La gent benestant i aquells que tenen poder, temporal o religiós, acusen l’home senzill, que camina amb els últims pels camins de Galilea, que cura els malalts, que anuncia l’arribada del regne de Déu, que predicant l’amor... de conflictiu i perillós; «d’insurrecció contra l’Imperi» ¿Qui pot ser tant ruc per a confondre «el profeta del regne de Déu» amb un perillós delinqüent que cal exterminar amb una mort indigna? Ho diu el Deuteronomi «tot home penjat en un patíbul és un maleït de Déu» (Dt 21-22) D’aquesta manera vergonyosa acabarà els seus dies aquell que en el Jordà va sentir la veu de Déu que li deia: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat» (Mc 1, 11)
Jesús té enfrontaments seriosos amb els fariseus. Els titlla d’hipòcrites i malvats. Diu Pagola1: «Els fariseus s’irritaven perquè parlava en nom de Déu, amb autoritat pròpia» Jesús no necessitava l’autoritat dels sacerdots del temple per parlar de Déu a qui anomenava Abbà. «Però no van estar el fariseus els qui el van fer matar»; tenien poc poder.
Els que sí tenien poder i consideraven Jesús una amenaça era l’aristocràcia de Jerusalem: ciutadans rics i importants, format entre d’altres per sacerdots i saduceus. «El poble els considerava un sector poderós i corrupte» Els saduceus rebutjaven el bateig de Joan, i consideraven que Jesús seguia «la seva línea profètica i també actuava al marge del sistema de sacrificis del temple [...] Com es podia tolerar aquests menyspreu?»
Per altra banda hi havia els romans que dominaven el món. El seu Imperi imposava la pax romana. Ningú podia ser més gran que el Cèsar. Els jueus consideraven que els romans eren forces malignes, invasores, que els ofegava amb impostos i els havia pres la identitat. Jesús llença una frase revolucionària: «al Cèsar només li correspon el diner, tot el demés pertany a Déu» Pilats, acusarà Jesús d’atiar la rebel·lió del poble jueu contra Roma.
Tal com anaven les coses Jesús s’adonava que li esperava un final tràgic. «Tenia present la fi del Baptista» En alguna ocasió va recordar als mestres de la llei i fariseus: «sou fills dels qui van assassinar els profetes» (Mt 23, 31). I, dirigint-se al centre espiritual dels jueus va pronunciar aquell lament: «Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes» (Mt 23, 37) Per tant, no podia pensar en que ell fos una excepció. «Ja comptava en un final violent. No era cap ingenu» Ell no busca aquesta mort. Però «No defuig l’amenaça ni modifica el llenguatge; ni l’adapta ni el suavitza» El Déu de la vida tampoc vol aquesta mort cruent. Aquesta esdevé per la llibertat atorgada a l’home, fins i tot per a fer el mal. Déu tolera l’acció de l’home però acaba fent que s’imposi la seva justícia. Les paraules que Pere adreça al gran sacerdot ho deixen clar: «El Déu dels nostres pares ha ressuscitat Jesús que vosaltres vau matar penjant-lo en un patíbul» (Ac 5,30)
Jesús seguia actuant i pregava confiat al Pare. Ho feia, separant-se dels seus apòstols i gent que el seguia i ho feia en la intimitat. Acceptava la seva fi «com conseqüència lògica de la seva entrega incondicional al projecte de Déu» al qual no va trair en cap moment. «Malgrat el dolor i la seva por a ser torturat al patíbul de la creu, no va veure contradicció entre la instauració definitiva del regne de Déu i el seu fracàs com a missatger i portador definitiu» de la Bona Nova.
Segons Pagola: Jesús «Mai va imaginar al seu Pare com un Déu que li demana la seva mort i destrucció perquè el seu honor, justament ofès pel pecat, quedés per fi restaurat i, conseqüentment pogués, a partir d’aquí perdonar els sers humans». «Més enllà de la seva mort, el regne de Déu aconseguirà la seva plenitud». «Jesús no interpreta la seva mort des d’una perspectiva sacrificial». «No l’entén com un sacrifici d’expiació ofert al Pare». «Hagués estat estrany que, per donar sentit al seu servei al projecte, recorregués al final de la seva vida a categories procedents del món de l’expiació». «El Pare no necessita que ningú sigui destruït pel seu honor». «El seu amor pels fills i filles és gratuït, el seu perdó incondicional». El temple ja no existeix, l’Imperi romà s’enfonsà, però la Paraula de Déu, Jesús, titllat de conflictiu i perillós encara és viu entre nosaltres.
1.- José Antonio Pagola, Jesús. Aproximación històrica
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada