L’AMOR S’APRÈN

Evangeli (Mc 12,28-34)i comentaris de J,A,Pagola i J,Rocabert

 

Evangeli.- 

 ²⁸ Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta:

--Quin és el primer de tots els manaments?

²⁹ Jesús va respondre:

--El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. ³⁰ Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. ³¹ El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.

³² Llavors el mestre de la Llei li digué:

--És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'ell , ³³ i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis.

³⁴ Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué:

--No ets pas lluny del Regne de Déu.

I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta. (Mc 12,28-34.BCI)

 

Comentari.-

Gairebé ningú pensa que l’amor és una cosa que cal anar aprenent a poc a poc al llarg de la vida. La majoria dóna per fet que l’ésser humà sap estimar espontàniament. Per això es poden detectar tants errors i tanta ambigüitat en aquest món misteriós i atractiu de l’amor.

N’hi ha que pensen que l’amor consisteix fonamentalment en ser estimat i no en estimar. Per això es passen la vida esforçant-se per aconseguir que algú els estimi. Per a aquestes persones, l’important és ser atractiu, resultar agradable, tenir una conversa interessant, fer-se estimar. En general acaben sent bastant desgraciats.

Altres estan convençuts que estimar és una cosa senzilla, i que el difícil és trobar persones agradables a les que se’ls pugui estimar. Aquests només s’acosten a qui els cau simpàtic. Quan no troben la resposta que els ve de gust, el seu «amor» s’esvaeix.

N’hi ha que confonen l’amor amb el desig. Tot ho redueixen a trobar algú que satisfaci el seu desig de companyia, d’afecte o de plaer. Quan diuen «t’estimo», en realitat estan dient «et desitjo», «em vens de gust».

Quan Jesús parla de l’amor a Déu i al proïsme com el més important i decisiu de la vida, està pensant en una altra cosa. Per a Jesús, l’amor és la força que mou i fa créixer la vida, ja que ens pot alliberar de la soledat i la separació per fer-nos entrar en la comunió amb Déu i amb els altres.

Però, concretament, aquest «estima els altres com a tu mateix» requereix un veritable aprenentatge, sempre possible per a qui té Jesús com a Mestre.

La primera tasca és aprendre a escoltar l’altre. Procurar de comprendre el que viu. Sense aquesta escolta sincera dels seus sofriments, necessitats i aspiracions no és possible el veritable amor.

El segon és aprendre a donar. No hi ha amor on no hi ha lliurament generós, donació desinteressada, regal. L’amor és tot el contrari d’acaparar, apropiar-se de l’altre, utilitzar-lo, aprofitar-se d’ell.

Finalment, estimar exigeix aprendre a perdonar. Acceptar l’altre amb les seves debilitats i la seva mediocritat. No retirar ràpidament l’amistat o l’amor. Oferir una i altra vegada la possibilitat de la retrobada. Tornar bé per mal.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

                                                                               

L’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, per aquest proper diumenge 31 durant l’any, duu per títol, «L’amor s’aprèn».

Certament un títol suggeridor, del que com molt bé ens explica l’homilia cal aprendre a estimar i la manera més autèntica d’aconseguir-ho, és sent veritablement conscient que hi ha que t’estima i/o que està necessitat de què l’estimis, que el comprenguis, que et donis desinteressadament a ell o a ella, com també a ells, o a elles segons siguin poc o molts els qui estant reclamant aquest amor.

L’homilia ens descriu uns exemple gens utòpics que malauradament, els podem constatar entre la nostra mateixa societat, veïnat i fins i tot entre persones del nostre entorn familiar o d’amistats.

Per Jesús, però, l’amor és la força que mou i fa créixer la vida, ja que ens pot alliberar de la soledat i la separació per fer-nos entrar en la comunió amb Déu i amb els altres.  Aquest «estima els altres com a tu mateix» requereix un veritable aprenentatge, sempre possible per a qui té Jesús com a Mestre.

No obstant, Sense aquesta escolta sincera dels seus sofriments, necessitats i aspiracions no és possible el veritable amor. Això és així, perquè no hi ha amor on no hi ha lliurament generós, donació desinteressada, regal.

L’homilia conclou el seu anàlisi sobre el què és l’amor afirmant que, estimar exigeix aprendre a perdonar. Acceptar l’altre amb les seves debilitats i la seva mediocritat. No retirar ràpidament l’amistat o l’amor. Oferir una i altra vegada la possibilitat de la retrobada. Tornar bé per mal.

Déu meu, penyal on m'emparo,

escut i força que em salva.

Rodejat d'adversaris delirants, clamo el Senyor,

crido auxili d'entre els enemics.

Malgrat que el nostra món està cada cop més materialitzat per les influències de la maleïda i depredadora societat neocapitalista, a la qual o ens hi oposem o restarem absorbits per la força dels seus tentacles que ens desactivarà gradualment. Cal no perdre l’esperança i seguir lluitant per una societat més propera al Regne de Déu: un regne d’amor de justícia i de pau. 

RFLEXIÓN, sobre el evangelio (Mc 10,36-45)

Por: José Enrique Galarreta

 

En una curación tan "mesiánica" como esta, no podemos menos de sentir la evocación de la misma manifestación mesiánica de Jesús al responder a la embajada del Bautista. Juan Bautista, desde la cárcel, envía a sus discípulos a preguntar a Jesús:

- ¿Eres tú el que ha de venir o esperamos a otro? Jesús responde: - Id y decid a Juan lo que habéis visto: los ciegos recobran la vista, los cojos caminan, los leprosos quedan limpios, los sordos oyen, los muertos resucitan y son los pobres lo que reciben la Buena Noticia: dichosos los que no tropiezan por mi causa.(Mateo 11, Lucas 7)

Jesús, por tanto, se hace heredero del mesianismo más puro de Isaías. Reciben la Buena Noticia los pobres, los ciegos, los enfermos. Pero otros tropezarán. Serán los ricos, los que ven, los sanos.

Es una estremecedora línea, en la que se confunde, hasta no poder separarse, lo sucedido a Jesús, lo sucedido a lo largo de la historia y nuestra propia trayectoria espiritual.

Creyeron en Jesús los que se sentían necesitados de salvación, especialmente los más necesitados, los pecadores. Y los que no se sentían pecadores, no creyeron en Él, más bien tropezaron en Él porque atendía a los pecadores. Jesús ironizó sobre ellos diciendo que "los sanos no tienen necesidad de médico" (Mt.9, Mc.12, Lc.5).

Y los ricos tampoco se atrevieron a irse con él, tenían demasiado bienestar para sentir necesidad de Jesús (Lo vimos hace dos domingos leyendo Marcos 10, el joven rico).

En el pasaje de hoy, el ciego mendigo encuentra a Jesús porque necesita de él y cree en él. La muchedumbre le sigue con aspavientos externos, pero nada más. En el mismo contexto situacional ubicará Lucas el episodio de Zaqueo, que resulta brillantemente paralelo con la vocación de Leví (Mt.9, Mc.2, Lc,5).

Y resulta bastante sintomático que en el principio de la vida pública Jesús se define llamando a los pecadores y comiendo con ellos y al final de la misma (último episodio de Lucas antes de la entrada en Jerusalén) se repite la escena, con el mismo escándalo y la misma reiteración del mensaje de Jesús.

Los evangelistas por tanto acumulan signos sobre el mensaje fundamental: Jesús Salvador, Libertador del pecado, Luz para los humanos, es recibido por los pecadores, que alcanzan la luz de la fe, y rechazado por los "sanos y ricos", que quedan ciegos aunque parezcan sanos, videntes, poderosos. Todo esto nos da pie a largas consideraciones que resumiremos brevemente.

Fundamentalmente, sobre la religiosidad. Jesús se coloca en las antípodas de toda religiosidad de apariencia, de identificación con los poderes de la tierra, de equiparación de fe con esplendor externo, de religión como aceptación de "personas oficialmente santas".... cosas todas ellas tan presentes en las religiones.

Los sacerdotes como personas santas, el alto clero con poder, ocupando un lugar social cercano al poder político, los grandes sabios entendidos en las ciencias sagradas... y la masa de gente sin importancia ni voz, que solamente por medio de los altos eclesiásticos tendrán acceso a Dios. Es una situación real, históricamente repetida en la mayor parte (¿en todas?) las religiones, y espiritualmente aceptada incluso ahora entre nosotros.

Jesús es al revés: el mendigo ciego tiene acceso directo por necesitado y por creyente. Los demás, menos. Y los altos eclesiásticos, los que menos de todos. Aun teniendo acceso como todo el mundo, lo rechazarán explícitamente.

Es significativo comparar esos dos extremos. Mirar la historia de las religiones, tan llenas de acepción de personas, de personajes sagrados con poder, de multitudes de necesitados marginados por la estructura religiosa... Es más impactante aún mirar la historia triunfal de la religión cristiana en Occidente, la estructura física de una catedral gótica, la jerarquizada disposición de la gente en una gran celebración actual.

Mucho más aún, contemplar la historia de las naciones cristianas, el protagonismo religioso de los poderosos, la pobreza y desatención crónica de la gente del pueblo. Mucho más aún mirar las naciones del mundo, las cristianas y las no cristianas, mirar que es el primer mundo el que se dice cristiano y el miserable tercer mundo el que es evangelizado por el primer mundo poderoso...

Mirar la esclavitud, cometida por los cristianos y los musulmanes poderosos contra los miserables paganos de los que se llegó a decir que no tenían alma... Contemplar así la historia religiosa del mundo estremece, porque es exactamente lo contrario de lo que Jesús hacía y decía.

A nivel personal, no puedo menos que recordar la sabiduría del planteamiento de le Ejercicios de San Ignacio: parten del reconocimiento de los pecados. Si no me siento necesitado de Dios, no hay manera de llegar a Jesús.

No pocas veces la Primera Semana de ejercicios se considera como un momento ascético de purificación, examen de conciencia y confesión de los pecados, para poder luego conocer a Jesús. No es correcto. Se trata de sentir necesidad del Salvador. Solamente desde este profundo sentimiento de necesidad, de pobreza y ceguera, se puede acceder a Jesús Salvador.

ELS CECS HI VEUEN: EL REGNE HA ARRIBAT*

Marc, en aquest fragment d’evangeli, situa Jesús fent l’últim miracle, abans de entrar a Jerusalem.

Jesús cura el cec Bartimeu.

Fins aquí, Marc ha dedicat deu capítols a narrar els «dits» i els «fets» de Jesús a Galilea. En els tres capítols  següents, situa Jesús a Jerusalem, on tindrà fortes discussions amb els caps religiosos d’Israel. La resta de l’evangeli de Marc se centra en la passió, mort i resurrecció.

Per tant, aquest fragment d’avui tanca l’època en que Jesús s’ha ocupat dels pobres i els cecs, ignorats i silenciats per tothom, menys per Jesús.

En la narració d’avui, cal destacar dos elements importants: el crit de Bartimeu, que s’adreça a Jesús com a «Fill de David». I, la «compassió», amb que Jesús li correspon: «La teva fe t’ha salvat» (Mc 10,52.BCI). 

En aquesta curació, com en la del leprós (Mc 1,40-45), l’evangelista destaca l’actitud de Jesús que apartant-se de la gent s’apropa al cec, i al leprós. Els hi parla, elogia la seva fe i es converteixen en testimonis del poder de Jesús. 

En el context d’aquesta narració, hi ha la ceguesa dels caps d’Israel. La curació del cec és un símbol que ens evoca un altre miracle: la curació del cec de naixement, que en preguntar-li a Jesús si va pecar ell o els seus pares, aquesta és la resposta: «No ha estat per cap pecat, ni d'ell ni dels seus pares, sinó perquè es manifestin en ell les obres de Déu». (Jn 9,3)  

És a dir, els que no hi veuen no pequen, però vosaltres –diu Jesús dirigint-se als fariseus--, que dieu que hi veieu, esteu en pecat permanent.

A través de simbolismes, l’evangelista ens vol deixar clar que Jesús «és la llum del món». (Jn 9,5) però s’acosta el seu final.

Als evangelistes els importa molt explicar la Passió a un lector que sàpiga bé qui és el que la sofreix i quin és el seu significat. Jesús, la Llum del Pare, sofrirà la Passió, és a dir, el rebuig dels «cecs». Aquest és el simbolisme que Marc vol donar a la curació del cec Bartimeu.

Jesús és l’enviat. És la Llum que rebutjaran els que diuen que hi veuen i serà acceptada pels pobres i cecs.

 

*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 10,46-52) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

Selecció i redacció: Salvador Sol

CARACTERÍSTIQUES DE MARIA

 

Evangeli (Lc 1,39-56) i comentari de J.A.Pagola.

 

Evangeli.-

³⁹ Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, ⁴⁰ va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. ⁴¹ Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. ⁴² Llavors cridà amb totes les forces:

--Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! ⁴³ Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? ⁴⁴ Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. ⁴⁵ Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!

⁴⁶ Maria digué:

--La meva ànima magnifica el Senyor,

⁴⁷ el meu esperit celebra

Déu que em salva,

⁴⁸ perquè ha mirat la petitesa

de la seva serventa.

Des d'ara totes les generacions

em diran benaurada,

⁴⁹ perquè el Totpoderós

obra en mi meravelles:

el seu nom és sant,

⁵⁰ i l'amor que té

als qui creuen en ell

s'estén de generació en generació.

⁵¹ »Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu,

⁵² derroca els poderosos del soli

i exalta els humils;

⁵³ omple de béns els pobres,

i els rics se'n tornen sense res.

^54-55 »Ha protegit Israel, el seu servent,

com havia promès als nostres pares;

s'ha recordat del seu amor a Abraham

i a la seva descendència per sempre.

⁵⁶ Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva. (Lc 1,39-56.BIC)

 Comentari.-

La visita de Maria a Elisabet permet a l’evangelista Lluc posar en contacte el Baptista i Jesús, abans fins i tot d’haver nascut. L’escena està carregada d’una atmosfera molt especial. Les dues seran mares. Les dues han estat cridades a col·laborar en el pla de Déu. No hi ha homes. Zacaries s’ha quedat mut. Josep és sorprenentment absent. Les dues dones ocupen tota l’escena.

Maria, que ha arribat de pressa des de Natzaret, es converteix en la figura central. Tot gira al voltant d’ella i el seu Fill. La seva imatge brilla amb uns trets més genuïns que molts altres que li han estat afegits al llarg dels segles a partir d’advocacions i títols allunyats dels evangelis.

Maria, «la mare del meu Senyor»
Així ho proclama Elisabet cridant i plena de l’Esperit Sant. És cert: per als seguidors de Jesús, Maria és primer de tot la Mare de nostre Senyor. D’aquí arrenca tota la seva grandesa. Els primers cristians mai separen Maria de Jesús. Són inseparables. «Beneïda per Déu entre totes les dones», ella ens ofereix Jesús, «fruit beneït del seu ventre».

Maria, la creient
Elisabet la declara feliç perquè «ha cregut». Maria és gran no simplement per la seva maternitat biològica, sinó per haver acollit amb fe la crida de Déu a ser Mare del Salvador. Ha sabut escoltar Déu; ha guardat la seva Paraula dins del seu cor; l’ha meditat; l’ha posat en pràctica complint fidelment la seva vocació. Maria és Mare creient.

Maria, l’evangelitzadora
Maria ofereix a tothom la salvació de Déu, que ha acollit en el seu propi Fill. Aquesta és la seva gran missió i el seu servei. Segons el relat, Maria evangelitza no només amb els seus gestos i paraules, sinó perquè allà on va porta amb ella la persona de Jesús i el seu Esperit. Això és l’essencial de l’acte evangelitzador.

Maria, portadora d’alegria
La salutació de Maria comunica l’alegria que brolla del seu Fill Jesús. Ella ha estat la primera a escoltar la invitació de Déu: «Déu te guard… el Senyor és amb tu». Ara, des d’una actitud de servei i d’ajuda als que la necessiten, Maria irradia la Bona Notícia de Jesús, el Crist, a qui sempre porta amb ella. Ella és per a l’Església el millor model d’una evangelització joiosa.

Jé Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

SABER VIURE

Evangeli (Jn 6,41-51) i comentari

 

Evangeli.- 

⁴¹ Aleshores els jueus es posaren a murmurar d'ell perquè havia dit: «Jo sóc el pa que ha baixat del cel», ⁴² i es preguntaven:

--Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?

⁴³ Jesús els digué:

--No murmureu entre vosaltres. ⁴⁴ Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. I als qui vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. ⁴⁵ En els Profetes hi ha escrit: Tots seran instruïts per Déu. Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi. ⁴⁶ No és pas que algú hagi vist el Pare: només l'ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. ⁴⁷ Us ho asseguro: els qui creuen tenen vida eterna. ⁴⁸ Jo sóc el pa de vida. ⁴⁹ Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. ⁵⁰ Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. ⁵¹ Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.(Jn 6, 41-51.BIC)

 

Comentari.-

Quantes vegades ho hem sentit: «El que veritablement importa és saber viure». I, però, no ens resulta gens fàcil explicar què és en veritat «saber viure». Sovint, la nostra vida és massa rutinària i monòtona. De color gris.

Però hi ha moments en que la nostra existència es torna feliç, es transfigura, encara que sigui de manera fugaç. Moments en que l’amor, la tendresa, la convivència, la solidaritat, el treball creador o la festa adquireixen una intensitat diferent. Sentim que vivim. Des del fons del nostre ésser ens diem a nosaltres mateixos: «Això és vida».

L’evangeli d’avui ens recorda unes paraules de Jesús que ens poden deixar un xic desconcertats: «En veritat, en veritat us ho dic: els qui creuen tenen vida eterna». L’expressió «vida eterna» no vol dir simplement una vida de durada il·limitada després de la mort.

Es tracta, primer de tot, d’una vida de profunditat i qualitat noves, una vida que pertany al món definitiu. Una vida que no pot ser destruïda per un bacil ni quedar escapçada a la cruïlla de qualsevol carretera. Una vida plena que va més enllà de nosaltres mateixos, perquè és ja una participació en la vida mateixa de Déu.

La tasca més apassionant que tenim tots davant nostre és la de ser cada dia més humans, i els cristians creiem que la manera més autèntica de viure humanament és la que neix d’una adhesió total a Jesucrist. «Ser cristià vol dir ser home, no un tipus d’home, sinó l’home que Crist crea en nosaltres» (Dietrich Bonhoeffer).

Potser haurem de començar per creure que la nostra vida pot ser més plena i més profunda, més lliure i més joiosa. Potser haurem d’atrevir-nos a viure l’amor amb més radicalitat per descobrir una mica què és «tenir vida abundant». Un escrit cristià s’atreveix a dir: «Sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans» (1 Joan 3,14).

Però no es tracta d’estimar perquè ens han dit que estimem, sinó perquè ens sentim radicalment estimats. I perquè creiem cada vegada amb més fermesa que «la nostra vida està amagada amb Crist en Déu». Hi ha una vida, una plenitud, un dinamisme, una llibertat, una tendresa que «el món no pot donar». Només ho descobreix qui aconsegueix arrelar la seva vida en Jesucrist.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

COM CREURE EN JESÚS

 

Evangeli (Jn 6,24-35 i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.- 

²⁴ Així, doncs, quan la gent s'adonà que Jesús no era allí, ni tampoc els seus deixebles, van pujar a les barques i se n'anaren a Cafarnaüm a buscar Jesús.

²⁵ Així que el trobaren a l'altra banda del llac, li van preguntar:

--Rabí, quan has arribat?

²⁶ Jesús prengué la paraula i els digué:

--Us ho ben asseguro: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. ²⁷ Però no us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna. I el Fill de l'home us donarà aquest aliment, perquè Déu, el Pare, l'ha acreditat amb el seu segell.

²⁸ Ells li preguntaren:

--Com hem d'actuar per a fer les obres de Déu?

²⁹ Jesús els respongué:

--L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat.

³⁰ Li replicaren:

--I tu, quin senyal prodigiós realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer? ³¹ Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l'Escriptura: Els donà pa del cel per aliment.

³² Llavors Jesús els respongué:

--Us ho ben asseguro: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel. ³³ El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món.

³⁴ Ells li demanen:

--Senyor, dóna'ns sempre pa d'aquest.

³⁵ Jesús els diu:

--Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set. (Jn 6,24-35.BIC)

 

Comentari.-

Segons l’evangelista Joan, Jesús està conversant amb la gent a la vora del llac de Galilea. Jesús els diu que no treballin per qualsevol cosa, que no pensin només en un «aliment que es fa malbé». L’important és treballar tenint com a horitzó «la vida eterna».

Sens dubte és així. Jesús té raó. Però quin és el treball que Déu vol? Aquesta és la pregunta de la gent: com podem ocupar-nos en els treballs que Déu vol? La resposta de Jesús no deixa de ser desconcertant. L’únic treball que Déu vol és aquest: «Que cregueu en aquell que ell ha enviat». Què vol dir això?

«Creure en Jesús» no és una experiència teòrica, un exercici mental. No consisteix simplement en una adhesió religiosa. És un «treball» en què els seus seguidors han d’ocupar-se al llarg de la seva vida. Creure en Jesús és una cosa que cal cuidar i treballar dia a dia.

«Creure en Jesús» és configurar la vida des d’ell, convençuts que la seva vida fou veritable: una vida que condueix a la vida eterna. La seva manera de viure Déu com a Pare, la seva forma de reaccionar sempre amb misericòrdia, la seva obstinació a despertar esperança és el millor que pot fer l’ésser humà.

«Creure en Jesús» és viure i treballar per alguna cosa última i decisiva: esforçar-se per un món més humà i més just; fer més real i més creïble la paternitat de Déu; no oblidar els qui corren el risc de quedar oblidats per tots, fins i tot per les religions. I fer tot això sabent que el nostre petit compromís, sempre pobre i limitat, és el treball més humà que podem fer.

Per això, desentendre’ns de la vida dels altres, viure-ho tot amb indiferència, tancar-nos només en els nostres interessos, ignorar el patiment de la gent que trobem en el nostre camí… són actituds que indiquen que no estem «treballant» la nostra fe en Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

EUCARISTIA I CRISI ECONÒMICA

 

Evangeli.-

¹ Després d'això, Jesús se'n va anar a l'altra banda del llac de Galilea o de Tiberíades. ² El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. ³ Jesús pujà a la muntanya i s'hi assegué amb els seus deixebles. ⁴ Era a prop la Pasqua, la festa dels jueus.

⁵ Llavors Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que arribava al lloc on era, digué a Felip:

--On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?

⁶ De fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer.

⁷ Felip li va respondre:

--Ni amb dos-cents denaris no n'hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú.

⁸ Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu:

⁹ --Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d'ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent?

¹⁰ Jesús digué:

--Feu seure tothom.

En aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren; només d'homes, eren uns cinc mil. ¹¹ Llavors Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. ¹² Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles:

--Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res.

¹³ Ells els van recollir i amb els bocins d'aquells cinc pans d'ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d'haver menjat.

¹⁴ Quan la gent veié el senyal prodigiós que ell havia fet, començaren a dir:

--Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món.

¹⁵ Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.(Jn 6,1-15.BIC)

 

Comentari.-

Tots els cristians ho sabem. L’eucaristia dominical es pot convertir fàcilment en un «refugi religiós» que ens protegeix de la vida conflictiva en la qual ens movem al llarg de la setmana. És temptador anar a missa per compartir una experiència religiosa que ens permet descansar dels problemes, tensions i males notícies que ens pressionen per tot arreu.

De vegades som sensibles al que afecta la dignitat de la celebració, però ens preocupa menys oblidar-nos de les exigències que comporta celebrar el sopar del Senyor. Ens molesta que un sacerdot no s’atengui estrictament a la normativa ritual, però podem continuar celebrant rutinàriament la missa sense escoltar les crides de l’evangeli.

El risc sempre és el mateix: combregar amb Crist en l’íntim del cor sense preocupar-nos de combregar amb els germans que pateixen. Compartir el pa de l’eucaristia i ignorar la fam de milions de germans privats de pa, de justícia i de futur.

En els propers anys s’aniran agreujant els efectes de la crisi molt més del que ens temíem. La cascada de mesures que se’ns dicten de manera inapel·lable i implacable anirà fent créixer entre nosaltres una desigualtat injusta. Anirem veient com persones del nostre entorn més o menys proper es van empobrint fins a quedar a mercè d’un futur incert i imprevisible.

Coneixerem de prop immigrants privats d’assistència sanitària, malalts sense saber com resoldre els seus problemes de salut o de medicació, famílies obligades a viure de la caritat, persones amenaçades pel desnonament, gent desatesa, joves amb un futur gens clar… No ho podrem evitar. O endurim els nostres hàbits egoistes de sempre o ens fem més solidaris.

La celebració de l’eucaristia enmig d’aquesta societat en crisi pot ser un lloc de conscienciació. Necessitem alliberar-nos d’una cultura individualista que ens ha acostumat a viure pensant només en els nostres propis interessos, per aprendre senzillament a ser més humans. Tota l’eucaristia està orientada a crear fraternitat.

No és normal escoltar tots els diumenges al llarg de l’any l’evangeli de Jesús sense reaccionar davant les seves crides. No podem demanar al Pare «el nostre pa de cada dia» sense pensar en aquells que tenen dificultats per obtenir-lo. No podem combregar amb Jesús sense fer-nos més generosos i solidaris. No podem donar-nos la pau els uns als altres sense estar disposats a estendre una mà als que estan més sols i indefensos davant la crisi.

 

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat