TESTIMONIS DE LA VERITAT

Evangeli (Jn 18,33-37) i comentaris de J.A.Pagola

Evangeli.-

³³ Llavors Pilat se'n tornà a l'interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué:

--¿Tu ets el rei dels jueus?

³⁴ Jesús contestà:

--¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi?

³⁵ Pilat replicà:

--Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t'han posat a les meves mans. Què has fet?

³⁶ Jesús contestà:

--La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí.

³⁷ Pilat li digué:

--Per tant, tu ets rei?

Jesús contestà:

--Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.(Jn 18,33-37.BCI)

 Comentari.-

El judici té lloc al palau on resideix el prefecte romà quan va a Jerusalem. És a punta d’alba. Pilat ocupa el setial des del que dicta les seves sentències. Jesús compareix lligat de mans, com un delinqüent. Allí hi ha, cara a cara, el representant de l’imperi més poderós i el profeta del regne de Déu.

A Pilat li resulta increïble que aquell home intenti desafiar Roma: «Per tant, tu ets rei?». Jesús és molt clar: «La meva reialesa no és d’aquest món». No pertany a cap sistema injust d’aquest món. No pretén ocupar cap tron. No busca poder ni riquesa.

Però no li amaga la veritat: «Jo sóc rei». Ha vingut a aquest món a introduir veritat. Si el seu regne fos d’aquest món tindria «guàrdies» que lluitarien per ell amb armes. Però els seus seguidors no són «legionaris», sinó «deixebles» que escolten el seu missatge i es dediquen a posar veritat, justícia i amor al món.

El regne de Jesús no és el de Pilat. El prefecte viu per extreure les riqueses dels pobles i conduir-les a Roma. Jesús viu «per donar testimoni de la veritat». La seva vida és tot un desafiament: «Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu». Pilat no és de la veritat. No escolta la veu de Jesús. D’aquí a unes hores intentarà apagar-la per sempre.

El seguidor de Jesús no és «guardià» de la veritat, sinó «testimoni». El seu quefer no és disputar, combatre i derrotar els adversaris, sinó viure la veritat de l’evangeli i comunicar l’experiència de Jesús, que està canviant la seva vida.

El cristià tampoc és «propietari» de la veritat, sinó testimoni. No imposa la seva doctrina, no controla la fe dels altres, no pretén tenir raó en tot. Viu convertint-se a Jesús, encomana l’atracció que sent per ell, ajuda a mirar cap a l’evangeli, posa a tot arreu la veritat de Jesús. L’Església atraurà la gent quan vegin que el nostre rostre s’assembla al de Jesús, i que la nostra vida recorda la seva.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

 

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, per aquest proper diumenge 21 de novembre i 34 durant l’any, ens l’ofereixen amb el títol, “Testimonis de la veritat”, sobre uns pocs fragments del 4rt evangeli, el de la comunitat Joànica, conegut com el de Joan, que dóna peu a mals entesos. Car són molts els que es pregunten si és un evangeli d’un sol autor com ho són els tres sinòptics, o sigui els de Marc, Mateu i Luc, o el tal Joan és el de l’apòstol Joan, o el Joan Baptista o un altre Joan. Res d’això, ja que aquest, el darrer dels evangelis canònics, es va començar a escriure a finals del segle I, als voltat dels anys 80/90 i es va donar per acabat molt a finals de segle o inicis del nou segle. Conseqüentment són uns textos escrits per diferents membres de l’esmentada Comunitat Joànica i no per ordre cronològic, doncs per exemple, el Pròleg sembla que va ser incorporat quasi al final.  Aquest evangeli, com els altres, van ser escrits en grec (segons les darreres fonts), però als ser escrits per jueus, tot i no ser escrits en hebreu sinó en grec, si que foren escrits amb el llenguatge típicament jueu o sigui amb llenguatge metafòric o simbòlic, en el qual utilitzaven passatges de la tradició bíblica per fer entendre un passatge de la vida de Jesús, que el jueus captaven sense cap mena de problema. El problema va aparèixer i continua existint a partir que es van divulgar entre els no jueus, d’aleshores i els d’ara, car el llenguatge grec i el nostre occidental és un llenguatge eminentment literal. Nosaltres només podem entendre els evangelis amb ulls jueus o sigui, no com una narració històrica, sinó com una seria de vivències i testimonis explicats per mitja de metàfores.

He volgut fer aquesta petita introducció, perquè no caigueu en el parany de llegir literalment tot el que està escrit en els textos dels quatre evangelis, com uns fets històrics. En una altre ocasió m’endinsaré a comentar-vos alguns exemples que són clarament metàfores i no pas fets històrics.

 

Centrant-me en l’homilia, resta evident que la missió de Jesús, no era alliberar el poble jueu del poder en que restava sotmès a l’imperi romà.  Quan Pilat intenta desafiar Jesús, la seva resposta és contundent: «La meva reialesa no és d’aquest món»

El seguidor de Jesús no és «guardià» de la veritat, sinó «testimoni». El seu quefer no és disputar, combatre i derrotar els adversaris,  com malauradament va succeir en temps passats, sinó viure la veritat de l’evangeli i comunicar l’experiència de Jesús, que està canviant la seva vida. El cristià tampoc ha de ser «propietari» de la veritat, sinó testimoni. No ha d’imposar la seva doctrina, ni controlar la fe dels altres, no ha de pretendre tenir raó en tot.

 

L’homilia, novament, conclou amb una sentència que ens hauria de sacsejar a totes i a tots, especialment a la jerarquia: L’Església atraurà la gent quan vegin que el nostre rostre s’assembla al de Jesús, i que la nostra vida recorda la seva.  Aquests dies hem pogut captar un mea culpa del cardenal Omella, tot afirmant que “els bisbes també eren culpables de la cada cop més manca de fe de l’actual societat” Una afirmació que si va acompanyada dels canvis urgents que són urgents en el si de l’Església en general i de la catalana en particular també, podran ser ben acollides, del contrari podríem dir allò que no només de bones paraules viu l’home i la dona...

 

El vostre pacte és irrevocable; la santedat, Senyor, escau a casa vostra al llarg de tots els temps.

Si bé en aquest comentari, m’ha semblat oportú, matisar la qüestió dels autors dels evangelis i en particular del 4rt, així com introduir unes petites explicacions de com i de quina manera hem de llegir els textos evangèlics, l’homilia d’aquest proper diumenge 21 de novembre, és un nou exemple de quina va ser la missió apostòlica de Jesús de Natzaret. A nosaltres, els cristians, ens correspon prendre exemple de com i de quina manera, l’hem d’exercir.  

Amigues i amics, una forta abraçada i fins la setmana vinent.

LES PARAULES DE JESÚS NO PASSARAN

 

Evangeli (Mc 13,24-32) i comentaris de J.A.Pagola

 

Evangeli.-
²⁴ »Però aquells dies, després de la tribulació, el sol s'enfosquirà i la lluna ja no farà claror; ²⁵ les estrelles aniran caient del cel i els estols celestials trontollaran.

²⁶ »Aleshores veuran el Fill de l'home venint entre núvols amb gran poder i majestat. ²⁷ I llavors ell enviarà els àngels a reunir els seus elegits des dels quatre vents, de l'extrem de la terra a l'extrem del cel.

²⁸ »Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i comença a treure fulla, coneixeu que l'estiu és a prop; ²⁹ igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que ell és a prop, que ja és a les portes. ³⁰ Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. ³¹ El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran.

³² »D'aquell dia i d'aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare. (Mc 13.2432.BCI).

 Comentari.-

Els signes de desesperança no són sempre del tot visibles, car la falta d’esperança pot disfressar-se d’optimisme superficial, activisme cec o secret passotisme.

D’altra banda, són bastants els que no reconeixen sentir por, avorriment, soledat o desesperança perquè, segons el model social vigent, se suposa que un home que triomfa a la vida no pot sentir-se sol, avorrit o temorós. Erich Fromm, amb la seva habitual perspicàcia, ha assenyalat que l’home contemporani està tractant de lliurar-se d’algunes repressions com la sexual, però es veu obligat a «reprimir tant la por i el dubte com la depressió, l’avorriment i la manca d’esperança».

Altres vegades ens defensem del nostre «buit d’esperança» submergint-nos en l’activitat. No suportem estar sense fer res. Necessitem estar ocupats en alguna cosa per no enfrontar-nos al nostre futur.

Però la pregunta és inevitable: què ens espera després de tants esforços, lluites, il·lusions i disgustos? No tenim un altre objectiu sinó produir cada vegada més, gaudir cada vegada millor d’allò produït i consumir més i més, fins a ser consumits per la nostra pròpia caducitat?

L’ésser humà necessita una esperança per viure. Una esperança que no sigui «un embolcall per a la resignació», com la d’aquells que fan mans i mànigues per organitzar-se una vida prou tolerable per aguantar l’aventura de cada dia. Una esperança que no s’ha de confondre tampoc amb una espera passiva, que només és, sovint, «una forma disfressada de desesperança i impotència» (Erich Fromm).

L’home necessita en el seu cor una esperança que es mantingui viva, encara que altres petites esperances es vegin malmeses i fins i tot completament destruïdes.

Els cristians trobem aquesta esperança en Jesucrist i en les seves paraules, que «no passaran». No esperem quelcom d’il·lusori. La nostra esperança recolza en el fet incommovible de la resurrecció de Jesús. Des de Crist ressuscitat ens atrevim a veure la vida present en «estat de gestació», com a germen d’una vida que arribarà a la seva plenitud final en Déu.

 José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

 

MALA CONSCIÈNCIA

 Evangeli (Mc 12,38-44)i comentaris de J,A,Pagola i J,Rocabert

 

Evangeli.-

38 Jesús, instruint la gent, deia: --Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places 39 i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. 40 Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor. 41 Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. 42 Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. 43 Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: --Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. 44 Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.(Mc 12,38-44,BCI)

 

Comentari.-

En teoria, els pobres són per a l’Església el que van ser per a Jesús: els preferits, els primers que han d’atreure la nostra atenció i interès. Però és només en teoria, ja que de fet no és així. I no és qüestió d’idees, sinó de sensibilitat davant el sofriment dels febles. En teoria, tot cristià dirà que està de part dels pobres. La qüestió és saber quin lloc ocupen realment en la vida de l’Església i dels cristians.

És veritat -i cal dir-ho en veu alta- que en l’Església hi ha moltes, moltíssimes persones, grups, organismes, congregacions, missioners, voluntaris laics, que no només es preocupen dels pobres, sinó que, impulsats pel mateix esperit de Jesús, dediquen tota la seva vida i fins i tot l’arrisquen per defensar la dignitat i els drets dels més desvalguts, però ¿quina és la nostra actitud generalitzada en les comunitats cristianes dels països rics?

Mentre només es tracta d’aportar alguna ajuda o de donar un donatiu no hi ha cap problema especial. Les almoines ens tranquil·litzen per continuar vivint amb bona consciència. Els pobres comencen a inquietar-nos quan ens obliguen a plantejar-nos quin nivell de vida ens podem permetre, sabent que cada dia moren de fam al món no menys de setanta mil persones.

En general, entre nosaltres no són tan visibles la fam i la misèria. El més patent és la vida injustament marginada i poc digna dels pobres. A la pràctica, els pobres de la nostra societat no disposen dels drets que tenim els altres; no mereixen el respecte que mereix tota persona normal; no representen res important per a gairebé ningú. Trobar-se amb ells ens neguiteja. Els pobres desemmascaren els nostres grans discursos sobre el progrés i posen al descobert la mesquinesa de la nostra caritat. No ens deixen viure amb bona consciència.

L’episodi evangèlic en què Jesús lloa la viuda pobra ens deixa avergonyits als que vivim satisfets en el nostre benestar. Nosaltres potser donem una mica del que ens sobra, però aquesta dona que «passa necessitat» sap donar «tot el que té per a viure». Quantes vegades són els pobres els que millor ens ensenyen a viure de manera digna i amb cor gran i generós.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, per aquest proper diumenge 07 de novembre i 32 durant l’any, ens l’ofereixen amb el títol, “Mala consciència”.

 

Certament un títol, però especialment un contingut, que ens hauria d’interpel·lar a totes i a tots. L’homilia arrenca sense pal·liatius amb aquestes paraules: En teoria, els pobres són per a l’Església el que van ser per a Jesús. Aquest “en teoria”, és prou concís i aclaridor, car la trista realitat és que només és en teoria, car a la pràctica l’Església institucional, la jerarquia eclesiàstica, cardenals, bisbes i demés membres de la cúria vaticana, així com d’una gran majoria d’arquebisbats i bisbats, a la pràctica no exterioritzen en absolut aquella senzillesa vivencial de Jesús de Natzaret que els quatre evangelis ens descriuen.

 

Sortosament l’Església no només és la seva infraestructura jeràrquica de palaus, d’arcaica vestimenta pomposa i de maneres de fer del tot a les antípodes de les que exterioritzava el fill de Déu; també existeix l’Església Poble de Déu, dins la qual la història en general i la més recent, ens posa exemples de cristians, clergues o no, que ens han donat uns testimonis d’autèntic amors als pobres. Podem citar a Óscar Romero bisbe d’El Salvador assassinat mentre oficiava l’eucaristia, a dos testimonis de casa nostra Pere Casaldàliga, nascut a Balsareny i bisbe de Sao Félix do Araguaia, així com a Joan Alsina, nascut a Castelló d’Empúries i assassinat a Santiago de Xile, duran el cop d’estat, pels botxins del general Pinochet, com també tants i tants anònims, que els pobres fores la seva opció de vida.

 

L’homilia no ens pot deixar indiferents, car descrius tot un seguit d’exemples que amb categòrica denúncia, ens hi hem de veure reflectits tots i cadascú de nosaltres i que he subratllat amb groc. Per concloure aquesta homilia tant contundent, però al mateix temps realista, ens deixa per reflexionar aqueta reflexió: «Nosaltres potser donem una mica del que ens sobra, però aquesta dona que «passa necessitat» sap donar «tot el que té per a viure».

 

El Senyor, que es manté fidel per sempre,

fa justícia als oprimits,

dona pa als qui tenen fam

El Senyor deslliura els presos.

 

Tota una altre homilia, que ens hauria de convidar a meditar amb profunditat, si la nostra actitud com a cristians, correspon o no al què caldria que testimoniéssim als que ens anomenem cristians. 

Amigues i amics, una forta abraçada i fins la setmana vinent.

L’AMOR S’APRÈN

Evangeli (Mc 12,28-34)i comentaris de J,A,Pagola i J,Rocabert

 

Evangeli.- 

 ²⁸ Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta:

--Quin és el primer de tots els manaments?

²⁹ Jesús va respondre:

--El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. ³⁰ Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. ³¹ El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.

³² Llavors el mestre de la Llei li digué:

--És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'ell , ³³ i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis.

³⁴ Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué:

--No ets pas lluny del Regne de Déu.

I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta. (Mc 12,28-34.BCI)

 

Comentari.-

Gairebé ningú pensa que l’amor és una cosa que cal anar aprenent a poc a poc al llarg de la vida. La majoria dóna per fet que l’ésser humà sap estimar espontàniament. Per això es poden detectar tants errors i tanta ambigüitat en aquest món misteriós i atractiu de l’amor.

N’hi ha que pensen que l’amor consisteix fonamentalment en ser estimat i no en estimar. Per això es passen la vida esforçant-se per aconseguir que algú els estimi. Per a aquestes persones, l’important és ser atractiu, resultar agradable, tenir una conversa interessant, fer-se estimar. En general acaben sent bastant desgraciats.

Altres estan convençuts que estimar és una cosa senzilla, i que el difícil és trobar persones agradables a les que se’ls pugui estimar. Aquests només s’acosten a qui els cau simpàtic. Quan no troben la resposta que els ve de gust, el seu «amor» s’esvaeix.

N’hi ha que confonen l’amor amb el desig. Tot ho redueixen a trobar algú que satisfaci el seu desig de companyia, d’afecte o de plaer. Quan diuen «t’estimo», en realitat estan dient «et desitjo», «em vens de gust».

Quan Jesús parla de l’amor a Déu i al proïsme com el més important i decisiu de la vida, està pensant en una altra cosa. Per a Jesús, l’amor és la força que mou i fa créixer la vida, ja que ens pot alliberar de la soledat i la separació per fer-nos entrar en la comunió amb Déu i amb els altres.

Però, concretament, aquest «estima els altres com a tu mateix» requereix un veritable aprenentatge, sempre possible per a qui té Jesús com a Mestre.

La primera tasca és aprendre a escoltar l’altre. Procurar de comprendre el que viu. Sense aquesta escolta sincera dels seus sofriments, necessitats i aspiracions no és possible el veritable amor.

El segon és aprendre a donar. No hi ha amor on no hi ha lliurament generós, donació desinteressada, regal. L’amor és tot el contrari d’acaparar, apropiar-se de l’altre, utilitzar-lo, aprofitar-se d’ell.

Finalment, estimar exigeix aprendre a perdonar. Acceptar l’altre amb les seves debilitats i la seva mediocritat. No retirar ràpidament l’amistat o l’amor. Oferir una i altra vegada la possibilitat de la retrobada. Tornar bé per mal.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

                                                                               

L’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, per aquest proper diumenge 31 durant l’any, duu per títol, «L’amor s’aprèn».

Certament un títol suggeridor, del que com molt bé ens explica l’homilia cal aprendre a estimar i la manera més autèntica d’aconseguir-ho, és sent veritablement conscient que hi ha que t’estima i/o que està necessitat de què l’estimis, que el comprenguis, que et donis desinteressadament a ell o a ella, com també a ells, o a elles segons siguin poc o molts els qui estant reclamant aquest amor.

L’homilia ens descriu uns exemple gens utòpics que malauradament, els podem constatar entre la nostra mateixa societat, veïnat i fins i tot entre persones del nostre entorn familiar o d’amistats.

Per Jesús, però, l’amor és la força que mou i fa créixer la vida, ja que ens pot alliberar de la soledat i la separació per fer-nos entrar en la comunió amb Déu i amb els altres.  Aquest «estima els altres com a tu mateix» requereix un veritable aprenentatge, sempre possible per a qui té Jesús com a Mestre.

No obstant, Sense aquesta escolta sincera dels seus sofriments, necessitats i aspiracions no és possible el veritable amor. Això és així, perquè no hi ha amor on no hi ha lliurament generós, donació desinteressada, regal.

L’homilia conclou el seu anàlisi sobre el què és l’amor afirmant que, estimar exigeix aprendre a perdonar. Acceptar l’altre amb les seves debilitats i la seva mediocritat. No retirar ràpidament l’amistat o l’amor. Oferir una i altra vegada la possibilitat de la retrobada. Tornar bé per mal.

Déu meu, penyal on m'emparo,

escut i força que em salva.

Rodejat d'adversaris delirants, clamo el Senyor,

crido auxili d'entre els enemics.

Malgrat que el nostra món està cada cop més materialitzat per les influències de la maleïda i depredadora societat neocapitalista, a la qual o ens hi oposem o restarem absorbits per la força dels seus tentacles que ens desactivarà gradualment. Cal no perdre l’esperança i seguir lluitant per una societat més propera al Regne de Déu: un regne d’amor de justícia i de pau. 

RFLEXIÓN, sobre el evangelio (Mc 10,36-45)

Por: José Enrique Galarreta

 

En una curación tan "mesiánica" como esta, no podemos menos de sentir la evocación de la misma manifestación mesiánica de Jesús al responder a la embajada del Bautista. Juan Bautista, desde la cárcel, envía a sus discípulos a preguntar a Jesús:

- ¿Eres tú el que ha de venir o esperamos a otro? Jesús responde: - Id y decid a Juan lo que habéis visto: los ciegos recobran la vista, los cojos caminan, los leprosos quedan limpios, los sordos oyen, los muertos resucitan y son los pobres lo que reciben la Buena Noticia: dichosos los que no tropiezan por mi causa.(Mateo 11, Lucas 7)

Jesús, por tanto, se hace heredero del mesianismo más puro de Isaías. Reciben la Buena Noticia los pobres, los ciegos, los enfermos. Pero otros tropezarán. Serán los ricos, los que ven, los sanos.

Es una estremecedora línea, en la que se confunde, hasta no poder separarse, lo sucedido a Jesús, lo sucedido a lo largo de la historia y nuestra propia trayectoria espiritual.

Creyeron en Jesús los que se sentían necesitados de salvación, especialmente los más necesitados, los pecadores. Y los que no se sentían pecadores, no creyeron en Él, más bien tropezaron en Él porque atendía a los pecadores. Jesús ironizó sobre ellos diciendo que "los sanos no tienen necesidad de médico" (Mt.9, Mc.12, Lc.5).

Y los ricos tampoco se atrevieron a irse con él, tenían demasiado bienestar para sentir necesidad de Jesús (Lo vimos hace dos domingos leyendo Marcos 10, el joven rico).

En el pasaje de hoy, el ciego mendigo encuentra a Jesús porque necesita de él y cree en él. La muchedumbre le sigue con aspavientos externos, pero nada más. En el mismo contexto situacional ubicará Lucas el episodio de Zaqueo, que resulta brillantemente paralelo con la vocación de Leví (Mt.9, Mc.2, Lc,5).

Y resulta bastante sintomático que en el principio de la vida pública Jesús se define llamando a los pecadores y comiendo con ellos y al final de la misma (último episodio de Lucas antes de la entrada en Jerusalén) se repite la escena, con el mismo escándalo y la misma reiteración del mensaje de Jesús.

Los evangelistas por tanto acumulan signos sobre el mensaje fundamental: Jesús Salvador, Libertador del pecado, Luz para los humanos, es recibido por los pecadores, que alcanzan la luz de la fe, y rechazado por los "sanos y ricos", que quedan ciegos aunque parezcan sanos, videntes, poderosos. Todo esto nos da pie a largas consideraciones que resumiremos brevemente.

Fundamentalmente, sobre la religiosidad. Jesús se coloca en las antípodas de toda religiosidad de apariencia, de identificación con los poderes de la tierra, de equiparación de fe con esplendor externo, de religión como aceptación de "personas oficialmente santas".... cosas todas ellas tan presentes en las religiones.

Los sacerdotes como personas santas, el alto clero con poder, ocupando un lugar social cercano al poder político, los grandes sabios entendidos en las ciencias sagradas... y la masa de gente sin importancia ni voz, que solamente por medio de los altos eclesiásticos tendrán acceso a Dios. Es una situación real, históricamente repetida en la mayor parte (¿en todas?) las religiones, y espiritualmente aceptada incluso ahora entre nosotros.

Jesús es al revés: el mendigo ciego tiene acceso directo por necesitado y por creyente. Los demás, menos. Y los altos eclesiásticos, los que menos de todos. Aun teniendo acceso como todo el mundo, lo rechazarán explícitamente.

Es significativo comparar esos dos extremos. Mirar la historia de las religiones, tan llenas de acepción de personas, de personajes sagrados con poder, de multitudes de necesitados marginados por la estructura religiosa... Es más impactante aún mirar la historia triunfal de la religión cristiana en Occidente, la estructura física de una catedral gótica, la jerarquizada disposición de la gente en una gran celebración actual.

Mucho más aún, contemplar la historia de las naciones cristianas, el protagonismo religioso de los poderosos, la pobreza y desatención crónica de la gente del pueblo. Mucho más aún mirar las naciones del mundo, las cristianas y las no cristianas, mirar que es el primer mundo el que se dice cristiano y el miserable tercer mundo el que es evangelizado por el primer mundo poderoso...

Mirar la esclavitud, cometida por los cristianos y los musulmanes poderosos contra los miserables paganos de los que se llegó a decir que no tenían alma... Contemplar así la historia religiosa del mundo estremece, porque es exactamente lo contrario de lo que Jesús hacía y decía.

A nivel personal, no puedo menos que recordar la sabiduría del planteamiento de le Ejercicios de San Ignacio: parten del reconocimiento de los pecados. Si no me siento necesitado de Dios, no hay manera de llegar a Jesús.

No pocas veces la Primera Semana de ejercicios se considera como un momento ascético de purificación, examen de conciencia y confesión de los pecados, para poder luego conocer a Jesús. No es correcto. Se trata de sentir necesidad del Salvador. Solamente desde este profundo sentimiento de necesidad, de pobreza y ceguera, se puede acceder a Jesús Salvador.

ELS CECS HI VEUEN: EL REGNE HA ARRIBAT*

Marc, en aquest fragment d’evangeli, situa Jesús fent l’últim miracle, abans de entrar a Jerusalem.

Jesús cura el cec Bartimeu.

Fins aquí, Marc ha dedicat deu capítols a narrar els «dits» i els «fets» de Jesús a Galilea. En els tres capítols  següents, situa Jesús a Jerusalem, on tindrà fortes discussions amb els caps religiosos d’Israel. La resta de l’evangeli de Marc se centra en la passió, mort i resurrecció.

Per tant, aquest fragment d’avui tanca l’època en que Jesús s’ha ocupat dels pobres i els cecs, ignorats i silenciats per tothom, menys per Jesús.

En la narració d’avui, cal destacar dos elements importants: el crit de Bartimeu, que s’adreça a Jesús com a «Fill de David». I, la «compassió», amb que Jesús li correspon: «La teva fe t’ha salvat» (Mc 10,52.BCI). 

En aquesta curació, com en la del leprós (Mc 1,40-45), l’evangelista destaca l’actitud de Jesús que apartant-se de la gent s’apropa al cec, i al leprós. Els hi parla, elogia la seva fe i es converteixen en testimonis del poder de Jesús. 

En el context d’aquesta narració, hi ha la ceguesa dels caps d’Israel. La curació del cec és un símbol que ens evoca un altre miracle: la curació del cec de naixement, que en preguntar-li a Jesús si va pecar ell o els seus pares, aquesta és la resposta: «No ha estat per cap pecat, ni d'ell ni dels seus pares, sinó perquè es manifestin en ell les obres de Déu». (Jn 9,3)  

És a dir, els que no hi veuen no pequen, però vosaltres –diu Jesús dirigint-se als fariseus--, que dieu que hi veieu, esteu en pecat permanent.

A través de simbolismes, l’evangelista ens vol deixar clar que Jesús «és la llum del món». (Jn 9,5) però s’acosta el seu final.

Als evangelistes els importa molt explicar la Passió a un lector que sàpiga bé qui és el que la sofreix i quin és el seu significat. Jesús, la Llum del Pare, sofrirà la Passió, és a dir, el rebuig dels «cecs». Aquest és el simbolisme que Marc vol donar a la curació del cec Bartimeu.

Jesús és l’enviat. És la Llum que rebutjaran els que diuen que hi veuen i serà acceptada pels pobres i cecs.

 

*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 10,46-52) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

Selecció i redacció: Salvador Sol