a l'entorn del JESÚS, el llibre de Pagola.
Llegir el llibre del Pagola proporciona dues grans compensacions: la primera, assolir un coneixement de Jesús, no aconseguit anteriorment ni en la lectura dels evangelis, ni en les prediques, les homilies dominicals o altres documents cristològics; la segona, sentir-te permanentment interpel·lat pel contingut de la seva narrativa planera però extremadament profunda del Jesús que ens dóna a conèixer.
El què representa Jesús a la meva vida, no és una pregunta que resulti fàcil de respondre, malgrat es pugui tenir bona disposició a fer-ho i fins i tot a posar-la en comú amb la comunitat. És cert que és l’exemple a seguir, que el seu missatge i no el d’aquells que es vanaglorien de parlar en nom seu, és el veritable objectiu a practicar, però també és cert que la manca de voluntat, les limitacions pròpies, les inèrcies i els costums aburgesats que hem adquirit, conjuntament amb la pressió aclaparadora de viure immersos dins d’una societat de consum, disminueixen o afebleixen la nostra capacitat de resposta i de testimoniatge cristià. Tot i així, em sento atret per la seva misericòrdia i per la estimació. Malgrat les meves mancances i la indeguda correspondència, noto que està a prop meu i que m’encoratja a seguir lluitant per apropar-me més a ell i per contribuir a la construcció del Regne de Déu.
La lectura del llibre i l’anàlisi en comú dels seus capítols, també m’ha servit per, en primer lloc, alliberar-me del malefici de la religió i del llastra que compota la seva infrastructura. He de reconèixer, no obstant, que és gràcies, no a la religió pròpiament dita, però si als molts amics i companys (laics i clergues), també un bisbe, que la religió m’ha proporcionat, que he tingut la sort de compartir unes mateixes inquietuds i preocupacions dins l’Església, que gradualment m’han forjat el mateix convenciment, que en el segle XII ja expressava Ramon Llull, “hi ha una forma segura de no arribar a Déu, i és instal·lar-se en una religió”. En segon lloc, m’ha servit per consolidar el convenciment que una de les maneres de seguir a Jesús, o si més no d’intentar-ho, és sent, també en el nostre temps, transgressor de l’ortodòxia, de les normatives eclesials i del Dret Canònic, però fonamentalment, és apropant-nos als desvalguts, als marginats, als oprimits, en definitiva als pobres. Penso –hi ho dic molt sincerament- que hi ha diverses maneres de ser solidari i de compartir el menyspreu que pateixen aquest immens col·lectiu d’explotats de la nostra societat. Una manera, potser no la més despresa i generosa perquè no sempre tenim el coratge o l’oportunitat de fer el més adequat, és estar en plena sintonia i connexió amb la seva problemàtica i, al mateix temps, donar suport a aquelles iniciatives que lluiten pels seus drets i per allunyar-los del món de la marginació.
Aquesta, potser no és una manera prou exemplar o propera al testimoniatge que ens ensenyà Jesús, però, si més no, és procurar en tot moment estar sensibilitzat per la seva lluita i per les seves legítimes reivindicacions. En definitiva, és comprometre’s per un món més just.
Paral·lelament, crec que la fidelitat a Jesús comporta posar-lo al centre del cristianisme. Per aconseguir-ho cal que, en primer lloc, ell sigui el centre de la meva vida i que jo m’esforci a ser el màxim fidel a ell. Cosa que comporta treballar (cito textualment Pagola) per “vèncer el risc de convertir el Crist en un objecte de culte”. “Convé, en els temps que ens toca viure, reivindicar dins l’Església i en la societat, l’autèntic Déu de Jesús, sense confondre’l amb qualsevol déu elaborat pels homes des de la por, les ambicions i els fantasmes que tenen ben poc a veure amb l’experiència de Déu que va viure i comunicar Jesús”.
Aquests i molts altres comentaris del Pagola, em confirmen la meva convicció que ens cal posar-nos a treballar (el cito novament) “per una Església que la gent percebi com amiga dels pecadors, que cerca als esgarriats. Una Església preocupada per la felicitat de les persones, que acull, escolta i acompanya a tots els que pateixen”. Això a la pràctica, és també, denunciar l’Església faraònica i autàrquica que patim, la desviació de les seves funcions dels bisbes, el contradictori i irracional col·legi cardenalici així com l’allunyament incontestable que l’Església institució ha fet del missatge de Jesús de Natzaret.
La síntesi del que acabo d’expressar és que Jesús és el meu exemple a seguir, el camí per arribar a Déu i el motor que anima la meva necessitat de denúncia contra qualsevol agressió dels poderosos (laics o clergues) que atempti contra els drets humans i els més desfavorits.
Girona, febrer del 2011
Efectivament Jaume, el llibre del teòleg Pagola a molts ens ha obert els ulls i ens ha presentat un Jesús molt proper i sobretot molt preocupat per la gent que la societat margina. Un Jesús que dóna esperança i deixa clares dues coses: «Que el decisiu no és observar la llei (avui el Dret canònic), sinó escoltar la crida de Déu a entrar al seu regne», I,que, malgrat el que ens pensem que som, «els recaptadors d’impostos i les prostitutes tenen un lloc en el regne de Déu sense passar prèviament pel procés oficial d’expiació». Són paraules del mateix Pagola que podem llegir al capítol 12 del seu llibre. És clar el motiu pel qual alguns bisbes van exigir retirar el llibre del mercat. Avui per a molts d’ells, com en temps de Jesús pels sacerdots del temple -començant pel Summe sacerdot-, això és intolerable.
ResponEliminaCom tu, jo també m’esforço per escoltar la Seva paraula abans que la d’aquells que s’han erigit en intèrprets, exclusius, del missatge de salvació.