ÍDOLS PRIVATS

Comentari a l’evangeli (Lc 14,25-33) escrit per: J. A. Pagola

Evangeli
 

En aquell temps, Jesús anava amb molta gent. Ell es girà i els digué: «Si algú vol venir amb mi i no m'estima més que el pare i la mare, que l'esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu.

Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre. No us asseureu primer a calcular-ne les despeses per veure si teniu recursos per acabar-la? Perquè, si després de posar els fonaments, no podíeu acabar l'obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se'n i dirien: "Aquest home havia començat a construir, però no pot acabar". Si un rei vol anar a combatre amb un altre, no s'asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veia que no pot, quan l'altre encara és lluny li enviarà delegats a negociar la pau. Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té».

Comentari

Hi ha alguna cosa que resulta escandalosa i insuportable a qui s’acosta a Jesús des del clima d’autosuficiència que es viu a la societat moderna. Jesús és radical a l’hora de demanar una adhesió a la seva persona. El seu deixeble ho ha de subordinar tot al seguiment incondicional.

No es tracta d’un «consell evangèlic» per a un grup de cristians selectes o una elit d’esforçats seguidors. És la condició indispensable de tot deixeble. Les paraules de Jesús són clares i rotundes. «El qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu».

Tots sentim al més profund del nostre ésser l’anhel de llibertat. I, tot i això, hi ha una experiència que continua imposant-se generació rere generació: l’ésser humà sembla condemnat a ser «esclau d’ídols». Incapaços de bastar-nos a nosaltres mateixos, ens passem la vida cercant alguna cosa que respongui a les nostres aspiracions i desitjos més fonamentals.

Cadascú de nosaltres busca un «déu» per viure, alguna cosa que inconscientment convertim en allò essencial de la nostra vida: quelcom que ens domina i s’apropia de nosaltres. Cerquem de ser lliures i autònoms, però, pel que sembla, no podem viure sense lliurar-nos a algun «ídol», que determina la nostra vida sencera.

Aquests ídols són molt diversos: diners, èxit, poder, prestigi, sexe, tranquil·litat, felicitat sigui com sigui… Cadascú sap el nom del seu «déu privat», al qual rendeix secretament el seu ésser. Per això, quan en un gest d’«ingènua llibertat» fem alguna cosa «perquè ens dóna la gana», ens hem de preguntar què és el que en aquell moment ens domina i a qui estem obeint en realitat.

La invitació de Jesús és provocativa. Només hi ha un camí per créixer en llibertat, i només el coneixen els qui s’atreveixen a seguir Jesús incondicionalment, col·laborant amb ell en el projecte del Pare: construir un món just i digne per a tothom.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari
Per:Jaume Rocabert

L’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 07 de setembre, que se’ns ofereixen amb el títol, “Gratuïtat” té com a fonament els fragments (25-33) del capítol 14 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia del proper diumenge, ens parla de quina fidelitat a Jesús ens cal que tinguem, si veritablement volem ser deixebles seus o simplement, veritables cristians: Hi ha alguna cosa que resulta escandalosa i insuportable a qui s’acosta a Jesús des del clima d’autosuficiència que es viu a la societat moderna. Jesús és radical a l’hora de demanar una adhesió a la seva persona. El seu deixeble ho ha de subordinar tot al seguiment incondicional.

No es tracta d’un «consell evangèlic» per a un grup de cristians selectes o una elit d’esforçats seguidors. És la condició indispensable de tot deixeble. Les paraules de Jesús són clares i rotundes. «El qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu».

Tots sentim al més profund del nostre ésser l’anhel de llibertat. I, tot i això, hi ha una experiència que continua imposant-se generació rere generació: l’ésser humà sembla condemnat a ser «esclau d’ídols». Incapaços de bastar-nos a nosaltres mateixos, ens passem la vida cercant alguna cosa que respongui a les nostres aspiracions i desitjos més fonamentals.

Cadascú de nosaltres busca un «déu» per viure, alguna cosa que inconscientment convertim en allò essencial de la nostra vida: quelcom que ens domina i s’apropia de nosaltres. Cerquem de ser lliures i autònoms, però, pel que sembla, no podem viure sense lliurar-nos a algun «ídol», que determina la nostra vida sencera.

Aquests ídols són molt diversos: diners, èxit, poder, prestigi, sexe, tranquil·litat, felicitat sigui com sigui… Cadascú sap el nom del seu «déu privat», al qual rendeix secretament el seu ésser. Per això, quan en un gest «d’ingènua llibertat» fem alguna cosa «perquè ens dóna la gana», ens hem de preguntar què és el que en aquell moment ens domina i a qui estem obeint en realitat.

La invitació de Jesús és provocativa. Només hi ha un camí per créixer en llibertat, i només el coneixen els qui s’atreveixen a seguir Jesús incondicionalment, col·laborant amb ell en el projecte del Pare: construir un món just i digne per a tothom.

Al·leluia Salm 118,135
Deixeu-me veure la claror de la vostra mirada,
feu que el vostre servent aprengui els decrets.

En el resum de la homilia del diumenge passat i dels paràgrafs de l’evangeli de Lluc, arribàvem a la conclusió que el nostre cristianisme té notables llacunes. Conclusió que, dissortadament també és la que podríem concloure una vegada hàgim llegit la homilia i els fragments de Lluc d’aquest proper diumenge. Aleshores reclamàvem una litúrgia de les eucaristies, més concises evangèlicament parlant i més en sintonia amb els temps actuals on els excessos litúrgics del passat, ja no hi té cap sentit. Pel que fa a l’homilia del diumenge vinent, però, ens exigeix quelcom més. El darrer paràgraf de l’homilia és clara, concisa i fins i tot provocativa. Jesús ens convida a ser cristians de l’única manera possible: Només hi ha un camí per créixer en llibertat, i només el coneixen els qui s’atreveixen a seguir Jesús incondicionalment, col·laborant amb ell en el projecte del Pare: construir un món just i digne per a tothom.