, hi anaren per endur-se'l, perquè deien: --Ha perdut el seny! (Mc 3,21). El cercle dels seus amics que volen dictar com ha de ser la seva conducta: Aleshores Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo. Però Jesús es girà i, davant els deixebles, renyà Pere dient-li: --Vés-te'n d'aquí, Satanàs! (Mc 8, 32-33). Enfront de la pressió social exercida per les classes dominants i, de manera especial, pels grups fariseus que retenen indegudament el poder d'interpretar la Llei:  --Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. (Mt 23. 1-3). Enfront del poder polític de les autoritats romans: --Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. (Mt 20, 25). No es deixa arrossegar per l'estratègia de les forces de resistència als ocupants romans, defraudant així les il·lusions de molts que esperaven un regne jueu messiànic dominador del món sencer: Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya. (Jn 6, 15). Tampoc es deixa esclavitzar per «les tradicions dels antics» que allunyaven els jueus de la veritable voluntat de Déu: Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: --Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures? Ell els respongué: --Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: «Aquest poble m'honora amb els llavis, / però el seu cor es manté lluny de mi./ El culte que em donen és buit, / les doctrines que ensenyen / són preceptes humans. (Mc 7, 5-6). I es manifesta lliure enfront de ritus, prescripcions i lleis litúrgiques que queden buides de sentit si s'oblida que han d'estar al servei de l'home: Jesús va entrar a la sinagoga. Hi havia allí un home que tenia la mà paralitzada. Ells l'espiaven per veure si el curaria en dissabte i així poder-lo acusar. Jesús diu a l'home que tenia la mà paralitzada: --Aixeca't i posa't aquí al mig. Llavors els pregunta: --Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre? (Mc 3, 1-4). El què Déu «vol és amor i no sacrificis»: ...el Fill de l'home és senyor del dissabte. (Mt 12, 8).

Aquesta llibertat total de Jesús, tant en la seva paraula com en la seva actuació, irrita els defensors del sistema legal jueu que desitgen assegurar la seva interpretació de la Torà, però desperta les esperances del poble que comença a descobrir un sentit nou a la vida i aconsegueix l'adhesió d'alguns seguidors.

L’objecta de l’actuació de Jesús és l’obediència radical al Pare. Jesús és totalment lliure perquè viu lliurat completament a complir la voluntat d'un Déu a qui ell anomena «Pare»: --El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i dur a terme la seva obra. (Jn 4,34). Ell ha vingut a anunciar una Bona Nova: «Déu està prop de l'home». El Déu que ve a regnar en la vida de l'home no és un tirà, un dictador, un senyor venjatiu o capritxós, que busca el seu propi interès. És un Déu alliberador, que busca la recuperació de tot home perdut. (Lc 15,4-7); un Pare que sap acollir i perdonar. (Lc 15,11-32). Un Senyor que crida a una gran festa a tots els homes per molt pobres, desgraciats i perduts que es trobin (Mt 22, 1-14).

Jesús només viu per els altres; un home lliure per estimar. No és la Llei la que ha de determinar com ens hem de comportar en cada situació. Prenent a Jesús d’exemple, tota la nostra vida té sentit en la mesura que servim l'home necessitat. (Lc 10, 29-37). Jesús va ser fidel a allò que predicava, fins la mort.

Text original: Pagola

Selecció: Salvador Sol

Apunts

No tenim cap biografia de Jesús, però els investigadors n’han fet un quadre històric suficient on situar-lo històricament. Ningú dubta seriosament de la seva existència, entre 4 a.C i 30 d.C. Que era jueu, fill de Maria. Que visqué a Galilea -regió semi pagana, menyspreada per molts jueus-. Parlava arameu, però coneixeria l'hebreu. També sabem que després d'una vida ordinària de treballador, rebé el baptisme de Joan i començà una activitat de predicació, amb petites paràboles extretes de l'observació atenta de la naturalesa i de la vida.

El tema central de tota la seva predicació és l'arribada del Regne de Déu.

Realitzà curacions inexplicables per a demostrar l'acció salvadora de Déu.

Els miracles, ocupen un lloc tan important en els evangelis que és impossible rebutjar-los tots. L'estudi crític pot fer-nos dubtar de l’autenticitat de la narració, però, en conjunt, no és legítim negar l'activitat miraculosa de Jesús.

I és també un fet segur que morí crucificat pels romans, acusat de revolucionari polític. Poca cosa més ens poden dir els investigadors. Però pels evangelis sabem que va ser un home singular. Un personatge sociològicament inclassificable.

Jesús no és un sacerdot pertanyent a l'alta classe sacerdotal ni a les modestes famílies de la tribu de Leví. Jesús és un laic, un seglar dins de la societat jueva. (He 7, 13-14). No obstant això, s'atreveix a criticar l'actuació dels sacerdots que havien convertit la litúrgia del temple en un mitjà d'explotació dels pelegrins. (Mc 11, 15-19). 

Jesús no és un saduceu de l'alta aristocràcia jueva. Molt conservadors. I proclius a mantenir el seus interessos col•laborant amb les autoritats. Jesús es manté lliura i s’enfronta a les autoritats romanes quan s'oposen a la seva missió. (Lc 13, 31-33). Ell era d’origen modest, sense un denari i, tractà Herodes de guineu. (Mt 22, 23-33)

Jesús no és un fariseu. Gent de classe mitjana, molt influent, que vivien en petites comunitats. Escrupolosament religiosos, dedicats a l’estudi de la Torà i evitant tenir tracte amb gent pecadora. Jesús es mou lliurement en ambients de pecadors -publicans, lladres i gent de mala fama-. Condemna amb fermesa la teologia farisea del mèrit, d'aquells homes que se senten segurs davant Déu i superiors als altres  (Mt 5, 20-48) i rebutja la hipocresia de reduir la religió a un conjunt de pràctiques externes, lluny d’una vida de justícia i amor. (Mt 23, 1-30)

Jesús no és un terrorista zelota. No va prendre part activa en el moviment de resistència armada per establir per la força el regne messiànic. El Regne que predica no accepta la violència. (Lc 20, 24-25) / (Lc 22, 24-27) Malgrat que el seu missatge supera profundament els ideals del zelotes, va ser acusat de revolucionari. 

Jesús no és monjo de Qumran. Aquesta comunitat religiosa vivia al desert, a la vora del Mar Mort, separada de la resta del poble, amb una vida d'observança rigorosa de la Llei, dejunis i purificacions rituals. Jesús no volgué organitzar una comunitat de gent selecta, separada dels altres. Jesús es dirigeix a tot el poble, especialment als pecadors (Lc 5, 32). La primacia de l'amor i el perdó de la seva predicació el distancien profundament de l'ambient que es respirava a Qumran. Jesús tampoc no viu retirat al desert com Joan el Baptista. Els seus deixebles no dejunen. (Mc 2,18-20). Jesús participa en banquets amb gent de mala fama. (Mt 9, 10-13).

Jesús no és un rabí encara que alguns contemporanis l'hagin anomenat així. No es dedica, com un rabí, a interpretar fidelment la Llei de Moisès per aplicar-la a les diverses circumstàncies de la vida. Jesús parla amb una autoritat desconeguda, sense necessitat de citar cap mestre anterior a ell, i, fins i tot, sense apel•lar a l'autoritat de Moisès. (Mc 1, 22)

Jesús no és un profeta més. És cert que va ser considerat pels seus contemporanis com un profeta de Déu (Mt 21, 11)  i en la seva actuació emprà un estil profètic com aquells homes portadors de l'Esperit del Senyor i portaveus de la Paraula de Déu per al poble. Però Jesús no té necessitat de legitimar la seva predicació al•ludint a una trucada rebuda de Déu («Això diu el Senyor», «Escolteu el que diu el Senyor», «És oracle del Senyor») com feien els profetes del primer Testament. (Am 7, 15), (Is 6, 8), (Jr 1, 4-5). Ell s’expressa en una fórmula típica seva, totalment desconeguda en la literatura profètica i que manifesta una autoritat plena i sorprenent: «En veritat, en veritat us dic». Jesús anuncia una cosa nova: el regne de Déu comença ja a ser realitat.

ADVENT: UN CRIT DE DENÚNCIA I D’ESPERANÇA.

El Baptista denuncia la injustícia del poble d’Israel perquè els poderosos i els ocupants espolien els pocs recursos de la gent, convertint-los en esclaus a la seva pròpia casa, i marginen els malalts, allunyant-los de les ciutats y del temple. Per això Joan no es cansa de repetir: Convertiu-vos! Però era una veu que clamava en el desert. Ni els sacerdots, ni els poderosos ni els ocupants li van fer cas. Però com ha escrit algú, «les veus que són de denúncia i que reclamen rectitud, justícia i equilibri saben (també avui) que parlen en el “desert”». Joan insistia: aplaneu els camins del Senyor! I, encara que no el vegeu el qui ve després de mi ja és entre vosaltres.

Advent és aquests temps de deixar enrere el viure d’esquena a la voluntat de Déu, immergir-se en les aigües del Jordà, i estar a punt per a rebre la Bona Nova de Betlem.

Per Advent anem encenent ciris, com feien aquells avantpassats nòrdics que encenien fogueres esperant que el sol, després del fosc hivern tornés a brillar. El cristians esperem celebrar la vinguda al món de qui és la llum, però aquesta llum deixem que il·lumini verdaderament les nostres vides?. Pagola ho ha dit d’una forma ben clara: «A les nostres comunitats estem necessitats d'aquests testimonis de Jesús. La figura del Baptista, obrint-li camí enmig del poble jueu, ens anima a despertar avui en l'Església aquesta vocació tan necessària. Enmig de la foscor dels nostres temps necessitem testimonis de la llum».

Ho denunciava Paul Claudel, quan dirigint-se a nosaltres, els cristians, ens preguntava: «vosaltres que teniu la llum, què en feu? Els cristians d’avui, aquesta  pregunta encara ens interpel·la. Què fem de la Llum que ens dona vida?, què en fen de la nostra fe...? Per ajudar-nos a respondre’ns personalment aquesta pregunta és pel que ens agrada celebrar la Trobada Eucarística d’Advent, com ho feien les primeres comunitats de fe cristianes, amb lectures, pregàries i eucaristia. La intenció és poder apropar-nos al misteri del Déu fet home, que equival a penetrar en el misteri del Pla de Déu. Conscients de que mai ho aconseguiren del tot, aquí a la terra.

Temps de denúncia, hem dit, i d’esperança. Però també temps de renúncia i penitència. Molts dels batejats per Joan després anaven al desert, com va fer Jesús, en record d’aquell poble que fugint de l’esclavitud del Faraó cercava la terra promesa. Rentar-se a les aigües del Jordà per a desprendre’s del que no té sentit i merèixer descobrir el misteri.

Avui, la societat secularitzada ens presenta un Nadal amb llums artificials, guarniments de posar i treure, i anuncis que ens inviten a “regalar Nadal”, com si es tractés d’una mercaderia. Però Nadal no es regala, Nadal es viu i es testimonia; és un fet transcendent indemostrable, un acte de fe. Segarra, en el seu poema, ens diu que; «L'àngel ha parlat, l'estrella ha anunciat, el gall ha cantat, però el misteri és lluny encara». Què ens falta per a descobrir l’esperit de Nadal? Potser entendre el que ens diu Julio Ciges en la seva felicitació des de la parròquia Maria Immaculada de Vera (València): «La Salvación viene desde lo pequeño, lo marginal, lo que es nada. Navidad es estar al raso junto a quienes nada son, nada tienen, nada pintan en nuestra sociedad». Que aquests Nadal ens apropi a l'amor de Déu, que és l'autèntica llum del món; la que de debó ens il·lumina.

Salvador Sol

SIGNIFICAT TEOLÒGIC DE LES ACTITUTS I COMPORTAMENT DE JESÚS

Sempre que parlem de Déu fem, d’alguna manera, teo-logia. Així, el teòleg Leonardo Boff, intenta donar explicacions a les actituds i comportament de Jesús. Perquè l’interès per les actituds i el comportament del Jesús històric parteix del següent pressupòsit: «En Jesús es revelà allò que hi ha de més diví en l’home/dona i allò que hi ha de més humà en Déu». En el Jesús històric descobrim aquella manera de viure que Déu vol per a l’home; el nou Adam, com el descriu sant Pau. L’home perfecta, segons Dostoievski «Crec que no existeix res més bell, més profund, més atraient, més viril i més perfecte que Crist».

Un altre teòleg, Josep M.Rovira Bellosos ens diu: El que emergeix i s’expressà en Jesús ha d’emergir i expressar-se també en els seus seguidors: als apòstols, que ho han de deixar tot i als altres seguidors, als qui no obliga deixar el seu treball. (cf. Rovira Belloso, Qui és Jesús de Natzaret, pág. 205).

El que viu Jesús és «la total obertura a Déu i als altres», «l’amor indiscriminat i sense límits». Un comportament que ens interpel·la a ser crítics enfront d’una situació, tant social com religiosa, que no encarna la voluntat de Déu.

La societat i la religió ens obliga al compliment d’unes lleis, moltes vegades injustes. El cristià ha de ser una persona lliura i alliberada, ens diu Boff. L’apòstol Pau confessa que «ja no està sota la llei» (Rm 6,15), sinó que se sotmet a la «llei de Crist» (1 Cor 9,21), que li permet -«ésser totalment lliure» (1 Cor 9,19). «Per què gaudim d’aquesta llibertat, Crist ens va fer lliures... i jamai ens haurem de deixar subjectar de nou al jou de la servitud» (Gál 5,1).

Amb Jesús, la religió: es desteologitza, i la voluntat de Déu s’haurà de buscar no només en els Llibres Sants, sinó principalment en la vida diària; es desmitologitza el llenguatge religiós usant expressions de les experiències comunes a tots; es desritualitza la pietat, insistint en que l’home/dona està sempre davant Déu i no solament quan va al temple a resar; s’emancipa el missatge de Déu de la seva relació amb una comunitat religiosa determinada, dirigint-la a cada home/dona de bona voluntat. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. Tothom qui us doni un got d'aigua pel fet que sou de Crist, us asseguro que no quedarà sense recompensa. (Mc 9,40-41); finalment, se secularitzen els mitjans de salvació (secularitzar vol dir fer-se laic), fent del sagrament de l’altre (sagrament del germà) l’element determinant per entrar en el regne de Déu. Un nou manament us dono, que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat. (Jn 15,12)

Crist no vingué a fer més còmoda la vida dels homes/dones. Ben al contrari. En paraules del Gran Inquisidor de Dostoievski: «En vez de dominar la conciencia, viniste a profundizarla más; en vez de cercenar la libertad de los hombres, viniste a ampliarles el horizonte. Tu deseo era liberar al hombre para el amor. Libre debe seguirte, sentirse atraído y preso por ti. En lugar de obedecer las duras leyes del pasado, debe el hombre, a partir de ahora, con el corazón libre, decidir lo que es bueno y lo que es malo, teniendo tu ejemplo ante sus ojos».

Intentar viure un projecte semblant de vida és seguir a Crist, amb tota la plenitud del significat d’aquesta paraula -seguir i imitar Crist- inclou tot el Nou Testament. Seguiment que significa alliberament i experiència de la novetat d’una vida redimida i reconciliada, però també pot incloure, com a Jesús (Crist), persecució i mort.

Diu Dostoiewski, en retornar de la casa dels morts, la condemna a treballs forçats a Sibèria: «A veces Dios me envía instantes de paz; en estos instantes, amo y siento que soy amado; en uno de esos momentos compuse para mí mismo un credo, donde todo es claro y sagrado. Es un credo muy simple. Helo aquí: y me lo digo a mí mismo, con un amor más celoso que cuanto existe o puede existir. Y si alguien me probara que Cristo está fuera de la verdad y que ésta no se halla en él, prefiero permanecer con Cristo a permanecer con la verdad» (Correspondance I (Paris 1961) 157, en carta a la baronesa von Wizine).

Jesús desperta admiració en la gent que el veu i l’escolta

L’admiració és l’inici de la filosofia i de la cristologia. Admirar alguna cosa o a algú és captar cóm la llum brilla i resplendeix en ells; Si alguna cosa ens causa admiració, és perquè no s’enquadra en categories preexistents, sinó que emergeixen en tota naturalitat i originalitat.

Jesús va provocar gran sorpresa, perquè va trencar tots els esquemes d'interpretació donats. Ja essent un nen de dotze anys, els seus pares el busquen: (Lc 2, 46-47); A la sinagoga de Natzaret, (Mt. 13, 54-55); A la sinagoga de Cafarnaüm, (Mc 1, 23-28) Jesús «Parla en nom de Déu, amb un estil de gran sobirania, emprant frases com: Us ho asseguro..., i amplia el contingut dels Escrits: Però jo us dic... Segons la fe i la tradició jueves, això només ho pot fer Déu. En aplacar la tempesta al mar, els deixebles, admirats, exclamen: «Qui és aquest que fins els vents i l'aigua l'obeeixen?» (Mt 8,27; Mc 4,41; Lc 8,25).

Jesús té consciència que instaura el Regne. Està obert a tots: als pecadors públics i als recaptadors d'impostos -amb qui menja-, als observants de la llei i als fariseus, a les dones, i als estrangers i als nens. Fins i tot als guerrillers zelotes (zelosos per Jahvé). (Lc 6, 12-16)

Déu estima a tots i a tots convida al banquet escatològic, que té a veure amb l’hospitalitat Divina: I us dic que vindrà molta gent d'orient i d'occident i s'asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel. (Mt 8, 11-12) 

Seguir la llei o la voluntat de Déu?. «I quina és la voluntat de Déu? –es pregunta Hans Kung- Jesús ho té clar: la felicitat dels homes» (H.Kung, ¿Qué es el mensaje cristiano?, Revista Concilium, nº 238 – 1970). 

Salvador Sol