dissabte, 22 d’octubre del 2011

QUI ETS TU, JESÚS DE NATZARET?

Apunts

En aquesta trobada hem aprofundit en la personalitat de Jesús de Natzaret a partir d’uns textos de Leonardo Boff, (Jesucristo y la liberación del hombre, Ediciones cristiandad. Madrid 1981. págs. 110-125)


Abans de descobrir la “condició divina” de Jesús, en els evangelis ens el presenten com  l’«aparició de la bondat i l’amor de Déu als homes».
Jesús no vol enganyar ningú pintant un món de color de rosa; no el descriu «ni pitjor ni millor del que és. No moralitza. I, s’enfronta a la realitat amb un extraordinari equilibri». «En ell es manifesta el que hi ha de més diví en l’home i el que hi ha de més humà en Déu».
Jesús manifesta un gran «equilibri i sentit comú». «Les seves paraules són concretes i el seu comportament realista»; ell ens implica a «prendre una decisió davant Déu».
«Les seves determinacions són incisives i directes: «Reconcilia’t amb el teu germà!» (Mt 5,24b); «No juris mai» (Mt 5,34-37); «no oferiu resistència al mal» (Mt 5,39-42); «estimeu als vostres enemics» (Mt 5,44); «que la teva ma esquerra no sàpiga què fa la dreta»(Mt 6,2-4).
Jesús va més enllà del compliment de la llei. «No n’hi ha prou de dir no mataràs o no cometràs adulteri, la ira i la mirada cobdiciosa ja són pecat. Per què? Doncs perquè no n’hi ha prou en combatre les conseqüències, primer cal eliminar les causes» (Mt 5,22.28)
Té una actitud decidida. Entrant al temple «va treure els qui hi compraven i venien [...] Diu l’Escriptura: el meu temple serà anomenat “casa d’oració”, però vosaltres l’heu convertit en una cova de lladres» (Mt 21,12.13).
Jesús és com un Rabí, però a diferència d’aquests que només interpreten la Sagrada Escriptura, ell «llegeix també la voluntat de Déu». A la gent els captiva el sentit comú de les seves paraules i entenen la seva raó, lliure de prejudicis, i el seu comportament al costat dels més desvalguts. 
«Jesús no vol dir coses noves, ni apel·la mai a una autoritat superior vinguda de fora per a reforçar la seva pròpia autoritat i doctrina. [...] No vingué a ensenyar una nova moral» sinó a predicar i viure allò que els homes/dones ja saben, ho haurien de saber, però no practiquen: “La regla d’or de la caritat”: «Tracteu als altres tal com voleu que ells us tractin» (Lc 6,31). Boff ens recorda que abans de Jesús aquesta màxima ja la recomanaven: Teles de Mileto; Pitacos; Confuci; Isòcrates. També a l’Índia, en el Mahabarata, hi ha escrit: «Aprèn la summa de la llei, i quan l’hagis après pensa en ella: allò que odies no ho facis a ningú». El mestre de l’apòstol Pau, Hillel, donà com a resposta a un pagà que li prometé convertir-se al judaisme si li explicava tota la llei mentre pogués mantenir-se en un sol peu. Hillel li va dir: «No facis als altres allò que tu no vols que et facin. En això queda resumida tota la llei. Tot el demés són comentaris».   
Jesús diu veritats que la gent entén, com quan els diu que: «No es pot amagar un poble posat dalt d'una muntanya» (Mt 5,14); quan ordena estimar als enemics i ho justifica dient:  «Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen! I si feu bé als qui us en fan, qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors!» (Lc 6, 32,33). Quan Prohibeix a l’home tenir més d’una dona, perquè:  «Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar [...] per la vostra duresa de cor. Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi». (Mc 10,4-9)

Salvador Sol

1 comentari:

  1. Certament la reflexió es una eina imprescindible si volem avançar en el nostre peregrinatge. La reflexió no és fàcil, tot al inrevés és feixuga, i més avui en dia on les noves ciències no paren de posar-nos “entre l’espasa i la paret” Ens diu –primer cal eliminar les causes Mt 5,22,28- I la ciència ens diu que les causes es troben precisament en allà on el mon es fa fer (...) o sia en l’A,D,N de tota matèria viva “embolica que fa fort”. Més concretament; Com puc estimar al qui m’està prenent la feina?... al qui no em paga el que hem deu?... al qui contamina l’aire... l’aigua, fa soroll per la nit...etc? Per què jo no puc esser tan intel·ligent, tan fort, tan saludable com aquet a qui em demanen d’estimar? La resposta ens duien que esta en l’A,D,N de la mateixa vida, o el que és el mateix en qui tot ho va crear (...)

    Jaume Rosal

    ResponElimina