Opinió
Aquests inicis del 2011 passaran a la història per les revoltes populars que sacsegen una part del món on semblava impossible que dins d'uns règims tirànics i despòtics del món musulmà, fos possible que es produïssin. És evident que la força del jovent, acompanyada d'un més alt nivell acadèmic, l'afany de llibertat i democràcia, ben assistida per les noves tecnologies de la comunicació, han impulsat la ciutadania a unes revoltes pacífiques, però alhora contundents, en contra de la misèria i l'explotació a la qual s'han vist sotmesos, sense que, fins ara, poguessin fer altra cosa que resignar-se als designis d'uns governants corruptes i sense escrúpols. És molt probable que, de manera imprevista, ens estiguem endinsant en un món menys conformista i ens trobem a l'inici d'un nou paradigma democràtic. En qualsevol cas, sembla notori que tant a Occident com en els països del Magrib o en qualsevol dels emergents, la ciutadania ja no accepta veure's desatesa, explotada i no escoltada en les seves demandes de democràcia, de transparència i de participació, car aspiren a ser-ne actors actius i no simples comparses o espectadors passius.
Aquesta reacció que s'està produint en el món àrab és també un avís per a aquelles societats occidentals que segueixen ofegant les reivindicacions de més sobirania, democràcia i més justícia equitativa de la ciutadania (cas d'Espanya amb Catalunya), però també és un avís diàfan adreçat a institucions com l'Església Catòlica, que amb la seva estructura barreja de poder polític (Estat del Vaticà) i de poder religiós (un i altre, sostinguts sota formes dogmàtiques i antidemocràtiques), està ofegant, sistemàticament, el desig de transformacions profundes, de democratització interna i d'aplicació urgent d'una doctrina (la del Concili Vaticà II) que tot i ser més oberta i més propera a les reclamacions dels creients, caldria revisar de nou i adaptar-la a l'evolució que ha sofert, cinquanta anys després de la seva publicació, la societat dels nostres dies.
Aquesta, però, no sembla que sigui la voluntat de la jerarquia catòlica que, salvant honroses excepcions, no només és retrògrada i altament conservadora (també els bisbes de la tarraconense), sinó que, des del papa Wojtyla, s'ha instal·lat dins d'una mena de búnquer on s'han aïllat de les inquietuds de les noves generacions, de les veus crítiques dels laics i teòlegs (homes i dones), amb l'obscur objectiu de no reconèixer la seva praxi erràtica i no veure's forçats a canvis i reformes que no desitgen, però que la interpretació que fan els cristians dels signes dels temps dels nostres dies, el sensus fidei amb definició del Concili, ho reclamen sense pal·liatius: l'adaptació del missatge i del llenguatge evangèlic a les interpretacions teològiques dels nous temps.
Tot i que les vocacions sacerdotals s'han reduït dràsticament, que el nombre de capellans en actiu és cada cop més baix o que el nombre de creients esta caient en picat (segons les darreres enquestes, en un període no superior als deu anys, el nombre de persones que es manifesten creients ha baixat en un 20% i ara ja no superen el 50% de la població), la Conferència Episcopal Espanyola, una de les més integristes del món catòlic, s'oposa, segons publica l'editorial d'Ecclesia (l'òrgan oficiós dels bisbes), a qualsevol de les reformes que a inicis del mes de febrer proposaven un col·lectiu de 144 teòlegs i teòlogues de parla germànica (alemanys, austríacs i suïssos). Entre les reformes bàsiques, esmenten el sacerdoci femení, la fi del controvertit celibat obligatori i l'elecció democràtica dels bisbes.
El més patètic, però, han estat els arguments (buits de qualsevol principi teològic) en què es basen per oposar-se a unes reformes que si no les accepten democràticament, podria ser que un dia fossin finalment aplicades després d'haver-los foragitat d'on, pel seu ostracisme, no haurien d'haver-hi estat mai.
Jaume Rocabert, publicat a diarigirona.cat, 14/03/11
Jaume, parles de l’immobilisme que aniquila la religió, hi al meu parer ho argumentes bé. Que en el món bufen aires de llibertat s’està veient aquests dies amb les revoltes que han aconseguit enderrocar autèntics «sàtrapes» malgrat l’ajut de les democràcies occidentals, dubitatius com sempre, i que ara estan deixant a l’estacada el pobres libis. Quan semblava que amb les seves pròpies forces podien enderrocar Gadafi, semblava que ho veien bé. Però quan el coronel ha començat a bombardejar la població civil i ha anat guanyat terreny als rebels, el líders occidentals han dit: «donde dije digo, digo diego». El petroli és el petroli!.
ResponEliminaAnant per la religió i l’immobilisme, hi ha un principi de pragmatisme popular que diu: «si funciona no ho toquis». El que passa és que l’Església jeràrquica no funciona. O no funciona segons els esquemes evangèlics. Tu creus que és cristià l’atac que ara mateix està patint el pare Manel? Tota la bronca ve de que en el llibre manifesta que va ajudar econòmicament a dues adolescents a avortar. En comptes de comprendre’n les circumstàncies, en comptes de valorar la trajectòria del pare Manel, en comptes de ser compassius i estimar a qui té problemes -com feia Jesús-, aquests que s’arroguen ser successors dels apòstols, el que volen és aplicar el Dret Canònic. Sobretot que no trontolli l’estructura de poder de l’Església. Però que recordin que «els recaptadors d’impostos i les prostitutes tenen un lloc en el regne de Déu». No sé si els bisbes tindran tanta sort. En tot cas, jo, que vull ser cristià, estic amb el pare Manel!