PEREGRINACIÓ ARRISCADA A JERUSALEM

  Reflexió

El mes de nissan març – abril), a Galilea, s’iniciava una primavera de vida i colors. Jesús devia intuir en veure tanta «vida nova», que la vinguda del regne de Déu era imminent.

 

Els jueus celebraven la pasqua el mes de nissan, quan s’esquia la lluna plena. Jesús, l’any trenta, la va voler celebrar, solemnement, a Jerusalem. Els deixebles li advertien que era arriscat, ell també ho sabia, però havia arribat l’hora de que el seu missatge arribés també a la capital espiritual d’Israel, on hi havia el temple.

Els jueus havien estat alliberats del faraó egipci per Moisès, però ara vivien esclaus de Roma, a la seva pròpia casa. Això creava molta tensió. Una ciutat de 50.000 habitants escassos, per Pasqua aplegava 200.000 jueus vinguts d’arreu, allotjant-se a casa de familiars o dormint al ras. Els soldats romans, des de la fortalesa adossada a la muralla del temple, amb les seves quatre torres, vigilaven atentament aquell bullici. Pilat hi era present, volia evitar qualsevol descontrol que posés en perill el seu domini. També hi era Antipes. Tothom estava alerta. Explica Flavi Josep que «el temple era la fortalesa que dominava la ciutat i la torre Antonia era la torre que dominava el temple»

Malgrat el perill, del que n’era conscient, Jesús va creure que la celebració d’aquella Pasqua de l’any trenta era una gran ocasió per anar-hi a anunciar el que era l’objecta de la seva vida: l’establiment d’un nou ordre de valors, el que ell en deia el regne de Déu; un regne de pau i justícia, proclamat al mateix cor del poble escollit.

Pagola, en el seu llibre es fa preguntes inquietants: Quins motius l’impulsaven? Volia només celebrar la Pasqua com un peregrí més? Anava a esperar, a la ciutat santa, la manifestació gloriosa del regne de Déu? Volia desafiar als dirigents religiosos d’Israel per a provocar una resposta que arrossegués a tots a acollir la irrupció de Déu? Buscava confrontar a tot el poble i urgir la restauració d’Israel?¹

No devia ser la primera vegada que Jesús anava a Jerusalem, però aquesta vegada era diferent. «En el seu cor es barrejaria l’alegria i la pena, el temor i l’esperança» Arribat a la muntanya de les Oliveres ja distingia la silueta de l’antic palau d’Herodes, on ara s’hostatjava Pilat, i també la residència d’Antipes, a la part més luxosa de la ciutat. Allà hi vivia la gent rica i poderosa de Jerusalem. També hi vivia Annàs, que havia estat summe sacerdot, amb la seva família i la major part dels sacerdots i l’aristocràcia del temple. 

Els peregrins arribaven a la ciutat cantant la seva alegria en veure el temple, amb les làmines d’or que brillaven amb la claror de l’alba. L’alegria era exultant. Jesús, en aquests clima, va voler fer la seva entrada a la ciutat muntat sobre un pollí. Els seus deixebles l’aclamaven amb crits d’Hosanna!, i recitant el verset 26 del salm 118: «Beneït el qui ve en nom del Senyor!». Aquest fet cap investigador no el nega. La imatge es contraposa a les entrades triomfals que feien els emperadors romans quan visitaven els pobles conquerits. Jesús ho fa com un peregrí. No el mou la intenció d’establir-hi la pax romana, sinó la urgència d’anunciar que Déu és més que el Cèsar i que el seu «imperi» té per consigna l’amor.

Els soldats vigilants des de la torre Antònia, construïda per Herodes en honor de Marc Antoni, devien veure aquella entrada de Jesús, que Pagola denomina d’antitriomfal, amb estupor. No els devia fes cap gràcia. I menys veient com l’aclamaven els seus seguidors amb branques d’olivera i llorer. ¿S’adonaven que era un escarni i una burla dirigida a ells, tant poderosos? Jesús pretenia que la voluntat de Déu entrés al seu poble de forma humil, demostrant que el seu «antiregne», com diu Pagola, no era de violència. Però els soldats en devien prendre bona nota; aquesta manifestació contra el poder establer era suficient per a decretar la seva execució.

Al cap d’uns pocs dies Jesús va fer un gest més provocatiu. Des de Betània, on potser havia sojornat a casa de Llàtzer, Marta i Maria, es presentà al pati dels gentils on hi havia venedors dels animals necessaris pels sacrificis i compliment dels vots i les taules dels canvistes. A l’Imperi s’empraven diverses monedes però el temple només acceptava el shekel de Tiro, per ser la més forta i estable.

Diu Pagola, que segons la font més antiga, Jesús «va començar a foragitar als que venien i els que compraven» a més «va bolcar les taules dels canvistes» i finalment «no va permetre que ningú portés coses pel temple»

El fet diu Pagola que és autèntic; Marc (11, 15-19) i Joan (2, 13-22) el testimonien. Però havia de ser una «intervenció modesta». El servei «d’ordre del temple i els centenars de sacerdots ho devien impedir», a més el pati devia estar ple de peregrins, els venedors devien ser molts i els temibles soldats de la torre estaven a l’aguait...

És difícil saber el motiu que va impulsar el gest, i incomprensible que no l’agafessin allà mateix. Hi ha diverses respostes per a la primera pregunta. Una d’elles, potser la més versemblant: «gest profètic del final d’un sistema injust i preparació per el regne de Déu» La resposta a la segona, probablement, evitar l’escàndol.

El que havia de ser la «casa de Déu» havia esdevingut un gran negoci pels funcionaris, escribes, administradors, comptables, personal d’ordre i sobretot per les famílies dels sacerdots. La càrrega que suposava pels camperols era excessiva mentre ells vivien en l’opulència. Al Deuteronomi (18,1-5) es decreta: «Ni els sacerdots levites ni els altres membres de la tribu de Leví no tindran cap porció de l’heretat com els altres israelites. [...] ja que el teu Déu ha escollit els de la tribu de Leví d’entre totes les teves tribus perquè oficiïn donant culte al nom del Senyor per sempre». Però Herodes havia importat famílies sacerdotals de Babiloni i Egipte i aquests no seguien els principis d’austeritat esmentats, i depenien de les autoritats romanes, que eren les que nomenaven i cessen al summe sacerdot, i això els condicionava a estar a bones amb el poder i obtenir prebendes pels seus familiars.  

La gent devia estar desconcertada, preguntant-se com avui ho fa Pagola: El temple és la casa de Déu o el signe de la col·laboració amb Roma? Temple d’oració o magatzem de delmes i primícies dels camperols? Santuari del perdó o símbol de les injustícies? Està al servei de l’Aliança o beneficia els interessos de l’aristocràcia sacerdotal?

La irrupció «violenta» de Jesús al temple, segons Pagola, no pretén «purificar» el culte, com s’havia dit. «El seu gest és més radical i profund. No apunta a una reforma litúrgica sinó a la desaparició de la pròpia institució» «Un gest simbòlic de destrucció del temple».

1.- José Antonio Pagola, Jesús. Aproximación histórica

L'IMMOBILISME ANIQUILA LA RELIGIÓ

  Opinió

Aquests inicis del 2011 passaran a la història per les revoltes populars que sacsegen una part del món on semblava impossible que dins d'uns règims tirànics i despòtics del món musulmà, fos possible que es produïssin. És evident que la força del jovent, acompanyada d'un més alt nivell acadèmic, l'afany de llibertat i democràcia, ben assistida per les noves tecnologies de la comunicació, han impulsat la ciutadania a unes revoltes pacífiques, però alhora contundents, en contra de la misèria i l'explotació a la qual s'han vist sotmesos, sense que, fins ara, poguessin fer altra cosa que resignar-se als designis d'uns governants corruptes i sense escrúpols. És molt probable que, de manera imprevista, ens estiguem endinsant en un món menys conformista i ens trobem a l'inici d'un nou paradigma democràtic. En qualsevol cas, sembla notori que tant a Occident com en els països del Magrib o en qualsevol dels emergents, la ciutadania ja no accepta veure's desatesa, explotada i no escoltada en les seves demandes de democràcia, de transparència i de participació, car aspiren a ser-ne actors actius i no simples comparses o espectadors passius.

Aquesta reacció que s'està produint en el món àrab és també un avís per a aquelles societats occidentals que segueixen ofegant les reivindicacions de més sobirania, democràcia i més justícia equitativa de la ciutadania (cas d'Espanya amb Catalunya), però també és un avís diàfan adreçat a institucions com l'Església Catòlica, que amb la seva estructura barreja de poder polític (Estat del Vaticà) i de poder religiós (un i altre, sostinguts sota formes dogmàtiques i antidemocràtiques), està ofegant, sistemàticament, el desig de transformacions profundes, de democratització interna i d'aplicació urgent d'una doctrina (la del Concili Vaticà II) que tot i ser més oberta i més propera a les reclamacions dels creients, caldria revisar de nou i adaptar-la a l'evolució que ha sofert, cinquanta anys després de la seva publicació, la societat dels nostres dies.

Aquesta, però, no sembla que sigui la voluntat de la jerarquia catòlica que, salvant honroses excepcions, no només és retrògrada i altament conservadora (també els bisbes de la tarraconense), sinó que, des del papa Wojtyla, s'ha instal·lat dins d'una mena de búnquer on s'han aïllat de les inquietuds de les noves generacions, de les veus crítiques dels laics i teòlegs (homes i dones), amb l'obscur objectiu de no reconèixer la seva praxi erràtica i no veure's forçats a canvis i reformes que no desitgen, però que la interpretació que fan els cristians dels signes dels temps dels nostres dies, el sensus fidei amb definició del Concili, ho reclamen sense pal·liatius: l'adaptació del missatge i del llenguatge evangèlic a les interpretacions teològiques dels nous temps.

Tot i que les vocacions sacerdotals s'han reduït dràsticament, que el nombre de capellans en actiu és cada cop més baix o que el nombre de creients esta caient en picat (segons les darreres enquestes, en un període no superior als deu anys, el nombre de persones que es manifesten creients ha baixat en un 20% i ara ja no superen el 50% de la població), la Conferència Episcopal Espanyola, una de les més integristes del món catòlic, s'oposa, segons publica l'editorial d'Ecclesia (l'òrgan oficiós dels bisbes), a qualsevol de les reformes que a inicis del mes de febrer proposaven un col·lectiu de 144 teòlegs i teòlogues de parla germànica (alemanys, austríacs i suïssos). Entre les reformes bàsiques, esmenten el sacerdoci femení, la fi del controvertit celibat obligatori i l'elecció democràtica dels bisbes.

El més patètic, però, han estat els arguments (buits de qualsevol principi teològic) en què es basen per oposar-se a unes reformes que si no les accepten democràticament, podria ser que un dia fossin finalment aplicades després d'haver-los foragitat d'on, pel seu ostracisme, no haurien d'haver-hi estat mai. 

Jaume Rocabert, publicat a diarigirona.cat, 14/03/11

LA FORÇA DE L'EVANGELI

  Opinió

Mateo concluye el gran discurso de Jesús en una montaña de Galilea con dos breves parábolas, narradas con maestría y fáciles de recordar por todos. Su mensaje es de importancia decisiva: seguir a Jesús consiste en «escuchar sus palabras» y en «ponerlas en práctica». Si no lo hacemos así nuestro cristianismo es una insensatez. No tiene sentido alguno.

El hombre sensato construye su casa sobre roca firme. Por eso, cuando llegan las lluvias torrenciales del invierno y el agua desciende de los montes y soplan los fuertes vientos del Mediterráneo, la casa no se hunde: «está cimentada sobre roca». Así es la Iglesia formada por creyentes que se esfuerzan por escuchar el Evangelio y ponerlo en práctica.

El hombre necio, por el contrario, construye su casa sobre arena, en el fondo del valle. Por eso, al llegar las lluvias, los aluviones y el vendaval, la casa «se hunde totalmente». Así se desmorona el cristianismo cuando no está fundamentado en la roca del Evangelio escuchado y practicado en las comunidades.

En la conciencia moderna se ha producido un profundo cambio cultural que está poniendo en crisis el nacimiento y la vivencia de la fe cristiana. Cada vez se va haciendo más difícil despertar una fe viva en Dios y en Jesucristo por vía de "adoctrinamiento". Señalemos dos causas fáciles de detectar.

Por una parte, está en crisis la autoridad, toda autoridad. Es difícil que la fe brote hoy de la obediencia a una autoridad religiosa que se presente como poseedora de la verdad. La palabra que pronuncia la Iglesia desde su posición de autoridad sagrada no resulta hoy por sí misma ni creíble ni atractiva.

Por otra parte, más que doctrina religiosa, las personas buscan una experiencia que les ayude a vivir con sentido y esperanza. Muchos hombres y mujeres se distancian casi instintivamente de cualquier iniciación a la fe entendida como "proceso de aprendizaje".

Hemos de creer mucho más en la fuerza transformadora del Evangelio. Las palabras de Jesús tienen más poder que nuestras doctrinas. Su Buena Noticia es más atractiva que todos nuestros sermones. ¿No ha llegado el momento de formar grupos, crear espacios, posibilitar encuentros en los que la gente de hoy tenga la oportunidad de entrar en contacto directo con el Evangelio para escuchar a Jesús y descubrir juntos su Buena Noticia?

Muchos que se sienten perdidos y viven sin esperanza podrían descubrir con alegría que no están solos, que pueden confiar en un Dios Padre y que pueden vivir con la esperanza de Jesús. Es lo que más necesitan.

José Antonio Pagola, Publicat a Eclesalia 02/03/11

QUÈ REPRESENTA JESÚS A LA MEVA VIDA?

  Reflexió

a l'entorn del JESÚS, el llibre de Pagola.

Llegir el llibre del Pagola proporciona dues grans compensacions: la primera, assolir un coneixement de Jesús, no aconseguit anteriorment ni en la lectura dels evangelis, ni en les prediques, les homilies dominicals o altres documents cristològics; la segona, sentir-te permanentment interpel·lat pel contingut de la seva narrativa planera però extremadament profunda del Jesús que ens dóna a conèixer.

El què representa Jesús a la meva vida, no és una pregunta que resulti fàcil de respondre, malgrat es pugui tenir bona disposició a fer-ho i fins i tot a posar-la en comú amb la comunitat. És cert que és l’exemple a seguir, que el seu missatge i no el d’aquells que es vanaglorien de parlar en nom seu, és el veritable objectiu a practicar, però també és cert que la manca de voluntat, les limitacions pròpies, les inèrcies i els costums aburgesats que hem adquirit, conjuntament amb la pressió aclaparadora de viure immersos dins d’una societat de consum, disminueixen o afebleixen la nostra capacitat de resposta i de testimoniatge cristià. Tot i així, em sento atret per la seva misericòrdia i per la estimació. Malgrat les meves mancances i la indeguda correspondència, noto que està a prop meu i que m’encoratja a seguir lluitant per apropar-me més a ell i per contribuir a la construcció del Regne de Déu.  

La lectura del llibre i l’anàlisi en comú dels seus capítols, també m’ha servit per, en primer lloc, alliberar-me del malefici de la religió i del llastra  que compota la seva infrastructura. He de reconèixer, no obstant, que és gràcies, no a la religió pròpiament dita, però si als molts amics i companys (laics i clergues), també un bisbe, que la religió m’ha proporcionat, que he tingut la sort de compartir unes mateixes inquietuds i preocupacions dins l’Església, que gradualment m’han forjat el mateix convenciment, que en el segle XII ja expressava Ramon Llull, “hi ha una forma segura de no arribar a Déu, i és instal·lar-se en una religió”. En segon lloc, m’ha servit per consolidar el convenciment que una de les maneres de seguir a Jesús, o si més no d’intentar-ho, és sent, també en el nostre temps, transgressor de l’ortodòxia, de les normatives eclesials i del Dret Canònic, però fonamentalment, és apropant-nos als desvalguts, als marginats, als oprimits, en definitiva als pobres. Penso –hi ho dic molt sincerament- que hi ha diverses maneres de ser solidari i de compartir el menyspreu que pateixen aquest immens col·lectiu d’explotats de la nostra societat. Una manera, potser no la més despresa i generosa perquè no sempre tenim el coratge o l’oportunitat de fer el més adequat, és estar en plena sintonia i connexió amb la seva problemàtica i, al mateix temps, donar suport a aquelles iniciatives que lluiten pels seus drets i per allunyar-los del món de la marginació.

Aquesta, potser no és una manera prou exemplar o propera al testimoniatge que ens ensenyà Jesús, però, si més no, és procurar en tot moment estar sensibilitzat per la seva lluita i per les seves legítimes reivindicacions. En definitiva, és comprometre’s per un món més just.

Paral·lelament, crec que la fidelitat a Jesús comporta posar-lo al centre del cristianisme. Per aconseguir-ho cal que, en primer lloc, ell sigui el centre de la meva vida i que jo m’esforci a ser el màxim fidel a ell. Cosa que comporta treballar (cito textualment Pagola) per “vèncer el risc de convertir el Crist en un objecte de culte”. “Convé, en els temps que ens toca viure, reivindicar dins l’Església i en la societat, l’autèntic Déu de Jesús, sense confondre’l amb qualsevol déu elaborat pels homes des de la por, les ambicions i els fantasmes que tenen ben poc a veure amb l’experiència de Déu que va viure i comunicar Jesús”.

Aquests i molts altres comentaris del Pagola, em confirmen la meva convicció que ens cal posar-nos a treballar (el cito novament) “per una Església que la gent percebi com amiga dels pecadors, que cerca als esgarriats. Una Església preocupada per la felicitat de les persones, que acull, escolta i acompanya a tots els que pateixen”. Això a la pràctica, és també, denunciar l’Església faraònica i autàrquica que patim, la desviació de les seves funcions dels bisbes, el contradictori i irracional col·legi cardenalici així com l’allunyament incontestable que l’Església institució ha fet del missatge de Jesús de Natzaret.

La síntesi del que acabo d’expressar és que Jesús és el meu exemple a seguir, el camí per arribar a Déu i el motor que anima la meva necessitat de denúncia contra qualsevol agressió dels poderosos (laics o clergues) que atempti contra els drets humans i els més desfavorits.

Girona, febrer del 2011  

Jaume Rocabert i Cabruja 

JESÚS, CONFLICTIU I PERILLÓS

  Reflexió

La gent benestant i aquells que tenen poder, temporal o religiós, acusen l’home senzill, que camina amb els últims pels camins de Galilea, que cura els malalts, que anuncia l’arribada del regne de Déu, que predicant l’amor... de conflictiu i perillós; «d’insurrecció contra l’Imperi» ¿Qui pot ser tant ruc per a confondre «el profeta del regne de Déu» amb un perillós delinqüent que cal exterminar amb una mort indigna? Ho diu el Deuteronomi «tot home penjat en un patíbul és un maleït de Déu» (Dt 21-22) D’aquesta manera vergonyosa acabarà els seus dies aquell que en el Jordà va sentir la veu de Déu que li deia: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat» (Mc 1, 11)

Jesús té enfrontaments seriosos amb els fariseus. Els titlla d’hipòcrites i malvats. Diu Pagola¹: «Els fariseus s’irritaven perquè parlava en nom de Déu, amb autoritat pròpia» Jesús no necessitava l’autoritat dels sacerdots del temple per parlar de Déu a qui anomenava Abbà. «Però no van estar el fariseus els qui el van fer matar»; tenien poc poder.

Els que sí tenien poder i consideraven Jesús una amenaça era l’aristocràcia de Jerusalem: ciutadans rics i importants, format entre d’altres per sacerdots i saduceus. «El poble els considerava un sector poderós i corrupte» Els saduceus rebutjaven el bateig de Joan, i consideraven que Jesús seguia «la seva línea profètica i també actuava al marge del sistema de sacrificis del temple [...] Com es podia tolerar aquests menyspreu?»

Per altra banda hi havia els romans que dominaven el món. El seu Imperi imposava la pax romana. Ningú podia ser més gran que el Cèsar. Els jueus consideraven que els romans eren forces malignes, invasores, que els ofegava amb impostos i els havia pres la identitat. Jesús llença una frase revolucionària: «al Cèsar només li correspon el diner, tot el demés pertany a Déu» Pilats, acusarà Jesús d’atiar la rebel·lió del poble jueu contra Roma.  

Tal com anaven les coses Jesús s’adonava que li esperava un final tràgic. «Tenia present la fi del Baptista» En alguna ocasió va recordar als mestres de la llei i fariseus: «sou fills dels qui van assassinar els profetes» (Mt 23, 31). I, dirigint-se al centre espiritual dels jueus va pronunciar aquell lament: «Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes» (Mt 23, 37) Per tant, no podia pensar en que ell fos una excepció. «Ja comptava en un final violent. No era cap ingenu» Ell no busca aquesta mort. Però «No defuig l’amenaça ni modifica el llenguatge; ni l’adapta ni el suavitza» El Déu de la vida tampoc vol aquesta mort cruent. Aquesta esdevé per la llibertat atorgada a l’home, fins i tot per a fer el mal. Déu tolera l’acció de l’home però acaba fent que s’imposi la seva justícia. Les paraules que Pere adreça al gran sacerdot ho deixen clar: «El Déu dels nostres pares ha ressuscitat Jesús que vosaltres vau matar penjant-lo en un patíbul» (Ac 5,30) 

Jesús seguia actuant i pregava confiat al Pare. Ho feia, separant-se dels seus apòstols i gent que el seguia i ho feia en la intimitat. Acceptava la seva fi «com conseqüència lògica de la seva entrega incondicional al projecte de Déu» al qual no va trair en cap moment. «Malgrat el dolor i la seva por a ser torturat  al patíbul de la creu, no va veure contradicció entre la instauració definitiva del regne de Déu i el seu fracàs com a missatger i portador definitiu» de la Bona Nova.

Segons Pagola: Jesús «Mai va imaginar al seu Pare com un Déu que li demana la seva mort i destrucció perquè el seu honor, justament ofès pel pecat, quedés per fi restaurat i, conseqüentment pogués, a partir d’aquí perdonar els sers humans». «Més enllà de la seva mort, el regne de Déu aconseguirà la seva plenitud». «Jesús no interpreta la seva mort des d’una perspectiva sacrificial». «No l’entén com un sacrifici d’expiació ofert al Pare». «Hagués estat estrany que, per donar sentit al seu servei al projecte, recorregués al final de la seva vida a categories procedents del món de l’expiació». «El Pare no necessita que ningú sigui destruït pel seu honor». «El seu amor pels fills i filles és gratuït, el seu perdó incondicional».  El temple ja no existeix, l’Imperi romà s’enfonsà, però la Paraula de Déu, Jesús, titllat de conflictiu i perillós encara és viu entre nosaltres.  

1.- José Antonio Pagola, Jesús. Aproximación històrica

DÉU ÉS UN PARE BO QUE ENS ESTIMA

  Reflexió 

 

Invocar Déu com a Pare no és cap  invent de Jesús. A la tradició bíblica ja es considerava que la relació entre Déu i el poble d’Israel era la d’un «pare en relació als seus fills». Isaïes, lamenta que el poble alliberat del poder del faraó s’està oblidant de Yahvé, malgrat que segueix sent el pare d’aquests poble: «Ningú no invoca el teu nom ni es desvetlla per recórrer a tu. Ens amagues la teva mirada i permets que ens fonguem per les nostres culpes. Però malgrat tot, Senyor, tu ets el nostre pare. Nosaltres som l'argila, i tu, el terrisser: tots som obra de les teves mans. (Is 64,6-7).

Coetani de Jesús era el savi jueu Filó d’Alexandria. Aquests considerava que Déu era «Pare i autor del univers». En el llibre de la Saviesa (finals del s.I a.C.) s’afirma repetidament que el just té a Déu com a «Pare». I, un monjo de Qumran s’adreçava a Déu d’aquesta manera: «Tu cuidaràs de mi fins la vellesa, doncs que el meu pare no em va reconèixer i la mare m’abandonà a tu, perquè tu ets pare de tots els teus fills».

«L’originalitat de Jesús –diu Pagola¹- era que [després de la teofania al Jordà], vivia Déu com a molt proper, bo i entranyable. «Així ho capta en les nits d’oració i així ho viu al llarg dels dies». «Aquest Pare esdevé per a Jesús el centre de la seva vida». Va ser tant intensa la seva intimitat que poques vegades es va referir a Déu com a Senyor i en canvi s’hi dirigia anomenant-lo Abbà de forma espontània».

Jesús està persuadit que «Déu no és patrimoni dels bons» Els pares de Galilea que Jesús coneix estan preocupats per la seva autoritat, però el Déu-Pare de Jesús «respecta les decisions dels seus fills i els permet seguir lliurament el seu camí» «Quan Déu és captat com poder absolut [...] sorgeix una religió rígida pel rigor, els mèrits i els càstigs [...] Quan Déu és experimentat com bondat i misericòrdia, neix una religió fomentada en la confiança».

El Déu de Jesús té el compromís d’humanitzar la vida. «És per això que Jesús considera que el lloc privilegiat per captar Déu no és el culte, sinó allà on es va fent realitat el regne de justícia entre els homes». «Quan la llei religiosa fa mal i enfonsa la persona en la desesperança, queda buida d’autoritat, doncs que no prové del Déu de la vida». El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte. Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dissabte. (Mc 2, 27-28).

Jesús tenia una relació freqüent amb el Pare. Després d’un dia amb els apòstols i seguidors es retirava a pregar. Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué: --Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles. Ell els digué: --Quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació. (Lc 11, 1-4)

El «Parenostre» és l’oració que Jesús ens deixà en herència i que condensa en poques paraules la seva experiència de Déu, la seva fe en el regne i la seva preocupació pel món. Resar-lo ens compromet; expressa una determinada relació amb Déu i conforma una experiència que vincula a tots els membres d’un grup en la mateixa fe. «L’oració de Jesús és una súplica plena de confiança al Pare» que és bo i ens estima. A ell li demanem que «sigui santificat el “seu” nom, que vingui a nosaltres el “seu” regne» i ens ajudi en les «necessitats urgents i bàsiques del ser humà» conscients, però, que tot això exigeix la nostra implicació personal. Algú en el grup va puntualitzar que Déu ajuda a qui s’ajuda. Sí, «A Dios rogando y con el mazo dando»

1.- Pagola, Jesús. Aproximación històrica. Ed. PPC

Nota: Ha estat una bona notícia la que ens diu que el president de la Congregació per la Cultura, el cardenal Gianfranco Ravasi, hagi fet un gran elogi d’aquest llibre de Pagola que alguns bisbes espanyols van obligar a retirar de les llibreries. 

QÜESTIONEM QUÈ ENS DIUEN ELS QUI PARLEN DE DÉU?

  Opinió

Aquest va ser l’objectiu de l’article primer (publicat 40 anys enrera en el desaparegut vespertí madrileny Pueblo) i del llibre (publicat a Itàlia un any després), del periodista i exsacerdot brasiler Juan Arias: “El Déu en qui no crec”. Una crítica al concepte tradicional de Déu donat per la jerarquia d’abans del Concili Vaticà II i, dissortadament, de la d’ara. El llibre, però, sintonitza amb les tesis del Concili i amb l’aggiornamento que propugnava. Malgrat les crítiques dels sectors integristes espanyols, va ser traduït a deu idiomes i encara, a hores d’ara, segueix sent reeditat.

El llibre traspua tota l’energia, l’esperança i l’aire renovador que impulsava el Concili Vaticà II. El difunt cardenal Giovanni Benelli, havia manifestat que el Concili aconseguia trencar amb aquelles imatges negatives i deformades de Déu, d’aquell Déu que ens envia a l’infern, que estima el dolor i ens exigeix que ens flagel·lem o que ens col·loquem silicis o instruments similars, del Déu que beneeix i proporciona riqueses als que són bons i maleeix i els dona malalties, misèria i marginació als que són malvats. Tot i que han passat més de 40 anys i que han canviat moltes coses (probablement la més significativa –des del punt de vista religiós- ha estat que la societat occidental hagi evolucionat en positiu en la seva capacitat de discerniment i de despendre’s de la negativa influència de la religió en general i de la catòlica en particular), és inqüestionable que tant la jerarquia vaticana com els darrers papes han volgut enterrar la doctrina del Concili i, conseqüentment, l’Església institució segueix introduint noves imatges negatives, també més rebuscades, en el desgraciat catàleg de la visió de Déu que ens ofereix.

Una mostra del seu esbiaixat concepte de fidelitat a Jesús, la trobem en el recent comunicat núm. 197 de la Conferència Episcopal Tarraconense, fet públic el 20 de gener d’enguany, en el qual, en relació al contenciós per les obres d’art del Museu diocesà de Lleida entre aquesta diòcesi i la de Barbastre-Monsó, o sigui, entre Catalunya i Aragó (contenciós provocat per la maquinació de l’Opus Dei i de la Conferència Episcopal espanyola), s’hi pot llegir: “Els bisbes de Catalunya manifesten que és la comunió eclesial entre els deixebles de Crist, el bé més gran a preservar i a cultivar i, per tant, demanen que es puguin complir les decisions emanades de la Santa Seu sobre aquests bens eclesiàstics.”  És evident que el concepte de comunió que manifesten els submisos i gens legitimats bisbes de la Tarraconense no concorda amb el concepte de dignitat, d’honestedat i servei que han d’oferir a la comunitat, per damunt dels interessos mesquins d’aquells que es postulen com els representants de Déu a la Terra. En aquest sentit, és lloable i valenta l’afirmació que sobre aquest comunicat en fa el sacerdot solsonenc Jesús Huguet: No puc entendre que, per una comunió o fidelitat mal entesa, s’hagin prestat a col·laborar amb les injustícies i tripijocs ordits contra Lleida i Catalunya.

És d’una evidència incontestable que donat l’infortunat testimoniatge jeràrquic i les imatges negatives que han transmès, no és Déu qui està en crisi, sinó que, com ens diu Juan Arias en el seu llibre, són els propagadors d’aquelles imatges i qui els hi dona suport, llegeixis la Santa Seu i el Vaticà, qui està en crisi. L’evangèlica imatge de Déu està vinculada a la misericòrdia, al perdo (no al sacrifici) i a l’amor. Una imatge que difícilment rebutjarien els agnòstics o ateus si se’ls hi oferís el Déu que no exigeix res més que ser fidel a la veu de la pròpia consciència (per cert molt més exigent que totes les lleis promulgades pels humans), per comptes del Déu de les lleis, de la burocràcia o del Dret Canònic. És per tot això que crec en la necessitat d’anar de nou a la  font de la doctrina del Vaticà II, perquè a part de promoure esperança i d’eliminar les falses imatges, denuncia categòricament que l’origen de l’ateisme en el món, han estat (i segueixen sent) les deformacions que, tradicionalment, l’Església ha fet de Déu i del seu fill Jesús. Caldrà, doncs, treballar per posar en relleu les imatges erràtiques que intencionadament encara es donen de Déu.

Girona, 7 de febrer del 2011                                JAUME ROCABERT i CABRUJA