LA PREDICACIÓ DE LA PASQUA

Apunts

Pasqua no només significa el pas de mort a vida, i glorificació de Jesús en el Crist, sinó que també el pas de la covardia a l’alliberament dels apòstols. González Faus ha escrit que «La predicació cristiana comença amb la Resurrecció de Jesús». I, que. «La crítica històrica està d’acord en que els discursos del llibre dels Fets dels apòstols són fidels en aquest punt»

Pau recorda als cristians de Corint la primera predicació de l’evangeli: Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures, i fou sepultat;
ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, (1Co 15, 3.-4)

Segons González FausLa, la Resurrecció de Jesús implica dues coses:

        - L’anunci que Jesús viu; «seu a la dreta del Pare»

       - Que la vida nova com la que ara viu Jesús està també destinada a nosaltres; «hem ressuscitat amb Crist».

D’aquesta afirmació se’n deriven dues conseqüències:

1.- «Déu, en destinar per a tots la vida ressuscitada de Jesús, ha perdonat als seus botxins». I, cal considerar que botxins ho som tots, en certa manera, perquè «seguim crucificant a tants cristus sofrents.

2.- «Jesús, el Primogènit d’aquesta vida nova, tornarà aviat per endur-nos tots amb Ell fins a la Vida definitiva. [...] Això va fer que l’Església primitiva tingués una actitud expectant i una oració que deia, i encara diem: Vine, Senyor Jesús!.   

Els morts ressuscitaran

Pau renya als corintis, dient-los: Si prediquem que Crist ha ressuscitat d'entre els morts, com és que alguns de vosaltres neguen la resurrecció dels morts? Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra fe. (1Co. 15, 12-14)

Creure en la resurrecció dels morts és el fonament de la nostra fe en Crist. Ressuscitar amb ell i participar de la vida eterna (La Vida), és un misteri. Però: Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes. (1Co 15, 19)

Crist és el Senyor de l’Univers. A ell se li sotmetran les nacions i posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. [...] Perquè Crist ha de regnar fins que Déu haurà posat tots els enemics sota els seus peus. (1Co 15, 23-25)

Avui el què no es científic no ens ho arribem a creure. La racionalitat s’imposa. Potser algú preguntarà: «I com ressusciten, els morts? Quina mena de cos tenen?» (1Co 15, 35). La resposta de Pau és extemporània: Insensat! Tu saps que allò que sembres no arriba a tenir vida si abans no ha mort. I allò que sembres no és el cos de la planta que ha de néixer, sinó tan sols un gra de blat o de qualsevol altra planta. (1Co 15, 36-37).

I de forma més didàctica, afegeix: Noteu-ho bé, germans: aquest cos de carn i sang no és capaç de posseir en herència el Regne de Déu; un cos corruptible no pot heretar la vida incorruptible. I ara us vull revelar un designi secret: no tots morirem, però tots serem transformats. (1Co 15, 50-51).

La pasqua jueva commemora l’alliberament de l’esclavitud d’Egipte. La Pasqua cristiana significa l’alliberament de la mort.  Per això els cristians podem preguntar: Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló? (1Co 15, 55).

Salvador Sol

QUI ETS TU, JESÚS DE NATZARET?

Apunts

En aquesta trobada hem aprofundit en la personalitat de Jesús de Natzaret a partir d’uns textos de Leonardo Boff, (Jesucristo y la liberación del hombre, Ediciones cristiandad. Madrid 1981. págs. 110-125)

Abans de descobrir la “condició divina” de Jesús, en els evangelis ens el presenten com  l’«aparició de la bondat i l’amor de Déu als homes».

Jesús no vol enganyar ningú pintant un món de color de rosa; no el descriu «ni pitjor ni millor del que és. No moralitza. I, s’enfronta a la realitat amb un extraordinari equilibri». «En ell es manifesta el que hi ha de més diví en l’home i el que hi ha de més humà en Déu».

Jesús manifesta un gran «equilibri i sentit comú». «Les seves paraules són concretes i el seu comportament realista»; ell ens implica a «prendre una decisió davant Déu».

«Les seves determinacions són incisives i directes: «Reconcilia’t amb el teu germà!» (Mt 5,24b); «No juris mai» (Mt 5,34-37); «no oferiu resistència al mal» (Mt 5,39-42); «estimeu als vostres enemics» (Mt 5,44); «que la teva ma esquerra no sàpiga què fa la dreta»(Mt 6,2-4).

Jesús va més enllà del compliment de la llei. «No n’hi ha prou de dir no mataràs o no cometràs adulteri, la ira i la mirada cobdiciosa ja són pecat. Per què? Doncs perquè no n’hi ha prou en combatre les conseqüències, primer cal eliminar les causes» (Mt 5,22.28)

Té una actitud decidida. Entrant al temple «va treure els qui hi compraven i venien [...] Diu l’Escriptura: el meu temple serà anomenat “casa d’oració”, però vosaltres l’heu convertit en una cova de lladres» (Mt 21,12.13).

Jesús és com un Rabí, però a diferència d’aquests que només interpreten la Sagrada Escriptura, ell «llegeix també la voluntat de Déu». A la gent els captiva el sentit comú de les seves paraules i entenen la seva raó, lliure de prejudicis, i el seu comportament al costat dels més desvalguts. 

«Jesús no vol dir coses noves, ni apel·la mai a una autoritat superior vinguda de fora per a reforçar la seva pròpia autoritat i doctrina. [...] No vingué a ensenyar una nova moral» sinó a predicar i viure allò que els homes/dones ja saben, ho haurien de saber, però no practiquen: “La regla d’or de la caritat”: «Tracteu als altres tal com voleu que ells us tractin» (Lc 6,31). Boff ens recorda que abans de Jesús aquesta màxima ja la recomanaven: Teles de Mileto; Pitacos; Confuci; Isòcrates. També a l’Índia, en el Mahabarata, hi ha escrit: «Aprèn la summa de la llei, i quan l’hagis après pensa en ella: allò que odies no ho facis a ningú». El mestre de l’apòstol Pau, Hillel, donà com a resposta a un pagà que li prometé convertir-se al judaisme si li explicava tota la llei mentre pogués mantenir-se en un sol peu. Hillel li va dir: «No facis als altres allò que tu no vols que et facin. En això queda resumida tota la llei. Tot el demés són comentaris».   

Jesús diu veritats que la gent entén, com quan els diu que: «No es pot amagar un poble posat dalt d'una muntanya» (Mt 5,14); quan ordena estimar als enemics i ho justifica dient:  «Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen! I si feu bé als qui us en fan, qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors!» (Lc 6, 32,33). Quan Prohibeix a l’home tenir més d’una dona, perquè:  «Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar [...] per la vostra duresa de cor. Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi». (Mc 10,4-9)

Salvador Sol

L’IMPACTA DE LA RESURRECCIÓ

Apunts

«La primera comunitat va anar descobrint el misteri clos en Jesús a partir d’una doble experiència: el contacte amb Jesús durant la seva vida i la seva exaltació després de l’execució a la creu». J.A.Pagola

Una vegada més el grup hem triat com a tema del curs un escrit de Pagola que ens parla de cristologia, de l’impacta que la resurrecció del Mestre va causar en els primers cristians.

Cal recordar que els amics de Jesús, la nit que va ser pres van fugir, que Pere el negà tres vegades i que cap dels apòstols va estar al peu de la creu mentre Jesús agonitzava. Però sorprenentment van tornar a Jerusalem per a reflexionar sobre el que Jesús els havia dit i intentar comprendre el misteri d’aquella resurrecció. «Recolliren la seva paraula no com el record d’un difunt sinó com un missatge alliberador confirmat per Déu mateix» 

Un dia Pere i Joan van al temple i es troben un home invàlid que els demana caritat. Pere li diu que no té or ni plata però que li donarà el què té, i invocant Jesús el Natzarè li mana que s’aixequi i camini. Pere ja és un home de fe profunda. La gent admira el seu poder, Pere els adreça aquestes paraules: «Vosaltres vau matar el qui obre el camí de la vida, però Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts; nosaltres en som testimonis. Gràcies a la fe en el seu nom, Jesús ha restablert l'home que ara veieu i que tots coneixeu: aquesta fe, que ve per ell, l'ha curat completament davant de tots vosaltres». (Hc 3,15-16)

Alguns han considerat la fe com una veritat privada, indemostrable. Però a diferència de les veritats públiques o científiques, que són coneixement, aquelles s’expressen en conviccions. I, com diu José Ignacio González Faus, en defensa de les conviccions hi ha homes i dones que han donat i donen la vida.

S’havia acomplert la promesa. Pau ho diu als gàlates: «Així la benedicció d’Abraham, destinada a tots els pobles, s’ha complert per Jesucrist, i hem rebut per la fe l’Esperit que Déu havia promès» (Ga 3, 14) I, imbuïts d’aquesta fe, els primers cristians van anar inculturant el missatge, més enllà de les fronteres del Poble Escollit. Així, en les comunitats d’origen jueu es reconegué que Jesús era verdaderament el Messies esperat. Havien entès que no era com ells l’esperaven i que l’alliberament els vindria de la ma del regne de Déu que es començava a construir. Per aquests creients jueus Jesús esdevenia el Fill de David, el Fill de Déu, el Servent de Jahvé, el Summe sacerdot... Mentre que en les comunitats de cultura grega, com explica Leonardo Boff, els atributs divins eren: el Crist, la Imatge del Déu invisible, el Primogènit de tota la creació, el Cap de tot... Dins de les cultures respectives els primers cristians «proclamaven una mateixa fe». Déu ens ha parlat en aquest home; la Paraula s’ha fet carn. En Jesús hi havia la vida (des del principi) «i la vida era la llum dels homes» (Jn 1,4). Boff ha escrit: «En Jesús, Déu s’ha fet home per a la nostra salvació».

«El missatge de Jesús suposa la radical i total alliberament de tots els elements alienants que es donen en la condició humana» L’home alliberat, Pau ens el presenta com l’home nou, i el regne és la «nova creació reconciliada amb sí mateix i amb Déu» Per Pagola, equival a dir que «la fe cristiana no consisteix en acceptar un conjunt de veritats teòriques sinó en acceptar Crist, creure en Crist i descobrir en ell l’última veritat». «El cristià és, per tant, un home/dona que en mig dels fracassos i dificultats de la vida i enfront de diferents promeses de salvació, espera de Crist ressuscitat la salvació definitiva».

Salvador Sol

LA SITUACIÓ REAL DELS ONZE...

Reflexió

Voldria plantejar la situació real dels onze ABANS del fet estrany i gens comprensible de la resurrecció.

Estem en un sistema teocràtic en el que el pitjor dels càstigs és expulsar de la comunitat, o sigui deixar d’existir com a membre del poble jueu. No havien captat pas gens bé el missatge del seu líder i, ha tingut una condemna  religiosa per heretge i blasfem, ha estat desacreditat per les altes jerarquies i ells mateixos estan en greu perill, com a seguidors d’aquell llunàtic perillós. Estan espantats i amagats després de la terrible decepció. Oi que no sembla un marc per a rememorar i reflexionar sobre el Mestre i plantar cara, aquells que són uns pobres ignorants, als grans Mestres de la Llei?

Aquesta situació psicològica no admet cap de les maneres l’actuació posterior dels onze si no hi ha alguna altra cosa i no pas senzilla. Per això us deia “No n’hi ha prou” sense un fet extraordinari no és possible que de porucs perseguits passin a valents reivindicadors del Mestre i plantin cara a la poderosa estructura jeràrquica proclamant precisament una cosa bàsicament inconcebible, la resurrecció. Estan afirmant que Déu ha ressuscitat aquell blasfem i l’ha posat a la seva dreta. No hi pot haver un enfrontament més brutal. D’on treuen el suïcida valor? Ha hagut de passar quelcom inexplicable.

Val la pena observar que, inicialment, només prediquen la resurrecció i després i van afegir el missatge. Amb el seu llenguatge, pobre i senzill intenten explicar que ha passat i en diuen “resurrecció”. Ara nosaltres, amb el nostre alt nivell cultural i la nostra al·lèrgia al misteri, hem de trobar les paraules adients per dir el que van experimentar.

Jordi Casso

VA QUEDAR BUIT EL SEPULCRE DE JESÚS?

 Reflexió

Que amb la resurrecció de Jesús el sepulcre va quedar buit, pels catòlics integristes, és un fet inqüestionable. No obstant, històricament no es pot demostrar. La pregunta de Pagola és recorrent. Els evangelistes expliquen que unes dones van trobar el sepulcre buit. Marc situa l’escena, dient: Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume, i Salomé  [...] Van entrar al sepulcre i veieren assegut a la dreta un jove vestit de blanc, i s'esglaiaren. Ell els diu: --No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. La sorpresa devia ser tremenda, doncs que: sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d'esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú, perquè tenien por. (Mc 16,1-8). Encara no entenien el «el pla de Déu». Els evangelistes difereixen en descriure el missatger: «Un jove vestit de blanc» (Marc). «un Àngel del Senyor» (Mateu). «dos homes amb vestits resplendents» (Lluc). «dos àngels vestits de blanc» (Joan). Malgrat aquestes afirmacions, sembla que «Les primeres confessions i himnes litúrgics que parlen de la resurrecció de Jesús, no fan referència al sepulcre buit. Pau tampoc en parla en les seves cartes. Afirma Pagola que «Només es parla del sepulcre buit a partir dels anys setanta».

Els condemnats a la creu acabaven a la fossa comuna. Però no és probable en el cas de Jesús. Segons la tradició jueva fou enterrat per les autoritats jueves, que no volien tenir la presència dels crucificats mentre celebraven la Pasqua. La tradició cristiana, fonamentada en els evangelis, diu que va ser Josep d'Arimatea qui l’enterrà «en un sepulcre excavat a la roca». Així és com ho ha transmès l’Església catòlica, encara que històricament sigui difícil de justificar.    

En tota la narració evangèlica hi ha un fet important, que és la «revelació que l'enviat de Déu fa a les dones». «És el missatge de l’àngel el que cal escoltar». I, com que ens movem en el terreny de la fe, el sepulcre buit deixa de ser «una prova» de la resurrecció de Jesús. Sembla plausible, creure que no va estar això el que va generar la fe en Crist ressuscitat, sinó la seva presència enmig d’ells, experimentar-lo ple de vida després de la seva mort. Ells no el van poder enterrar perquè havien tornat a Galilea; no podien saber qui ni on l’havien enterrat. Malgrat seguir creient en el Mestre, tornaren a casa decebuts. Però, per quin impuls van tornar a Jerusalem? El que els evangelis pretenen explicar és que «Jesús de Natzaret, el crucificat, ha estat ressuscitat per Déu». Queda palès en les paraules de Pere: Jesús de Natzaret era un home que Déu va acreditar davant vostre, obrant entre vosaltres, per mitjà d'ell, miracles, prodigis i senyals. Tots ho sabeu prou. Doncs bé, aquest Jesús [...] vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns impius. Però Déu l'ha ressuscitat alliberant-lo dels dolors de la mort, que de cap manera no podia continuar retenint-lo sota el seu poder. (Ac 2,22-24)

Per què Jesús va confiar en el Pare fins al final? Per què el Pare no el va lliurar de la mort? Forma part del misteri insondable de Déu. Els apòstols, però, van tenir la íntima convicció que Jesús havia estat acollit pel Pare, i vivia en la seva «glòria». Pagola ho explica  així: «Jesús no ha mort cap al buit del no-res, sinó cap a la comunió plena amb Déu El Pare no l'ha salvat de la mort, però sí en la mort. Ressuscitant Jesús, Déu ha complert el que estava escrit en el Salm segon: Tu ets el meu fill; avui jo t'he engendrat». (Sl 2,7), Quina importància té, doncs, el sepulcre?

Salvador Sol

RESSUSCITAT PER DÉU

  Reflexió

El títol d’aquest capítol del llibre de Pagola, Jesús. Aproximación histórica, ens situa a la resposta que Pere donà al gran sacerdot: «El Déu dels nostres pares ha ressuscitat Jesús» (Ac 5,30). Déu, que no va intervenir davant l’execució del seu fill: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?» (Mt 15,34) «va intervenir per arrencar-lo del poder de la mort» (Pagola, llibre citat)

   Quan els romans van executar Jesús els deixebles van tornar a Galilea. No van estar al peu de la creu. Van agafar por? Van creure que tot s’havia acabat? Sembla que la intenció va ser tornar al poble i reprendre les seves tasques d’abans?. En tot cas, el desencant va durar poc. Tots van tornar a Jerusalem per proclamar llur convicció unànime: Jesús viu. Aquest és el fet transcendent.    

   Déu rescatà Jesús de la mort: «Ell, en efecte, quan va ser crucificat estava voltat de feblesa, però ara viu pel poder de Déu» (2Co 13,4). En la teologia de Pau, aquesta intervenció de Déu en la història de la humanitat representa la consolidació de la promesa d’alliberament: «I si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell qui va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals» (Ro 8,11)

   Jesús es presenta als seus deixebles ple de vida, amb un «cos espiritual». Ells l’experimenten així, i així el prediquen als seus conciutadans, afrontant el perill que significa posar-se de part d’un ajusticiat per enfrontar-se  al poder del temple i de Roma. A la seva manera, i amb llenguatges diferents, tots els apòstols i seguidors diuen el mateix: El crucificat és viu. Déu l’ha ressuscitat. Pau va una mica més enllà i ens parla de redempció. Enllaçant amb les Escriptures, en carta als cristians de Corint (any 55-56) explica el significat d’aquesta mort: «Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures». (1Co 15, 3-4). Ningú es pot sentir aliè al que Pau afirma, la seva confessió ens involucra a tots. 

   Pagola ens adverteix que algun d’aquests esdeveniments ens pot sorprendre, o alguna de les expressions: «Per què es diu que Jesús ressuscità el tercer dia, segons les escriptures?». En llenguatge bíblic el «tercer dia» significa «el dia decisiu», el dia que Déu compleix la promesa. Osees fa una exhortació al seu poble: «Veniu, tornem al Senyor. [...] Ens tornarà la vida en dos dies, el tercer ens farà aixecar i viurem a la seva presència».(Os 6,1-2). Els primers cristians creuen que per a Jesús ha arribat ja aquests «tercer dia» definitiu. El que l’ha dut a la «plena salvació».

   La resurrecció no era acceptada per la cultura grega. Quan Pau a l’Areòpag d’Atenes va parlar d’aquesta qüestió ningú se’l cregué. «Així que sentiren parlar de resurrecció dels morts, alguns es van posar a riure, i d’altres digueren: sobre aquests punt ja t’escoltarem un altre dia» (Ac 17,32). Per això els evangelistes utilitzen aquests conceptes amb molta prudència. Lluc, en el seu evangeli, prefereix presentar Jesús com «el que està viu» sense deixar de parlar de resurrecció: Diuen a les «dones» els dos «homes amb vestits resplendents [...] Per què busqueu entre els morts aquell qui viu?» (Lc 24,5)

   La resurrecció de Jesús no és cap invent dels primers cristians. En això Pagola s’expressa molt clarament quan diu: «La resurrecció és una cosa que li ha passat a Jesús. Una cosa que s’ha produït en el crucificat, no pas en la imaginació dels seus seguidors. [...] És cert que en el cor dels deixebles ha brotat una fe nova en Jesús, però la seva resurrecció és un fet anterior, que precedeix a tot el que els seus seguidors han pogut viure després. És, precisament, l’esdeveniment que els ha arrencat del seu desconcert i frustració, transformant d'arrel la seva adhesió a Jesús».

   Durant la seva vida humana Jesús va tornar a la vida a Llàtzer, la filla de Jairo, el jove de Naïm, que segons els evangelis havien mort. En aquests casos es tractava d’una «revivificació», del retorn a una vida mortal. No, Jesús no torna a aquesta vida. «Sabem que Crist, un cop ressuscitat d'entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap domini sobre ell. Quan ell morí, morí al pecat una vegada per sempre, però ara que viu, viu per a Déu» (Ro 6,9-10). En els evangelis, diu Pagola, el Jesús de les aparicions «és el mateix però no és el d’abans. [...] Sens dubta és Jesús, però amb una existència nova»        

   Els jueus recitaven un benedicció que deia: «Beneït ets, Senyor, que fas viure als morts». Malgrat això, i que Daniel havia profetitzat que «Molts del qui dormen a la pols de la terra es desvetllaran» (Dn 12,2), pels deixebles, la resurrecció de Jesús havia de ser una experiència plena de confusió i misteri. Avui no som capaços de saber del cert com es van produir les aparicions. Com va ser l’encontre del ressuscitat amb els deixebles. Sabem que a les aparicions es presentava amb un cos, però pel cos no el reconeixien. Els deixebles d’Emaús no el van reconèixer fins la fracció del pa. De quin material havia de ser el cos «nou» de Jesús perquè pogués entrar quan les portes estaven tancades? Podia ser el que havia «desaparegut» del sepulcre?. Només sabem que Lluc, ens descriu la transformació d’uns homes que no dubten que el crucificat està amb ells, donant-los-hi l’alè necessària perquè segueixin treballant per l’establiment del Regne. Pagola diu: «Totes les fonts ho afirmen: han viscut (els apòstols) un procés que no només ha revifat la fe que tenien en Jesús, sinó que els ha obert una experiència nova i inesperada de la seva presència entre ells». Aquest és el fet decisiu, el que ha canviat la història.

Salvador Sol   

 

  

A LES MANS DEL PARE*

  Reflexió

Pilat, segons Filò d’Alexandria, era d’una gran crueltat. Amic de «suborns, injúries i robatoris»; les «execucions sense judici» eren incessants. Un matí d’abril de l’any 30, els sacerdots li duen un reu emmanillat, indefens, anomenat Jesús de Natzaret, perquè li apliqui la justícia romana.

   Caifàs, summa sacerdot, l’acusa: «Hem trobat aquest home que esgarria el nostre poble, prohibeix de pagar tributs al Cèsar i diu que és el Messies, el rei. (Lc 23,2). Pilat s’agafa al que era important per l’Imperi, i pregunta a Jesús si és «el rei dels jueus».(Mc 15. 1-15). Era una pregunta decisiva. Jesús no volia restablir cap monarquia, no anava armat... Però la seva paraula atreia la gent; criticava als poderosos i defensava els més oprimits; L’anunci del Regne qüestionava la pax romana i els interessos del temple. A Pilat se’l pressiona: «Si deixes lliure aquest home no et pots dir amic del Cèsar. Tothom qui es fa rei va en contra del Cèsar.» (Jn 19,12). «Que la seva sang caigui sobre nosaltres i els nostres fills! (Mt 27,24-25). Pilat els el lliura. Jesús serà executat per perillós.

La crucifixió era considerada l’execució més terrible i temuda; el càstig dels esclaus (servíle supplícium). Per Flavi Josep es tracta de «la mort més miserable de totes». Ciceró diu que es «el suplici més cruel i terrible». La tradició jueva diu que: «tot home penjat en un patíbul és un maleït de Déu.» (Dt 21, 22-23)  

   Els soldats romans flagel·len Jesús. Aquesta fet és considerat històric. No es tracte tant d’un càstig (fustigatio), preventiu de caràcter més lleuger, sinó d’una (flagellatio), preludi terrible de la crucifixió. Jesús aguanta els cops, però queda exhaust, Cirene l’ha d’ajudar a duu la creu fins al Gòlgota (gulgultá en arameu). Lloc elevat uns deu o dotze metres del seu entorn, situat en el camí que mena a la porta d’Efraín, molt transitat. Pilat vol que el motiu de l’execució quedi clar: «Rei dels jueus».

Diu Pagola que el primers cristians es preguntaven per la lluita interior de Jesús per a mantenir-se fidel a la voluntat del Pare. Potser recitava el Salm 42: «Per què aquesta tristor, ànima meva? Per què aquest torbament? Espera en Déu! Jo et tornaré a lloar, salvador meu i Déu meu.» (Sl 42,6). 

   El més tràgic per Jesús podia ser: morir sense veure realitzat el seu projecte, tant identificat com estava amb la causa de Déu. Qui defensarà als pobres, els que pateixen? On trobaran els pecadors l’acollida i perdó de Déu? Es trobava sol. Déu no atenia la seva petició, i els seus seguidors s’escapen buscant seguretat?. Mentre ell, agonitza, el poble sacrifica anyells per a celebrar la Pasqua.

   Pagola ens alerta a entendre-ho bé tot això. Jesús no és crucificat per voluntat de Déu sinó per la por dels servidors del temple. Cap evangeli diu que Déu volgués «destruir» Jesús; el que li demana fidelitat al Regne, que no es faci enrere en aquests moment de sofriment terribles.

Només les dones, segons Lluc (Lc 23,27-31) tenen una actitud amable i compassiva vers Jesús. Els sinòptics diuen que al peu de la creu hi havia Maria de Magdala, Maria (la mare de Jaume el Menor) i Salomé (la mare de Jaume i Joan). Només a l’evangeli de Joan hi ha la mare de Jesús. Devien veure la crucifixió de lluny, perquè els soldats impedien apropar-se a les creus, com diu el salm: «Amics i veïns s'aparten dels meus mals, els meus parents es mantenen a distància». (Sl 38,12)

   Jesús llança un crit abans de morir, fet insòlit en una mor per asfíxia. Pau parla d’un «poderós clam» que dirigeix «a qui el podia salvar de la mort» (He 5,7). Ho recullen també els sinòptics: Segons Lluc, va dir: «Pare, en les teves mans poso el meu esperit». Segons Joan, va dir: «Tot s’ha complert». Però les paraules més versemblants, dites en arameu, la seva llengua materna, devien ser: Eloi, Eloi, lemá sabactaní!. –Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat? De no haver-les pronunciat Jesús, algú s’hagués atrevit a posar-les als seus llavis?

En aquests moment, Jesús es lliura totalment als designis misteriosos del Déu. La visió teològica de Joan ens diu que: «ser enlairat a la creu» és per Jesús «tornar al Pare» i entrar en la seva glòria. La seva mort no és més que la coronació del seu desig més profund. La seva mor no és la baixada al sheol  sinó el seu «pas d’aquest món al Pare»; ara tot queda a les seves mans.

Salvador Sol 

*.- José Antonio Pagola, Jesús. Aproximación histórica