NOVA IDENTITAT CRISTIANA

Evangeli (Mc 9,2-10) del diumenge 28 de febrer de 2021, i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.- ² Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, se'ls endugué a part tots sols dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; ³ els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. ⁴ Llavors se'ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. ⁵ Pere digué a Jesús:

--Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.

⁶ No sabia pas què deia, d'esglaiats que estaven. ⁷ Llavors es formà un núvol que els anà cobrint, i del núvol va sortir una veu:

--Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.

⁸ Però de sobte, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.

⁹ Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts. ¹⁰ Ells retingueren aquestes paraules, però discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d'entre els morts».(Mc 9,2-10.BIC)

 

Comentari.- Per ser cristià, el més decisiu no és quines coses creu una persona, sinó quina relació viu amb Jesús. Les creences, en general, no canvien la nostra vida. Un pot creure que existeix Déu, que Jesús ha ressuscitat i moltes coses més, però no ser un bon cristià. És l’adhesió a Jesús i el contacte amb ell el que ens pot transformar.

En els evangelis es pot llegir una escena que, tradicionalment, s’ha convingut a anomenar la «transfiguració» de Jesús. Ja no és possible reconstruir l’experiència històrica que va donar origen al relat. Només sabem que era un text molt estimat entre els primers cristians, doncs, entre altres coses, els animava a creure només en Jesús.

L’escena se situa en una «muntanya alta». Jesús està acompanyat de dos personatges llegendaris en la història jueva: Moisès, representant de la Llei, i Elies, el profeta més estimat a Galilea. Només Jesús apareix amb la cara transfigurada. De l’interior d’un núvol surt una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo».

L’important no és creure en Moisès ni en Elías, sinó escoltar Jesús i sentir la seva veu, la del Fill estimat. El més decisiu no és creure en la tradició ni en les institucions, sinó centrar la nostra vida en Jesús. Viure una relació conscient i cada vegada més compromesa amb Jesucrist. Només llavors es pot sentir la seva veu enmig de la vida, en la tradició cristiana i en l’Església.

Només aquesta comunió creixent amb Jesús va transformant la nostra identitat i els nostres criteris, va guarint la nostra manera de veure la vida, ens va alliberant d’esclavituds, va fent créixer la nostra responsabilitat evangèlica.

Des de Jesús podem viure de manera diferent. Les persones ja no són simplement atractives o desagradables, interessants o sense interès. Els problemes no són assumpte de cadascú. El món no és un camp de batalla on cadascú es defensa com pot. Ens comença a fer mal el patiment dels més indefensos. Ens atrevim a treballar per un món una mica més humà. Ens podem assemblar més a Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

LA CONVERSIÓ ENS FA BÉ

Evangeli (Mc 1,12-15) del diumenge 21 de febrer de 2021, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-  12 Immediatament l'Esperit empenyé Jesús cap al desert. 13 Hi va passar quaranta dies, temptat per Satanàs; s'estava entre els animals feréstecs, i els àngels el servien. 14 Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. 15 Deia: --S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova. (Mc 1,12-15.BCI)

Comentari.- La crida a la conversió evoca gairebé sempre en nosaltres el record de l’esforç exigent, propi de tot treball de renovació i purificació. No obstant això, les paraules de Jesús: «Convertiu-vos i creieu en la Bona Notícia», ens conviden a descobrir la conversió com a pas a una vida més plena i gratificant.

L’evangeli de Jesús ens ve a dir alguna cosa que mai hem d’oblidar: «És bo convertir-se. Ens fa bé. Ens permet experimentar una manera nova de viure, més sana i joiosa. Ens disposa a entrar en el projecte de Déu per a construir un món més humà». Algú es preguntarà: però com viure aquesta experiència?, quins passos donar?

El primer és aturar-se. No tenir por de quedar-se a soles amb nosaltres mateixos per fer-nos les preguntes importants de la vida: qui sóc jo?, què estic fent amb la meva vida?, és això l’únic que vull viure?

Aquesta trobada amb si mateix exigeix sinceritat. L’important és no continuar enganyant-nos per més temps. Cercar la veritat del que estem vivint. No entestar-se a ocultar el que som i en semblar el que no som. És fàcil que experimentem llavors el buit i la mediocritat. Apareixen davant nostre actuacions i postures que estan arruïnant la nostra vida. No és això el que hauríem volgut. En el fons desitgem viure una mica millor i més joiosament.

Descobrir com estem danyant la nostra vida no té per què enfonsar-nos en el pessimisme o la desesperança. Aquesta consciència de pecat és saludable. Ens dignifica i ens ajuda a recuperar l’autoestima. No tot és dolent i roí en nosaltres. Dins de cadascú està actuant sempre una força que ens atrau i empeny cap al bé, l’amor i la bondat. És Déu, que vol una vida més digna per a tothom.

La conversió ens exigirà sens dubte introduir canvis concrets en la nostra manera d’actuar. Però la conversió no consisteix en aquests canvis. Ella mateixa és el canvi. Convertir-se és canviar el cor, adoptar una postura nova davant la vida, prendre una direcció més sana. Col·laborar en el projecte de Déu.

Tots, creients i menys creients, poden donar els passos esmentats fins aquí. La sort del creient és poder viure aquesta experiència obrint-se confiadament a Déu. Un Déu que s’interessa per mi més que jo mateix, per resoldre no els meus problemes, sinó «el problema», aquesta vida meva mediocre i fallida que sembla no tenir solució. Un Déu que m’entén, m’espera, em perdona i em vol veure viure de manera més plena, més joiosa i més gratificant.

Per això el creient viu la seva conversió invocant Déu amb les paraules del salmista: «Compadeix-te de mi, Déu meu, pel teu amor; per la teva gran misericòrdia, esborra’m les faltes. Renta’m ben bé de les culpes, purifica’m dels pecats. Déu meu, crea en mi un cor ben pur, fes renéixer en mi un esperit ferm. Torna’m el goig de la teva salvació» (Sal 51 [50]).

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

ESTENDRE LA MÀ

Evangeli (Mc 1,40-45) del diumenge 14 de febrer de 2021, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- ⁴⁰ Un leprós el vingué a trobar i, agenollat, li suplicava:

--Si vols, em pots purificar.

⁴¹ Jesús, compadit, va estendre la mà, el tocà i li digué:

--Ho vull, queda pur.

⁴² A l'instant li desaparegué la lepra i quedà pur. ⁴³ Tot seguit Jesús el va fer marxar, després d'advertir-lo severament. ⁴⁴ Li digué:

--Vigila de no dir res a ningú. Vés a fer-te examinar pel sacerdot i ofereix per la teva purificació el que va ordenar Moisès: això els servirà de prova.

⁴⁵ Però ell, així que se n'anà, començà de pregonar la nova i escampar-la pertot arreu, de manera que Jesús ja no podia entrar obertament en cap població, sinó que es quedava a fora, en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu. (Mc 1,40-45.BCI)

 

Comentari.- La felicitat només és possible allà on ens sentim acollits i acceptats. On falta acolliment, falta vida; el nostre ésser es paralitza; la creativitat s’atrofia. Per això una «societat tancada és una societat sense futur, una societat que mata l’esperança de vida dels marginats i que finalment s’enfonsa a si mateixa» (Jürgen Moltmann).

Són molts els factors que conviden als homes i dones del nostre temps a viure en cercles tancats i exclusivistes. En una societat en què creix la inseguretat, la indiferència o l’agressivitat és explicable que cadascú procuri d’assegurar la seva «petita felicitat» al costat dels qui sentim iguals.

Les persones que són com nosaltres, que pensen i volen el mateix que nosaltres, ens donen seguretat. En canvi, les persones que són diferents, que pensen, senten i volen de manera diferent, ens produeixen inquietud i temença.

Per això s’agrupen les nacions en «blocs» que es miren mútuament amb hostilitat. Per això busquem cadascú el nostre «recinte de seguretat», aquest cercle d’amics, tancat a aquells que no són de la nostra mateixa condició.

Vivim com «a la defensiva», cada vegada més incapaços d’escurçar distàncies per adoptar una postura d’amistat oberta cap a tota persona. Ens hem acostumat a acceptar només els més propers. Els altres els tolerem o els mirem amb indiferència, si no és amb cautela i prevenció.

Ingènuament pensem que, si cada un es preocupa d’assegurar la seva petita parcel·la de felicitat, la humanitat seguirà caminant cap al seu benestar. I no ens adonem que estem creant marginació, aïllament i solitud. I que en aquesta societat serà cada vegada més difícil ser feliç.

Per això el gest de Jesús adquireix especial actualitat per a nosaltres. Jesús no només neteja el leprós. Estén la mà i el toca, trencant prejudicis, tabús i fronteres d’aïllament i marginació que exclouen els leprosos de la convivència. Els seguidors de Jesús hem de sentir-nos cridats a aportar amistat oberta als sectors marginats de la nostra societat. Són molts els que necessiten un cop de mà estesa que arribi a tocar-los.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

ALLEUJAR EL PATIMENT

 Evangeli (Mc 1,29-39) del diumenge 07 de febrer de 2021, i comentari de J.A.Pagola

 Evangeli.- ²⁹ Sortint de la sinagoga arribaren, acompanyats de Jaume i Joan, a casa de Simó i Andreu. ³⁰ La sogra de Simó era al llit amb febre, i ho digueren a Jesús. ³¹ Llavors ell s'hi acostà i, agafant-la per la mà, la va fer aixecar. La febre va deixar-la, i ella es posà a servir-los.

³² Al vespre, quan el sol s'havia post, li anaven portant tots els malalts i els endimoniats. ³³ Tota la població s'havia aplegat davant la porta. ³⁴ Ell va curar molts malalts que patien diverses malalties; també va treure molts dimonis i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.

Jesús predica per tot Galilea

³⁵ De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant.

³⁶ Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. ³⁷ Quan el van trobar li digueren:

--Tothom et busca.

³⁸ Ell els diu:

--Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut.

³⁹ I anà per tot Galilea, predicant a les seves sinagogues i traient els dimonis. (Mc 1,29-39.BCI)

 

Cpmentari.- La malaltia és una de les experiències més dures de l’ésser humà. No només pateix el malalt que sent la seva vida amenaçada i pateix sense saber per què, per a què i fins quan. Pateix també la seva família, els éssers estimats i els que l’atenen.

De poc serveixen les paraules i explicacions. Què fer quan la ciència no pot aturar l’inevitable? Com afrontar de manera humana el deteriorament? Com estar al costat del familiar o l’amic greument malalt?

El primer és acostar-s’hi. A qui pateix no se’l pot ajudar des de lluny. Cal estar a prop. Sense presses, amb discreció i respecte total. Ajudar-lo a lluitar contra el dolor. Donar-li forces perquè col·labori amb els qui procuren curar-lo.

Això exigeix acompanyar-lo en les diverses etapes de la malaltia i en els diferents estats d’ànim. Oferir-li el que necessita en cada moment. No incomodar-se davant la seva irritabilitat. Tenir paciència. Romandre al seu costat.

És important escoltar-lo. Que el malalt pugui explicar i compartir el que porta dins: les esperances frustrades, les seves queixes i pors, la seva angoixa davant el futur. És un respir per al malalt poder desfogar-se amb algú de confiança. No sempre és fàcil escoltar. Requereix posar-se al lloc de qui pateix, i estar atents al que ens diu amb les seves paraules i, sobretot, amb els seus silencis, gestos i mirades.

La veritable escolta exigeix acollir i comprendre les reaccions del malalt. La incomprensió fereix profundament a qui està patint i es queixa. De res serveixen consells, raons o explicacions doctes. Només la comprensió de qui acompanya amb afecte i respecte pot alleujar.

La persona pot adoptar davant la malaltia actituds sanes i positives, o pot deixar-se destruir per sentiments estèrils i negatius. Moltes vegades necessitarà ajuda per confiar i col·laborar amb els que l’atenen, per a no trobar-se sol en el seu dolor, per tenir paciència amb si mateix o per ser agraït.

El malalt pot necessitar també reconciliar-se amb si mateix, guarir ferides del passat, donar un sentit més profund al seu patiment, purificar la seva relació amb Déu. El creient pot llavors ajudar a pregar, a viure amb pau interior, a creure en el seu perdó i a confiar en el seu amor salvador.

L’evangelista Marc ens diu que la gent portava els seus malalts i posseïts a Jesús. Ell sabia acollir amb afecte, despertar la seva confiança en Déu, perdonar el seu pecat, alleujar el seu dolor i guarir la seva malaltia. La seva actuació davant el sofriment humà sempre serà per als cristians l’exemple a seguir en el tracte amb els malalts.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

ELS MÉS DESVALGUTS DAVANT EL MAL

 Evangeli (Mc 1,21-28) del diumenge 31 de gener de 2021, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- 21 Després van anar a Cafarnaüm. El dissabte, Jesús entrà a la sinagoga i ensenyava. 22 La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei. 23 En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un esperit maligne, que es posà a cridar: 24 --Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu! 25 Però Jesús el va increpar dient: --Calla i surt d'aquest home. 26 Llavors l'esperit maligne el sacsejà violentament, llançà un gran xiscle i en va sortir. 27 Tots quedaren molt sorpresos i es preguntaven entre ells: --Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen! 28 I la seva anomenada s'estengué de seguida per tota la regió de Galilea. (Mc 1,21-28.BCI)

Comentari.- Uns estan reclosos definitivament en un centre. Altres deambulen pels nostres carrers. La immensa majoria viu amb la seva família. Estan entre nosaltres, però no susciten gaire l’interès de ningú. Són els malalts mentals.

No resulta fàcil de penetrar en el seu món de dolor i de solitud. Privades, en algun grau, de vida conscient i afectiva sana, no els resulta fàcil conviure. Molts d’ells són éssers febles i vulnerables, o viuen turmentats per la por a una societat que els tem o es desentén d’ells.

Des de temps immemorial, un conjunt de prejudicis, pors i recels ha anat aixecant una mena de mur invisible entre aquest món de foscor i de dolor, i la vida dels que ens considerem «sans». El malalt psíquic crea inseguretat, i la seva presència sembla sempre perillosa. El més prudent és defensar la nostra «normalitat», recloent-los o allunyant-los del nostre entorn.

Avui es parla de la inserció social d’aquests malalts i del suport terapèutic que pot significar la seva integració en la convivència. Però tot això no deixa de ser una bella teoria si no es produeix un canvi d’actitud davant el malalt psíquic i no s’ajuda de forma més eficaç a tantes famílies que se senten soles o amb poc suport per fer front als problemes que han de suportar a causa de la malaltia d’un dels seus membres.

Hi ha famílies que saben cuidar el seu ésser estimat amb amor i paciència, col·laborant positivament amb els metges. Però també hi ha llars en què el malalt resulta una càrrega difícil de suportar. A poc a poc, la convivència es deteriora i tota la família va quedant afectada negativament, afavorint al seu torn l’empitjorament del malalt.

És una ironia llavors continuar defensant teòricament la millor qualitat de vida per al malalt psíquic, la seva integració social o el dret a una atenció adequada a les seves necessitats afectives, familiars i socials. Tot això ha de ser així, però per a això cal una ajuda més real a les famílies i una col·laboració més estreta entre els metges que atenen el malalt i persones que sàpiguen estar al seu costat des d’una relació humana i amistosa.

Quin lloc ocupen aquests malalts a les nostres comunitats cristianes? ¿No són els grans oblidats? L’evangeli de Marc subratlla de manera especial l’atenció de Jesús amb «els posseïts per esperits malignes». La seva proximitat a les persones més indefenses i desvalgudes davant el mal sempre serà per a nosaltres una crida interpel·ladora.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

EL PROJECTE DEL REGNE DE DÉU

 Evangeli (Mc 1,14-20) del diumenge 24 de gener de 2021, i comentari de J.A.Pagola

 Evangeli.- ¹⁴ Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. ¹⁵ Deia:

--S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova.

Crida dels primers deixebles

¹⁶ Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. ¹⁷ Jesús els digué:

--Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes.

¹⁸ Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir.

¹⁹ Una mica més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan, que eren a la barca repassant les xarxes, ²⁰ i tot seguit els va cridar. Ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca i se n'anaren amb Jesús. (Mc 1, 14-20.BCI)

 Comentari.- S’han escrit obres molt importants per definir on és l’«essència de l’cristianisme». No obstant això, per conèixer el centre de la fe cristiana no cal acudir a cap teoria teològica. El primer és copsar quin va ser el seu objectiu per a Jesús, el centre de la seva vida, la causa a la qual es va dedicar en cos i ànima.

Ningú dubta avui que l’evangeli de Marc ho ha resumit encertadament amb aquestes paraules: «El Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova». L’objectiu de Jesús va ser introduir en el món el que ell anomenava «el regne de Déu»: una societat estructurada de manera justa i digna per a tothom, tal com la vol Déu.

Quan Déu regna en el món, la humanitat progressa en justícia, solidaritat, compassió, fraternitat i pau. A això es va dedicar Jesús amb veritable passió. Per això va ser perseguit, torturat i executat. «El regne de Déu» va ser l’absolut per a ell.

La conclusió és evident: la força, el motor, l’objectiu, la raó i el sentit últim del cristianisme és «el regne de Déu», no una altra cosa. El criteri per mesurar la identitat dels cristians, la veritat d’una espiritualitat o l’autenticitat del que fa l’Església és sempre «el regne de Déu». Un regne que comença aquí i aconsegueix la seva plenitud en la vida eterna.

L’única manera de mirar la vida com la mirava Jesús, l’única forma de sentir les coses com les sentia ell, l’única manera d’actuar com ell actuava, és orientar la vida a construir un món més humà. No obstant això, molts cristians no han sentit parlar així del «regne de Déu». I no pocs teòlegs ho hem hagut d’anar descobrint a poc a poc al llarg de la nostra vida.

Una de les «heretgies» més greus que s’ha anat introduint en el cristianisme és fer de l’Església l’absolut. Pensar que l’Església és el centre, la realitat davant la qual tota la resta ha de quedar subordinat; fer de l’Església el «substitutiu» del Regne de Déu; treballar per l’Església i preocupar-se dels seus problemes, oblidant el sofriment que hi ha al món i la lluita per una organització més justa de la vida.

No és fàcil mantenir un cristianisme orientat segons el Regne de Déu, però, quan es treballa en aquesta direcció, la fe es transforma, es fa més creativa i, sobretot, més evangèlica i més humana.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

FER-SE MÉS CRISTIANS

Evangeli (Jn 1,35-42) del diumenge 17 de gener de 2021, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- ³⁵ L'endemà, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles ³⁶ i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar:

--Mireu l'anyell de Déu!

³⁷ Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús. ³⁸ Jesús es girà i, en veure que el seguien, els preguntà:

--Què busqueu?

Ells li digueren:

--Rabí —que vol dir «mestre»—, on t'estàs?

³⁹ Els respon:

--Veniu i ho veureu.

Ells hi anaren, veieren on s'estava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren cap a les quatre de la tarda.

⁴⁰ Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havien seguit Jesús era Andreu, el germà de Simó Pere. ⁴¹ Andreu anà primer a trobar el seu germà Simó i li digué:

--Hem trobat el Messies —que vol dir «ungit».

⁴² I el va portar on era Jesús. Jesús, fixant en ell la mirada, li digué:

--Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Cefes —que vol dir «pedra». (Jn 1,35-42.BCI)

 

Comentari.- ¿Això que visc jo és fe?, com ens fem més creients?, quins passos cal donar? Són preguntes que sento amb freqüència de persones que volen fer un recorregut interior cap a Jesucrist, però no saben quin camí seguir. Cadascú ha d’escoltar la seva pròpia crida, però a tots ens pot fer bé de recordar coses essencials.

Creure en Jesucrist no és tenir una opinió sobre ell. M’han parlat moltes vegades d’ell; potser he llegit alguna cosa sobre la seva vida; m’atrau la seva personalitat; tinc una idea del seu missatge. No n’hi ha prou. Si vull viure una nova experiència del que és creure en Crist, he de mobilitzar tot el meu món interior.

És molt important no pensar en Crist com algú absent i llunyà. No quedar-se en el «Nen de Betlem», el «Mestre de Galilea» o el «Crucificat del Calvari». No reduir-lo tampoc a una idea o un concepte. Crist és una «presència viva», algú que està en la nostra vida i amb qui podem comunicar-nos en l’aventura de cada dia.

No pretenguis imitar ràpidament. Abans és millor penetrar en una comprensió més íntima de la seva persona. Deixar-se seduir pel seu misteri. Copsar l’Esperit que el fa viure d’una manera tan humana. Intuir la força del seu amor a l’ésser humà, la seva passió per la vida, la seva tendresa cap al feble, la seva confiança total en la salvació de Déu.

Un pas decisiu pot ser llegir els evangelis per cercar personalment la veritat de Jesús. No cal saber molt per entendre el seu missatge. No cal dominar les tècniques més modernes d’interpretació. Allò decisiu és anar al fons d’aquesta vida des de la meva pròpia experiència. Guardar les seves paraules dins el cor. Alimentar el gust de la vida amb el seu foc.

Llegir l’evangeli no és exactament trobar «receptes» per viure. És una altra cosa. És experimentar que, vivint com ell, es pot viure de manera diferent, amb llibertat i alegria interiors. Els primers cristians vivien amb aquesta idea: ser cristià és «revestir-se de Crist», reproduir en nosaltres la seva vida. Això és l’essencial. Per això, quan dos deixebles pregunten a Jesús: «Mestre, ¿on vius?», què és per a tu viure? Ell els respon: «Veniu i ho veureu».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat