Sempre que parlem de Déu fem, d’alguna manera, teo-logia. Així, el teòleg
Leonardo Boff, intenta donar explicacions a les actituds i comportament de Jesús.
Perquè l’interès per les actituds i el comportament del Jesús històric parteix
del següent pressupòsit: «En Jesús es
revelà allò que hi ha de més diví en l’home/dona i allò que hi ha de més humà
en Déu». En el Jesús històric descobrim aquella manera de viure que Déu vol
per a l’home; el nou Adam, com el descriu sant Pau. L’home perfecta, segons Dostoievski «Crec que no existeix res més
bell, més profund, més atraient, més viril i més perfecte que Crist».
Un altre teòleg, Josep M.Rovira Bellosos ens diu: El que emergeix i
s’expressà en Jesús ha d’emergir i expressar-se també en els seus seguidors:
als apòstols, que ho han de deixar tot i als altres seguidors, als qui no
obliga deixar el seu treball. (cf. Rovira Belloso, Qui és Jesús de Natzaret,
pág. 205).
El que viu Jesús és «la total obertura a Déu i als altres», «l’amor
indiscriminat i sense límits». Un comportament que ens interpel·la a ser crítics
enfront d’una situació, tant social com religiosa, que no encarna la voluntat
de Déu.
La societat i la religió ens obliga al compliment d’unes lleis, moltes
vegades injustes. El cristià ha de ser una persona lliura i alliberada, ens diu
Boff. L’apòstol Pau confessa que «ja no està sota la llei» (Rm 6,15), sinó que
se sotmet a la «llei de Crist» (1 Cor 9,21), que li permet -«ésser totalment
lliure» (1 Cor 9,19). «Per què gaudim d’aquesta llibertat, Crist ens va fer
lliures... i jamai ens haurem de deixar subjectar de nou al jou de la servitud»
(Gál 5,1).
Amb Jesús, la
religió: es desteologitza, i la voluntat de Déu s’haurà de buscar no només
en els Llibres Sants, sinó principalment en la vida diària; es desmitologitza
el llenguatge religiós usant expressions de les experiències comunes a tots; es
desritualitza
la pietat, insistint en que l’home/dona està sempre davant Déu i no solament
quan va al temple a resar; s’emancipa el missatge de Déu de la
seva relació amb una comunitat religiosa determinada, dirigint-la a cada
home/dona de bona voluntat. Qui
no està contra nosaltres, està amb nosaltres. Tothom qui us doni un got d'aigua
pel fet que sou de Crist, us asseguro que no quedarà sense recompensa. (Mc 9,40-41); finalment, se secularitzen
els mitjans de salvació (secularitzar vol dir fer-se laic), fent del sagrament
de l’altre (sagrament del germà) l’element determinant per entrar en el regne
de Déu. Un nou manament us dono,
que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat. (Jn 15,12)
Crist no vingué a fer més còmoda la vida dels homes/dones. Ben al
contrari. En paraules del Gran Inquisidor de Dostoievski: «En vez de dominar la conciencia, viniste a profundizarla más; en vez
de cercenar la libertad de los hombres, viniste a ampliarles el horizonte. Tu
deseo era liberar al hombre para el amor. Libre debe seguirte, sentirse atraído
y preso por ti. En lugar de obedecer las duras leyes del pasado, debe el
hombre, a partir de ahora, con el corazón libre, decidir lo que es bueno y lo
que es malo, teniendo tu ejemplo ante sus ojos».
Intentar viure un projecte semblant de vida és seguir a Crist, amb tota
la plenitud del significat d’aquesta paraula -seguir i imitar Crist- inclou tot
el Nou Testament. Seguiment que significa alliberament i experiència de la
novetat d’una vida redimida i reconciliada, però també pot incloure, com a
Jesús (Crist), persecució i mort.
Diu Dostoiewski, en retornar de la casa dels morts, la condemna a
treballs forçats a Sibèria: «A veces Dios
me envía instantes de paz; en estos instantes, amo y siento que soy amado; en
uno de esos momentos compuse para mí mismo un credo, donde todo es claro y
sagrado. Es un credo muy simple. Helo aquí: y me lo digo a mí mismo, con un
amor más celoso que cuanto existe o puede existir. Y si alguien me probara que
Cristo está fuera de la verdad y que ésta no se halla en él, prefiero
permanecer con Cristo a permanecer con la verdad» (Correspondance I (Paris
1961) 157, en carta a la baronesa von Wizine).
Jesús desperta admiració en la
gent que el veu i l’escolta
L’admiració és l’inici de la filosofia i de la cristologia. Admirar
alguna cosa o a algú és captar cóm la llum brilla i resplendeix en ells; Si
alguna cosa ens causa admiració, és perquè no s’enquadra en categories
preexistents, sinó que emergeixen en tota naturalitat i originalitat.
Jesús
va provocar gran sorpresa, perquè va trencar tots els esquemes d'interpretació
donats. Ja essent un nen de dotze anys, els seus pares el busquen: (Lc 2, 46-47); A la sinagoga de Natzaret, (Mt. 13, 54-55);
A la sinagoga de
Cafarnaüm, (Mc 1, 23-28) Jesús «Parla en nom de
Déu, amb un estil de gran sobirania, emprant frases com: Us ho asseguro..., i amplia el contingut dels Escrits: Però jo us dic... Segons la fe i la
tradició jueves, això només ho pot fer Déu. En aplacar la tempesta al mar, els
deixebles, admirats, exclamen: «Qui és aquest que fins els vents i l'aigua
l'obeeixen?» (Mt 8,27; Mc 4,41; Lc 8,25).
Jesús té consciència que instaura el
Regne. Està obert a tots: als pecadors públics i als recaptadors d'impostos
-amb qui menja-, als observants de la llei i als fariseus, a les dones, i als
estrangers i als nens. Fins i tot als guerrillers zelotes (zelosos per Jahvé). (Lc 6, 12-16)
Déu estima a tots i a tots convida al
banquet escatològic, que té a veure amb l’hospitalitat Divina: I us dic que vindrà molta gent d'orient i
d'occident i s'asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel. (Mt 8,
11-12)
Seguir la llei o la voluntat de Déu?. «I
quina és la voluntat de Déu? –es pregunta Hans Kung- Jesús ho té clar: la
felicitat dels homes» (H.Kung, ¿Qué es el mensaje cristiano?, Revista Concilium, nº 238 – 1970).
Salvador Sol
