QÜESTIONEM QUÈ ENS DIUEN ELS QUI PARLEN DE DÉU?

  Opinió

Aquest va ser l’objectiu de l’article primer (publicat 40 anys enrera en el desaparegut vespertí madrileny Pueblo) i del llibre (publicat a Itàlia un any després), del periodista i exsacerdot brasiler Juan Arias: “El Déu en qui no crec”. Una crítica al concepte tradicional de Déu donat per la jerarquia d’abans del Concili Vaticà II i, dissortadament, de la d’ara. El llibre, però, sintonitza amb les tesis del Concili i amb l’aggiornamento que propugnava. Malgrat les crítiques dels sectors integristes espanyols, va ser traduït a deu idiomes i encara, a hores d’ara, segueix sent reeditat.

El llibre traspua tota l’energia, l’esperança i l’aire renovador que impulsava el Concili Vaticà II. El difunt cardenal Giovanni Benelli, havia manifestat que el Concili aconseguia trencar amb aquelles imatges negatives i deformades de Déu, d’aquell Déu que ens envia a l’infern, que estima el dolor i ens exigeix que ens flagel·lem o que ens col·loquem silicis o instruments similars, del Déu que beneeix i proporciona riqueses als que són bons i maleeix i els dona malalties, misèria i marginació als que són malvats. Tot i que han passat més de 40 anys i que han canviat moltes coses (probablement la més significativa –des del punt de vista religiós- ha estat que la societat occidental hagi evolucionat en positiu en la seva capacitat de discerniment i de despendre’s de la negativa influència de la religió en general i de la catòlica en particular), és inqüestionable que tant la jerarquia vaticana com els darrers papes han volgut enterrar la doctrina del Concili i, conseqüentment, l’Església institució segueix introduint noves imatges negatives, també més rebuscades, en el desgraciat catàleg de la visió de Déu que ens ofereix.

Una mostra del seu esbiaixat concepte de fidelitat a Jesús, la trobem en el recent comunicat núm. 197 de la Conferència Episcopal Tarraconense, fet públic el 20 de gener d’enguany, en el qual, en relació al contenciós per les obres d’art del Museu diocesà de Lleida entre aquesta diòcesi i la de Barbastre-Monsó, o sigui, entre Catalunya i Aragó (contenciós provocat per la maquinació de l’Opus Dei i de la Conferència Episcopal espanyola), s’hi pot llegir: “Els bisbes de Catalunya manifesten que és la comunió eclesial entre els deixebles de Crist, el bé més gran a preservar i a cultivar i, per tant, demanen que es puguin complir les decisions emanades de la Santa Seu sobre aquests bens eclesiàstics.”  És evident que el concepte de comunió que manifesten els submisos i gens legitimats bisbes de la Tarraconense no concorda amb el concepte de dignitat, d’honestedat i servei que han d’oferir a la comunitat, per damunt dels interessos mesquins d’aquells que es postulen com els representants de Déu a la Terra. En aquest sentit, és lloable i valenta l’afirmació que sobre aquest comunicat en fa el sacerdot solsonenc Jesús Huguet: No puc entendre que, per una comunió o fidelitat mal entesa, s’hagin prestat a col·laborar amb les injustícies i tripijocs ordits contra Lleida i Catalunya.

És d’una evidència incontestable que donat l’infortunat testimoniatge jeràrquic i les imatges negatives que han transmès, no és Déu qui està en crisi, sinó que, com ens diu Juan Arias en el seu llibre, són els propagadors d’aquelles imatges i qui els hi dona suport, llegeixis la Santa Seu i el Vaticà, qui està en crisi. L’evangèlica imatge de Déu està vinculada a la misericòrdia, al perdo (no al sacrifici) i a l’amor. Una imatge que difícilment rebutjarien els agnòstics o ateus si se’ls hi oferís el Déu que no exigeix res més que ser fidel a la veu de la pròpia consciència (per cert molt més exigent que totes les lleis promulgades pels humans), per comptes del Déu de les lleis, de la burocràcia o del Dret Canònic. És per tot això que crec en la necessitat d’anar de nou a la  font de la doctrina del Vaticà II, perquè a part de promoure esperança i d’eliminar les falses imatges, denuncia categòricament que l’origen de l’ateisme en el món, han estat (i segueixen sent) les deformacions que, tradicionalment, l’Església ha fet de Déu i del seu fill Jesús. Caldrà, doncs, treballar per posar en relleu les imatges erràtiques que intencionadament encara es donen de Déu.

Girona, 7 de febrer del 2011                                JAUME ROCABERT i CABRUJA