JESÚS ÉS AMB NOSALTRES

Comentari a l’evangeli (Mt 28,16-20) per J.A.Pagola

Evangeli: 

En aquell temps, els onze deixebles se n'anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure'l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s'acostà i els digué: «Déu m'ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món».

Comentari

Mateu no ha volgut acabar la seva narració evangèlica amb el relat de l’Ascensió. El seu evangeli, redactat en condicions difícils i crítiques per a les comunitats creients, demanava un final diferent del de Lluc.

Una lectura ingènua i equivocada de l’Ascensió podia crear en aquelles comunitats la sensació d’orfandat i abandó davant de la partida definitiva de Jesús. Per això Mateu acaba el seu evangeli amb una frase inoblidable de Jesús ressuscitat: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món».

Aquesta és la fe que ha animat sempre les comunitats cristianes. No estem sols, perduts enmig de la història, abandonats a les nostres pròpies forces i al nostre pecat. Crist és amb nosaltres. En moments com els que vivim avui els creients és fàcil caure en lamentacions, desànims i derrotisme. Es diria que hem oblidat una cosa que necessitem urgentment recordar: ell és amb nosaltres.

Els bisbes, reunits en ocasió del Concili Vaticà II, constataven la manca d’una veritable teologia de la presència de Crist a la seva Església. La preocupació per defensar i precisar la presència del Cos i la Sang de Crist a l’eucaristia ha pogut portar-nos inconscientment a oblidar la presència viva del Senyor ressuscitat al cor de tota la comunitat cristiana.

Però per als primers creients, Jesús no és un personatge del passat, un difunt a qui es venera i es dóna culte, sinó algú viu, que anima, vivifica i omple amb el seu esperit la comunitat creient.

Quan dos o tres creients es reuneixen en nom seu, allí hi és ell enmig d’ells. Les trobades dels creients no són assemblees d’homes orfes que intenten encoratjar-se els uns als altres. Enmig d’ells hi ha el Ressuscitat, amb l’alè i la força dinamitzadora. Oblidar-ho és arriscar-se a afeblir d’arrel la nostra esperança.

Encara hi ha alguna cosa més. Quan ens trobem amb un home necessitat, menyspreat o abandonat, ens estem trobant amb aquell que va voler solidaritzar-se amb ells de manera radical. Per això la nostra adhesió actual a Crist enlloc no es verifica millor que en l’ajuda i la solidaritat amb el necessitat. «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi».

El Senyor ressuscitat és a l’eucaristia alimentant la nostra fe. És a la comunitat cristiana infonent el seu Esperit i impulsant la missió. És en els pobres movent els nostres cors a la compassió. Hi és cada dia, fins a la fi del món.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari a comentari 

Per: Jaume Rocabert

Una homilia la d’aquest proper diumenge, que ens recorda una realitat que amb el temps i amb les interpretacions que, malauradament la jerarquia sovint ens ha donat, els fidels hem acabat no sent prou conscients del que ens afirma l’evangeli de Mateu: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”

Una manera d’estar entre nosaltres desvirtuada per la certs sectors jeràrquics dels quals l’homilia en fa esment: La preocupació per defensar i precisar la presència del Cos i la Sang de Crist a l’eucaristia ha pogut portar-nos inconscientment a oblidar la presència viva del Senyor ressuscitat al cor de tota la comunitat cristiana. L’eucaristia com molts altres aspectes litúrgics, no són altra cosa que símbols. No estem sols, perduts enmig de la història, abandonats a les nostres pròpies forces i al nostre pecat. Crist és amb

nosaltres. En moments com els que vivim avui els creients és fàcil caure en lamentacions, desànims i derrotisme. Es diria que hem oblidat una cosa que necessitem urgentment recordar: ell és amb nosaltres.

El que veritablement ens ha d’animar, no és si en la consagració de l’eucaristia, allà hi ha o no la presència real de Jesús, doncs a on veritablement és, com no pot ser d’altre manera, és en l’interior de cadascun de nosaltres, no tancat a dintre d’un sagrari com se’ns va fer creure, doncs es pretenia que fos exclusivament a dintre dels temples a on els creients féssim les degudes pregaries. En aquest aspecte, l’homilia és contundent: Per als primers creients, Jesús no és un personatge del passat, un difunt a qui es venera i es dóna culte, sinó algú viu, que anima, vivifica i omple amb el seu esperit la comunitat creient. Quan dos o tres creients es reuneixen en nom seu, allí hi és ell enmig d’ells. Les trobades dels creients no són assemblees d’homes orfes que intenten encoratjar-se els uns als altres. Enmig d’ells hi ha el Ressuscitat, amb l’alè i la força dinamitzadora.

L’homilia, però, encara va més enllà, quan ens diu: Quan ens trobem amb un home necessitat, menyspreat o abandonat, ens estem trobant amb aquell que va voler solidaritzar-se amb ells de manera radical. Per això la nostra adhesió actual a Crist enlloc no es verifica millor que en l’ajuda i la solidaritat amb el necessitat. «Tot allò que feu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho feu a mi».

Al·leluia Mt 28,19.20

Aneu a convertir tots els pobles;

jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.

Una nova homilia en la qual hi trobem un quants conceptes que ens calen que els tinguem molt més posats al dia. Les homilies no han de ser ni ens interessa que siguin, ens exclusiva, una descripció literal dels textos bíblics. Ens interessa que siguin una interpretació teològica, el més fidel possible, dels que ens cal interpretar avui, en el segle XXI (trencant si cal, o posant al dia), el que la jerarquia eclesiàstica de cada època, li ha interessat remarca o posar tot l’èmfasi. Cal però, que tinguem molt en compte que per més jerarquia que sigui, la seva paraula, les seves orientacions o interpretacions, poden –com s’ha demostrat al llarg de la història- ser motivades per interessos no sempre fidels al missatge de Jesús.