HEM DE RECORDAR MÉS JESÚS

Comentari a l’evangeli (Lc 24,13-35) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli.- 

Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n'anaven a un poble anomenat Emmaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. Ell els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?». Ells s'aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l'únic que no saps el que hi ha passat?». Els preguntà: «Què?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S'havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l'entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se'ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l'han vist pas». Ell els digué: «Sí que us costa d'entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d'entrar en la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell. Mentrestant s'acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda't amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar». Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se'ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l'un a l'altre: «No és veritat que els nostres cors s'abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Llavors mateix s'alçaren de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó». Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l'havien reconegut quan partia el pa.

Comentari.

El relat dels deixebles d’Emmaús ens descriu l’experiència viscuda per dos seguidors de Jesús mentre caminen des de Jerusalem cap al petit llogaret d’Emmaús, a vuit quilòmetres de distància de la capital. El narrador ho fa amb tal mestratge que ens ajuda a revifar també avui la nostra fe en Crist ressuscitat.

Dos deixebles de Jesús s’allunyen de Jerusalem abandonant el grup de seguidors que s’hi ha anat formant. Mort Jesús, el grup es va desfent. Sense ell no té sentit continuar reunits. El somni s’ha esvaït. En morir Jesús mor també l’esperança que havia despertat als seus cors. No passa alguna cosa semblant a les nostres comunitats? No deixem morir la fe en Jesús?

Aquests deixebles, però, continuen parlant de Jesús. No el poden oblidar. Comenten el que ha passat. Intenten buscar algun sentit al que han viscut amb ell. «Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se’ls va acostar i es posà a caminar amb ells.» És el primer gest del Ressuscitat. Els deixebles no són capaços de reconèixer-lo, però Jesús ja és present caminant amb ells. No camina també avui Jesús veladament al costat de tants creients que abandonen l’Església però que encara el recorden?

La intenció del narrador és clara: Jesús s’acosta quan els deixebles el recorden i en parlen. Es fa present allà on es comenta el seu Evangeli, on hi ha interès pel eu missatge, on es conversa sobre el seu estil de vida i el seu projecte. No és Jesús tan absent entre nosaltres perquè en parlem poc?

Jesús està interessat a conversar amb ells: «Què és això que comenteu entre vosaltres tot caminant?» No s’imposa revelant-los la seva identitat. Els demana que continuïn explicant la seva experiència. Conversant-hi aniran descobrint la seva ceguesa. Se’ls obriran els ulls quan, guiats per la seva paraula, facin un recorregut interior. És així. Si a l’Església parlem més de Jesús i hi conversem més, la nostra fe es revifarà.

Els deixebles li parlen de les seves expectatives i decepcions; Jesús els ajuda a endinsar-se en la identitat del Messies crucificat. El cor dels deixebles comença a abrusar-se; senten necessitat que aquell «desconegut» es quedi amb ells. En celebrar el sopar eucarístic se’ls obren els ulls i el reconeixen: Jesús és amb ells alimentant la seva fe!

Els cristians hem de recordar més Jesús: citar les seves paraules, comentar-ne l’estil de vida, aprofundir en el seu projecte. Hem d’obrir més els ulls de la nostra fe i descobrir-lo ple de vida a les nostres eucaristies. Jesús no és absent. Camina amb nosaltres.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert

En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 19 d’abril, que se’ns ofereixen amb el títol, “Viure de la Seva presència” es fonamenta amb els fragments (13-35) del capítol 24 de l’evangeli de Lluc.

Una nova homilia que ens exposa la feblesa humana, al descriure’ns l’exemple o decaïment dels deixebles d’Emmaús, després de la mort de Jesús. La seva reacció pessimista, no és criticable, doncs és pròpia de la nostra condició humana. Mentre ens sentim arropats i confiats amb qui hem dipositat tota la nostra esperança, l’esdeveniment de la seva mort o del seu esgotament humà i, conseqüentment, de la seva retirada del seu lideratge, ens provoca el decaïment esmentat.

El relat dels deixebles d’Emmaús ens descriu l’experiència viscuda per dos seguidors de Jesús mentre caminen des de Jerusalem cap al petit llogaret d’Emmaús, a vuit quilòmetres de distància de la capital. El narrador ho fa amb tal mestratge que ens ajuda a revifar també avui la nostra fe en Crist ressuscitat. Dos deixebles de Jesús s’allunyen de Jerusalem abandonant el grup de seguidors que s’hi ha anat formant. Mort Jesús, el grup es va desfent. Sense ell no té sentit continuar reunits. El somni s’ha esvaït. En morir Jesús mor també l’esperança que havia despertat als seus cors. No passa alguna cosa semblant a les nostres comunitats? No deixem morir la fe en Jesús?

Aquests deixebles, però, continuen parlant de Jesús. No el poden oblidar. Comenten el que ha passat. Intenten buscar algun sentit al que han viscut amb ell. «Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se’ls va acostar i es posà a caminar amb ells.» És el primer gest del Ressuscitat. Els deixebles no són capaços de reconèixer-lo, però Jesús ja és present caminant amb ells. No camina també avui Jesús veladament al costat de tants creients que abandonen l’Església però que encara el recorden?

La intenció del narrador és clara: Jesús s’acosta quan els deixebles el recorden i en parlen. Es fa present allà on es comenta el seu Evangeli, on hi ha interès pel eu missatge, on es conversa sobre el seu estil de vida i el seu projecte. No és Jesús tan absent entre nosaltres perquè en parlem poc? Jesús està interessat a conversar amb ells: «Què és això que comenteu entre vosaltres tot caminant?» No s’imposa revelant-los la seva identitat. Els demana que continuïn explicant la seva experiència. Conversant-hi aniran descobrint la seva ceguesa. Se’ls obriran els ulls quan, guiats per la seva paraula, facin un recorregut interior. És així. Si a l’Església parlem més de Jesús i hi conversem més, la nostra fe es revifarà.

Els deixebles li parlen de les seves expectatives i decepcions; Jesús els ajuda a endinsar-se en la identitat del Messies crucificat. El cor dels deixebles comença a abrusar-se; senten necessitat que aquell «desconegut» es quedi amb ells. En celebrar el sopar eucarístic se’ls obren els ulls i el reconeixen: Jesús és amb ells alimentant la seva fe! Els cristians hem de recordar més Jesús: citar les seves paraules, comentar-ne l’estil de vida, aprofundir en el seu projecte. Hem d’obrir més els ulls de la nostra fe i descobrir-lo ple de vida a les nostres eucaristies. Jesús no és absent. Camina amb nosaltres.

COMENTARIS

Aquests fragment de l’evangeli de Lluc, sens dubte és espacialment encoratjador, doncs no hi ha cap humà que, donada la nostra feblesa humana, no haguem tingut un decaïment més o menys sostingut al llarg de la nostra vida. Decaïment que jo el defineixo com haver caigut fins la profunditat del pou, i que quasi totes i tots en el nostre pelegrinatge terrenal, l’hem patit amb més o menys intensitat i en més o menys dificultats per reeixir de nou a la superfície. Si durant la Quaresma vam poder llegir les temptacions que Jesús va patir, és natural que també les hàgim patit nosaltres i, a diferència de Jesús, perquè nosaltres som de naturalesa humana i conseqüentment febles, la caiguda és connatural en nosaltres. Haver pogut sortir a la superfície, és motiu de goig i de esperança perquè Jesús ens estima i sempre el tenim al nostre costat, com el van tenir els deixebles d’Emmaús.