QUÈ ÉS EL CRISTIANISME?

Comentari a l’evangeli (Jn 14,1-12) per J.A.Pagola

Evangeli: 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s'asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n'hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig». Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?». Jesús li diu: «Jo soc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi. Si m'heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare: des d'ara ja el coneixeu i ja l'heu vist». Li diu Felip: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més». Jesús li diu: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic no venen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si no, creieu-ho per aquestes obres. Us ho dic amb tota veritat: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare»..

Comentari:

Els cristians de la primera i segona generació mai no van pensar que amb ells naixia una religió. De fet, no sabien amb quin nom designar aquell moviment que anava creixent de manera insospitada. Encara vivien impactats pel record de Jesús, a qui sentien viu enmig d’ells.

Per això, els grups que es reunien a ciutats com Corint o Efes van començar a anomenar-se «esglésies», és a dir, comunitats que es van formant convocades per una mateixa fe en Jesús. En altres indrets, del cristianisme en deien «el camí». Un escrit redactat cap a l’any 80 i que es diu carta als Hebreus diu que és un «camí nou i viu» per enfrontar-se a la vida. El camí «inaugurat» per Jesús i que cal recórrer «amb els ulls fixos en ell».

No hi ha cap dubte. Per a aquests primers creients, el cristianisme no era pròpiament una religió, sinó una forma nova de viure. El primer per a ells no era viure dins una institució religiosa, sinó aprendre junts a viure com Jesús enmig d’aquell vast imperi. Aquí hi havia la seva força. Això era el que podien oferir a tothom.

En aquest clima s’entenen bé les paraules que el quart evangeli posa als llavis de Jesús: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida». Aquest és el punt de partida del cristianisme. Cristià és un home o una dona que en Jesús va descobrint el camí més encertat per viure, la veritat més segura per orientar-se, el secret més esperançador de la vida.

Aquest camí és molt concret. De poc serveix sentir-se conservador o declarar-se progressista. L’opció que cal fer és una altra. O ens organitzem la vida a la nostra manera o aprenem a viure des de Jesús. Cal triar.

Indiferència cap als qui pateixen o compassió sota totes les formes. Només benestar per a mi i els meus o un món més humà per a tothom. Intolerància i exclusió dels qui són diferents o actitud oberta i acollidora envers tothom. Oblit de Déu o comunicació confiada en el Pare de tothom. Fatalisme i resignació o esperança última per a la creació sencera.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del proper diumenge, podem llegir que en les primeres comunitats, no hi havia cap altre interès que no fos seguir les petjades de Jesús, el qual els hi havia dit: “Jo soc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi”. Posteriorment, influències externes a les d’aquells membres de les esmentades primeres comunitats, volgueren i aconseguiren institucionalitzar aquell creixent moviment de seguidors de Jesús fins a convertir-lo en religió i fins i tot en la religió de l’imperi romà (quasi dos segles desprès, el franquisme va utilitzar el “nacionalcatolicisme com la religió del règim). És just a partir d’aquest malaurats moments històrics quan el seguiment vers el missatge de Jesús de les primeres comunitats i també de temps més actuals, que foren i continuen sent instrumentalitzats per interessos polítics i també per interessos de poder dins la mateixa institució religiosa, conseqüentment, el missatge de Jesús es desvirtua considerablement. I així, sense entrar en detalls, arribem fins els nostres dies on cal fer un esforç molt més gran per seguir Jesús i deixar de banda les lluites internes i externes que protagonitzen molts dels alts membres de la jerarquia i de la cúria vaticana i també grans potentats del món financer.

Centrant-nos de nou en el que veritablement és el cristianisme, l’homilia ens diu que aquells grups que es reunien a ciutats com Corint o Efes van començar a anomenar-se «esglésies», és a dir, comunitats que es van formant convocades per una mateixa fe en Jesús. En altres indrets, del cristianisme en deien «el camí». Un escrit redactat cap a l’any 80 i que es diu carta als Hebreus diu que és un «camí nou i viu» per enfrontar-se a la vida. El camí «inaugurat» per Jesús i que cal recórrer «amb els ulls fixos en ell».

Conseqüentment, Per a aquests primers creients, el cristianisme no era pròpiament una religió, sinó una forma nova de viure. El primer per a ells no era viure dins una institució religiosa, sinó aprendre junts a viure com Jesús enmig d’aquell vast imperi. En aquest clima s’entenen bé les paraules que el quart evangeli posa als llavis de Jesús: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida». Tant és així que Cristià és un home o una dona que en Jesús va descobrint el camí més encertat per viure, sense cap altre obligació a seguir ni cap altre norma o deure que no sigui seguir a Jesús.

L’homilia conclou categòricament deixant clar què és el que hem de fer: De poc serveix sentir-se conservador o declarar-se progressista. O ens organitzem la vida a la nostra manera o aprenem a viure des de Jesús. Per tant, tenim només dos camis: o mantenim una Intolerància i exclusió amb els qui són diferents o mantenim una actitud oberta i acollidora envers tothom. Oblit de Déu o comunicació confiada en el Pare de tothom.

Una homilia que ens ha d’esperonar a seguir, per sobre de tot, el missatge que Jesús ens va deixar. Com he dit en altres ocasions, això no comporta desvincular-nos de la religió que professem, però si seguir fonamentalment Jesús, perquè com ell mateix ens diu, només seguint-lo a ell, arribarem al Pare.