Jesús i Déu, El Jesús de Déu

Apunts,   7a  Trobada (Curs 2015-2016).

Qui és Jesús per Déu? el centurió romà, «en veure com havia mort» Jesús, baixà del turó exclamant: «veritablement aquest home era Fill de Déu». (Mc 15,39). Pau, apòstol «cridat per Déu», no parlarà de Déu sinó és a través de Jesucrist i la seva Resurrecció. Era freqüent, a les primeres esglésies, nomenar Déu com el Pare de nostre Senyor Jesucrist. L’Esperit ens dicta a anomenar a Déu Pare, a Jesús Senyor, i entre nosaltres germans.

A partir d’aquestes experiències, ja no podem parlar de Déu sense incloure-hi a Jesús, perquè, malgrat no haver escrit cap llibre sobre Déu, ni predicar-lo, era present en els seus actes i va fer la seva voluntat. Per això Pau pot dir: «som il·luminats amb el coneixement de la glòria de Déu, que brilla en el rostre de Jesucrist», (2 Co 4,6)

Per a poder predicar la divinitat de Jesús, els apòstols va haver de fer un important en la seva concepció jueva de Déu, allò que significava en relació al món i als homes: Déu lliurà el seu Fill al món «no pas per a condemnar el món sinó per a salvar-lo» i amb ell, a tota la humanitat. Si Jesús no és Fill de Déu, no té sentit afirmar «carregà amb els nostres dolors» i a Getsemaní es lliurà a la justícia de Déu: que vol dir acceptar la seva voluntat!. 

En una societat tan teocràtica como era Israel, els exclosos no eren estimats per Déu. Jesús trenca aquest estigma: ell anuncia Déu «dels de fora» del sistema; un Déu que enderroca dels seus trons als ben instal·lats i, incorpora a la societat els exclosos. 

Jesús, doncs, pertany a l’ésser de Déu amb una intimitat que no es identitat però és absoluta. L’expressió fill de Déu, inculturada en el seu món, resulta mitològica en la cultura d’avui. Per això fóra preferible l’expressió neotestamentària que diu «en ell habita la plenitud de la divinitat» (Col 2,9) que marca, a la vegada, una totalitat i una distinció i ens inclou a nosaltres: la plenitud de Déu en Jesús, ho era «reconciliant el món en ell» (2 Cor 5,19). 

La intimitat «hipostàtica», només té sentit en el seu context històric, però que avui ha perdut tot el seu caràcter «evangèlic». El problema rau en l’hel·lenització del missatge; l’establiment de les categories gregues de Ser i Poder i no en la d’Amor: (cf 1Jn 4,7-10)

Aplicant pistes hermenèutiques, en termes d’unió i autopossesió en l’amor humà, seria: aspirar a la màxima unió en el si de la màxima diferenciació. Quan algú diu: «jo soc totalment teu», s’entén com una pretensió de pertinença total, però, a la vegada, el «jo» manifesta el màxim alliberament del subjecte.

Que Jesús pertany a l’ésser de Déu significa que Déu no té, seguint el llenguatge bíblic, una altre «imatge», per a nosaltres, que el ser humà que és Jesús. Per això Pau modifica l’expressió «invocar a Déu», per la d’«invocar el Nom del Senyor». (cf Rm 10.9-13)

Un dels passatges més fonamentals de la divinitat humanitzada de Jesús, és aquesta afirmació: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu» (Mt 25,40). Afirmació aplicable, també, als qui fan el bé per una altre causa. 

La raó humana no pot donar a Déu un estatut ontològic, però en la mesura en que Déu s’ha comunicat a si mateix en un home, la raó humana pot donar-li a Déu un cert estatut antropològic. («Déu és Amor», etc.). No un Déu dels poderosos de la terra, sinó dels humils i els exclosos. Un Déu que es projecta en la «dignitat del messies sofrent».

Salvador Sol, sobre el text de González Faus, (10 palabras clave sobre Jesús de Nazaret) 

Jesús i Déu, El Déu de Jesús. II

Apunts,   6a  Trobada (Curs 2015-2016).                           

Sembla que a Jesús no li preocupava saber quan serà El dia del Senyor; ningú no en sap ni el «dia» ni l’«hora», «tan sols (ho sap) el Pare»  (Mc 13, 32). La seva confiança amb Déu és absoluta. En té prou en veure com creix la llavor i es converteix en arbre, per deixar que sigui el Pare qui farà créixer el Regne. Com diu Jon Sobrino, «deixa que Déu faci de Déu».

Jesús no  parla de Déu però fa la «voluntat del Pare». Actua segons la seva visió global de Déu. Així ho transmeten els evangelistes com un missatge experiencial de la seva comunitat.

Mateu escriu el seu evangeli pels jueus, probablement de parla grega -doncs que l’A.T. que cita és el grec-, suggerint una sèrie de paral·lelismes entre les experiències religioses de Moisès i les de Jesús;  el retorn d’Egipte, la llei del Sinaí i el sermó de la Muntanya… El Déu de Jesús no pretén ser diferent del Jahvé veterotestamentari. Les narracions de Mateu, estructurades segons el Pentateuc, només tenen sentit pels jueus creients; narracions que se situen entre Pau, que trenca amb la primacia de la Llei i Jaume (germà de Jesús) que la re-interpreta i jerarquitza.

a) A Moisés Déu se li revela en el Sinaí, per a donar resposta al clam del poble oprimit. (Ex 3,7). La promesa d’alliberament es complirà però abans d’arribar a la terra «que regala llet i mel» caldrà caminar pel desert, amb les seves mil temptacions i foscors. (cf Ex 15,22 / 17,7). Moisés, abans de morir els alliçona: «Quan entris al país que el Senyor, el teu Déu, et dóna, no aprenguis les pràctiques abominables de les nacions que l’habiten» (Dt 18,9). Ell no va entrar a la Terra Promesa, però els exhorta dient: «El Senyor, el teu Déu, farà que enmig teu, entre els teus germans, s’aixequi un profeta com jo. Escolteu-lo» (Dt 18,15). 

b) Mateu té clar que aquest altre profeta és Jesús. Aquest, serà ell mateix qui escoltarà el clamor del seu poble, i donarà a Déu el nom inaudit de Pare. Com Moisès a Massà i Meribà (cf. Mt 4,1-7), Jesús experimenta l’abandó del poble al que vol transmetre la seva experiència de Déu. I, morirà, sense haver vist l’arribada del Regna. Però la seva mort i resurrecció, serà l’anunci d’una resurrecció universal (cf. Mt 27,52.53).

Marc destaca la llibertat de Jesús, posant l’home per sobre del dissabte: «el dissabte fou fet per a l’home» (Mc 2,27). Però això no fa que Déu sigui manipulable. A Getsemaní, Jesús, amb «espant i tremolor» accepta «la voluntat del Pare» contrària a la seva. Després, a la creu, Jesús es queixa, amb el Salm 22, què Déu l’hagi abandonat: «Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?» (Mc 15,34 / Mt 27, 46), canviant l’Abba, arameu i familiar. pel d’Eloí (o Elí= Déu meu). Per Lluc no són aquestes les paraules de Jesús, sinó les del Salm 31,6: «Pare, confio el meu alè a les teves mans» (Lc 23,46). Segons Joan, dóna per acabada la missió: «Tot s’ha complert» (Jn 19,30). La seva mort devia ser exemplar, perquè un pagà, «El centurió que estava enfront d’ell [...] confessà: És veritat: aquest home era Fill de Déu» (Mc 15,39).

El Déu de Jesús, és un Déu que «sembla» que abandona, buscant el lliurament (confiat) de l’home; la Noche Oscura, de Juan de la Cruz. Diu Bonhoeffer que «els homes acudeixen a Déu en llurs necessitats, busquen poder i el troben impotent. Però Déu està amb els homes en la seva passió»; actuant en la història. Només un Déu dèbil pot salvar-nos!.

El Déu de Jesús és presentat amb diferents punts de vista. Per Mateo, que escriu pels jueus, és el de la «Llei». Per Marc, que escriu pels romans, és l’alliberador del poder. Per Lluc, que escriu pels grecs, és la saviesa de la misericòrdia Per Joan, el teòleg, és el fill de Déu.  

Apunts de Salvador Sol, sobre un text de J.A.González Faus.  
10 Preguntas clave sobre Jesús de Nazaret

Jesús i Déu, El Déu de Jesús. I

Apunts,   5a  Trobada (Curs 2015-2016).

Es deia antigament: «Has vist al teu germà? Has vist a Déu!». Es pot parlar de Déu sense nombrar-lo. Ellacuría, explica que després d’una xerrada a Bilbao, rep del seu pare aquesta recriminació: «Hijo mío, no has dicho casi nada de Dios». Ell li respon: «Papá, ¡he estado hablando de Dios todo el tiempo!». Tampoc en els sinòptics trobarem la paraula Déu, més enllà de quan es parla del Regne de Déu. o quan es diu que la gent «glorificava Déu» després d’alguna acció de Jesús.

Jesús revela Déu practicant-lo: «Les obres que jo faig són les obres del meu Pare» (Jn 5,36)

Déu és per Jesús una «bona notícia». La identificació entre Déu i Regne és la bona notícia; quan hi hagi pau en el món es podrà dir: «és Déu qui regna». (cf Sl 144.10)

Déu de filiació-fraternitat. Després de la Pasqua, l'església anuncia Jesús, no pas el que ell anunciava. Aquest passa «de predicador a predicat». Les primeres comunitats van passant de construir el Regne a predicar la filiació de Jesús: «allò que fa el Pare, ho fa igualment el Fill». (Jn 5,19). Pau se centra en la justificació per la fe, com «evangeli de Jesús». 

Pels primers cristians la divinitat de Déu té el rostre de Jesús. Per Jon Sobrino, és Jesús qui dóna sentit al títol cristològic. El Kyrios Iesus, equival a l’afirmació: «El Senyor? Això és Jesús». Perquè: «A Déu, ningú no l'ha vist mai». (Jn 1,18). Però: «Si em coneguéssiu a mi, també coneixeríeu el meu Pare». (Jn 8,19) i, també: « Jo i el Pare som u». (Jn 10,30)

Radicalització i conflictivitat de la idea de Déu. Un Déu que es fa present a través de l’actuació messiànica de Jesús. Pau té clar que no predica un Déu de prodigis i saviesa sinó un  «crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd». (1 Cor 1,22-23).

«Conèixer» Déu. La sexta benaurança de Mateo alaba als nets de cor perquè «ells veuran Déu» (Mt 5,8). El verdader coneixement de Déu es tenir present la predicació d’Osees: «el que jo vull és amor i no sacrificis». (Os 6,6)

Experiència de Déu. La verdadera experiència de Déu es dóna en el respecta i misericòrdia per els homes i dones.

Servei de Déu. «No podeu servir a l’hora Déu i el diner» (Mt 6,24). En el monoteisme veterotestamentari, es deia: ningú pot servir dos senyors: «Reconeix, doncs, avui, que el Senyor és l’únic Déu» (Dt 4,39).

Obrar com Déu. Els evangelis no parlen sobre Déu però si de les seves obres. Per això demanem: «que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel» (Mt 6,19)

Estimar als de fora. Jesús sembla al·ludir al Levític (19,18) quan parla d’estimar «als altres com a tu mateix, no hi ha cap manament més gran que aquest» (Mc 12,31)

Imitació de Déu. Jesús, segons Mateu recomana: «Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial» (Mt 5,48). Lluc precisa: «Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare» (Lc 6,36) Segons Mateu, Jesús recolliria el terme de santedat probablement del Levític (12,58) mentre que per Lluc semblaria referir-se al significat de la paternitat de Déu.

«El meu Pare». Per Jesús, «El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà...». (Mt 12, 46-50). Jesús deriva els vincles familiars, només a aquells amb els que s’estableixen en comunió i ens ajuden a poder produir una veritable fe en el Pare.

Apunts de: Salvador Sol, sobre un text de González Faus (10 palabras clave sobre Jesús de Nazaret), 

QUI ÉS EL «JESÚS ALLIBERADOR» QUE BUSQUEM?

Apunts,   4a  Trobada (Curs 2015-2016).

Jesús sembla interessat en saber: «Qui diu la gent que sóc jo?» (Mc 8,27). Uns diuen Elies, altres Joan Baptista... «I vosaltres, qui dieu que sóc? (Mc 8,29) Pere li respon: «Tu ets el Messies» (Mc 8,29). Jesús accepta la resposta, perquè: «això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel!» (Mt 16,16-17). Però ell no és el tipus de messies que el poble esperava. Per això «els prohibí severament que ho diguessin a ningú» (Mc 8,30)

Jesús exerceix un messianisme de denúncia que capgira la història. La Teologia de l’Alliberament (anys 70–80), va pretendre fer aquesta lectura de la resposta de Pere. Jesús és el «Messies de Déu» (Lc 9,20) que s’enfronta a les autoritats del seu temps; és crític amb els que governen el Temple i amb la pax romana del Cèsar. La Teologia de l’Alliberament recupera aquest Jesús, que ens empeny a les «lluites pacífiques» pels canvis socials que han de ser els fonaments del Regne; de donar ple sentit a la resposta de Pere, descobrint el Jesús dels evangelis que va posar en evidència les injustícies del seu temps. 

El poder del «Messies de Déu» (Lc 9,20) és estar al costat dels que no tenen poder. Les institucions polítiques i socials -i els governs-,, no es preocupen dels més pobres. Quan el «sistema» invoca el «poder de Jesús» està utilitzant cristologies que desfiguren el Jesús històric per servir-se’n, en benefici propi. Els atacs al sistema es presenten com induïts pel maligne, i es busquen culpables individuals, mai es reconeix culpable el propi sistema.

Una lectura esbiaixada de les cristologies a l’ús, fomenta actituds individualistes, en les que cadascú espera que siguin ateses les «seves» necessitats més vitals i poder mantenir el seu estatus social. Milionaris i pobres es donen les mans en les esglésies i demanen protecció, però cadascú ho fa pensant en els seus interessos. Sembla que Jesús ja no és l’«opció preferencial pels pobres», sinó un benefactor de les minories que tenen molt, i deixen que les majories excloses es resignin a una mínima participació en els bens de la  terra.

En certa manera estem en un temps que recorda la figura de «El anticristo», de Nietzche, en que un personatge «diví» justifica el sofriment del poble. El capitalisme considera que el pobre és culpable de ser-ho.

La teologia tradicional és androcèntrica, només veu la «figura» masculina de Jesús. Però, si en comptes d’aquesta exclusivitat s’avancés en els múltiples camins salvífics, des del Crist, quedarien incloses les dones i també els marginats. Al costat de la figura de Jesús, es posaria en valor la importància de la comunitat cristiana, constituïda per homes i dones. Jesús seria una centralitat oberta, dialogal, amb tots els homes i dones de la comunitat. Una comunitat esdevinguda «crística». Crist és l’expressió de la dimensió salvífica entre persones; no és només un títol que se li dóna al Ressuscitat, sinó que és un qualificatiu que abasta els homes i dones que poden dir, com va dir Pau: «És Crist qui viu en mi». (Ga 2,20).

Quan Jesús els va dir «Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. (Jn 6,51) molts dels qui el seguien s’escandalitzaren. «Llavors Jesús digué als Dotze: També vosaltres em voleu deixar?» Pere respon, una vegada més, per tots els que han descobert en ell «el Sant de Déu»: «Senyor, a qui anirem? Tu tens paraules de vida eterna» (Jn 6,68).  

La Teologia de l’Alliberament s’ha d’entendre com un seguiment d’aquest Jesús que denuncia les injustícies que marginen els pobres, víctimes de les estructures del poder.

Salvador Sol, sobre un text d’Ivone Guevara: 10 Preguntas clave sobre Jesús de Nazaret, de J.José Tamayo 

Jesús el jueu

Apunts, 3a. Trobada, curs 2015-12016

El rabí Benito Garzón, reivindica el judaisme de Jesús de Natzaret. I ho fa seguint els fets dels evangelis canònics, començant pel nom. «Jesús. és la forma grega del nom hebreu Josuè o Jeshua», que significa «Déu salva». Josuè es deia també el successor de Moisés, designat pel Senyor per a «repartir la terra» (Nm 34,16-17). Era un nom carregat d’esperança en temps d’ocupació romana. F. Josep n’esmenta fins a vint amb aquest nom.

Mateu (Mt 1,2-16) i Lluc (Lc 3,23-28) situen Jesús a l’estirp de David. N’és l’última baula genealògica. Viu en una família jueva l’ambient religiós i sociopolític, i és instruït en la Torà.

Un edicte de Cèsar August condiciona el naixement de Jesús a Betlem, d’on era el rei David. Mort Herodes, la família es trasllada a Natzaret. «Així es va complir allò que havia anunciat el profeta: “Li diran Natzarè”» (Mt 2,23)

Com qualsevol jueu, el nen Jesús és circumcidat als vuit dies del seu naixement i això el fa entrar en el pacte que Déu va fer amb el seu poble. El dia 1 de gener del calendari litúrgic,  hi ha marcat el «Dia de la Circumcisió del Senyor». També Maria se sotmet al ritual de la purificació. Data que es recorda amb el «Dia de la Presentació», el 2 de Febrer.

«Quan ell tenia dotze anys» va anar amb els pares a celebrar la Pasqua, i es va quedar a Jerusalem. «Al cap de tres dies el van trobar al temple [...] Per què em buscàveu? –els pregunta- No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?» (Lc 2,46-49)

Com qualsevol jueu practicant, Jesús vestia amb «serrell a les vores dels mantells amb un fil de porpra violeta» (Nm 15,38) i complia escrupolosament amb els sis-cents tretze manaments revelats a Moisès.

Jesús paga la contribució anual al Temple de Jerusalem (cf Mt 17,24-27) segons el precepte bíblic i assisteix a les sinagogues. Dues d'elles s'esmenten explícitament. A la de Cafarnaüm: «tots quedaven astorats dels seus ensenyaments», (LC 4,31). I, a la de Natzaret, Jesús es fa pròpia la profecia d’Isaïes: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu» (Lc 4,18). Davant l’estranyesa dels assistents, Jesús, se sent incomprès, «ni els seus germans creien en ell» (Jn 7,5); constata que: «Ningú és profeta a casa seva» (Lc 4,24)

Probablement, motivat per aquesta incomprensió, Jesús abandona Natzaret, preferint viure a la intempèrie, pels voltants de Cafarnaüm, amb els seus amics jueus que li donaren amistat i hospitalitat: «Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà; Felip i Bartomeu; Tomàs i Mateu, el publicà; Jaume, fill d'Alfeu, i Tadeu; Simó el Zelós i Judes l'Iscariot, el qui el va trair». (Mt 2,2-4). Però en sentir el que deia i feia: «els seus parents van anar per apoderar-se d'ell, ja que deien "S'ha trastornat”» (Mc 3,21).

Jesús és un jueu que té cura del seu poble. Només en dues ocasions se’l veu ocupant-se dels gentils. En una d’elles, diu a la dona sirofenícia que li demana per la seva filla endimoniada: «No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets» (Mc 7,27). Però en veure Jesús que la dona es conformava a ser com aquells gossets que mengen les engrunes que cauen de la taula, s’apiada d’ella i li diu «Ja que has respost així, vés, que el dimoni ja ha sortit de la teva filla» (Mc 7, 29)

Jesús és fidel a la religió jueva. Per això, en el moment de la mort, Lluc posa a la seva boca el crit de lliurament del salm 31,6: «Pare, confio el meu alè a les teves mans» (Lc 23,46). 

Apunts de: Salvador Sol

Sobre el llibre: 10 Palabras clave sobre Jesús de Nazaret, Juan-José Tamayo 

UN LLARG VIATGE VERS EL JESÚS DE LA HISTORIA

Apunts,   2a  Trobada (Curs 2015-2016).

Després de constatar la vaguetat de les respostes, a la pregunta: «Qui diu la gent que soc jo?» Jesús fa la pregunta més incisiva: «I vosaltres qui dieu que soc? (Mc 8,29)». Pere no vacil·la: «Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu» (Mt 16,16). Jesús li diu: «Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel!» (Mt 16,15-17). Sembla, doncs, que des del coneixement humà no és possible saber si aquell que el sacerdot catòlic J.P.Meier descriu com un «Jueu marginal», és realment el Crist. 

Jesús accepta ser el messies, però: «els prohibí severament que ho diguessin a ningú» (Mc 8,30). No era el tipus de messies que la gent esperava. Algú capaç d’enfrontar-se als romans i fer-los un poble respectat i lliura. Ell només era el «Fill de l’home», i, «els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar. I els ho deia amb tota claredat». (Mc 8,31). Pere protesta i Jesús, el titlla de «Satanàs» (Mc 8,33) perquè: «No veus les coses com Déu, sinó com els homes».

La pregunta de Jesús «I vosaltres qui dieu que soc? encara és viva. Durant segles es va creure en la historicitat dels evangelis i el perfil històric del Jesús que transmetien.

Va ser l’alemany Hermann Samuel Reimanus (s.XVIII) que investigant sobre el Jesús de la història va escriure que el Jesús dels evangelis era una invenció dels deixebles i el cristianisme era, per tant, un frau. També David F. Strauss (1804-1874), de l'escola de Tubinga, negà la fiabilitat històrica dels evangelis, Aquest teòleg i filòsof considerà que els evangelis presenten clarament un fet històric, però transformat i embellit per la fe de les primeres comunitats cristianes. 

Ja al s.XX, el teòleg protestant Rudolf Karl Bultmann, tanca el 1r.Cicle d’investigació considerant impossible poder recuperar científicament el Jesús de la història, i a més, ho considera «irrellevant i il·legítim». Els seus deixebles inicien el 2n Cicle (The New Qust)- criticant els postulats del mestre, orientant la investigació en l’anàlisi de «la manera en que cada evangelista uneix en el seu evangeli els diferents materials que recull de fonts orals o escrites», com a concepcions teològiques de la comunitat de cada autor. 

Ernst Kásemann, teòleg luterà, considera la vida del Jesús terrenal de gran importància per la fe. Considera que l’Església primitiva va tenir cura de no deixar que el mite prengués el lloc de la història que correspon a Jesús, ni que Crist fos considerat un ser celestial que ocupés el lloc de l’home de Nazaret. El crucificat i el ressuscitat són la mateixa persona.

Un altre teòleg luterà, Joachim Jeremias a: El problema del Jesús histórico (1960), proclama que «la base per a una cristologia històrica ha d’estar cimentada en determinar les paraules autèntiques (les dites) i les actuacions (els fets) de Jesús. Per ell, i pels seus seguidors, no hi ha dubte de que Jesús és el Crist, i per tant és correcta la fórmula Jesucrist. Aquest autor afirma «que les paràboles foren pronunciades en un moment determinat de la vida de Jesús, i en unes circumstàncies que només s’han produït una vegada». I, que per trobar el seu sentit original i «sentir» la pròpia veu del Mestre» ens hem de preguntar: Què volia dir Jesús en aquella ocasió? Quin efecte produïren les seves paraules en els oients? 

Jesús segueix estimulant l’interès d’investigadors de diferents disciplines, creients i no creients, membres o no del Jesús seminar, però per la pregunta de Jesús no tenim, encara, una resposta humana. Els cristians només podem recolzar-nos en experiències de fe.

Apunts: Salvador Sol

Sobre l'escrit de Jesús Peláez, en el llibre: 10 Preguntas clave sobre Jesús de Nazaret

ELS NOUS ESCENARIS DE LA CRISTOLOGIA.

Apunts 1a Trobada

Des del s.XIX que s’investiga en el coneixement del Jesús terrenal, per tal de situar-lo en la història de la humanitat i la seva significació en el passat i el present. La investigació recent no nega les categories de la filosofia grega: naturalesa, persona, substància... però es decanta més per la qüestió antropològica i és mostra crítica amb la presentació del Crist espiritualista, desvinculat de la història.

Jesucrist desperta «interès i fascinació» als artistes i intel·lectuals, presentant-lo com un personatge «desestabilitzador de l’ordre religiós i polític».

La cristologia tradicional ha presentat Jesús, i el seu  missatge, amb categories de cultura occidental. Però avui, altres cultures reclamen el seu reconeixement. D’aquí l’exigència del diàleg interreligiós. Raimon Panikkar criticava que les religions abrahàmiques haguessin aplicat el principi de propietat privada, a allò que és diví (sic). «Sense diàleg –puntualitza Panikkar- el ser humà s’ofega i les religions s’aniquilen»

Una actualització cristològica ha de tenir present:

a)    «La nova consciència ecològica». Des de Descartes, Galileu, Newton, etc. S’ha creat un model insostenible que posa la naturalesa al servei de l’ésser humà, que usa i abusa d’ella sense límit ni control. Per la teòloga Sallie Mc Fague. «la presència de Déu no es dóna només en Crist sinó en la totalitat del món».

b)    «La revolució feminista» Elisabeth Johnson –teòloga feminista-, argumenta: la interpretació sexista de Jesús, s’ha elevat a condició essencial per a la seva funció, bloquejant les dones, per raó de sexe, però no per la seva missió redemptora. On radica, doncs, la dificultat?.

c)    «L’horitzó ètic». L'ètica de Jesús posseeix aquestes característiques:

-       És una ètica d'alteritat, generadora d'un teixit social i comunitari, el principi és el reconeixement i acollida de l'altre com a diferent, però amb la seva identitat i dignitat.

-       És una ètica de la compassió, regida pel principi-misericòrdia: sensible al sofriment de les víctimes, que treballa per l'eliminació de les causes.

-       És una ètica d'alliberament, que tendeix a eliminar les opressions -de caràcter cultural, ètnic, social, econòmic, religiós, ecològic i de gènere-. El principi universal crític que guia aquesta ètica és «alliberar al pobre i oprimit i instaurar la justícia ».

-       És una ètica de la solidaritat; una solidaritat que amplia el món del «nosaltres».

«La investigació històrica no dificulta pas la fe sinó que li aporta garantia». (A.Schweitzer, 1950) Per què? Doncs, perquè ajuda a redescobrir el fonament històric i la dimensió alliberadora del cristianisme.

A molts intel·lectuals, científics i artistes els atrau el personatge Jesús de Natzaret i el fet que essent tant important la seva biografia sigui tant escassa.

 

La investigació científica no pretén elucubrar sobre Jesús de Natzaret, el Crist sinó donar sentit als textos evangèlics; respondre avui a la pregunta: I vosaltres, qui dieu que sóc?  Els creients, des de la fe, diem com Pere: Tu ets el Messies. Però tanmateix la història ens diu que es tracte d’Un jueu marginal (J.P.Meier); un laic pobre, procedent d’una zona rural i revolucionària, considerat perillós, subversiu i menyspreable pel poder del seu temps

Notes de: Salvador Sol,  Sobre el llibre 10 Preguntas clave sobre Jesús de Nazaret, de Juan-José Tamayo Acosta