CAPTIVERI I REDEMPCIÓ. ELS PROFETES DE L’EXILI

Apunts,   5a  Trobada (Curs 2014-2015).

 

Després d’uns anys de bonança els israelites són desterrats a Babilònia. Els profetes saben que el poble que ara va a la deriva, ha sorgit per la crida de Déu, i intenten que recuperi el seu compromís de fidelitat, i la seva mateixa realitat de poble.

Isaïes posa en boca de Déu aquesta queixa: «A mi, poble de Jacob, / no m’invocaves; t’havies cansat de mi. Israel. [...] Ja el teu primer pare va pecar, / i els teus capdavanters / s’han revoltat contra mi» (Is 43, 22 / 27). I, precisament per això:  El regne d’Israel i Judà patiran invasions militars de part d’Asiria (cf Is 5,26-30). Les classes dirigents oprimiran els pobres (cf Is 1, 21-23), El poble es dirigeix a Déu amb cultes superficials, desvinculats de la vida. (cf Is 29, 13).

Jeremies escriu el lament de Déu, pel seu poble:

-        «Jo em deia:  Com m'agradaria / de comptar-te entre els fills /i donar-te un país deliciós, /

l'heretat més esplèndida del món! / Jo pensava que m'anomenaries pare / i no t'apartaries de mi. / Però vosaltres, gent d'Israel, / m'heu estat infidels, / com una dona és infidel al seu marit. / Us ho dic jo, el Senyor.  (Jr 3, 19-20)

Ezequiel, els retreu a Israel les seves continues infidelitats:

-        «et tornares d’allò més bella i vas arribar a la reialesa. Llavors la fama de la teva bellesa es va escampar per les nacions: eres perfecta, tenies l’esplendor  amb que jo t’havia adornat. Ho dic jo, el Senyor, Déu sobirà. Però vas confiar en la teva bellesa i, valent-te de la teva anomenada, et prostituïres oferint-te al primer que passava, dient-li: “Tot és per tu”» (Ez 16, 13-15)

Jeremies anuncia una nova aliança:

-        «Vénen dies, ho dic jo el Senyor, que pactaré una aliança nova amb el casal d’Israel i el casal de Judà. No serà com l’aliança que vaig pactar amb els seus pares, quan els vaig agafar per la mà per fer-los sortir del país d’Egipte; aquella aliança ells la van trencar, tot i que jo havia complert els meus compromisos com a senyor. Sóc jo, el Senyor, qui ho diu. L’aliança que jo pactaré amb el casal d’Israel després d’aquells dies serà aquesta: Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. Ho dic jo, el Senyor» (Jr 31, 31-33)

Isaïes profetitza, poèticament, el renaixement d’Israel.

-        «Tal com la pluja i la neu / cauen del cel i no hi tornen, / sinó que amaren la terra i la fecunden, / i la fan germinar / fins que dóna llavor als sembradors / i pa per a aliment, / així serà la paraula / que surt dels meus llavis: / no tornarà a mi infecunda. / Realitzarà el que jo volia, / complirà la missió / que jo li havia confiat.» / Sortireu de Babilònia / cridant de goig, / i us conduiran en pau a casa vostra. / En veure-us, / les muntanyes i els turons  / esclataran en crits d'alegria,/ i aplaudiran / tots els arbres del bosc. / En lloc d'espines creixerà el xiprer, / en lloc d'ortigues, la murtra. (Is 55, 10-13)

La grandesa de Déu es revela en el mateix captiveri, allà on els homes es trobaven derrotats i perduts. D’aquesta forma, la caiguda de Jerusalem s’ha convertit en experiència d’un nou naixement. Així parla Déu al seu profeta:

-        «Això diu el Senyor: Quan s'hauran complert setanta anys a Babilònia, em recordaré de vosaltres i compliré la promesa que us vaig fer de retornar-vos aquí. Jo sé quins són els meus designis sobre vosaltres, designis de pau i no de desgràcia: jo us donaré un futur i una esperança. Ho dic jo, el Senyor. M'invocareu, vindreu a suplicar-me, i jo us escoltaré. Em cercareu i em trobareu, perquè em cercareu amb tot el cor i jo em deixaré trobar. Ho dic jo, el Senyor. Renovaré la vostra vida, us aplegaré de totes les nacions i de tots els indrets on us he escampat i us faré tornar al lloc d'on us vaig deportar. Ho dic jo, el Senyor». (Jr 29,10-14).

Quan els captius d’Israel han assumit aquesta experiència, quan en el fons del dolor han palpat la mà de Déu, s’han descobert i han retornat a la fe d’Abraham, començament de la història.

 

Salvador Sol

Sobre textos de X.Pikaza: Para leer la historia del pueblo de Dios

 

ÈXODE I LLIBERTAQT, PRINCIPI DE LA HISTÒRIA.

Apunts 4a Trobada

 

«El Senyor digué a Abraham: Sàpigues que els teus descendents viuran com a immigrants en un país que no serà el seu. Allí els faran esclaus i els oprimiran durant quatre-cents anys. Però jo els faré justícia contra la nació que hauran servit», (Gn 15, 13-14)

Un cop alliberats, els hebreus van mirar enrere, i es van trobar a Egipte com a servents i esclaus, o vagant com «hapirus», sotmesos per lleis opressores, a les ciutats d’Egipte o en els petits regnes cananeus. La Bíblia situa aquest sistema d’opressió a Egipte com a paradigma de ciutat injusta. 

El poder dominador és amo dels diners i les armes. Els esclaus no tenen poder, només tenen el crit de dolor que els obre el cel, i la consciència de la seva dignitat com a persones. El dolor dels humans no deixa Déu indiferent: «mira l’opressió del poble, i escolta els seus laments». (cf Ex 2,23-25)

Els pobles esclaus necessiten líders carismàtics, i Déu els dona Moisés. Que era hebreu, criat a la cort egípcia, i un dia «recorda el seu origen» (cf Ex 2,11-25) i, amb el seu germà Aaron, assumeixen el repte de conduir el poble vers la terra promesa. Per això han de mentalitzar i disposar el poble per l’alliberament. (cf Ex 4,29-31). El poble ha de prendre consciència de llibertat i compromís.

El procés d’alliberament pot semblar fàcil, però resulta que, de manera general, no és així. El poble vol que l’alliberament vingui de fora, sense dificultats ni fatigues. Però les dificultats hi són, i d’alguna manera són imprescindibles per tal que la llibertat sigui autèntica. Per això, la tasca de mentalització en profunditat comença quan comencen els problemes.

El faraó s’endureix. El camí de la llibertat no afecta solament als hebreus: la seva iniciativa incideix en el teixit de poders i interessos de la societat establerta. El faraó vetlla pel seu poder (econòmic i polític...) i, reacciona volent mantenir l’ordre que ell mateix ha establer pel seu benefici. Per això la primera mesura que pren és la d’endurir l’esclavitud, reforçant les l’acció policial. Considera que el problema és de caràcter terrorista i el vol sufocar per la força. (cf Ex 5,4-13)

L’Escriptura mostra, de forma significativa, que aquest enduriment del faraó és obra de Déu. « Però el Senyor va endurir el cor del faraó, que no deixà sortir els israelites». (Ex 10,20). Els opressors pensen en la força i la utilitzen com si la força fos la raó del món. D’aquesta manera s’enceguen a sí mateixos i perden la raó, i donen «pals de cec» contra un poble al qual no saben entendre i que se’ls escapa de les mans. El poder no ho controla tot. Sobre Egipte caigueren una successió de plagues (fins a deu) que demostren la seva debilitat. El faraó es vol divinitzar, però la naturalesa li barra el pas amb trets de duresa i violència. Així ho recull el llibre de la Saviesa; «La maldat covarda es condemna ella mateixa. [...] Només hi ha por quan falla l'ajuda que ve de la raó». (Sv 17,11-12).

Els hebreus esclavitzats, i en terra estrangera, s’unien davant Déu per a celebrar la festa del xai, la seva pasqua. (cf Ex 12, 11-14). Posen en mans de Déu la seva existència per indicar que la llibertat és un do de gràcia i s’ha de rebre de forma gratuïta i misteriosa. (cf Ex 14, 1-4s). Només quan comencen a avançar, Déu els envia el vent que asseca les aigües del mar, i els egipcis són aniquilats, no pas per Déu, sinó per ells mateixos, que moren sota el mar del propi orgull i prepotència. (cf Ex 14, 10-18). «Aleshores la profetessa Maria, germana d'Aaron, va prendre el tamborí i totes les dones van seguir-la, dansant i tocant tamborins. Maria entonava la tornada: Canteu al Senyor / per la seva gran victòria; / ha tirat al mar / cavalls i cavallers». (Ex 15,20-21) 

Però quan acaben els cants arriba l’exigència del camí, la responsabilitat de convertir-se en poble de persones lliures, respectant l’aliança amb Déu. Un Déu que els ha tret dels déus falsos, i de l’esclavitud en què vivien, per a convertir-los en comunió d’alliberats. Déu no pacta amb esclaus. Només quan el poble aconsegueix la maduresa els dicta la seva llei i els demana fidelitat. (cf Ex 20, 1-17). Ara són els alliberats que s’han d’inventar la seva pròpia marxa en actitud de gràcia, solidaritat compartida i valentia; han d’aprendre a caminar de forma nova, pel desert.

Salvador Sol

Sobre el llibre de Xabier Pikaza, Para LEER LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS

ABRHAM, PROMESA I CAMÍ

Apunts 3a Trobada

L’Antic Testament (AT), no està escrit per escandalitzar-nos. És un llibre que explica el camí dels humans que busquen Déu, en un procés històric, en el que es barregen lluites, violències i tendreses. El llibre no pretén ser edificant, sinó una catarsi (purificació alliberadora de les emocions primàries) de la condició humana de la que som hereus.

La història d’Israel s’escriu des d’un Déu que es manifesta a un poble que es descobreix creador, que no té els camins marcats, i per tant, és responsables del seu destí. I, és en els moments més gloriosos de la monarquia davídica quan el jahvista escriu la història, a partir d’Abraham, sentint-se poble escollit i intentant descobrir el misteri de la vida, en un record de confessió i pregària. 

La historia sagrada comença amb la genealogia dels patriarques. Abraham, Isaac i Jacob. Abraham destaca pels seus trets religiosos (és el primer monoteista). Isaac queda una mica deslluït. Jacob és, l’«arameu errant» que amb els seus dotze fills (dotze tribus) funda Israel. 

En Abraham es concentren les promeses primitives. Abraham va ser una figura individual que es convertí en signe del poble d’Israel. «Abram travessà el territori fins a Siquem, a l'Alzina de Morè. En aquell temps els cananeus eren els amos del país. El Senyor es va aparèixer a Abram i li digué: --Donaré aquest país a la teva descendència». (Gn 12, 6-7)

La terra pertany a Déu, és realitat sagrada, per això la pot regalar com un do de la seva gràcia. No està a favor dels poderosos que posseeixen la terra per la força El Déu d’Abraham és garantia de vida. «Mira el cel i compta les estrelles, si és que les pots comptar. Doncs així serà la teva descendència» (Gn 15,5); «t'ompliré de benediccions i faré que la teva descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar. Els teus descendents posseiran les ciutats dels seus enemics» (Gn 22,17).

Abraham, per fer-se depositari de la promesa ha de situar-se en un principi de ruptura. Ha de posar-se en camí vers un futur incert. I, en aquest camí de ruptura, és on troba Déu; allà on es neguen els «déus» antics. Sense assumir aquesta ruptura, no és possible entendre què significa Abraham.

L’escrit del jahvista (s.X a.C.) ens situa en el nucli de la promesa: «El Senyor va dir a Abraham: Vés-te'n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare, cap al país que jo t'indicaré. D’aquesta manera: Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom». (Gn 12,1-2)

És important veure que Abraham no ha iniciat aquest camí en benefici propi, sinó que s’ha posat al servei de tota la humanitat, com a principi de transformació universal. No és un camí de tipus interior, espiritualitzant, sinó arrelat a la terra, al menjar compartit, a la solidaritat entre els pobles. D’aquesta manera s’inverteix la paraula de mort i maledicció dels orígens. (Gn 3,14-19) Enfront del pecat d’Adam i Eva, la benedicció d’Abraham significa un futur d’existència abundant sobre el món. Enfront de la violència de Caín, suposa pau pels pobles. Enfront del risc d’aniquilació pel diluvi, s’obre un espai d’existència en la que tots poden dialogar i comprendre’s.

Déu demana a Abraham la vida del fill. Això significa anul·lar la seva supervivència. La seva pròpia mort no l’hagués commogut tant. Doncs bé, en el lloc d’aquesta incomprensible obscuritat Abraham hi va posar la fe. La vida només té sentit en allò que estem disposats a lliurar a Déu.

Alguns segles més tard, l’autor sacerdotal (s.V a.C.) fa un resum de la mateixa tradició, en un moment en què s’han trencat els vells principis de la vida. Els jueus estan exiliats (Babilònia) i des d’allà descobreixen i acullen la mateixa paraula originaria de Déu; el pacte amb Abraham. I, per sobre de la llei de Moisès, que ells no han complert, l’autor destaca la fe del patriarca.

En aquest mateix sentit, Pau, dirigint-se al romans, també posa la fe davant la llei: «La promesa, doncs, va quedar assegurada a tota la descendència, no tan sols als qui havien d'observar la Llei, (jueus) sinó també als qui participen de la fe d'Abraham, que és pare de tots nosaltres». (Rm 4,16)

Salvador Sol
Sobre el llibre de Xabier Pikaza, Para LEER LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS

LA RUPTURA: EL PECAT ORIGINAL

Apunts, 2a Trobada

La tradició bíblica ha interpretat la Creació del cel i la terra a la llum de l’experiència del poble jueu, en el camí de la història, i els descobreix que Déu és salvador en un procés d’elecció i promeses, de fidelitat i exigències; que els allibera de l’esclavitud i els encamina vers l’esperança. «Jo soc el qui soc» diu el Senyor-Déu a Moisès (Ex 3,14), i els israelites descobreixen que el seu Déu és únic, company de camí i guia del seu poble.

Déu accepta la naturalesa humana, com ens diu el llibre de la Saviesa: ²³ Però, justament perquè ho pots tot, tens misericòrdia de tothom i apartes la mirada dels pecats dels homes, perquè puguin penedir-se. (Sv 11,23)

La Bíblia interpreta que els humans tenen: nivells de deïficació (No són esclaus al servei d’altres senyors superiors o déus); nivells de identificació amb el cosmos (ajustats al seu ritme, sense que el món s’ajusti del tot a ells. (cf. Mt 16,25-26)); nivells de creure’s importants en sí mateixos (Molts mestres de l’Orient creuen que el diví està en el  propi ser humà. Però per la bíblia Déu és molt més que els pensaments de cada persona.

Al principi la Bíblia presenta Déu i els homes en diàleg, sobre el món que va creixent, desplegant els gèrmens de vida propis de la Creació. Però també destaca que els humans embruten les aigües de la vida, volent afirmar-se en un tipus d’existència que va contra Déu. El pecat original pertany a aquest tipus d’existència; pertany a l’entramat social de l’existència, no pas a la societat com espai d’encontre interhumà, El pecat no forma part de la vida en sí mateixa, sinó en la forma en que nosaltres hem construït aquesta vida. No és que el món sigui dolent, el què és dolent és seguir un camí equivocat d’autodivinització, de idolatria i de violència. 

La Bíblia ens parla del paradís (Gn 2,4-25), però el paradís és el nostre propi ser; persones que Déu ha creat per el bé, per el desplegament de la vida i l’esperança. Això és el que els humans portem dins, com amics de Déu i sers lliures. Però Adam i Eva, no acceptant la vida com a gràcia, van pervertir el seu camí de persones lliures.   

La història de la humanitat està sostinguda i dirigida per l’Esperit de Déu i la seva paraula. La Bíblia sap que Déu ens ha creat en una terra bona però dura, en el sentit radical de la paraula: sobre un món de conflictes i tensions: en la que el tigre aguaita, i el càncer amenaça i hi ha huracans i terratrèmols. Però ens ha creat capaços per a forjar-nos la vida, independents i lliures, arriscant-se a col·locar-nos sobre un món que nosaltres mateixos anem fent, i ens cal assumir-ne les conseqüències. Si això és així, podem preguntar-nos, per què Déu ha creat aquest món amb tants de riscos? És un problema que té com a resposta la paraula «todicea» (atributs de Déu). Però com podem justificar un Déu que ha creat un món amb tant de sofriment? Doncs bé, aquests és el misteri més dur i bonic a la vegada. Déu ha creat la humanitat confiant en la seva pròpia voluntat. No ha creat unes joguines per a després anar jugant i divertir-se. Déu ha posat davant seu un ser vivent capaç d’autoafirmació per a salvar-se o destruir-se. Així doncs, podem afirmar que només és un fill digne de Déu aquell que por negar-lo. Però no perquè pot negar-lo, sinó perquè és capaç de fer-ho.  En el moment del despertar i decidir la seva autonomia, els humans decidiren fer-se lliures de forma destructiva, rebutjant el do de la Gràcia (cf. Gn 3; Rm 5).

   Hi ha un moment d’afirmació. Els humans, en voler ser independents han assumit el pecat. Un pecat, però, que presenta el tret positiu de ser signe de maduresa; que és conseqüència d’una voluntat que s’ha trobat a sí mateixa i decideix de manera autònoma. Per això, en termes religiosos podem afirmar que Déu estima el pecador, no com a «desgraciat» sinó com «arriscat».

   Hi ha un moment de negació. Els humans es fan desgraciats pretenent construir la vida des de fora de les fonts de la vida. El llibre de la Saviesa, ha descobert que el fruit mateix del pecat és el càstig que suscita.

   Hi ha un moment de recuperació.. El pecat hauria estat la primera i última paraula de la història si Déu hagués deixat als humans que es destruïssin. L’alba convertida en posta, el bressol en sepultura. (cf. Gn 6-9).

Doncs bé, l’AT ens descobreix que Déu segueix essent diví (creador) en el fons del pecat: continua construint els humans allà on els humans semblen preferir destruir; els ofereix vida on ells busquen la mort. Sobre el poder de destrucció hi ha la paraula de Déu que crida i crea des del fons mateix del pecat. Per això la història és un camí de reconciliació y retrobament: no pretén tornar a la innocència d’altre temps, ni recuperar el paradís perdut. Des de la base del perdó de Déu, els humans haurien d’haver acceptat la seva gràcia creadora.

La Bíblia pretén explicar (cf. Gn 3, 8-24) que són els humans els qui han destruït la vida com do de Déu. Però la humanitat pecadora conserva elements positius: pot escoltar Déu i respondre-l’hi des del fons del seu pecat (cf. Gn 3, 8s); També treballar la terra (Gn 3,17) i tenir fills, que són imatge de Déu (Gn 4, 1-25). El què Déu ha prohibit és l’accés a la immortalitat, a l’arbre de la vida (Gn 3,19,22-24). Des de les hores, els humans vaguem per la terra (Gn 4,16) assenyalats per la culpa i el perdó; qui ven l’ànima al diable (Faust) es torna diable.

Salvador Sol
Sobre el llibre de Xabier Pikaza, Para LEER LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS

LA CREACIÓ; DÉU I L’HOME.-

L’AT és un llibre de camí d’una humanitat que està buscant Déu [...] a través de les contradiccions de la història. Déu ha decidit que els humans han d’escollir i realitzar-se per sí mateixos, en un procés de creativitat. L’AT ens ofereix una mena de catarsi perquè vegem allò que som.. (cp.8. pg.64)

Sant Agustí a La ciutat de Déu explica que el dia octau de la Creació, serà el temps dels descans, quedarà destruïda la perversió -la ciutat pecadora de Caïm- i s’establirà la ciutat de Déu, per sempre

Seguint la Bíblia distingim la clau de la història (forma trinitària), en: inici, centre i meta del pla de Déu, en el:   

-        Temps de Déu.- Al principi només hi havia la Paraula creadora de Déu «que va fer el cel i la terra», i que a través del patriarques establí: una terra (Abraham), una nissaga (Isaac), i una nació: Israel (les dotze tribus dels fills de Jacob), unes lleis (Moisés) i un regne (David). El temps de Déu, és temps de promeses i esperança: de profecies, recerca i camí
-        Temps de Jesús.- eix central de la història de la salvació (kyrios-Senyor-messies), que ens mostra un exemple de vida segons el pla de Déu i estableix el regne aquí a la terra, dóna esperança als exclosos, presenta Déu com a Pare (abba) i el seu amor i el seu amor misericordiós, que mor a la creu (redempció) i és transformat en el Crist universal.
-        Temps de l’Esperit.-.la consolidació del NT, iniciat per Jesús; el temps de l’església, que guarda la Paraula i l’anuncia, com una contribució a la culminació del regne. 

La Història Sagrada suposa que existeix sacralitat: un misteri anomenat Déu, que sosté i planifica la vida dels humans. D’una humanitat que, en una història de diàleg i encontre amb Déu, va assumint la seva paraula, en un procés de salvació que va des del principi (Gènesi) fins la consumació del món (Apocalipsi).. 

En el principi hi ha Déu. Un Déu que existeix per ell mateix. Per això, quan la Bíblia diu «en el principi», no ho fa respecta Déu, sinó fent referència al sorgiment de les coses: ³ La veu del Senyor es fa sentir sobre les aigües: el Déu majestuós fa esclatar la tempesta, ve el Senyor sobre les aigües de l'espai... (vg. Sa 29,3-10).

La Bíblia s’escriu perquè els israelites miren enrere (segles X i V a.C.) i volen entendre el seu origen, el seu camí religiós. I descobreixen, des de Déu, els símbols fonamentals del ser humà: creació, paradís, pecat i esperança, per a tota la humanitat: ¹¹ Déu digué: --Que la terra produeixi vegetació, herbes que facin llavor i arbres de tota mena que donin fruit amb la seva llavor, per tota la terra. (Ge 1,11)

El document jahvista (s.X a.C.) s’escriu, després del sorgiment de les tribus, la conquesta de la terra (Israel) i la institució de la monarquia (David), per explicar el sentit d’Israel sobre la terra. Per això comença parlant de la creació de l’home com a tal, del seu pecat i el seu camí de ruptures i recerca.

El document sacerdotal sorgeix quan s’enfonsen els regnes (segles VIII-VI a.C.) i l’exili, i els jueus es veuen obligats a interpretar novament el seu passat (s.V a.C.), genealogies, ritus, lleis i dades del seu poble.

Els relats religiosos d’Israel fan pensar sobre el seu origen; pressuposant:

-        La llibertat de Déu, la seva autonomia i transcendència. Un Déu que existeix per sí mateix, que anima i dirigeix la història dels humans,
-        L’autonomia de l’home. Els vells mites religiosos volen considerar que Déu és un constructe dels humans. Però amb això, no solament trenquen la veritat de Déu sinó que, en ser finits, no aconsegueixen ser amos de la història.

Ignasi de Loiola, Interpretava l’existència de l’home com una prova. Per això «ha d’usar de les coses en quan aquestes l’ajudin al seu fi..., i treure-se-les quan li ho impedeixin» (Ex, 23) ³⁶ Què en treu l'home de guanyar tot el món si perd la vida? (Mc 8,36)

Una espiritualitat de compromís amb la història interpreta que nosaltres mateixos busquem, decidim i mantenim la marxa del món, amb l’ajuda de Déu. Aquests és el compromís de la teologia de l’alliberament. Que comprèn que la història no li és indiferent a Déu, i en descobrim els gèrmens del regne.

El món és lloc de creació: a través de la nostra vida, realitzem, completem allò que «falta a la creació de Déu», si se’ns permet interpretar així el pensament de Pau: ²⁴ Ara estic content de patir per vosaltres i de completar així en la meva carn allò que manca als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l'Església. (Col 1,24)

Déu és company perquè està vinculat a la història del seu poble i el condueix i acompanya en el camí de l’aliança. «Jo seré el vostre Déu i vosaltres el meu poble» (cf.Dt 26,16-19)

 

Apunts de trobada: Salvador Sol

Sobre el llibre de X,Pikaza: Para leer LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS

Entorn de la fe.-

Apunts, 12a  Trobada (Curs 2013-2014).

Com un principi de fe, Leon Felipe (poeta de la generació del 27) va escriure que: no anem del no-res al no-res, sinó del no-res a la vida, de la vida a la mort i de la mort al Misteri.

González Faus, en les seves experiències de fe distingeix, d’entrada, tres nivells:

• El nivell natural de la seva manera de ser home, en el que acaba dient: seria bo i raonable que Déu existís.
• El nivell de la trobada amb Jesús, en el que conclou: si Déu existeix, seria raonable que fos com Jesús ens l’ha explicat, i no com ens l’imaginaríem.
• El nivell de l’experiència personal: la confirmació d’allò que li va fer confiar en Jesús.

Les raons de la “raó”.- La ment humana necessita causalitat, fonament i sentit.
    Causalitat.- La conclusió més elemental és la dels que diuen: “Alguna cosa hi deu haver”. Des de la informàtica podríem dir: Algú ha “programat” aquest món perquè funcioni per si sol. Però: a) Ningú donaria la vida per “alguna cosa”. b) Si Déu és la causa, ho és d’una manera diferent de les causalitats que nosaltres coneixem, altrament el falsificaríem.
    Fonament.- (El comportament ètic). A voltes percebem en la tècnica (per exemple) uns nivells tan incondicionals d'absolut que de no regular-los poden acabar essent vàlids per a construir un tractor i també per a muntar un camp de concentració. Per tant, “si Déu no existeix -com va dir Dostoievski- tot és permès”. I, de sant Agustí a Kant, és vàlid aquell principi que diu: si es fa el bé per por del càstig i no per amor al Bé, no és que siguem bons, senzillament és que som porucs. Tampoc té fonament la teoria que diu que “el món no es regeix per la necessitat, sinó per l'atzar”. Però si tot funcionés per atzar aquest ens duria al desordre. I el desordre, per hipòtesi, no té mesura doncs que no té referent de comparació.
    Sentit.- A més de la causa i del fonament; els homes i les dones ens preguntem pel sentit de la vida; el sofriment, l’heroïcitat... Es pot dir que no va tenir sentit la vida abnegada i la lluita d'un home tan admirable com Nelson Mandela?. La derrota de  l'apartheid,  no ha tingut cap valor? Si la vida no té sentit podem perdre les ganes de viure. Podríem convenir amb Nietzsche que: la impossibilitat de redempció per a un ésser que la necessita, perquè és fet alhora de finitud i d'absolut, és “l’origen de la tragèdia”, doncs que: “tot plaer demana eternitat”; (recordem l’Atura’t, del Cant espiritual de Maragall)

La trobada amb Jesús.- És difícil seguir Jesús, però ell ens diu: “l'Esperit del Meu Pare t’ajudarà més que no et penses; comença a caminar i no et preocupis d'on pots arribar sinó de quina direcció agafes”. Per això els teòlegs de l’alliberament repeteixen que a Jesús se’l coneix més seguint-lo que estudiant-lo. Des de Jesús, el nom de Déu ha adquirit, en la història humana, tres novetats: La Creu, la Trinitat i el Regne. a) La “inutilitat i l’escàndol” d’un Déu crucificat s’ha convertit en admiració i adoració per una munió d’homes al llarg de la història. Així va començar tota la història de la fe cristiana. b) El Déu inaccessible i llunyà se’ns fa proper en l’ésser humà de Jesús, “paraula” de Déu. I a més, pot fer-se present dintre nostre a través de l’Esperit. c) En el regnat de Déu coincideixen Déu i home, la humanitat i la divinitat, fins a l’extrem que “estimar l’home val més que tots els cultes i que tots els sacrificis”. 

L’experiència personal.- La fe (cristiana) implica fiar-se de Jesús. Per això, la “confirmació experiencial” de l’autor del Quadern, deixa clar que la seva decisió creient ha convertit el creure que, en un: fiar-se d’Algú. Déu no allibera Jesús de la mort, de l’abandó i del fracàs. Però, per sorpresa, Déu el salva efectivament de la mort, de l’abandó i del fracàs.

 

Salvador Sol

UNA FORMA INSÒLITA DE VIDA

Apunts, 11a  Trobada (Curs 2013-2014).

«Les Escriptures donen sentit a la vida terrena de Jesús, i aquesta vida dóna sentit a les Escriptures» (E.Charpentier, Para leer el NT, p.54).

 

L’esquema èxode-terra promesa.- Les primeres experiències de fe en el Déu bíblic venien de la història; experiències de “sortida”, de posar-se a caminar a la recerca lenta d’una meta confusa. Així ho van fer els primers creients Abraham i Moisès. Abraham, creu escoltar una veu que li diu “surt”. Moisés, creu sentir una veu que el convoca a escoltar «el clam d’un poble oprimit». Segles més tard s’acompleix la promesa de Jahvé: «alliberaré el meu poble» El poble de Moisès es retroba en una terra nova, cridat a establir-hi un poble en igualtat i justícia, on no hi hagi pobres i, si n’hi ha, se’ls atengui (Dt 15,11); on els conflictes es resolguin per jutges carismàtics i no per poders totalitaris establerts. El camí va haver de vèncer una dura etapa de desert, amb temptacions i desesperació, però també, enyorant la comoditat perduda malgrat ser esclaus.  

 

L’esquema exili-retorn.- L’exili a Babilònia va ser per a Israel una temptació que semblava anunciar l’abandonament de Déu i el fracàs de la fe jueva. No obstant, l’exili va ser una gran font d’experiència de Déu. Jeremies els va ensenyar a acceptar el desterrament (Jr 29) enfront dels «profetes de Babilònia» que anunciaven un retorn immediat i triomfal. L’acceptació de l’exili va ensenyar al poble la seva llarga trajectòria d’infidelitat. I que Déu és un Déu de tots els homes, malgrat que hi hagi maldat. «Perquè, de fet, tots els estrangers són incircumcisos, i el mateix poble d’Israel és incircumcís de cor» (Jr 9,24). Jeremies els va ensenyar, també, que els que semblaven grans enemics de Déu, com Nabucodonosor, podien ser vistos com servents de Déu enviats per Ell i no com a mers enemics a eliminar Potser Marx, o Freud, o Nietzsche, hagin estat enviats per Déu per a purificar l’Església.

 

A l’exili, Israel va aprendre la seva missió històrica que Isaïes concreta en el «Servent de Jahvè»: treballar per implantar la justícia en totes les nacions, sense violència, sense trencar cap llavor i sense desànim, malgrat les dificultats. I, encarnar aquella figura que assumeix els pecats del món fins a perdre la vida per ells, i es converteix en salvació de tots.

 

“El nou poble de Déu” no hauria d’oblidar la purificació d’aquell exili. L’Església de Jesús ha comès un pecat històric similar al d’Israel amb la monarquia: l’aliança (i després identificació) amb els poders d’aquesta terra: Constantí, Carlemany i el poder temporal dels papes. Amb moments d’esplendor, però seguits d’una sèrie de desastres (corrupció, cismes, etc.

 

L’esquema mort-resurrecció.- Jesús apareix en aquest context històric. I en ell es repetiran els esquemes. La primera investigació sobre Jesús (va tenir encerts) però va errar en prescindir d’aquest context i mirar els Evangelis com si haguessin estat escrits en qualsevol universitat alemanya del segle XIX. Jesús, és la (“justícia de Déu”). Mateu ens el presenta com un nou Moisès, un autèntic Profeta i el veritable Servent de Jahvè.

a)   Com Moisès, Jesús encarna l’esquema de

      l’Èxode: sortir cap a la terra promesa será ara seguir

      Jesús.

b)   Com vertader profeta, enfront de la “falsa profecia” de

      sacerdots i saduceus, denunciant el “vaticà” d’aquell

      temps: que «mata els profetes i assassina els enviats

      de Déu».

   c)  Com a Servent de Jahvé, va venir a servir i no a ser

        servit. I servir, carregant-se sobre les espatlles totes les

        misèries i dolors de la humanitat sofrent, fins a donar la

        vida.

 

Mateu (Cap.16. 16-17) presenta Jesús felicitant Pere per la seva fe (Mt 16,16-17) I, titllant-lo de satanàs (Mt 16,22) perquè actua fora del pensament de Déu, com en la falsa ortodoxia.

Salvador Sol (Font: González faus, Por de Jesús, QCJ nº 163)