NOU COMENÇAMENT

Comentari a l’evangeli (Jn 20, 19-23) per J.A.Pagola

Evangeli: 

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó».

Comentari.-

Aterrits per l’execució de Jesús, els deixebles es refugien en una casa coneguda. De nou estan reunits, però ja no hi és Jesús. A la comunitat hi ha un buit que ningú no pot omplir. Els falta Jesús. No poden sentir les seves paraules plenes de foc. No poden veure’l beneint amb tendresa els desgraciats. A qui seguiran ara?

Es fa fosc a Jerusalem i també al seu cor. Ningú no els pot consolar de la seva tristesa. De mica en mica, la por es va apoderant de tots, però no tenen Jesús perquè enforteixi el seu ànim. L’única cosa que els dóna certa seguretat és «tancar les portes». Ja ningú no pensa sortir pels camins a anunciar el regne de Déu i guarir la vida. Sense Jesús, com encomanaran la seva Bona Notícia?

L’evangelista Joan descriu de manera insuperable la transformació que es produeix en els deixebles quan Jesús, ple de vida, es fa present enmig seu. El Ressuscitat és novament al centre de la seva comunitat. Així ha de ser per sempre. Amb ell tot és possible: alliberar-se de la por, obrir les portes i engegar l’evangelització.

Segons el relat, el primer que Jesús infon a la seva comunitat és la seva pau. Cap retret per haver-lo abandonat, cap queixa ni reprovació. Només pau i alegria. Els deixebles senten el seu alè creador. Tot comença de nou. Impulsats pel seu Esperit, continuaran col·laborant al llarg dels segles en el mateix projecte salvador que el Pare ha encomanat a Jesús.

El que avui necessita l’Església no és només reformes religioses i crides a la comunió. Necessitem experimentar a les nostres comunitats un «nou començament» a partir de la presència viva de Jesús enmig nostre. Només ha d’ocupar ell el centre de l’Església. Només ell pot impulsar la comunió. Només ell pot renovar els nostres cors.

No són suficients els nostres esforços i treballs. És Jesús qui pot desencadenar el canvi d’horitzó, l’alliberament de la por i els recels, el nou clima de pau i serenitat que tant necessitem per obrir les portes i ser capaços de compartir l’evangeli amb els homes i les dones del nostre temps.

Però hem d’aprendre a acollir amb fe la seva presència enmig nostre. Quan Jesús torna a presentar-se al cap de vuit dies, el narrador ens diu que encara les portes continuen tancades. No és només Tomàs qui ha d’aprendre a creure amb confiança en el Ressuscitat. També els altres deixebles han d’anar superant a poc a poc els dubtes i les pors que encara els fan viure amb les portes tancades a l’evangelització.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert.

En aquesta homilia del diumenge de Pentecosta, cal insistir que el llenguatge és metafòric. El relat del 4rt. Evangeli, el de la comunitat joànica, és com el els tres sinòptics, és un llenguatge no literal, conseqüentment, no és un relat històric, està escrit amb el llenguatge jueu o sigui, malgrat sigui escrit en grec, un  llenguatge metafòric, molt utilitzat en el primer segle de la nostra actual era, en tota la terra dels jueus.

Això vol dir que Jesús, és en esperit que es presenta allà on el deixebles, acovardits i amb les portes ben tancades es refugiaven per protegir-se de les seves pors i de la seva incapacitat de, sense Jesús, intentar posar en pràctica els que Jesús els havia encomanat, transmetre el seu missatge. Els falta Jesús. No poden sentir les seves paraules plenes de foc. No poden veure’l beneint amb tendresa els desgraciats. A qui seguiran ara? L’única cosa que els dóna certa seguretat és «tancar les portes». Ja ningú no pensa sortir pels camins a anunciar el regne de Déu i guarir la vida. Sense Jesús, com encomanaran la seva Bona Notícia?

Tal i com els hi havia dit, no els deixaria orfes. Jesús se’ls presenta en esperit a on estaven tancat i els infon la força de l’Esperit. El Ressuscitat és novament al centre de la seva comunitat. Així ha de ser per sempre. Amb ell tot és possible: alliberar-se de la por, obrir les portes i engegar l’evangelització. Segons el relat, el primer que Jesús infon a la seva comunitat és la seva pau. Cap retret per haver-lo abandonat, cap queixa ni reprovació. Només pau i alegria. Els deixebles senten el seu alè creador. Tot comença de nou. Impulsats pel seu Esperit, continuaran col·laborant al llarg dels segles en el mateix projecte salvador que el Pare ha encomanat a Jesús. Amb ell tot fou possible pels seus deixebles d’aleshores i també amb els seus seguidors dels nostres dies que veritablement vulguin treballar per transmetre el seu veritable missatge. Insisteixo en dir el seu veritable missatge, perquè –malauradament- son nombrosos els què des la seva posició de confort de dins de l’estructura del mateix Vaticà i de fora, preconitzen el retorn al passat, o el retorn als cristianisme tradicional derivat del Concili de Trento, o el que preconitzaven els darrers papes Wojtyla i Ratzintger, contraris al darrer Concili Vaticà II.

És per aquest motiu que l’homilia insisteix en preconitzar: 1) El que avui necessita l’Església no és només reformes religioses i crides a la comunió. Necessitem experimentar a les nostres comunitats un «nou començament» a partir de la presència viva de Jesús enmig nostre. Només ha d’ocupar ell el centre de l’Església. Només ell pot impulsar la comunió. Només ell pot renovar els nostres cors. 2) No són suficients els nostres esforços i treballs. És Jesús qui pot desencadenar el canvi d’horitzó, l’alliberament de la por i els recels, el nou clima de pau i serenitat que tant necessitem per obrir les portes i ser capaços de compartir l’evangeli amb els homes i les dones del nostre temps. 

També de manera molt important, com insisteix l’homilia en la seva conclusió: 3) Però hem d’aprendre a acollir amb fe la seva presència enmig nostre. 4) No és només Tomàs qui ha d’aprendre a creure amb confiança en el Ressuscitat. També els altres deixebles i també nosaltres hem d’anar superant a poc a poc els dubtes i les pors que encara ens fan viure amb les portes tancades a l’evangelització.  

Al·leluia 

Veniu, Esperit Sant, 

ompliu el cor dels vostres fidels

i enceneu-hi la flama del vostre amor.

Una nova homilia que ens convida a endinsar-nos i en ser actius en la tasca que Jesús no només va confiar en els primers deixebles, sinó que va confiar a nosaltres, a tu, a mi, a nosaltres, per fer d’aquest nostre món dominat per l’egoisme i per l’individualisme que comporta la globalització i la societat de consum que el què ha comportat és més guerres, més pobres, més misèria, més gent que pateix que no tenen ni el més imprescindible per viure dignament, en definitiva unes cada cop més desigualtats i un allunyament molt preocupant del que hauria de ser una societat cristiana que potenciés els valors de l’amor i la justícia.