DÉU ÉS UN PARE BO QUE ENS ESTIMA

  Reflexió 

 

Invocar Déu com a Pare no és cap  invent de Jesús. A la tradició bíblica ja es considerava que la relació entre Déu i el poble d’Israel era la d’un «pare en relació als seus fills». Isaïes, lamenta que el poble alliberat del poder del faraó s’està oblidant de Yahvé, malgrat que segueix sent el pare d’aquests poble: «Ningú no invoca el teu nom ni es desvetlla per recórrer a tu. Ens amagues la teva mirada i permets que ens fonguem per les nostres culpes. Però malgrat tot, Senyor, tu ets el nostre pare. Nosaltres som l'argila, i tu, el terrisser: tots som obra de les teves mans. (Is 64,6-7).

Coetani de Jesús era el savi jueu Filó d’Alexandria. Aquests considerava que Déu era «Pare i autor del univers». En el llibre de la Saviesa (finals del s.I a.C.) s’afirma repetidament que el just té a Déu com a «Pare». I, un monjo de Qumran s’adreçava a Déu d’aquesta manera: «Tu cuidaràs de mi fins la vellesa, doncs que el meu pare no em va reconèixer i la mare m’abandonà a tu, perquè tu ets pare de tots els teus fills».

«L’originalitat de Jesús –diu Pagola¹- era que [després de la teofania al Jordà], vivia Déu com a molt proper, bo i entranyable. «Així ho capta en les nits d’oració i així ho viu al llarg dels dies». «Aquest Pare esdevé per a Jesús el centre de la seva vida». Va ser tant intensa la seva intimitat que poques vegades es va referir a Déu com a Senyor i en canvi s’hi dirigia anomenant-lo Abbà de forma espontània».

Jesús està persuadit que «Déu no és patrimoni dels bons» Els pares de Galilea que Jesús coneix estan preocupats per la seva autoritat, però el Déu-Pare de Jesús «respecta les decisions dels seus fills i els permet seguir lliurament el seu camí» «Quan Déu és captat com poder absolut [...] sorgeix una religió rígida pel rigor, els mèrits i els càstigs [...] Quan Déu és experimentat com bondat i misericòrdia, neix una religió fomentada en la confiança».

El Déu de Jesús té el compromís d’humanitzar la vida. «És per això que Jesús considera que el lloc privilegiat per captar Déu no és el culte, sinó allà on es va fent realitat el regne de justícia entre els homes». «Quan la llei religiosa fa mal i enfonsa la persona en la desesperança, queda buida d’autoritat, doncs que no prové del Déu de la vida». El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte. Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dissabte. (Mc 2, 27-28).

Jesús tenia una relació freqüent amb el Pare. Després d’un dia amb els apòstols i seguidors es retirava a pregar. Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué: --Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles. Ell els digué: --Quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació. (Lc 11, 1-4)

El «Parenostre» és l’oració que Jesús ens deixà en herència i que condensa en poques paraules la seva experiència de Déu, la seva fe en el regne i la seva preocupació pel món. Resar-lo ens compromet; expressa una determinada relació amb Déu i conforma una experiència que vincula a tots els membres d’un grup en la mateixa fe. «L’oració de Jesús és una súplica plena de confiança al Pare» que és bo i ens estima. A ell li demanem que «sigui santificat el “seu” nom, que vingui a nosaltres el “seu” regne» i ens ajudi en les «necessitats urgents i bàsiques del ser humà» conscients, però, que tot això exigeix la nostra implicació personal. Algú en el grup va puntualitzar que Déu ajuda a qui s’ajuda. Sí, «A Dios rogando y con el mazo dando»

1.- Pagola, Jesús. Aproximación històrica. Ed. PPC

Nota: Ha estat una bona notícia la que ens diu que el president de la Congregació per la Cultura, el cardenal Gianfranco Ravasi, hagi fet un gran elogi d’aquest llibre de Pagola que alguns bisbes espanyols van obligar a retirar de les llibreries.