LA FORÇA TRANSFORMADORA DEL LLEVAT

Comentari a l’evangeli (Mt 13,24-43) per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n'anà. Quan el sembrat hagué crescut i s'espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l'amo i li digueren: No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l'hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner».

Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques».

Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat».

Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món».

Llavors, deixà la gent i se n'anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l'home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L'enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l'home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol.

Qui tingui orelles, que ho senti».

Comentari.- 

Jesús ho repetia una vegada i una altra: Déu ja és aquí tractant de transformar el món; el seu regnat ja arriba. No era fàcil creure’l. La gent esperava quelcom més espectacular: on podien trobar el poder de Déu imposant per fi el seu regnat?

Encara recordava Jesús una escena que havia pogut contemplar des de petit al pati de casa seva. La seva mare i les altres dones s’aixecaven d’hora, la vigília del dissabte, per elaborar el pa per a tota la setmana. A Jesús li suggeria ara l’actuació maternal de Déu introduint el seu «llevat» al món.

Ambe el regne de Déu succeeix com amb el «llevat» que una dona «amaga» a la massa de farina perquè «tot» quedi fermentat. Així actua Déu. No imposa des de fora el seu poder, com l’emperador de Roma. Ve a transformar la vida des de dins, de manera callada i amagada.

Així és Déu: no s’imposa sinó que transforma; no domina, sinó que atrau. I així han d’actuar els qui col·laboren en el seu projecte: com a «llevat» que introdueix al món la seva veritat, la seva justícia i el seu amor de manera humil, però amb força transformadora.

Els seguidors de Jesús no ens podem presentar en aquesta societat com «des de fora», intentant imposar-nos per dominar i controlar els qui no pensen com nosaltres. Aquesta no és la manera d’obrir camí al regne de Déu. Hem de viure «dins» de la societat, compartint les incerteses, les crisis i les contradiccions del món actual, i aportant la nostra vida transformada per l’evangeli.

Hem d’aprendre a viure la nostra fe «en minoria» com a testimonis fidels de Jesús. El que l’Església necessita no és més poder social o polític, sinó més humilitat per deixar-se transformar per Jesús i poder ser ferment d’un món més humà.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari

 APRENDRE A SEMBRAR COM JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mt 13,1-23) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

Aquell dia, Jesús sortí de casa i s'assegué vora el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d'ell, que pujà a una barca i s'hi assegué. Tota la gent es quedà vora l'aigua i ell els parlà llargament en paràboles. Digué: «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb la calor s'assecà. Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l'ofegaren. Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles, que ho senti».

Els deixebles s'acostaren i li preguntaren: «Per què els parleu en paràboles?». Ell respongué: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més i en tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d'ells es compleix aquella profecia d'Isaïes que deia: "Per més que escolteu, no entendreu res, per més que mireu, no veureu res. El cor d'aquest poble s'ha fet insensible, s'ha tornat dur d'orella i s'ha tapat els ulls, no fos cas que si els seus ulls hi veien, les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre, es convertissin, i jo els retornés la salut". Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i de poder sentir. Us ho dic amb tota veritat: Molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.

Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador: la llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots aquells que escolten la predicació del Regne però no l'entenen, el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

La llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d'ells, i tan bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la Paraula que havien rebut, sucumbeixen de seguida.

La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l'ofeguen i no dona fruit.

La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne i l'han entesa, i per això dona fruit: o cent, o seixanta, o trenta».

Comentari.-

No va ser fàcil per a Jesús tirar endavant el projecte. De seguida es va trobar amb la crítica i el rebuig. La seva paraula no tenia l’acolliment que es podia esperar. Entre els seus seguidors més propers es començava a despertar el desànim i la desconfiança. Valia la pena continuar treballant amb Jesús? No era tot allò una utopia impossible?

Jesús els va dir el que pensava. Els va explicar la paràbola d’un sembrador per fer-los veure el realisme amb què treballava i la fe indestructible que l’animava. Totes dues coses. Hi ha, certament, un treball infructuós que es pot perdre, però el projecte final de Déu no fracassarà. No es pot cedir al desànim. Cal continuar sembrant. Al final hi haurà collita abundant.

Els qui escoltaven la paràbola sabien que parlava de si mateix. Així era Jesús. Sembrava la seva paraula a qualsevol lloc on veia alguna esperança que pogués germinar. Sembrava gestos de bondat i misericòrdia fins i tot en els ambients més insospitats: entre gent molt allunyada de la religió.

Jesús sembrava amb el realisme i la confiança d’un pagès de Galilea. Tots sabien que la sembra es perdria en més d’un lloc en aquelles terres tan desiguals. Però això no descoratjava ningú: cap pagès deixava per això de sembrar. L’important era la collita final. Una cosa semblant passa amb el regne de Déu. No falten obstacles i resistències, però la força de Déu donarà fruit. Seria absurd deixar de sembrar.

A l’Església de Jesús no necessitem recol·lectors. El que ens toca no és collir èxits, conquerir el carrer, dominar la societat, omplir les esglésies, imposar la nostra fe religiosa. El que ens cal són sembradors. Seguidors i seguidores de Jesús que sembrin per on passin paraules d’esperança i gestos de compassió.

Aquesta és la conversió que hem de promoure avui entre nosaltres: anar passant de l’obsessió per «collir» a la pacient tasca de «sembrar». Jesús ens va deixar en herència la paràbola del sembrador, no la del recol·lector.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari

DÉU ES REVELA ALS SENZILLS

Comentari de l’evangeli (Mt 11,25-30) escrit per J.A.Pagola.

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué: «Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a vós. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Fora del Pare, ningú no coneix veritablement el Fill; igualment, ningú no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar.

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera».

 Comentari.-

Un dia, Jesús va sorprendre tothom donant gràcies a Déu pel seu èxit amb la gent senzilla de Galilea i pel seu fracàs entre els mestres de la llei, escribes i sacerdots. «T’enalteixo, Pare… perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos». A Jesús se’l veu content. «Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho». Aquesta és la manera que Déu té de revelar les seves «coses».

La gent senzilla i ignorant, els que no tenen accés a grans coneixements, els que no compten amb la religió del temple, s’estan obrint a Déu amb cor net. Estan disposats a deixar-se ensenyar per Jesús. El Pare els està revelant el seu amor a través seu. Entenen Jesús com ningú.

Tot i això, els «savis i entesos» no entenen res. Tenen la pròpia visió docta de Déu i de la religió. Creuen saber-ho tot. No aprenen res de nou de Jesús. La seva visió tancada i el seu cor endurit els impedeixen obrir-se a la revelació del Pare a través del Fill.

Jesús acaba la seva pregària, però continua pensant en la gent senzilla. Viuen oprimits pels poderosos i no troben alleugeriment en la religió del temple. La seva vida és dura i la doctrina que els ofereixen els «entesos» la fan encara més dura i difícil. Jesús els fa tres crides.

«Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats». És la primera crida. S’adreça a tots els qui senten la religió com un pes i als qui viuen aclaparats per normes i doctrines que els impedeixen copsar l’alegria de la salvació. Si es troben vitalment amb Jesús, experimentaran un alleujament immediat: «Jo us faré reposar».

«Accepteu el meu jou… perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera». És la segona crida. Cal canviar de jou. Abandonar el dels «savis i entesos», ja que no és lleuger, i carregar el de Jesús, que fa la vida més suportable. No perquè Jesús exigeixi menys. Exigeix més, però altrament. Exigeix allò essencial: l’amor que allibera i fa viure.

«Feu-vos deixebles meus, que soc mansuet i humil de cor». És la tercera crida. Cal aprendre a complir la llei i viure la religió amb el seu esperit. Jesús no «complica» la vida, la fa més simple i humil. No oprimeix, ajuda a viure de manera més digna i humana. És un «descans» trobar-s’hi.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

 Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 9 de juliol XIV durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “Déu es revela als senzills”, té com a fonament els fragments (25-30) dels capítol 11 de l’evangeli de Mateu.

Ja en el primer fragment de l’homilia, es descriu un agraïment que segons Mateu, Jesús dirigia al Pare amb aquesta expressió: «T’enalteixo, Pare… perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos». A Jesús se’l veu content. «Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho». Aquesta és la manera que Déu té de revelar les seves «coses».

Massa sovint, la jerarquia ens parla amb un llenguatge molt més sofisticat i a la vegada altiu, que més que atraure als feligresos, els allunya, Contràriament Jesús és molt més proper, tant és així que:  Estan disposats a deixar-se ensenyar per Jesús. El Pare els està revelant el seu amor a través seu. Entenen Jesús com ningú. Tot i això, els «savis i entesos» no entenen res. Tenen la pròpia visió docta de Déu i de la religió. Creuen saber-ho tot. No aprenen res de nou de Jesús. La seva visió tancada i el seu cor endurit els impedeixen obrir-se a la revelació del Pare a través del Fill.

L’homilia ens diu que la gent senzilla, que no han pogut tenir els més mínims coneixement; Estan disposats a deixar-se ensenyar per Jesús. El Pare els està revelant el seu amor a través seu. Entenen Jesús com ningú. Tot i això, els «savis i entesos» no entenen res. Tenen la pròpia visió docta de Déu i de la religió.(una religió massa sovint instrumentalitzada i massa allunyada del què és el missatge que Jesús ens va deixar). Creuen saber-ho tot. No aprenen res de nou de Jesús. La seva visió tancada i el seu cor endurit els impedeixen obrir-se a la revelació del Pare a través del Fill.

Jesús al dirigir-se als més senzills, els fa tres crides: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats». És la primera crida. S’adreça a tots els qui senten la religió com un pes i als qui viuen aclaparats per normes i doctrines que els impedeixen copsar l’alegria de la salvació. Si es troben vitalment amb Jesús, experimentaran un alleujament immediat: «Jo us faré reposar». Com acabem de veure, massa sovint la religió que ens van ensenyar i que sense canvis substancials encara s’ensenya o es predica des de la trona. La segona crida encara és més atractiu: «Accepteu el meu jou… perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera». La tercera crida és la més atractiva: «Feu-vos deixebles meus, que soc mansuet i humil de cor». El més important i atractiu d’aquestes tres crides és que: Jesús no «complica» la vida, la fa més simple i humil. No oprimeix, ajuda a viure de manera més digna i humana. És un «descans» trobar-s’hi.

 Al·leluia Cf. Mt 11,25

Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra,

perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne.

Una nova homilia que ens descriu el què és ser seguidor de Jesús. Ser cristià, conseqüentment no necessàriament vol dir ser luterà, anglicà, ortodoxa o catòlic. Si que és pot ser seguidor de Jesús i al mateix temps ser practicant o ser membre de qualsevol de les religions descrites.  

 El més important però i ho recalco, és fonamentalment, ser seguidor de Jesús fill del Pare Déu. Ser practicant de qualsevol religió, requereix saber destriar el gra de la palla, doncs les religions són institucions humanes i massa sovint pesen més els interessos de determinats jerarques que les ensenyances que ens va deixar dites i amb el seu propi testimoni Jesús de Natzaret durant els seus tres anys per terres de Galilea. 

No ens descuidem de pregar pel papa Francesc per tal que segueixi encoratjat a fer les reformes necessàries, perquè la Església i molt especialment els seus jerarques, deixin de ser prínceps per passar a ser veritables pastors i apòstols de Jesús i que pregonin amb el seu testimoniatge, el missatge del Regne de Déu!!!   

 

 EL PERILL D’UN CRISTIANISME SENSE CREU

Comentari de l’evangeli (Mt 10,37-42) escrit per: J.A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui estima els fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui no pren la seva creu i m'acompanya, no és bo per venir amb mi. Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l'hauran perduda, la retrobaran. Qui us acull a vosaltres, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes, qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos, i tothom qui doni un vas d'aigua fresca a un d'aquests petits, només perquè és el meu deixeble, us ho dic amb tota veritat, no quedarà sense recompensa».

Comentari.-

Un dels riscos més grans del cristianisme actual és anar passant a poc a poc de la «religió de la creu» a una «religió del benestar». Fa uns anys vaig prendre nota d’unes paraules de Reinhold Niebuhr, que em van fer pensar molt. El teòleg nord-americà parlava del perill d’una «religió sense fibló» que acabés predicant «un Déu sense còlera que condueix uns homes sense pecat cap a un regne sense judici per mitjà d’un Crist sense creu». El perill és real i ho hem d’evitar.

Insistir en l’amor incondicional d’un Déu Amic no ha de significar mai fabricar-nos un Déu a la nostra conveniència, el Déu permissiu que legitimi una religió burgesa (Johann Baptist Metz). Ser cristià no és cercar el Déu que em convé i em diu «sí» a tot, sinó trobar-me amb el Déu que, precisament per ser Amic, desperta la meva responsabilitat i, per això mateix, més d’una vegada em fa patir, cridar i callar.

Descobrir l’evangeli com a font de vida i estímul de creixement sa no vol dir viure «immunitzat» davant del patiment. L’evangeli no és pas un tranquil·litzant per a una vida organitzada al servei dels nostres fantasmes de plaer i benestar. Crist fa gaudir i fa patir, consola i inquieta, recolza i contradiu. Només així és camí, veritat i vida.

Creure en un Déu Salvador que, ja des d’ara i sense esperar el més enllà, cerca alliberar-nos del que ens fa mal no ens ha de portar a entendre la fe cristiana com una religió d’ús privat al servei exclusiu dels nostres problemes i patiments. El Déu de Jesucrist ens posa sempre mirant el qui pateix. L’evangeli no centra la persona en el propi patiment, sinó en el dels altres. Només així es viu la fe com a experiència de salvació.

En la fe com en l’amor tot sol anar molt barrejat: el lliurament confiat i el desig de possessió, la generositat i l’egoisme. Per això no hem d’esborrar de l’evangeli aquestes paraules de Jesús que, per dures que semblin, ens posen davant la veritat de la nostra fe: «Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l’haurà perduda per causa meva, la trobarà».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari.-

Per: Jaume Rocabert

Una nova homilia, insistint en fer-nos adonar que ser cristià no és ser-ho a la meva manera, segons els meus interessos. Els més de 35 anys d’un catolicisme segons la concepció d’uns papes ultraconservadors i amb una concepció anquilosada i molt allunyada no només l’evangeli, sinó de la doctrina del darrer Concili Vaticà II, allunyada també de la teologia de l’alliberament i dissortadament amb la voluntat de potenciar de nou aquelles doctrines que van provocar la contrareforma després de la Reforma Luterana del 1517, o el què és el mateix dir prou a una Església aburgesada, corrupta i, molt especialment allunyada del missatge de Jesús de Natzaret.

Avui ens trobem amb una situació extraordinàriament preocupant on el papa Francesc a de lluitar contra una majoria de cardenal, bisbes i membres de la cúria, encapçalats o liderats pels bisbes i cardenals americans, italians, espanyols, polonesos entre molts d’altres que s’oposen a les moltes reformes que proposa i a l’eliminació de la pompositat, del palaus episcopals i de les seves corrupteles tant sexuals com

financeres.

El primer paràgraf de l’homilia, va directe al que no és un perill sinó una realitat: Un dels riscos més grans del cristianisme actual és anar passant a poc a poc de la «religió de la creu» a una «religió del benestar». El teòleg nord-americà parlava del perill d’una «religió sense fibló» que acabés predicant «un Déu sense còlera que condueix uns homes sense pecat cap a un regne sense judici per mitjà d’un Crist sense creu». El perill

és real i ho hem d’evitar. Insistir en l’amor incondicional d’un Déu Amic no ha de significar mai fabricar-nos un Déu a la nostra conveniència, el Déu permissiu que legitimi una religió burgesa (Johann Baptist Metz). Ser cristià no és cercar el Déu que em convé i em diu «sí» a tot, sinó trobar-me amb el Déu que, precisament per ser Amic, desperta la meva responsabilitat i, per això mateix, més d’una vegada em fa patir, cridar i callar.

És per aquesta raó que l’homilia ens recalca que: Insistir en l’amor incondicional d’un Déu Amic no ha de significar mai fabricar-nos un Déu a la nostra conveniència, el Déu permissiu que legitimi una religió burgesa (Johann Baptist Metz). Ser cristià no és cercar el Déu que em convé i em diu «sí» a tot, sinó trobar-me amb el Déu que, precisament per ser Amic, desperta la meva responsabilitat i, per això mateix, més d’una vegada em fa patir, cridar i callar.

En qualsevol cas, cal sempre tenir present que Descobrir l’evangeli com a font de vida i estímul de creixement sa no vol dir viure «immunitzat» davant del patiment: Crist fa gaudir i fa patir, consola i inquieta, recolza i contradiu. Només així és camí, veritat i vida.

Ens cal recordar que: El Déu de Jesucrist ens posa sempre mirant el qui pateix. L’evangeli no centra la persona en el propi patiment, sinó en el dels altres. Només així es viu la fe com a experiència de salvació.

L’homilia en el seu paràgraf de cloenda ens recorda: Per això no hem d’esborrar de l’evangeli aquestes paraules de Jesús que, per dures que semblin, ens posen davant la veritat de la nostra fe: «Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l’haurà perduda per causa meva, la trobarà».

Al·leluia 1Pe 2,9

Vosaltres sou un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada: proclameu la lloança d'aquell que us ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable.

Una nova homilia que ens descriu la veritat del veritable cristianisme. Un cristianisme que mai pot ser burgés, un cristianisme que cal que comporti, en tot moment, un sentiment d’estimació, d’angoixa i de donació, procurant que això esdevingui realitzable, d’amor, de lliurament amb els que pateixen, amb els que la vida els hi està sent adversa. Sovint davant de tanta violència, guerres, explotació i crueltat, no podem fer altre cosa que fer nostra aquest patiment i pregar i tenir present en el teu interior, el dolor i el menyspreu que la societat neocapitalisme té per les persones, dones, homes i fins i tot infants.

No ens descuidem de pregar pel papa Francesc per tal que segueixi encoratjat a fer les reformes necessàries, perquè la Església i molt especialment els seus jerarques, deixin de ser prínceps per passar a ser veritables pastors i apòstols que pregonin amb el seu testimoniatge, el missatge del Regne de Déu!!!

 APRENDRE A CONFIAR EN DÉU

Comentari a l’evangeli (Mt 10, 26-33) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «No tingueu por dels homes. No hi ha cap secret que tard o d'hora no sigui revelat; no hi ha res amagat que tard o d'hora no sigui conegut. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d'orella, proclameu-ho des dels terrats. I no tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l'ànima. Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l'infern tant l'ànima com el cos. No venen dos pardals per pocs diners? Doncs, ni un d'ells no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. Però a vosaltres, Déu us té comptats cada un dels cabells. No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats. A tothom que em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel, però a tothom que em negui davant els homes, també jo el negaré davant el Pare del cel».

Comentari.- 

Estic convençut que l’experiència de Déu, tal com l’ofereix i comunica Jesús, sempre infon una pau inconfusible en el nostre cor, ple d’inquietuds, pors i inseguretats. Aquesta pau és gairebé sempre el millor signe que hem escoltat des del fons del nostre ésser la seva crida: «No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells». Com acostar-se a aquest Déu?

Potser el primer és aturar-se a experimentar Déu només com a amor. Tot el que en neix és amor. D’ell només ens arriba vida, pau i bé. Jo me’n puc apartar i oblidar el seu amor, però ell no canvia. El canvi es produeix només en mi. Ell mai no deixa d’estimar-me.

Hi ha una cosa encara més commovedora. Déu m’estima incondicionalment, tal com sóc. No m’he de guanyar el seu amor. No he de conquerir el seu cor. No he de canviar ni ser millor per ser estimat per ell. Més aviat, sabent que m’estima així, puc canviar, créixer i ser bo.

Ara puc pensar en la meva vida: què em demana Déu? Què espera de mi? Només que aprengui a estimar. No sé en quines circumstàncies em puc trobar i quines decisions hauré de prendre, però Déu només espera de mi que estimi les persones i busqui el seu bé, que m’estimi a mi mateix i em tracti bé, que estimi la vida i m’esforci per fer-la més digna i més humana per a tothom. Que sigui sensible a l’amor.

Hi ha alguna cosa que no he d’oblidar. No estaré mai sol. Tots «vivim, ens movem i existim» en Déu. Ell serà sempre aquesta presència comprensiva i exigent que necessito, aquesta mà forta que em sostindrà en la feblesa, aquesta llum que em guiarà pels camins. Ell em convidarà sempre a caminar dient «sí» a la vida. Un dia, quan acabi el meu pelegrinatge per aquest món, coneixeré a prop de Déu la pau i el descans, la vida i la llibertat.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.- 

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 25 de juny XII durant l’any litúrgic A, que

se’ns ofereixen amb el títol, “Aprendre a confiar en Déu”, té com a fonament els fragments (26-33) dels

capítol 10 de l’evangeli de Mateu.

Les noves generacions i també les que ja no són noves, s’han apartat gradualment de tota creença i,

probablement de manera inconscient, en cap moment donen senyals que l’espiritualitat o la mística

interior, formi part de la seva vida. Sovint s’excusen dient que no creuen en els capellans o amb el que

prediquen, també, i cal dir-ho, la pederàstia o el innombrables casos d’abusos sexuals, fins no fa tant

encoberts per la jerarquia, hi ha jugat un paper molt decisiu amb aquest allunyament espiritual. L’Església

requereix de canvis urgents i del tot necessaris, que el papa Francesc està intentant aplicar-los, malgrat la

bel·ligerant oposició de la cúria vaticana i d’una gran part dels cardenals, arquebisbes i bisbes, que

s’obstinen a no perdre uns privilegis que mai els haurien d’haver obtingut.

Centrant-nos en l’homilia que ens aconsella aprendre a confiar en Déu, per damunt de qualsevol de les

misèries humanes, en la seva primera reflexió en diu: Estic convençut que l’experiència de Déu, tal com

l’ofereix i comunica Jesús, sempre infon una pau inconfusible en el nostre cor, ple d’inquietuds, pors i

inseguretats. Aquesta pau és gairebé sempre el millor signe que hem escoltat des del fons del nostre ésser la

seva crida: «No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells». En front del nostre desencís es

pregunta: Com acostar-se a aquest Déu?

Per tot seguit apuntar: Potser el primer és aturar-se a experimentar Déu només com a amor. Tot el que en

neix és amor. D’ell només ens arriba vida, pau i bé. Jo me’n puc apartar i oblidar del seu amor, però ell no

canvia. El canvi es produeix només en mi. Ell mai no deixa d’estimar-me. Déu m’estima incondicionalment,

tal com sóc. No m’he de guanyar el seu amor. No he de conquerir el seu cor. No he de canviar ni ser millor

per ser estimat per ell. Més aviat, sabent que m’estima així, puc canviar, créixer i ser bo.

Si aconseguim adonar-nos de la seva estimació, podem qüestionar-nos què fer en la meva vida: què em

demana Déu? Què espera de mi? Només que aprengui a estimar. No sé en quines circumstàncies em puc

trobar i quines decisions hauré de prendre, però Déu només espera de mi que estimi les persones i busqui el

seu bé, que m’estimi a mi mateix i em tracti bé, que estimi la vida i m’esforci per fer-la més digna i més

humana per a tothom. Que sigui sensible a l’amor.

Arribat en aquest punt, l’homilia conclou tot dient-nos: Hi ha alguna cosa que no he d’oblidar. No estaré mai

sol. Tots «vivim, ens movem i existim» en Déu. Ell serà sempre aquesta presència comprensiva i exigent

que necessito, aquesta mà forta que em sostindrà en la feblesa, aquesta llum que em guiarà pels camins. Ell

em convidarà sempre a caminar dient «sí» a la vida.

Al·leluia Jo 15,26b.27a

L'Esperit de la veritat donarà testimoni de mi,

diu el Senyor,

i vosaltres també en donareu testimoni.

Una nova homilia que intenta de manera molt pedagògica, fer-nos veure el què és l’estimació que Déu ens

té, el seu amor per cadascunes de totes i tots i que, malauradament, masses vegades la religió o religions

(institucions que no deixen de ser humanes), no ens donen el testimoniatge que fora necessari, però que si

ens l’han donat i el donen –individualment- moltes dones i homes, moltes i molts que ni tan sols han tingut

cap mena de reconeixement institucional i massa sovint, en els darrers temps, si se’ls hi ha donat un

reconeixement a persones de testimoniatge, força discutible...

 DONAR NOVA VIDA A LA SOCIETAT ACTUAL

Comentari a l’evangeli (Mt 9,36 /10,8) per J.A.Pagola

Evangeli: 

En aquell temps, Jesús, en veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperançada com les ovelles sense pastor, se n'apiadà, i digué als seus deixebles: «La collita és abundant, però hi ha pocs segadors. Demaneu a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors». Llavors cridà els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir tota malaltia. Els noms dels dotze apòstols són, primer Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà, Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà, Felip i Bartomeu, Tomàs i Mateu, el publicà, Jaume, fill d'Alfeu, i Tadeu, Simó, el zelota, i Judes, l'Iscariot, que el va trair. Jesús envià aquests dotze tot fent-los aquestes recomanacions: «No us encamineu a les terres dels pagans ni entreu a la província dels samaritans. Aneu més aviat a les ovelles perdudes del poble d'Israel. Pel camí prediqueu, anunciant que el Regne de Déu és a prop. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis. No heu pagat res per rebre aquest poder; doneu-ho també sense pagar».

Comentari.-

El regne de Déu no és només una salvació que comença després de la mort. És una irrupció de gràcia i de vida ja a la nostra existència actual. Més encara. El signe més clar que el regne és a prop és precisament aquest corrent de vida que comença a obrir-se pas a la terra. «Aneu i prediqueu dient: «El Regne del cel és a prop. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis». Avui més que mai hauríem d’escoltar els creients la invitació de Jesús a donar nova vida a la societat.

S’està obrint un abisme inquietant entre el progrés tècnic i el nostre desenvolupament espiritual. Hom diria que l’home no té força espiritual per animar i donar sentit al seu progrés incessant. Els resultats són palpables. A molts se’ls veu empobrits pels seus diners i per les coses que creuen posseir. El cansament de la vida i l’avorriment s’apoderen de molts. La «contaminació interior» està embrutant el millor de no poques persones. Hi ha homes i dones que viuen perduts, sense poder trobar sentit a la seva vida. Hi ha persones que viuen corrents, submergides en una nerviosa i intensa activitat, buidant-se per dins, sense saber exactament el que volen.

No estem novament davant d’homes i dones «malalts» que necessiten ser guarits, «morts» que necessiten resurrecció, «posseïts» que esperen ser alliberats de tants dimonis que els impedeixen viure com a éssers humans? Hi ha persones que, al fons, volen tornar a viure. Volen curar-se i ressuscitar. Tornar a riure i gaudir de la vida, enfrontar-se al dia a dia amb alegria.

I només hi ha un camí: aprendre a estimar. I aprendre de nou coses que exigeix l’amor i que no estan gaire de moda: senzillesa, acollida, amistat, solidaritat, atenció gratuïta a l’altre, fidelitat… Entre nosaltres continua faltant amor. Algú ho ha de despertar. Els homes d’avui no els salvaran ni el confort ni l’electrònica, sinó l’amor. Si en nosaltres hi ha capacitat d’estimar, l’hem d’encomanar. Se’ns ha donat de franc i de franc l’hem de regalar de moltes maneres als que trobem al nostre camí.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari.-

Per Jaume Rocabert

Una nova homilia, notablement més curta que moltes de les anteriors, però molt més densa i al mateix temps, penso que notablement més diàfana, tant que pocs, molts pocs aclariments caldrà si llegim amb atenció i interès cadascun del quatre paràgraf de que consta: El regne de Déu no és només una salvació que comença després de la mort. És una irrupció de gràcia i de vida ja a la nostra existència actual. Més encara. El signe més clar que el regne és a prop és precisament aquest corrent de vida que comença a obrir-se pas a la terra. «Aneu i prediqueu dient: «El Regne del cel és a prop. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis». Avui més que mai hauríem d’escoltar els creients la invitació de Jesús a donar nova vida a la societat.

El segons paràgraf, ens està intentar obrir els ulls quan exposa la següent evidència: S’està obrint un abisme inquietant entre el progrés tècnic i el nostre desenvolupament espiritual. Hom diria que l’home no té força espiritual per animar i donar sentit al seu progrés incessant. Els resultats són palpables. A molts se’ls veu empobrits pels seus diners i per les coses que creuen posseir. El cansament de la vida i l’avorriment s’apoderen de molts. La «contaminació interior» està embrutant el millor de no poques persones. Hi ha homes i dones que viuen perduts, sense poder trobar sentit a la seva vida. Hi ha persones que viuen corrents, submergides en una nerviosa i intensa activitat, buidant-se per dins, sense saber exactament el que volen.

En el tercer paràgraf expressa una realitat que no apareix en els titulars del periòdics ni en els diferents tele-diaris: Hi ha persones que, al fons, volen tornar a viure. Volen curar-se i ressuscitar. Tornar a riure i gaudir de la vida, enfrontar-se al dia a dia amb alegria.

En quart i darrer paràgraf, el consell i l’orientació pedagògica única per sortir del pou en el que inconscientment hem caigut i que només hi ha un camí: aprendre a estimar. I aprendre de nou coses que exigeix l’amor i que no estan gaire de moda: senzillesa, acollida, amistat, solidaritat, atenció gratuïta a l’altre, fidelitat… Entre nosaltres continua faltant amor. Algú ho ha de despertar. Els homes d’avui no els salvaran ni el confort ni l’electrònica, només l’amor. Si en nosaltres hi ha capacitat d’estimar, l’hem d’encomanar. Se’ns ha donat de franc i de franc l’hem de regalar de moltes maneres als que trobem al nostre camí.

Al·leluia Mc 1,15

El Regne de Déu és a prop.

Convertiu-vos i crieu en la Bona Nova.

Una homilia que des de del punt de vista acadèmic, és una autèntica “master class”. Aquest és el camí que cal seguir i aquest és també el testimoniatge que cal que donem si veritablement ens volem considerar cristians o sigui seguidors de l’únic mestre i senyor: Jesús de Natzaret fill de Déu.

 DARSE A LOS DEMÁS SIN TRUCOS DE MAGIA*

vuit punts de reflexió de Fray Marcos – Fe adulta (Jn 6, 51-58)

L’eucaristia és una realitat molt profunda i complexa. Potser la més difícil d’entendre i explicar.

L’eucaristia s’ha de viure com un sagrament, superant algunes interpretacions que per superficials ens pode fer perdre l’autèntica riquesa d’aquest ritual, «el sopar del Senyor» que celebraven els primers cristians.

1º.- La eucaristía no es magia. Claro que ningún cristiano aceptaría que al celebrar una eucaristía estamos haciendo magia. Pero si leemos la definición de magia de cualquier diccionario, descubriremos que le viene como anillo al dedo a lo que la inmensa mayoría de los cristianos pensamos de la eucaristía:

Una persona revestida con ropajes especiales e investida de poderes divinos, realizando unos gestos y pronunciando unas palabras "mágicas", obliga a Dios a producir un cambio sustancial en una realidad material como es el pan y el vino.

Cuando se piensa y se dice, que en la consagración se produce un milagro, estamos hablando de magia.

Trento afirma: "La Iglesia designa con el término muy adecuado de transubstanciación esta conversión eucarística". Pero debemos advertir que "substancia" y "accidente" son conceptos metafísicos; no hacen referencia a ninguna realidad física. Además, esos conceptos no se emplean ya nunca con sentido metafísico.

2º.- No debemos confundir la eucaristía con la comunión. La comunión es sólo la última parte del rito y tiene que estar siempre referida a la celebración de una eucaristía. Tanto la eucaristía sin comunión, como la comunión sin referencia a la eucaristía dejan al sacramento incompleto. Ir a misa y dejar de comulgar, es sencillamente un absurdo. Ir a misa con el único fin de comulgar, sin ninguna referencia a lo que significa el sacramento, sino buscando una religiosidad intimista, es un autoengaño.

Esta distinción entre eucaristía y comunión explica la diferencia de lenguaje entre los sinópticos en la cena y Juan en el discurso del pan de vida que hemos leído. Juan dice hace referencia al alimento, pero fíjate bien, alimentarse lo identifica con, el que cree en mí, el que viene a mí.

3º.- En las palabras de la consagración, "cuerpo" no significa cuerpo; "sangre" no significa sangre. No se trata del sacramento de la carne y de la sangre físicas de Cristo.

Me explico. En la antropología judía, el ser humano no está compuesto por alma y cuerpo (concepción griega). El hombre es una unidad indivisible, pero podemos descubrir en él cuatro aspectos: Hombre-carne, hombre-cuerpo, hombre-alma, hombre-espíritu.

Hombre-cuerpo, para los judíos del tiempo de Jesús, es el ser humano en cuanto sujeto de relaciones con los demás. El concepto más cercano hoy, sería lo que nosotros llamamos persona. Cuando Jesús dice: "esto es mi cuerpo", está diciendo: esto soy yo, esto es mi persona, estoy aquí para dejarme comer.

En el caso de la sangre: Para los judíos la sangre era la vida. ¡Ojo! No se trata de que fuese símbolo de la vida. No, era la vida misma. Cuando Jesús dice: "esto es mi sangre, que se derrama", está diciendo que su vida, no su muerte, está entregada a los demás. Todo lo que él es, está al servicio de todos.

4º.- La eucaristía no la celebra el sacerdote, sino la comunidad. El cura puede decir misa. Sólo la comunidad puede hacer presente el don de sí mismo que Jesús significó en la última cena y que es lo que significa el sacramento.

Es el sacramento del amor. No puede haber signo de amor en ausencia del otro. Por eso dice Mateo: "donde dos o más estén reunidos en mi nombre, allí estoy yo en medio de ellos".

5º.- La comunión nos es un premio para los buenos "que están en gracia", sino un remedio para los desgraciados que necesitamos descubrir el amor gratuito de Dios. Solo si me siento pecador estoy necesitado de celebrar el sacramento.

Cuando más necesitamos el signo del amor de Dios es cuando nos sentimos separados de Él. Hemos llegado al absurdo de dejar de comulgar cuando más lo necesitábamos.

6º.- Lo significado en el pan y el vino no es Jesús en sí mismo, sino Jesús como don. El don de sí mismo que ha manifestado durante toda su vida y que le ha llevado a su plenitud, identificándole con el Padre. Ese es el verdadero significado que yo tengo que hacer mío.

Queda claro que la eucaristía no es un producto más de consumo que me proporciona seguridades a cambio de nada. Podemos oír misa sin que eso nos obligue a nada, pero no se puede celebrar la eucaristía impunemente. No se puede salir de misa lo mismo que se entró, es decir, como si no hubiera pasado nada. Si la celebración no cambia mi vida en nada, es que la he reducido a simple rito folclórico.

7º.-Haced esto, no se refiere a que perpetuemos un acto de culto. Jesús no dio importancia al culto. Jesús quiso decir que repitamos el significado de lo que acaba de hacer. Esto soy yo que me parto y me reparto, que me dejo comer... Haced también vosotros esto. Entregad la propia persona y la propia vida a los demás como he hecho yo.

8ª.- los signos de la eucaristía no son el pan y el vino sino el pan partido y el vino derramado. Durante siglos, se llamó a la eucaristía "la fracción del pan". No se trata del pan como cosa, sino del gesto de partir y comer.

Al partirse y dejarse comer, Jesús está haciendo presente a Dios, porque Dios es don infinito, entrega total a todos y siempre. Esto tenéis que ser vosotros. Si queréis ser cristianos tenéis que partiros, repartiros, dejaros comer, triturar, asimilar, desaparecer en beneficio de los demás. Una comunión sin este compromiso es una farsa, un garabato, como todo signo que no signifique nada.

Todavía es más tajante el signo del vino. Cuando Jesús dice: esto es mi sangre, está diciendo esto es mi vida que se está derramando, consumiendo, en beneficio de todos.

Eso que los judíos tenían por la cosa más horrorosa, apropiarse de la vida (la sangre) de otro, eso es lo que pretende Jesús. Tenéis que hacer vuestra, mi propia vida. Tenéis que vivir la misma vida que yo vivo.

Nuestra vida sólo será cristiana si se derrama, si se consume, en beneficio de los demás. En la Eucaristía estamos confesando que ser cristiano es ser para los demás. Todas las estructuras que están basadas en el interés personal o de grupo, no son cristianas.

Una celebración de la Eucaristía compatible con nuestros egoísmos, con nuestro desprecio por los demás, con nuestros odios y rivalidades, con nuestros complejos de superioridad, sean personales o grupales, no tiene nada que ver con lo que Jesús quiso expresar en la última cena.

Celebrar la eucaristía es comprometerse a ser fermento de unidad, de armonía, de amor, de paz.

La eucaristía es un sacramento. Y los sacramentos ni son milagros ni son magia. El concilio de Trento dice: "Es común a la santísima Eucaristía con los demás Sacramentos, ser símbolo o significación de una cosa sagrada".

Se produce un sacramento cuando el signo (una realidad que entra por los sentidos) está conectado con una realidad trascendente que no podemos ver ni oír ni tocar. Esa realidad significada, es lo que nos debe interesar de verdad.

La hacemos presente por medio del signo. No se puede hacer presente de otra manera. Pero las realidades trascendentes, ni se crean ni se destruyen; ni se traen ni se llevan; ni se ponen ni se quitan. Están siempre ahí. Son inmutables y eternas.

La eucaristía concentra todo el mensaje de Jesús.

El ser humano no tiene que salvar su "ego", a partir de ejercicios de piedad sino liberarse del "ego" que es precisamente lo contrarío. Sólo cuando hayamos descubierto nuestro verdadero ser, descubriremos la falsedad de nuestro yo individual y egoísta que se cree independiente del resto de la creación.

Imaginad una habitación llena de globos; si los pinchamos todos descubriremos que lo único que marcaba la diferencia, la fina película de caucho coloreado, no era prácticamente nada. Todos eran sustancialmente lo mismo, aire, el mismo aire.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3...