«Qui diuen les dones que soc jo?»

Apunts,   12a  Trobada (Curs 2015-2016).

La teologia feminista busca relacionar: L’Experiència de vida de les dones amb l’Experiència que tenen de Déu, viscuda i experimentada, des de la quotidianitat femenina..

Si Déu està de part dels més dèbils, vol dir que està a favor dels nens, les dones i els vells.

Fent una relectura, hermenèutica, de la Bíblia, es poden rescatar els elements positius a favor de la dona que el patriarcalisme ha dissimulat. Per això les feministes reivindiquen el valor, les vivències i l’experiència que avui tenen de Déu. També la capacitat de resistència i d’esperança.

L’antropomorfisme presenta la imatge de Déu en forma masculina, i els evangelis deixant clar que Jesús va ser un home. Però, més que la seva figura masculina cal centrar-se en les seves «dites» i els seus «fets», preguntant-se si el Salvador, també ho és per a les dones.

La marginació de la dona en el cristianisme neix de la redacció dels capítols 2 i 3 del Gènesi, fent de la dona un «ser inferior» pel fet d’haver estat creada després de l’home i des de l’home. Pels sants i doctors de l’Església Agustí i Tomàs, «la naturalesa inferior (de la dona) prové del càstig per haver estat la inductora al pecat». I a més, antropològicament –segons ells- tenen: menys capacitat racional i menys control moral. Per això, doncs, no poden formar part de la jerarquia que es recolza en l’ordre natural creat per Déu.

Però no va ser així en les primeres comunitats cristianes, on les dones havien tingut papers destacats. Lluc transcriu del profeta Joel aquesta narració dels últims dies: «Els darrers dies, és Déu qui ho afirma, abocaré el meu Esperit sobre tothom: els vostres fills i les vostres filles profetitzaran. [...] abocaré el meu Esperit sobre els meus servents i les meves serventes, i profetitzaran». (Ac 2,17.18)

La cristològica va considerar que només els homes podien actuar com a in persona Christi, En las cartes a Timoteu 1 i 2, i a Tito (no escrites per Pau), es parla de l’organització de les comunitats cristianes, establint jerarquies d’orde i de govern, amb exclusió de les dones.

L’any 312 dC, amb la conversió de l’emperador Constantí la religio illicita passà a ser religió oficial. El cristianisme s’instal·la en el poder polític i l’Església recupera la idea davídica del messianisme. I encara un altre factor. A l’edat mitjana l’Església adoptà la concepció aristotèlica de la reproducció, en que l’home és portador del semen (de la vida) i rebaixa la dona al paper d’habitacle on es desenvolupa el nou ser. Atenent a aquesta superioritat de l’home, la cristologia del moment només podia acceptar que Déu s’encarnés en un cos d’home. I, si Crist ontològicament havia de ser home, només l’home podia representar Crist,

L’exprofessor de Tubinga Jürgen Moltmann, destaca que Jesús va cridar homes i dones a seguir-lo i anunciar la Bona Nova. L’exegeta nord-americà Leonard Swidler, va escriure al Catholic World, que Jesús va ser el primer feminista de la història, atenent al respecta i deferència en que les va tractar. Pau parla de la Nova Humanitat, en la que «no hi ha dona sense home ni home sense dona; perquè, si bé la dona va ser treta de l’home, també és cert que l’home neix de la dona, i tot ve finalment de Déu». (1 Co 11,11-12).

El fet que Jesús fos home, no es teològicament rellevant per a la comunitat cristiana. Per la força de l’Esperit dones i homes, negres i blancs, ancians i joves, la naturalesa entera estem caminant vers una realitat nova transformada, on la igualtat i dignitat de tots serà respectada.

Notes de: Salvador Sol, Sobre text de: Ana María Tepedino, (10 Preguntas clave sobre Jesús de Nazaret, de Juan-José Tamayo Acosta)

El Crist còsmic

Apunts,   11a  Trobada (Curs 2015-2016).

La fe cristològica afirma que Jesucrist té a veure amb el misteri de la creació i no només amb el de la redempció. Es desprèn de Joan: «Al principi existia el qui és la Paraula» (Jn 1,1) I de Pau: El «Fill estimat» ha estat «engendrat abans de tota la creació» (Col 1,13-15) També a nosaltres, Déu «ens escollí en ell abans de crear el món» (Ef 1,4).
Crist abasta tot L'univers. No interessa només als creients, sinó que té a veure també amb tots els éssers humans. I, no interessa només als humans, sinó a tots els éssers de l'univers. El messianisme de Crist el podem trobar en altres humans i en els processos còsmics.
La cosmologia moderna entén el cosmos com una cosmogènesi i l'antropologia com antropogènesi. Això vol dir que l'evolució no es limita als éssers orgànics, sinó a tot l'univers que va sorgir del Big Bang fa 15.000 milions d'anys, en un procés evolutiu.
Tot el que existeix ja existia en l’univers d’alguna forma; també la idea de Déu abans d'estar en la ment i en el cor de les persones (AT), i abans de revelar-se en Jesús (NT). El «Crist» encarnat en Jesús ja existia abans del procés cosmogènic i antropogènic. Pierre Teilhard de Chardin, va intuir un element «crístic» en l'univers, que és assumit pels creients.
El títol de «Crist / messies» (l’ungit i predestinat) que els cristians donem a Jesús, no és un nom propi, sinó un adjectiu qualificatiu. Un adjectiu que compartim però que en Jesús adquireix un tal grau de densitat i intimitat que ens obliga a reconèixer que ell i el Pare són una mateixa cosa (cf. Jn 10,30). Tanmateix, tots, i no només els cristians, som portadors d’un cert grau de messianisme. I alguns esdevenen, fins i tot, en referents crístics.
L'encarnació de Jesús s’emmarca en l’univers i en el misteri, vers el punt omega. Només llavors cobrarà sentit parlar de l'encarnació que es produeix dins el procés evolutiu. La connexió de Crist amb tot l’univers. Teològicament, «l'encarnació és l'elevació de tot l'univers en la direcció de la persona divina». L'encarnació no és només l’assumptus homo Jesús, sinó de tota la humanitat que comença a pertànyer a Déu, prenent consciència de que el Verb segueix emergint de la matèria i en la història fins verbificar l’univers sencer i introduir-lo en el regne de la Trinitat, en el que tot estarà en el Tot.
El Jesús històric, que era part de l'univers, per la resurrecció assumeix la totalitat del cosmos: «Senyor de l’univers». Pau va escriure sobre la resurrecció: el Jesús fet de «carn» passa a ser el Crist fet d’«esperit» (que és la manera de ser de Déu); assumint, per tant, un «cos espiritual» (cf. 1C0 15,45)
Per la resurrecció Jesús és com si fos transportat al terme del procés evolutiu i aconseguís el punt omega. Ell inaugura un nou ésser: «els qui viuen en Crist són una creació nova» (2Co 5,17).
Jesús passa de Verb preexistent a Verb transfigurat. El Crist còsmic i universal engloba totes les fases de la manifestació del Verb a l'interior de la creació en evolució. La nostra vinguda al món el i el nostre treball es realitza en contacte amb el Crist ressuscitat i còsmic, assumint forma sacramental, que Teilhard de Chardin, al desert de Gobi a la Xina, un dia de Pasqua, ho va convertir en eucaristia: «Ja que avui, jo el vostre sacerdot, no tinc ni pa, ni vi, ni altar, estendré les mans sobre la totalitat de l'univers i prendré la seva immensitat com a matèria del meu sacrifici; hoc est corpus meum». (La missa sobre el món, Himne de l’univers)

Apunts: Salvador Sol.  Text: Leonardo Boff. (10 Preguntas clave sobre Jesús de Nazaret, de Juan-José Tamayo Acosta)

El ressuscitat

Apunts,   10a  Trobada (Curs 2015-2016).

«Si Crist no ha ressuscitat, és vana la vostra fe» (1 Cor 15,17). A l’A.T. hi ha una saviesa natural de la mort. «El Senyor va crear l'home de la terra i de nou li fa que hi torni» (Siràcida 17,1-2). I en el mateix llibre es diu: «Oh mort, què dolça és la teva sentència per a l'home derrotat i sense forces, [...] i que ha perdut l'esperança!». (Sir 41,1-20).

Ara bé, la mort està vinculada al pecat. «Per un sol home va entrar el pecat al món i pel pecat la mort» (Rm 5,12). Per això, la mort del màrtir, des d’una saviesa «sobrenatural», és la millor prova de fidelitat que l'home pot mostrar a Déu. 

Els evangelistes coincideixen a relatar la trobada del sepulcre de Jesús obert i buit. Però el sepulcre buit, per sí sol, no indica resurrecció; «Ha ressuscitat; no és aquí», és el kerygma de Marc. Cal un anunci més concret: «Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu» (Mc 16,7). Joan narra la possibilitat del robatori: «Si te l’has emportat tu –diu Maria a l’hortolà- digues-me on l’has posat» (Jn 20,15) I el relat acaba amb el reconeixement de Maria al Mestre: rabuni, diu meravellada en reconèixer el Senyor.

En els relats d'aparicions es troba l'experiència inefable dels primers membres de la comunitat cristiana. Probablement l’aparició als més de cinc-cents germans que indica Pau, es refereix a la Pentecosta. Però la identificació del Ressuscitat requereix de gestos i signes, que recordin el Jesús històric: els àpats, les nafres de la crucifixió, l’ajut en la pesca, etc. Ara Crist ja no se’ns presenta com ho feu amb els deixebles, però ja li va dir a Tomàs: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist» (Jn 20,29)

Déu no li va estalviar a Jesús res de l'ambigüitat i la foscor de l'exercici humà de la llibertat. Va haver de superar amb confiança i amor la contradicció existent entre el Déu que percebia en el més íntim de la seva persona com a Pare, però que no el lliurava a la creu. És en la resurrecció on es fa palès que Déu estava en Jesús. El veritable rostre de Déu està en el Jesús gloriós però també en el crucificat a la creu. 

Déu creà l'home i la dona a imatge seva i vol que segueixin l’exemple del seu fill Jesús, estimant els germans fins a l'extrem de donar la vida. Si la creu i la resurrecció de Jesús tenen sentit, és perquè s’anticipa al sofriment humà. 

La mort de Jesús és la mort del primer màrtir que Déu va acollir al seu si. Quan l'home i la dona moren lliurant la seva vida al servei del Regne, aquesta també és acollida per Déu. Com el gra de blat que morint dóna nova vida, perdre la vida pel cristià és l'única manera de guardar-la per a la vida eterna.

A la resurrecció de Jesús apareix l'amor de Déu triomfant sobre la mort, fent-li justícia. Déu estava en Jesús quan aquest oferia gratuïtament als homes el do del seu amor reconciliador. 

Viure com a fills de Déu, aquesta és l'obra de l'Esperit que va configurant els homes i dones a la manera de Jesús. 

Jesús seu a la dreta del Pare, i ara, guiats per l’Esperit, els seus seguidors agrupats en l’Església, que és (ha de ser) comunitat fraterna, hem de seguir treballant per les causes del Regne, perquè es faci realitat, donant testimoni al món del Ressuscitat.

Notes: Salvador Sol.  Font: José Ramon Busto. 10 Palabras clave sobre Jesús de Nazaret..

El crucificat

Apunts,   9a  Trobada (Curs 2015-2016).

Jon Sobrino escriu des de la creu de Jesús, pensant en els crucificats de tota la historia. La creui de Jesús és La Creu. I cal recordar que la creu «es un símbol», que «invita a la conversió». La creu de Jesús és presència de Déu a la història: la teologia de l’alliberament, vol fer «baixar de la creu als crucificats de la història» per les mateixes causes: Joan Baptista, Joana d’Arc, Martin Luther King, Romero i tants d’altres.

La creu de Jesús té efectes salvífics, com ho tenen les altres creus que fan present a Déu. Fer de Jesús un supercrucificat, el deshumanitza;.«el qui santifica com els qui són santificats tenen el mateix origen» (He 2,11). Jesús, ni tampoc Déu, són gelosos, i no consideren menyspreu les altres creus relacionades amb Jesús al llarg de la història. L’assassinat del bisbe Romero respon a un error polític, tanmateix com la condemna i mort de Jesús,

La creu de Jesús és universal i interpel·la l’ètica dels humans, en si posem o no la mirada en les creus del nostre temps, que no són menys escandaloses que la de Jesús. 

La persecució de Jesús es desenvolupa en un clima extern i intern de conflicte. Jesús fou essencialment un «home en conflicte». Lluc, narra la sortida de la sinagoga de Natzaret, dient: «ningú és profeta a la seva terra» (Lc 4,28s). Marc explica la controvèrsia de Jesús curant en dissabte, i els «fariseus confabulant-se amb els herodians per veure com podien eliminar-lo» (Mc 3,6). Els sinòptics narren fins a cinc escenes en les que Jesús corre perill (tribut al cèsar, expulsió del Temple, resurrecció dels morts, paràbola dels vinyaters i el manament principal). Per tot això: «els summa sacerdots i els escribes buscaven la manera d’apoderar-se’n, amb engany, i donar-li mort» (Mc 14,1; Mt 26,3s; Lc 22,1).

Jesús fou un profeta, que denuncià el pecat dels humans en nom de Déu- I en nom de Déu, els ortodoxos el criticaven perquè prenia partit a favor dels dèbils i no de la llei. El que és una bona noticia pels pobres és una amenaça pels opressors. 

Jesús, doncs, molesta, no només quan denuncia i desemmascara, sinó també, i sobretot, quan fa el bé i pel sol fet de fer-ho Quan expulsa dimonis l’acusen de fer-ho en nom de Belcebú (Mc 3,22), i el tracten d’endimoniat (Mt 12,24; Jn 7,20), i estar boig (Mc 3,21s; Jn 10,20). Quan acull a una dona pública afligida, és acusat d’ignorant: «si aquest home fos profeta, sabria qui és aquesta dona que l’està tocant», (Lc 7,39). Quan menja amb marginats i publicans, és acusat de «golafre, bevedor i amic de publicans i pecadors» (Mt 11,19). 

Pilat condemnà Jesús per l’amenaça: «Si deixes lliure aquest home no et pots dir amic del Cèsar» (Jn 19,12). No li surt bé l’estratègia de Barrabàs: «nosaltres tenim una llei –diuen els summa sacerdots- i segons aquesta llei ha de morir, perquè s’ha fet Fill de Déu» (Jn 19,7). Malgrat això, Pilat el presenta dient d’ell: «Aquí teniu l'home»! (Jn 19,5). el (vere homo). 

En els textos litúrgics es diu que el pa i el vi constitueixen la «nova aliança». Però el «feu això en memòria meva» s’ha d’interpretar en el seguiment de la vida de Jesús: « Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres» (Jn 13,15)

Jesús «va arribar a la perfecció» de la fidelitat humana a Déu. «Per això calia que es fes en tot semblant als germans i així fos davant Déu un gran sacerdot compassiu i digne de confiança que expiés els pecats del poble». (He 2,17)

Les creus són el mysterium iniquitatis: «Per què vas callar Senyor?». (Benet XVI, Auschwitz)

Apunts: Salvador Sol 

Font: Jon Sobrino. 10 preguntas clave sobre Jesús de Nazaret. Juan José Tamayo

Jesús, el Regne i l’Església

Apunts,   8a  Trobada (Curs 2015-2016).

Segons la constitució Lumen gentium «Jesús va començar la seva Església amb l’anunci de la bona noticia, és a dir, l’arribada del Regne de Déu» (LG, 5). Marc i Mateu repeteixen les paraules de Jesús quan anunciava la bona nova: «s’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova». (Mc 1,15 / cf Mt 4,17). El Regne exigeix: conversió i aporta  joia pels pobres, i és força alliberadora del món corromput per tal que assoleixi la plenitud de les promeses de Déu.

El Regne s’entén com un paradigma d’esperança, llibertat i justícia.

Per W. Kasper, el «Centre i marc de la predicació de Jesús fou el Regne». I per H. Küng, «La causa de Jesús és la causa de Déu en el món: el Regnat de Déu» aquí a la terra.

Per Jon Sobrino, «Jesús no volia fundar una Església. Això no va ser l’objecta de la seva predicació». «El Déu de Jesús –ha escrit González Faus- no és accessible al marge del Regne». Per tant, si volem saber què és exactament el misteriós Regne de Déu hem de dirigir la mirada vers Jesús. Parlar del «regnat de Déu», és per Marc parlar d’«Evangeli» o «Bona Nova», doncs que anuncia l’arribada de la salvació de: pobres, pecadors i malalts.

Jon Sobrino proposa tres vies per entendre el Regne de Déu, realitat primera i última en la predicació de Jesús: la via del Regne com a concepte, la de la praxis de Jesús i la dels destinataris. Tres vies que es complementen.

a) El concepte del regne. És la idea de Déu com a rei. Aquesta idea ja la tenia el poble jueu abans de l’aparició de la reialesa del s.XI aC. I que van perdre amb la invasió dels assiris i amb l’exili a Babilònia. Per això esperaven que Déu mateix vindria a regnar en persona par a implantar de veritat la justícia.

b) La praxis de Jesús. L’anàlisi dels signes, tant explícits (miracles, exorcismes, acollida de pecadors), com implícits (dinars), y les paràboles (que presenten el Regne per analogia). Per aquestes vies els apòstols van reconèixer el Jesús de Nazaret en el Crist ressuscitat. Jesús comparteix dinars. Als pobres (els multiplica el pa), als «pecadores y publicans» (els dóna el perdó) i als deixebles (els ensenya a compartir). Això són signes del temps messiànic.  

c) Els destinataris. El Regne va destinat als pobres, als afligits i als perseguits; benaurances. Com ha escrit G. Gutiérrez: la memòria de Jesús crucificat és la crucifixió actual del poble. La mort de Jesús és conseqüència de la seva passió per la justícia.

                                                                                             

El Regne «Ja» és present, però «encara» no. No amb la seva plenitud. (O. Cullmann). El Regne de Déu apareixerà plenament quan acabi el món pecador (Lc 17,26-30), quan acabin els sofriments (Mt 11,5) i la mort sigui superada (Lc 20,36).

El Jesús històric no fundà l’Església. Aquesta és un esdeveniment postpasqual. En la mesura que apareix l’Església el Regne es desplaça. Jesús predicava el Regne l’Església predica Jesús el Crist. Ni Pau ni Joan parlen del «Regne», són apòstols cristològics. 

Per Bultmann l’Església es constitueix en l’Imperi Romà, sota la cultura hel·lenista. Així cal entendre la frase de Loisy: «Jesús anuncià el Regne i el que arribà fou l’església».

Jesús és el fonament de l’Església; l’assemblea de comunitats cristianes centrades en Jesús; confessant que ha esdevingut el Crist, que vessa el seu Esperit rebut del Pare: L’Església, és «presagi del Regne de Déu definitiu» (H. Küng); sagrament. de Jesús el Crist.

Salvador Sol, Sobre un text de: Casiano Floristan

Jesús i Déu, El Jesús de Déu

Apunts,   7a  Trobada (Curs 2015-2016).

Qui és Jesús per Déu? el centurió romà, «en veure com havia mort» Jesús, baixà del turó exclamant: «veritablement aquest home era Fill de Déu». (Mc 15,39). Pau, apòstol «cridat per Déu», no parlarà de Déu sinó és a través de Jesucrist i la seva Resurrecció. Era freqüent, a les primeres esglésies, nomenar Déu com el Pare de nostre Senyor Jesucrist. L’Esperit ens dicta a anomenar a Déu Pare, a Jesús Senyor, i entre nosaltres germans.

A partir d’aquestes experiències, ja no podem parlar de Déu sense incloure-hi a Jesús, perquè, malgrat no haver escrit cap llibre sobre Déu, ni predicar-lo, era present en els seus actes i va fer la seva voluntat. Per això Pau pot dir: «som il·luminats amb el coneixement de la glòria de Déu, que brilla en el rostre de Jesucrist», (2 Co 4,6)

Per a poder predicar la divinitat de Jesús, els apòstols va haver de fer un important en la seva concepció jueva de Déu, allò que significava en relació al món i als homes: Déu lliurà el seu Fill al món «no pas per a condemnar el món sinó per a salvar-lo» i amb ell, a tota la humanitat. Si Jesús no és Fill de Déu, no té sentit afirmar «carregà amb els nostres dolors» i a Getsemaní es lliurà a la justícia de Déu: que vol dir acceptar la seva voluntat!. 

En una societat tan teocràtica como era Israel, els exclosos no eren estimats per Déu. Jesús trenca aquest estigma: ell anuncia Déu «dels de fora» del sistema; un Déu que enderroca dels seus trons als ben instal·lats i, incorpora a la societat els exclosos. 

Jesús, doncs, pertany a l’ésser de Déu amb una intimitat que no es identitat però és absoluta. L’expressió fill de Déu, inculturada en el seu món, resulta mitològica en la cultura d’avui. Per això fóra preferible l’expressió neotestamentària que diu «en ell habita la plenitud de la divinitat» (Col 2,9) que marca, a la vegada, una totalitat i una distinció i ens inclou a nosaltres: la plenitud de Déu en Jesús, ho era «reconciliant el món en ell» (2 Cor 5,19). 

La intimitat «hipostàtica», només té sentit en el seu context històric, però que avui ha perdut tot el seu caràcter «evangèlic». El problema rau en l’hel·lenització del missatge; l’establiment de les categories gregues de Ser i Poder i no en la d’Amor: (cf 1Jn 4,7-10)

Aplicant pistes hermenèutiques, en termes d’unió i autopossesió en l’amor humà, seria: aspirar a la màxima unió en el si de la màxima diferenciació. Quan algú diu: «jo soc totalment teu», s’entén com una pretensió de pertinença total, però, a la vegada, el «jo» manifesta el màxim alliberament del subjecte.

Que Jesús pertany a l’ésser de Déu significa que Déu no té, seguint el llenguatge bíblic, una altre «imatge», per a nosaltres, que el ser humà que és Jesús. Per això Pau modifica l’expressió «invocar a Déu», per la d’«invocar el Nom del Senyor». (cf Rm 10.9-13)

Un dels passatges més fonamentals de la divinitat humanitzada de Jesús, és aquesta afirmació: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu» (Mt 25,40). Afirmació aplicable, també, als qui fan el bé per una altre causa. 

La raó humana no pot donar a Déu un estatut ontològic, però en la mesura en que Déu s’ha comunicat a si mateix en un home, la raó humana pot donar-li a Déu un cert estatut antropològic. («Déu és Amor», etc.). No un Déu dels poderosos de la terra, sinó dels humils i els exclosos. Un Déu que es projecta en la «dignitat del messies sofrent».

Salvador Sol, sobre el text de González Faus, (10 palabras clave sobre Jesús de Nazaret) 

Jesús i Déu, El Déu de Jesús. II

Apunts,   6a  Trobada (Curs 2015-2016).                           

Sembla que a Jesús no li preocupava saber quan serà El dia del Senyor; ningú no en sap ni el «dia» ni l’«hora», «tan sols (ho sap) el Pare»  (Mc 13, 32). La seva confiança amb Déu és absoluta. En té prou en veure com creix la llavor i es converteix en arbre, per deixar que sigui el Pare qui farà créixer el Regne. Com diu Jon Sobrino, «deixa que Déu faci de Déu».

Jesús no  parla de Déu però fa la «voluntat del Pare». Actua segons la seva visió global de Déu. Així ho transmeten els evangelistes com un missatge experiencial de la seva comunitat.

Mateu escriu el seu evangeli pels jueus, probablement de parla grega -doncs que l’A.T. que cita és el grec-, suggerint una sèrie de paral·lelismes entre les experiències religioses de Moisès i les de Jesús;  el retorn d’Egipte, la llei del Sinaí i el sermó de la Muntanya… El Déu de Jesús no pretén ser diferent del Jahvé veterotestamentari. Les narracions de Mateu, estructurades segons el Pentateuc, només tenen sentit pels jueus creients; narracions que se situen entre Pau, que trenca amb la primacia de la Llei i Jaume (germà de Jesús) que la re-interpreta i jerarquitza.

a) A Moisés Déu se li revela en el Sinaí, per a donar resposta al clam del poble oprimit. (Ex 3,7). La promesa d’alliberament es complirà però abans d’arribar a la terra «que regala llet i mel» caldrà caminar pel desert, amb les seves mil temptacions i foscors. (cf Ex 15,22 / 17,7). Moisés, abans de morir els alliçona: «Quan entris al país que el Senyor, el teu Déu, et dóna, no aprenguis les pràctiques abominables de les nacions que l’habiten» (Dt 18,9). Ell no va entrar a la Terra Promesa, però els exhorta dient: «El Senyor, el teu Déu, farà que enmig teu, entre els teus germans, s’aixequi un profeta com jo. Escolteu-lo» (Dt 18,15). 

b) Mateu té clar que aquest altre profeta és Jesús. Aquest, serà ell mateix qui escoltarà el clamor del seu poble, i donarà a Déu el nom inaudit de Pare. Com Moisès a Massà i Meribà (cf. Mt 4,1-7), Jesús experimenta l’abandó del poble al que vol transmetre la seva experiència de Déu. I, morirà, sense haver vist l’arribada del Regna. Però la seva mort i resurrecció, serà l’anunci d’una resurrecció universal (cf. Mt 27,52.53).

Marc destaca la llibertat de Jesús, posant l’home per sobre del dissabte: «el dissabte fou fet per a l’home» (Mc 2,27). Però això no fa que Déu sigui manipulable. A Getsemaní, Jesús, amb «espant i tremolor» accepta «la voluntat del Pare» contrària a la seva. Després, a la creu, Jesús es queixa, amb el Salm 22, què Déu l’hagi abandonat: «Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?» (Mc 15,34 / Mt 27, 46), canviant l’Abba, arameu i familiar. pel d’Eloí (o Elí= Déu meu). Per Lluc no són aquestes les paraules de Jesús, sinó les del Salm 31,6: «Pare, confio el meu alè a les teves mans» (Lc 23,46). Segons Joan, dóna per acabada la missió: «Tot s’ha complert» (Jn 19,30). La seva mort devia ser exemplar, perquè un pagà, «El centurió que estava enfront d’ell [...] confessà: És veritat: aquest home era Fill de Déu» (Mc 15,39).

El Déu de Jesús, és un Déu que «sembla» que abandona, buscant el lliurament (confiat) de l’home; la Noche Oscura, de Juan de la Cruz. Diu Bonhoeffer que «els homes acudeixen a Déu en llurs necessitats, busquen poder i el troben impotent. Però Déu està amb els homes en la seva passió»; actuant en la història. Només un Déu dèbil pot salvar-nos!.

El Déu de Jesús és presentat amb diferents punts de vista. Per Mateo, que escriu pels jueus, és el de la «Llei». Per Marc, que escriu pels romans, és l’alliberador del poder. Per Lluc, que escriu pels grecs, és la saviesa de la misericòrdia Per Joan, el teòleg, és el fill de Déu.  

Apunts de Salvador Sol, sobre un text de J.A.González Faus.  
10 Preguntas clave sobre Jesús de Nazaret