EL SERMÓ DE LA MUNTANYA

Apunts

Rovira Belloso presenta unes reflexions sobre les Benaurances amb els següents epígraf. (J.M.R.B. Qui és Jesús de Natzaret)

·   Les Benaurances són promeses de Déu. 

·   Les Benaurances mostren que Jesús percep i es fa àrrec  del dolor del món.

·  La vida de Jesús està modelada d’acord amb les        Benaurances.

·   Les Benaurances obren el camí dels fruits de l’Esperit

Les Benaurances són una invitació a “confiar en Déu”, i només “són enteses quan són practicades”; quan l’amor que ve de Déu i actua en nosaltres i per nosaltres, ha deixat un testimoni i àdhuc una realització pràctica de la benaurança.

L’Esperit fa que les Benaurances, paraula del Senyor, siguin actuals i actives.

Pagola explica la gènesi de les Benaurances presentant un Jesús implicat amb la sort d’aquells que passen dificultats; Ell “no tenia poder polític ni religiós per a poder transformar la situació injusta en que vivia la gent del seu poble. Només tenia la paraula i capacitat d’indignació. Veu la gent empobrida pels terratinents que els prenien les terres, i exclama: Feliços els pobres... Veu la gana en les dones i els infants desnodrits, i no es pot reprimir: Feliços els que ara passeu gana... Veu plorar de ràbia els camperols, quan els recaptadors d’impostos s’enduen el millor de les seves collites, i els esperona: Feliços els que ara ploreu... (José Antonio Pagola, Hacernos disciçipulos de Jesús)

Les Benaurances de Mateu van dirigides, a: a) situacions d’injustícia: la pobresa, el dolor que fa plorar, el fet de sentir fam de justícia o el fet de ser perseguits per ser justos. I, b) a les qualitats que Jesús més aprecia: les que tenen els senzills i els misericordiosos, els nets de cor i els pacificadors.

 - Feliços els pobres.- Aquells que no tenen bens: immigrants aturats, famílies desnonades, drogoaddictes... Gent sense possibilitats de viure dignament. Mateu també parla de pobres en l’esperit (concepte que no trobem en Lluc); els qui l’Esperit ensenya el camí del despreniment i es priven voluntàriament de les riqueses del món, en referència clara a Jesús i a la Creu.

 - Feliços els qui ploren.- Déu és eternament benaurat i feliç. I, vol compartir aquesta felicitat. Déu no vol el dolor pels sers racionals. Pau ens recomana a través de la carta als romans; “ploreu amb els qui ploren” (Rm 12,14).

 - Feliços els humils.- Els que no pugen per influències, per llinatge o títols, ni fan ostentació de riquesa, de saber o de poder. Jesús repte Jaume i Joan quan li reclamen un lloc de privilegi en el Regne: “si algú vol ser el primer –els diu-, que es faci el darrer de tots i el servidor de tos” (Mc 9,34) 

 - Feliços els qui tenen fam i set de ser justos.- La justícia és un atribut de Déu. Ho diu el salmista: ¹ Feliç l'home que no es guia pels consells dels injustos, ni va pels camins dels pecadors, ni s'asseu en companyia dels descreguts; ² estima de cor la Llei del Senyor, la repassa de nit i de dia. (Sa 1,1-2)

 - Feliços els compassius.- Déu, té “entranyes d’amor misericordiós, sempre disposades a crear vida”. Jesús ens diu: “sigueu misericordiosos (compassius) com ho és el vostre Pare”. (Lc 6,36)

     

 - Feliços els nets de cor.- Jesús els promet que veuran Déu. Però “a Déu no l’ha vist ningú” (Jn1,18). “cap home no l’ha vist mai [ni el pot veure]” (1Tm 6,16). Doncs això és l’anunci de “la vida eterna”.  

 

 - Feliços els qui treballen per la pau.- No diu pas els qui tenen una ideologia favorable a la pau, o els qui afirmen que la pau és el bé més preuat, ni tant sols els qui estimen la pau amb un amor teòric. No, la benaurança va dirigida als pacificadors. Pau ho ha deixat escrit: “Benaurats els pacificadors”, és la paraula d’Aquell que “és la nostra pau”.. (Ef 2,14)

 - Feliços els perseguits pel fet de ser justos.- El just perseguit per excel·lència és Jesús. Així ho diu el salmista; “condemnem-lo a una mort ignominiosa”.(Sa 2,12)

 - Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Les causes de Jesús-Crist, com recorda Casaldàliga, són: els menystinguts, els maltractats, els torturats i assassinats; aquells que prefiguren Crist a la creu.

Salvador Sol

L’EVANGELI DE MARC, I. LA CRISI INEVITABLE I LATENT

Apunts.-

Entrar en l’evangeli de Marc és com entrar en un dels llocs més sants del temple, allà on Jesús ens atreu com a Mestre i Senyor, que predica i guareix i acull a la gent.

Marc mostra que Jesús és el Fill engendrat pel Pare, home entre els homes, ungit Messies, que predica amb autoritat, guareix amb misericòrdia, i es fa el centre de la vida de Déu. Que transgredeix, com a Senyor, la Llei del dissabte. També suggereix que l’autoritat de Jesús creava una forta tensió amb els custodis de la tradició, els quals “començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir”.  (Mc 3,6)

En l’evangeli de Marc hi ha tres escenes introductòries: La presentació del Baptista, com missatger que prepara el camí del Senyor; El Baptisme de Jesús i la seva teofania: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat”; i Les temptacions de Jesús, que de forma esquemàtica el presenta davant Satanàs, els animals feréstecs i els àngels.

Marc ens presenta l’elecció dels deixebles, i tot seguit cinc escenes intenses, (del capítol 2 al 3,6) que formen el “climax” i ens col·loquen molt a prop de la prèdica i gest terapèutic del Mestre i Senyor.

Guarició d'un paralític (Mc 2,1-12) que presenta que a Jesús si arriba amb esforç, i mostra als mestres de la Llei la seva condició messiànica: perdona pecats i fa que el  paralític camini.

Jesús crida Leví (Mateu), un publicà (Mc 2,13-17), que presenta l’elecció d’un recaptador d’impostos (gent mal vista pels jueus d’aquell temps) que a la veu del Mestre “s’aixecà” (signe de resurrecció) i el seguí. Després, quan “els mestres de la Llei del grup dels fariseus” el criticaven perquè es “posà a la taula a casa d’ell” amb “publicans i altres pecadors”, Marc ens descobreix la categoria de l’escena. Jesús els diu: “El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors”.

Discussió sobre el dejuni (Mc 2,18-22) que presenta l’estranyesa dels qui preguntaren a Jesús: “Per què els deixebles de Joan i els dels fariseus fan dejuni i els teus no dejunen?” I, la resposta de Jesús: 

“¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells?. Però ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i aquell dia sí que dejunaran”.

Les espigues arrencades en dissabte (Mc 2,23-28) que presenta Jesús un dissabte passejants pels sembrats, i els seus deixebles arrencant “espigues”. Jesús diu al fariseus que li recriminen l’acció dels deixebles, després de recordar-los l’acció de David: “El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte. Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dissabte”.  

Un home curat en dissabte (Mc 3,1-6) que presenta Jesús que en entrar a la sinagoga veu “un home que tenia la a paralitzada”. Jesús pregunta als qui l’espiaven, si en dissabte és permès “fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre? La pregunta no té resposta ètica possible; cal inter`pretar la Llei. Però els fariseus, veient que Jesús tornava el moviment a la ma paralitzada, “llavors mateix, juntament amb els partidaris d'Herodes, començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir.

Aquestes cinc escenes, Marc les presenta per a fer-nos entendre que; Som davant de l’home Crist Jesús; Som davant del Messies i Som davant de l’home que ve de Déu. Més humà que nosaltres, que a voltes som cruels o intransigents... Com a Messies (ungit) per l’Esperit, pot expandir entre els homes/dones la justícia enclosa en l’Amor de Déu. (cf, Mt 3,15). Perquè ve de Déu, dona testimoni de l’amor de Déu al qui no creu, i al qui creu fa que pugui experimentar aquests amor. En l’escrit de Rovira Bellsos, “El creient, més d’una vegada, experimenta que camina amb molta soledat. No obstant això, en la pau que li és donada, el creient que camina sol experimenta quelcom que no sembla venir d’ell mateix.   

Salvador Sol

SOBRE ELS EVANGELIS DE LA INFÀNCIA.

Apunts.- 2a. SESSIÓ. 

Aquests evangelis de Mateu i de Lluc –diu Rovira Belloso- són meditacions teològiques sobre fets produïts en la història (per exemple, la col·laboració de Maria a l’obra de la salvació i el naixement de Jesús), o bé són escenes simbòliques, que no es presenten com a dades històricament comprovables, però que “signifiquen” moments espiritualment importants en la infància del Messies, d’un alt valor teològic: l’ajut de Maria a la mare de Joan, símbol de l’amor fratern; la presentació al Temple i l’episodi de Jesús perdut i trobat, símbols de la dedicació de Jesús al Pare; el relat dels mags, imatge de la recerca del Messies que faran totes les nacions; i la fugida a Egipte, en la qual Jesús reviu l’èxode de tot el poble, del qual Ell és representant...).

Són evangelis que ensenyen que en les coses petites hi ha el què és més gran. Marc ho magnifica: “Us asseguro que qui no acull el Regne de Déu com l’acull un infant, no hi entrarà pas”. (Mc 10,15).

Déu es dona al qui és petit, humil i senzill. (Mt11,25) Si acollim el més petit acollim el Tot de Déu.

Marc ens presenta una viuda pobra i vella tirant dues monedes petites “de coure”. La viuda sap unir gratuïtat, pobresa i generositat; ha donat el què tenia. (cf. Mc 12,41-44).

Jesús ens ha deixat uns camins, unes formes d’existència que ens ajuden a dur no només la vida dels sentits sinó la vida segons l’Esperit, que ens orienten vers Déu: la fe, l’esperança i l’amor. Són uns itineraris o paradigmes cristians que brollen de les narracions i del misteri de Nadal.

1.- La interioritat.- Que neix i creix en el silenci i en la humilitat. “Maria conservava totes aquestes coses en el seu cor i les meditava”. I feia un cant de lloança: “La meva ànima magnifica el Senyor”

2.- La Llibertat en Déu.- Com a diàleg positiu amb Déu. L’encarnació de Déu ha brollat en la llibertat d’una noia senzilla. “Que es compleixin en mi les vostres paraules”.

3.- El silenci.-  La “Paraula” parla des del silenci. La mateixa Paraula ens fa de coixí de silenci perquè l’orella pugui escoltar Jesús: “no us n’adoneu?; no ho sentiu?”, (Is 43,19).

4.- La nit.- Pau diu que nosaltres no som de la nit sinó del dia. La nit és el moment d’incertesa, d’esglai i de bloqueig. Però, la nit és oberta a la glòria de Déu. Al voltant del Messies, es fa un camí pacífic però esforçat cap al Regne de Déu, i ens col·loca entre la nit del món i la llum del Regne.         

5.- La pobresa.- En el pelegrinatge cap a Betlem la pobresa es manifesta en el viatge: no hi ha posada, no hi ha comoditats. no hi ha privilegis. Hi ha l’amor de Maria i Josep, la solidaritat dels pastors...

6.- La pau.- La pau és estar bé amb Déu. El missatge de Nadal és: Pau als homes que Déu estima.

7.- La joia o l’alegria perfecta.- La pau i la joia van sempre unides. “Joia i festa a desdir al teu davant; al teu costat delícies per sempre” (Sa 16,11).

8.- L’èxode.- Cal veure la Sagrada Família pas a pas vers l’Egipte mític i real. Així es va complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: D'Egipte he cridat el meu fill. (Mt 2,15). fugida y èxode són camins del Regne. 

9.- La presència de l’altre.- “Ens ha nascut un infant; ens ha estat donat un fill” (Is 9,5). No tenim pas sota control la presència de l’Altre, però l’Altre arriba sempre. Com els deixebles d’Emaús sempre estem acompanyats per l’Altre, misteriós, fugisser, però ben real.

10.- L’amor i el servei.- Quan des del silenci, des de la nit o la tribulació sortim de nosaltres mateixos i entrem en relació amb els altres, fent-los el bé dels que estan necessitats, és segur que estimem.

11.- Adoració, lloança, acció de gràcies.- Els mags no són només el símbol de la vinguda de tots els pobles per adorar el Messies, sinó que dibuixen l’estructura de l’home interior, capaç de posar-se en camí, a través de les contingències de la història, per adorar l’Absolut.

12.- El pressentiment de la Creu.- Nadal i sant Esteve: naixement, vida i martiri. Des de Nadal ens és donada la possibilitat de fer de la creu de Jesús el pas que ens fa entrar al Regne.

 Salvador Sol

DEL BAPTISME DE JOAN AL DE JESÚS

1a Trobada.-

El bateig de Joan era amb aigua (purificació), el de Jesús és en esperit (i en foc). «L’aigua prefigurava el baptisme que ara us salva i que no és una neteja del cos, sinó un compromís amb Déu de viure amb rectitud de consciència, gràcies a la resurrecció de Jesucrist» (1Pe 3,21). L’esperit ens nodreix en l’amor, i el foc -que ens dona calor i vida-, con en temps de Jesús a la vall de la Geenna, va consumint interiorment tot allò que ens impedeix reeixir en la bondat.

Molts fariseus anaren al Jordà per rebre el baptisme i obtenir el perdó, però sense convicció. Joan els diu: «Cria d’escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s’acosta? Doneu els fruits que demana la conversió». (Mt 3, 7-8) 

Jesús, ja esdevingut Crist, es presentà als deixebles dient-los-hi: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant» (Jn 20,21-22)               

Els fruits del baptisme s’expressen vivint no segons les tendències del món sinó fent la voluntat de Déu; vivint de forma preventiva. Pau ens exhorta amb allò de: «Venç el mal amb el bé» (Ro 12,21). Jesús recomanava una nova manera de viure: «Per tant, no us preocupeu, pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu. Tot això, els pagans ho busquen amb neguit [...]. Vosaltres busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més» (Mt 6,31-33)

Ha dit algú que «el mal es presenta com l’únic objecta que truca al nostre enteniment com una veritable evidència». L’evidència del mal és una constant en el món i se’ns presenta de formes diverses i subtils: poder, riquesa, sexe, notorietat... «Molts viuen com enemics de la creu de Crist. La seva fi serà la perdició, el seu déu és el ventre i posen la seva glòria en les parts vergonyoses» (Fl 3,18-19)

El baptisme de Joan assumeix la justícia, no l’elimina pas, Quan el principal concepte ètic diu: «No mataràs», l’esperit potencia el seu sentit, dient: «reconciliat», «perdona»... Així ho explica Leonardo Boff: «No n’hi ha prou en dir no mataràs o no cometràs adulteri, la ira i la mirada cobdiciosa ja són pecat. Per què? Doncs perquè no n’hi ha prou en combatre les conseqüències, primer cal eliminar les causes» (cf. Mt 5,22-28). Es tracta de la «dimensió imprescindible del testimoniatge cristià» (Joan Pau II)

«Avui dia, a l’Església catòlica, coexisteixen els de tarannà observant (religiositat de tipus ètic) i els de tarannà contemplatiu (místic), la disciplina acceptada des de l’exterior distinta a l’entrega confiada a l’amor més gran» (Rovira Belloso, Qui és Jesús de Natzaret, ps. 41-42). Les dues, diu el mateix autor, tenen: «virtuts, mancances i exageracions». Però per Karl Rahner, «El cristià del segle XXI serà místic o no serà»

La mística, ha escrit Raimon Pannikar, és «una realitat present en tota la història de la humanitat i una paraula ambivalent que suposa tenir els ulls molt desperts: el sensible, el racional i l’espiritual (l’ull de la fe)» (De la mística. Experiencia plena de la vida)

Els batejats hem estat sepultats en Crist. «O bé ignoreu que tots els qui hem estat batejats en Jesucrist hem estat submergits en la seva mort?» (Ro 6,3) El baptisme de regeneració infon la gràcia: «I si nosaltres hem estat units a ell per aquesta mort semblant a la seva, també ho estarem per la seva resurrecció». (Ro 6,5)  

Salvador Sol

L'ESPERANÇA CRISTIANA

Apunts de cristologia.-

Josep Gil considera que: «Qui s'aferra a la realitat tal com és [...] no és realista ja que exclou el futur, nega l'avenir i, per tant, nega les possibilitats que tanca la història dels homes».

El cristià «que de veritat creu, espera i estima el futur últim de Déu per als homes no pot conformar-se amb el món actual tal com és. L'esperança no tranquil·litza al creient sinó que l'inquieta, ja que li descobreix la distància enorme que encara el separa del futur últim de Déu que li està reservat».

Pagola parla de l’Esperança cristiana i de l’esperança humana. El creient no pot mantenir-se aliè i indiferent davant d’homes i dones que no compartint la seva fe, s'esforcen per millorar la societat. Però, el cristià/na no s’ha d'identificar sense més amb qualsevol moviment transformador. El què aconseguim els homes i les dones és sempre provisional. La nostra meta última està en Déu, Pare de nostre Senyor Jesús.

  
Per Leonardo Boff, La fe i l'esperança de Jesús el duien a obeir només allò «que jutja que és la voluntat de Déu: la felicitat i l'alliberament de l'home». «La fe i l’esperança van constituir l'existència de Jesús, deixant que les seves determinacions fossin sempre a partir de Déu i de l'altre i no simplement a partir de les normes religioses i de les convencions socials de l'època». Conseqüent i amb esperança va suportar les contradiccions, els riscos i les temptacions que impliquen l'aventura de la fe».

Pagola recorda que Pau ens presenta Crist com exemple d'algú que va creure i va saber suportar «la creu sense por a la ignomínia» (He 12,2).

Boff comenta l’anomenada crisi de Galilea: «Se sent abandonat pels seus seguidors, s'albira a l'horitzó una mort violenta, com la dels profetes. La temptació de la muntanya de Getsemaní arriba al paroxisme: Pare aparta de mi aquest calze. Però també el propòsit de suportar-ho tot i de portar el seu compromís fins al final. A la creu crida gairebé desesperat: Déu meu, per què m'has abandonat?. Tot i així continua cridant Déu meu».

Pagola destaca la fe de Jesús que, adonant-se que la mort violenta estava dins de les possibilitats reals de la seva vida, «es va afirmar en la seva voluntat», és a dir, «va prendre resoludament la decisió d'anar a Jerusalem» (Lc 9,51). «A Jesús no el frenen les conseqüències que li comportarà l’anunci del regne de Déu a Jerusalem. No s'atura. Creu en la seva missió alliberadora i espera contra tota esperança: «marxava davant d'ells ... els qui el seguien tenien por» (Mc 10,32)

«Davant els trets sorprenents que van caracteritzar la vida de Jesús de Natzaret i, sobretot, davant el fet inaudit de la resurrecció, la comunitat cristiana confessa el fet més original i central del cristianisme. La tasca de Jesús no s’ha acabat a la creu. Ressuscitat per Déu després de la seva execució, pren contacte amb els seus per posar en marxa un moviment de "testimonis" capaços de contagiar a tots els pobles la seva Bona Notícia: "Vosaltres en sou testimonis". Ell els renovarà l’esperança, enfortirà la seva fe. El més important és que no se sentin sols. L'han de sentir ple de vida enmig d'ells. Aquestes són les primeres paraules que han d'escoltar del Ressuscitat: "Pau a vosaltres... Per què esteu torbats?"».

Pagola ens invita a «preguntar-nos què significa per a un creient que Jesús de Natzaret, el Fill de Déu, s'hagi fet home per la nostra salvació?»

Salvador Sol 

UNA NOVA FE EN DÉU, PARE DE JESUCRIST.

Apunts de cristologia.-

Pagola afirma, que: A partir de la resurrecció de Jesús, els creients podem creure en Déu amb una fe nova, amb una nova llum, perquè compleix les promeses. Si ha ressuscitat Jesús, vol dir que Déu no abandonarà als homes, no defraudarà mai l’esperança que posem en Ell. Déu, Pare fidel, complirà la promesa de salvar l’home/dona per sobre de la mort. Pau ho diu als efesis: Li demano (a Déu) que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l'heretat que ell ens dóna entre els sants, i quina és la grandesa immensa del seu poder que obra en nosaltres, els creients; em refereixo a la força poderosa i eficaç amb què va obrar en el Crist, quan el ressuscità d'entre els morts i el féu seure a la seva dreta dalt al cel, (Ef 1, 18-20).

L’esperança cal posar-la en Déu, no en les nostres forces. Germans, no volem que ho ignoreu: el perill que vam passar a l'Àsia ens va aclaparar enormement, més enllà de les nostres forces, fins al punt que desesperàvem de sortir-ne amb vida. Dins nostre ja ens donàvem per sentenciats a mort: tot va ser perquè no poséssim la confiança en nosaltres mateixos, sinó en Déu, que ressuscita els morts. (2 Co 1, 9).

 

Déu és el futur que li espera a l’home/dona que sap estimar. Ressuscitant Jesús, se’ns descobreix com Algú que no permetrà que una vida humana viscuda en l’amor acabi en el fracàs de la mort. Els primers cristians van viure amb la convicció que Déu no permet que aquell/aquella que viu, com Jesús, des de l’amor i per a l’amor, lliurat al Pare i als germans, acabi la seva vida en la mort. Joan ho escriu a la primera carta: nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. (1 Jn 3,14)

 

Déu protesta contra el mal, Algú que no està conforme amb un món injust, un món en el que som capaços de crucificar al millor home que ha trepitjat la nostra terra. Però Déu l'ha ressuscitat alliberant-lo dels dolors de la mort. (Ac 2, 24).

  

En la resurrecció els cristians descobrim que Jesús es el nostre únic Salvador. L’únic que ens pot dur a la alliberació i a la vida. La salvació no es troba en ningú més, perquè, sota el cel, Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos. (Ac 4, 12). Déu no ha ressuscitat a qualsevol profeta o alliberador, Déu ha ressuscitat Jesús de Natzaret. La dreta de Déu l'ha enaltit com a capdavanter i salvador, per concedir a Israel la conversió i el perdó dels pecats. (Ac 5, 31).

 

La resurrecció ens ha descobert que la mort de Jesús no ha estat una mort qualsevol. La seva mort ha estat el pas a la vida de Déu. La resurrecció ens ha descobert que Jesús no era un home qualsevol. A partir de la resurrecció els cristians creiem en Jesús, el Fill de Déu, que viu ple de força i creativitat al costat del Pare. Per això té el poder de salvar definitivament els qui per ell s'acosten a Déu, ja que viu per sempre intercedint a favor d'ells. (Hb 7, 25)

 

Els cristians creiem en Jesús-Crist que viu en mig nostre. «Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells. (Mt 18, 19-20).

Creure en el Ressuscitat és deixar-nos interpel·lar per la seva paraula viva, és veure’l aparèixer representat en l’última i més petita de les persones. Creure en la resurrecció de Jesús és creure en la nostra pròpia resurrecció. Així ho deia l’apòstol: I Déu, que va ressuscitar el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb el seu poder. (1 Co 6, 14).

Selecció i redacció: Salvador Sol

LA RESURRECCIÓ, PUNT DE PARTIDA PER DESCOBRIR CRIST

Apunts de cristologia.-

(Sobre un text de José Antonio Pagola)

 

Va ser després de la resurrecció, que els primers creients van començar a reflexionar sobre la vida i la mort de Jesús.

Jesús morí a la creu, en compliment de la llei, abandonat de tots. També abandonat per Déu? No, Déu l’ha ressuscitat desautoritzant la llei i els qui la van interpretar. Les paraules de Pere ho deixen clar: Jesús de Natzaret era un home que Déu va acreditar davant vostre, obrant entre vosaltres, per mitjà d'ell, miracles, prodigis i senyals. [...] vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns impius. Però Déu l'ha ressuscitat. (cf. Ac 2, 23-24). «Vosaltres vau matar el qui obre el camí de la vida, però Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts» (Ac 3, 15)

«El Déu que ha ressuscitat Jesús, què feia a l'hora de la seva execució?» Paagola es fa aquesta pregunta i ell mateix contesta: «Aquest Déu que en la resurrecció s'ha manifestat plenament identificat amb Jesús, estava també amb ell a la creu». Amb Jesús «moribund a la creu, estava Déu compartint la nostra vida humana fins al fracàs i la destrucció total». Efectivament, Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats, i a nosaltres ens ha encomanat l'anunci de la reconciliació. (2 Co 5, 19)

Els deixebles van compredre que si Déu havia ressuscitat Jesús, aquests era el messies de la promesa. Però, contràriament al que esperaven: «La mort ha deixat clar que el Messies és un home feble, mortal com nosaltres». I, «si Jesús ha mort, vol dir que és home com tots nosaltres», «Que Déu, en aquest home, ha volgut compartir la nostra vida humana». Com diu Pau: Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s'abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu. Per això Déu l'ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el nom de Jesús tothom s'agenolli al cel, a la terra i sota la terra, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.  (Fl 2, 6-11)

«La mort de Jesús no ha estat la seva destrucció, sinó el seu pas a la vida del Pare». Sóc el qui viu: era mort, però ara visc pels segles dels segles i tinc les claus de la mort i del seu reialme. (Ap 1, 18)

Si Jesús no és un difunt, els creients sabem que intercedeix al Pare per a tots els homes i dones. Qui s'alçarà per acusar els elegits de Déu, si Déu mateix els fa justos? Qui gosarà condemnar-los, si Jesucrist mateix va morir, més encara, va ressuscitar, està a la dreta de Déu i intercedeix per nosaltres? (Rm 8, 34).

Al Senyor ressuscitat se’l descobreix pels signes. Els deixebles d’Emmaús el van reconèixer en partir el pa. (cf. Lc 24, 13-35). Als cristians també ens costa descobrir-lo al costat nostra. Però ell ho ha dit: Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món». (Mt 28, 20). Les comunitats de creients no s’han de sentir òrfenes, «perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells». (Mt 18, 20)

Cal saber-lo descobrir; saber escoltar-lo en l'Evangeli; saber trobar-lo en la persona necessitada.

La resurrecció de Jesús ha estat l'esdeveniment decisiu per a la fe cristiana; per creure en Déu amb una llum nova. Crist ens fa comprendre la nostra existència i ens hi podem enfrontem amb una esperança nova.

Salvador Sol