«El Senyor digué a Abraham: Sàpigues que els
teus descendents viuran com a immigrants en un país que no serà el seu. Allí
els faran esclaus i els oprimiran durant quatre-cents anys. Però jo els faré
justícia contra la nació que hauran servit», (Gn 15, 13-14)
Un cop alliberats, els hebreus van mirar enrere, i es van trobar a
Egipte com a servents i esclaus, o vagant com «hapirus», sotmesos per lleis
opressores, a les ciutats d’Egipte o en els petits regnes cananeus. La Bíblia
situa aquest sistema d’opressió a Egipte com a paradigma de ciutat
injusta.
El poder dominador és amo dels diners i les
armes. Els esclaus no tenen poder, només tenen el crit de dolor que els obre el
cel, i la consciència de la seva dignitat com a persones. El dolor dels humans
no deixa Déu indiferent: «mira l’opressió del poble, i escolta
els seus laments». (cf
Ex 2,23-25)
Els pobles esclaus
necessiten líders carismàtics, i Déu els dona Moisés. Que era hebreu, criat a
la cort egípcia, i un dia «recorda el seu origen» (cf Ex 2,11-25) i, amb el seu
germà Aaron, assumeixen el repte de conduir el poble vers la terra promesa. Per
això han de mentalitzar i disposar el poble per l’alliberament. (cf
Ex 4,29-31). El poble ha de prendre consciència de
llibertat i compromís.
El procés
d’alliberament pot semblar fàcil, però resulta que, de manera general, no és
així. El poble vol que l’alliberament vingui de fora, sense dificultats ni
fatigues. Però les dificultats hi són, i d’alguna manera són imprescindibles
per tal que la llibertat sigui autèntica. Per això, la tasca de mentalització
en profunditat comença quan comencen els problemes.
El faraó s’endureix.
El camí de la llibertat no afecta solament als hebreus: la seva iniciativa
incideix en el teixit de poders i interessos de la societat establerta. El
faraó vetlla pel seu poder (econòmic i polític...) i, reacciona volent mantenir
l’ordre que ell mateix ha establer pel seu benefici. Per això la primera mesura
que pren és la d’endurir l’esclavitud, reforçant les l’acció policial.
Considera que el problema és de caràcter terrorista i el vol sufocar per la
força. (cf Ex 5,4-13)
L’Escriptura mostra,
de forma significativa, que aquest enduriment del faraó és obra de Déu. « Però el Senyor va
endurir el cor del faraó, que no deixà sortir els israelites». (Ex 10,20). Els opressors pensen en la força i la utilitzen com si la força fos la raó
del món. D’aquesta manera s’enceguen a sí mateixos i perden la raó, i donen
«pals de cec» contra un poble al qual no saben entendre i que se’ls escapa de
les mans. El poder no ho controla tot. Sobre Egipte caigueren una successió de
plagues (fins a deu) que demostren la seva debilitat. El faraó es vol
divinitzar, però la naturalesa li barra el pas amb trets de duresa i violència.
Així ho recull el llibre de la Saviesa; «La maldat
covarda es condemna ella mateixa. [...] Només hi ha por quan falla l'ajuda que
ve de la raó». (Sv 17,11-12).
Els hebreus esclavitzats, i en terra estrangera, s’unien davant Déu per a
celebrar la festa del xai, la seva pasqua. (cf Ex 12, 11-14). Posen en mans de Déu la seva existència per
indicar que la llibertat és un do de gràcia i s’ha de rebre de forma gratuïta i
misteriosa. (cf Ex 14, 1-4s).
Només quan comencen a avançar, Déu els envia el vent que
asseca les aigües del mar, i els egipcis són aniquilats, no pas per Déu, sinó
per ells mateixos, que moren sota el mar del propi orgull i prepotència. (cf Ex
14, 10-18). «Aleshores la profetessa
Maria, germana d'Aaron, va prendre el tamborí i totes les dones van seguir-la,
dansant i tocant tamborins. Maria entonava la tornada: Canteu al Senyor /
per la seva gran victòria; / ha tirat al mar / cavalls i cavallers». (Ex 15,20-21)
Però quan acaben els
cants arriba l’exigència del camí, la responsabilitat de convertir-se en poble
de persones lliures, respectant l’aliança amb Déu. Un Déu que els ha tret dels déus falsos, i de l’esclavitud en què vivien, per a convertir-los en
comunió d’alliberats. Déu no pacta amb esclaus. Només quan el poble aconsegueix
la maduresa els dicta la seva llei i els demana fidelitat. (cf Ex 20, 1-17). Ara són els
alliberats que s’han d’inventar la seva pròpia marxa en actitud de gràcia,
solidaritat compartida i valentia; han d’aprendre a caminar de forma nova, pel
desert.
Salvador Sol
Sobre el llibre de Xabier Pikaza, Para LEER LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada