"L'ESGLÉSIA PATEIX UNA CRISI D'HUMANISME"

El bisbe emèrit d’Ayaviri, Joan Godayol, va aterrar per primera vegada al Perú quan era un adolescent i la seva família, uns empresaris del tèxtil de Mataró, s’hi van traslladar. Aleshores no es pensava que la darrera vegada que abandonaria els Andes peruans ho faria quaranta-cinc anys després. La vida de Godayol ha estat una obra dedicada als més pobres i per això acaba de rebre el Premi Memorial Joan XXIII per la Pau

Entrevista: Maria Coll

Publicat a El Singular Digital.com

Què representa per vostè rebre aquest premi Memorial Joan XXIII per la Pau?
És un estímul. És el reconeixement de la tasca feta per l’església del Sud-Andino, on jo m’hi he identificat plenament i m’hi vaig inculturar conscientment. Per mi és el lloc del món on millor es viu l’Església segons el Concili Vaticà II.

Del 1992 al 2006 va ser bisbe d’Ayaviri, prelatura a 4.000 metres d’alçada del Perú. Com s’hi adapta?

Jo venia de l’ambient Salesià, de les escoles professionals. Allà, però, em vaig trobar amb una Església amb una coordinació pastoral de quatre jurisdiccions eclesiàstiques: Puno, Juli – a la frontera amb Bolívia-, Siquani i Ayaviri. A totes em van acollir com a casa meva. Allà vaig conèixer un altre estil de fer i de ser Església.

Aquesta forma d’Església ha estat el millor record que s’ha emportat del Perú?
Sí, el porto a la sang. M’he convertit a l’Evangeli des de la riquesa dels pobres. En els Andes veus la presència de l’Esperit Sant en els actes i en la manera de ser. Allà han cristianitzat les seves costums incaiques i ho han fet tan bé que s’han convertit en cristianisme pur.

Allà l’Església també s’organitza diferent...

Sí, l’Església té un sistema més familiar i democràtic. Allà tots teníem veu i vot. Amb els estaments només ratificàvem les decisions preses. A més, el laicat era responsable i participant de la mateixa Església. Això em va sorprendre perquè jo venia d’una església jerarquitzada.

Per tant, podem dir que en els Andes l’Església és més democràtica que la pròpia societat...

Sí, perquè a les mateixes comunitats camperoles les autoritats s’imposaven. En canvi l’Església donava un exemple del que havia de ser. Allà teníem la praxis de la Teologia de l’Alliberament: una Església pobre entre els pobres.

El papa Benet XVI en el seu darrer llibre condemna la Teologia de l’Alliberament. Per què encara ara fa tanta por?

Ells pensen que la doctrina de ser propers als pobres, basada en el sistema de “veure, jutjar i actuar”, té darrera una doctrina marxista-leninista que s’ha passat de la ratlla. I certament alguns de la Teologia de l’Alliberament van exagerar les coses, van acostar-se a grups violents, cosa que va espantar l’Església oficial.

Però, ara, en el segle XXI, si tenim en compte la poca presència d’aquesta teologia a Amèrica Llatina i la pèrdua de pes d’aquestes ideologies, la por no és exagerada?

Tots aquests que critiquen mai han estat a la zona. Jesús ja ho deia: “Veniu i veureu”. No hi ha res contra ningú, senzillament és una Església servidora dels pobres, però representa una bufetada contra aquells que es creuen servidors de la veritat i que pontifiquen des de les seves lleis. Avui a la mateixa estructural eclesial hi ha molt fariseisme.

De fet, l’Església hauria d’ajudar qui té gana, qui té set...

Sí, però molts avui encara continuen adorant el Déu diner. Moltes vegades quan has d’ajudar el principal entrebanc encara són els diners. L’Església té accions socials, com Càritas, però fan de repartidors i que paguin els altres. Òbviament també hi ha alguns grups d’ajuda social autèntics, però generalment aquests neixen dels laics i no dels estaments de la jerarquia.

Si l’Església no s’actualitza, la secularització i les sectes, especialment a Amèrica Llatina, poden guanyar la partida al catolicisme?

Sí, però els fanatismes, també els de l’Església, no porten enlloc. No hem de tenir por d’aquests fonamentalistes catòlics que ens allunyen del poble i, sobretot. dels joves. La joventut passa de les coses que no són autentifiques però manté en el seu cor la voluntat de fer el bé i d’ajudar els necessitats. En aquest sentit, me n’alegro de les bestieses de la jerarquia, perquè això vol dir que la renovació està més a prop.

Veig que és optimista... Quan veurem aquesta renovació?

A tota acció, per molt descabellada, retrograda i medieval que sigui, correspon una reacció. Ho fan amb bona fe, però la lletra mata l’esperit de la vida. La reacció ja ha començat! Ara no hi ha joves a les esglésies. Els joves passen de la missa perquè la consideren desfasada, doncs cal renovar-la.

I quan veurem la reacció de la jerarquia davant aquesta reacció social?
A l’Església administrativa no veig cap signe de renovació. Només algun capellà gran que va viure el Concili Vaticà II i encara se’n recorda. A tots aquests sacerdots jovenets que pugen encarcarats i que pensen, com alguns bisbes, que només ells tenen la veritat però que no han vist món, què els hi vols dir? Ens hem d’emparar a la bona voluntat.

L’Arquebisbat de Barcelona ha obert diligències per excomunicar el pare Manel.
Excomunicar: aquestes no eren les paraules de Jesús, eren les paraules dels fariseus, els homes de la llei que el van matar per dir la veritat. Segons la Conferència Episcopal una noia que avorta, encara que òbviament podia haver evitat l’embaràs, està excomunicada, però i els legisladors, aquests no? Jesús hagués perdonat i hauria comprès la debilitat humana.

Permetre un avortament va contra el Dret Canònic...

Però per sobre del Dret Canònic hi ha la caritat, aquesta és la màxima llei. Ell va intentar convèncer aquella noia, però al final ella va decidir i ni Déu es posa en les decisions de la pròpia consciència. El pare Manel no defensa l’avortament, només fa un acte de caritat. I és que l’Església pateix una crisi d’humanisme.

Vostè era crític amb l’església peruana, però veig que aquí també.
Aquí s’ha fet una marxa enrere tan gran! Creuen que tenen el monopoli de la veritat, però el cristianisme no s’imposa, només proposa.

Què li sembla el document “Al servei del nostre poble” en què els bisbes catalans reconeixen els drets nacionals de Catalunya?

Ja era hora que diguessin alguna cosa a favor de Catalunya perquè a la Conferència Espiscopal Espanyola no diuen res. Al Perú veia Espanya en el seu conjunt i no era partidari d’un nacionalisme català, ni d’una nació totalment independent. Però un cop aquí, en veure com ens tracten els del centre, que ens desqualifiquen només abans de parlar, crec que la única solució és ser com Andorra i ser bons veïns amb Espanya.

I ara, ha vist que no ens comprenen?

Sí. Jo em vaig quedar molts anys en el Perú perquè em vaig inculturar. No vaig ser un immigrant, sinó un immigrat. Altres que no van fer aquest procés van tornar. A Catalunya, alguns nouvinguts, també han immigrat, és a dir, han pres la llengua, la cultura... mentre que persones d’altres regions d’Espanya només han estat immigrants, perquè mai han volgut saber res del lloc que els han acollit.

Podem parlar d’una Església catalana?

I tant! Legalment, els fariseus, amb el dret canònic a la mà, poden dir que no hi ha una església catalana, però existencialment és una altra cosa. L’Església sempre s’incultura a cada lloc on ha de servir. De fet, si fossin independents tindríem una Conferència Episcopal Catalana, però per això encara falten molts anys! Primer cal una autonomia econòmica que encara ni tenim.

Es nota que ara vostè parla amb la llibertat dels jubilats...

Durant dos anys vaig demanat a Joan Pau II i a Benet XVII un bisbat a la costa peruana per continuar treballant, ja que a causa d’una trombosi ja no podia estar a quatre mil metres, però s’hi van negar. I per això, ara, amb 67 anys, sóc el bisbe jubilat emèrit més jove. De fet, en aquests moments aquí tinc més feina que allà.

L’antropòleg Gustavo Nerin acaba de publicar “Blanc bo busca negre pobre”, una critica a les ONG. Som solidaris amb el Tercer Món per tranquil•litzar les nostres consciències?

Té raó. La gran majoria de les ONG són tapadores per fer grans negocis i omplir-se les butxaques. Algunes entitats venien al Perú, repartien bolígrafs i samarretes i feien fotos als nens i després dormien als millors hotels de Lima. Feien servir un 80-90% dels donatius pels directius i un 10-15% pels pobres. També hi ha, però, entitats de fiar. Personalment crec que només un 5-7% dels donatius han de ser per despeses administratives.

Cal valorar més les accions que les bones intencions....

I tant, pels fets ens coneixeran. I no ens podem deixar enlluernar pel que diuen, per les grans exposicions... Al final, la veritat sempre sura.

RECORDAR-NOS MÉS DE JESÚS

Article de: José Antonio Pagola. Traductor: Francesc Bragulat. Font: Eclesalia

El relat dels deixebles d'Emaús ens descriu l'experiència viscuda per dos seguidors de Jesús mentre caminen des de Jerusalem cap a la petita vila d’Emaús, a vuit quilòmetres de distància de la capital. El narrador ho fa amb una destresa tal que ens ajuda a revifar també avui la nostra fe en Crist ressuscitat.

Dos deixebles de Jesús s'allunyen de Jerusalem abandonant el grup de seguidors que s'ha anat formant al voltant d'ell. Mort Jesús, el grup es va desfent. Sense ell, no té sentit seguir reunits. El somni s'ha esvaït. En morir Jesús, mor també l'esperança que havia despertat en els seus cors. ¿No està succeint alguna cosa d'això en les nostres comunitats? ¿No estem deixant morir la fe en Jesús?

No obstant això, aquests deixebles segueixen parlant de Jesús. No el poden oblidar. Comenten els fets. Tracten de trobar algun sentit al que han viscut al seu costat. «Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells». És el primer gest del Ressuscitat. Els deixebles no són capaços de reconèixer-lo, però Jesús ja és present caminant al costat d'ells. ¿No camina avui Jesús veladament al costat de tants creients que abandonen l'Església però el segueixen recordant?

La intenció del narrador és clara: Jesús s'apropa quan els deixebles el recorden i parlen d'ell. Es fa present allà on es comenta el seu evangeli, on hi ha interès pel seu missatge, on es conversa sobre el seu estil de vida i el seu projecte. ¿No és Jesús tan absent d’entre nosaltres perquè parlem poc d'ell?

Jesús està interessat a conversar amb ells: «De què parleu entre vosaltres tot caminant?» No s'imposa revelant la seva identitat. Els demana que segueixin explicant la seva experiència. Conversant amb ell, aniran descobrint la seva ceguesa. Se'ls obriran els ulls quan, guiats per la seva paraula, facin un recorregut interior. És així. Si a l'Església parlem més de Jesús i conversem més amb ell, la nostra fe reviurà.

Els deixebles li parlen de les seves expectatives i decepcions; Jesús els ajuda a aprofundir la identitat del Messies crucificat. El cor dels deixebles comença a cremar; senten necessitat que aquell "desconegut" es quedi amb ells. En celebrar el sopar eucarístic, se'ls obren els ulls i el reconeixen: Jesús és amb ells!

Els cristians hem de recordar-nos més de Jesús: citar les seves paraules, comentar el seu estil de vida, aprofundir el seu projecte. Hem d'obrir més els ulls de la nostra fe i descobrir-lo ple de vida a les nostres eucaristies. Ningú ha d'ésser més present. Jesús camina amb nosaltres.

JESÚS, MARTIR DEL REGNE DE DÉU

  Reflexió

Pagola, seguint els  investigadors ens diu que hi ha una dada certa: Jesús fou «condemnat a mort durant el regnat de Tiberi pel governador Ponç Pilat». L’autor ja ens adverteix que en el seu llibre «Jesús» presenta «una aproximació històrica» del personatge, un anàlisi crític dels fets, sense entrar en discussió, ni negar, tot allò que pels cristians és objecta de fe.

Jesús havia condemnat públicament el sistema del temple i anunciava un regne en tot diferent a la pax romana. Pels jueus el temple és sagrat, i pels romans, amb l’Imperi no si juga. «L’ordre de detenció parteix, segurament del gran sacerdot». Tot i que qui el va condemnar a la creu va estar Pilat. Malgrat que fos qui va tenir l’última paraula, «la tradició el disculpa». Lluc posa en boca del procurador: «Jo no he trobat que hagi comès res que mereixi la pena de mort». Mateu diu que: «es rentà les mans». Joan destaca: «els el va entregar perquè fos crucificat». La covardia de Pilat rau en la por que Jesús pogués revelar-se contra Roma. Però, «la tradició disculpa els romans, amb la innocència de Pilat» i determina que «Els culpables de la crucifixió i mort del Messies, Fill de Déu, són els jueus» que no van entendre que el projecte de Déu no s’estava complint en el temple. « Els que irrompen a l'hort de Getsemaní són les forces de seguretat del temple, no pas els soldats romans de la torre Antònia»

«Caifàs [el gran sacerdot], governava el temple i la ciutat santa, i era la màxima autoritat del poble jueu en tot l’Imperi». Emparentat con estava amb la família d’Annàs, la seva actuació era la de servir als romans «mantenia bones relacions amb Pilat» i «acaparar [per ell i la seva família] dels càrrecs més influents i rendibles del temple». «El clan sacerdotal dels Annàs va deixar en la tradició jueva ell record d’una família rapinyaire».

Jesús és condemnat a mort, doncs, no perquè es proclami Messies. Ell «en cap moment manifesta aquesta pretensió». El què de veritat els preocupa és que es tracta «d’un fals profeta que s’està convertint en un perill per a tots».  «L’atac al temple és, sens dubte, la causa principal de l’hostilitat de les autoritats jueves contra Jesús i la raó decisiva del seu lliurament a Pilat». «La seva actuació contra el temple és una amenaça per a l’ordre públic». «El prefecte coneixia bé el perill potencial que representava qualsevol alteració de l’ordre a Jerusalem, sobretot en un ambient de pasqua». 

La detenció de Jesús omple de por als seus seguidors que s’escampen per la galilea, malgrat que les autoritats no van contra ells. El càstig només serà per Jesús, però amb una crueltat que vol ser exemplificant. «A Jerusalem només queden algunes dones» de les que el seguien. Però els que l’havien estimat, encara que allunyats, el segueixen estimant.  

En realitat la condemna a Jesús és una sentència contra el poble jueu, que no ha estat a l’alçada, com a poble escollit, de la promesa. Així ho explica Pagola. I, a la vegada: «El crucificat es converteix en model pels cristians que estan patint persecució»

Salvador Sol

CRISTIANISME I MÓN D'AVUI

  Opinió

Els dies 2 i 3 d’abril vam assistir al XXIII Fòrum «CRISTIANISME I MÓN D’AVUI» de València. Son dues jornades en les que una bona colla de cristians d’aquelles diòcesis escolten ponències, comparteixen experiències i celebren la fe de forma conjunta i entusiasta. Els ponents van ser: el teòleg José Antonio Pagola, el catedràtic de cristologia Javier Vitoria, i la filòloga i teòloga Rosa Cursach. També vam poder escoltar els testimonis de vida compromesa en la causa de Jesús, de la murciana Concha Cañete (comunitats cristianes populars), i el mallorquí Joan Carrero (fundació S’Olivar). El moment de més participació va ser el treball realitzat en els deu grups de treball relacionats amb temes pastorals, socials i polítics. El moment culminant va ser la concelebració eucarística, amb la que va acabar el Fòrum.

   El primer dels ponents va estar José Antonio Pagola. L’interès per escoltar aquests teòleg, tant discutit pel seu llibre: Jesús. Aproximación historica, va quedar totalment satisfet. Pagola té un verb exquisit i explica les coses difícils de forma entenedora, amb una fluïdesa verbal que evita la distracció i l’avorriment. Els més de vuit-cents inscrits, segons l’organització, no vam quedar defraudats. El ponent va explicar el Jesús humà, situant-lo en el context històric en que les últimes investigacions el situen. Sens dubte que Jesús segueix desvetllant el màxim interès, quan s’explica la seva implicació amb el projecte de Déu per a l’home-dona. L’enfrontament que va tenir amb la Conferència Episcopal Espanyola, a qui sembla que va molestar que s’expliqui la vida de Jesús i la seva humanitat, a la llum de les actuals investigacions arqueològiques i sociològiques del Israel del s.I. La CEE  va criticar que «l’autor semblés suggerir de forma indirecta que algunes de les propostes fonamentals de la doctrina catòlica no tenen el seu fonament històric en Jesús»

   El problema rau en fer una lectura excessivament simplista dels escrits historico-crítics. Pagola, en el seu llibre, dóna per suposat que Jesús era el Verb que es va fer home, com s’afirma en el pròleg de l’evangeli de Joan. Ho va reiterar explícitament en resposta a una pregunta que li qüestionava el mateix que els bisbes espanyols. El que ell pretén és situar-lo històricament, com queda explicitat en el subtítol del llibre. La seva condició divina, de que parlava Pau, no la nega en cap moment; queda implícita. Però com es sabut, a instàncies de la CEE el llibre es va retirar de la venda.

   El que sí en va fer una lectura positiva va estar el cardenal de la cúria i teòleg de prestigi Gianfranco Ravasi, que en un escrit a «Il Sole, 24 Ore», el 5 de desembre de 2010, en va fer un gran elogi. Aquestes afirmacions van desautoritzar el segrest de la publicació. Al Fòrum, algú comentava que els més de vuitanta mil exemplar venuts ha estat gràcies a la publicitat que del llibre n’han fet els bisbes; «uns excel·lents promotor comercials».

Tornant al Fòrum cal comentar que un dels encerts d’aquests tipus de trobades són els grups de treball- la gent, en petits grups, iguals entre iguals, s’esplaia participant, exposant dubtes i experiències, sobre allò que ens reconeixia Julio Ciges (fundador i ànima del Fòrum), la dificultat de traduir en acció pastoral el que els ponents exposen de forma brillant però en teoria.

   Malgrat aquestes dificultats, en el Fòrum es respirava un ambient d’alegria, de retrobament... Així devia ser quan en temps de Jesús els jueus es trobaven a Jerusalem per a celebrar la Pasqua.  El cristianisme és joia, i aquesta va ser la tònica del Fòrum. Amb joia es va celebrar l’Eucaristia, i amb joia ens vam acomiadar, fins el proper any.  

Salvador Sol

HA MORT JOSÉ COMBLIN, SACERDOT I TEÒLEG

  Reflexió

Ha mort José Comblin a l’edat de 88 anys. Nascut a Brussel·les el març de 1923, es doctorà en Teologia a la Universitat de Lovaina. Responen a la crida de Pius XII, demanant missioners voluntaris per anar on faltessin sacerdots, va anar al Brasil. Era el 1958. La realitat social de pobresa i opressió el va situar en la necessitat d’orientar la seva tasca a l’alliberament dels «últims». Se’l considera un dels fundadors de la Teologia de l’Alliberament i una de les veus més crítiques de l’Església catòlica, per la seva fidelitat al missatge de Jesús i el seu evangeli. La dictadura el va expulsar el 1972. Se’n va anar a Xile, a la Universitat catòlica, i de retorn d’un viatge no se li va permetre tornar entrar al país. Era el 1981 i el cap d’estat era Pinochet. Traslladat novament a Brasil es va dedicar a les comunitats de base.

La grandesa de les persones com Comblin és que ells/elles se’n van però ens deixen com a llegat el seu pensament, que ens seguirà donant suport als qui encara seguim el nostre camí per la vida.

En una entrevista feta a Xile, per Cristobal Cornejo Gonzáles, després d’una conferència sobre «Fe i política», Comblin va expressar dos dels seus pensaments més sorprenents: «Marx va ser el primer filòsof cristià» i «La influència de filòsofs com Aristòtil va naturalitzar l’ordre del món, fins al convenciment de que no és possible canviar-lo, doncs que ens fou donat per Déu». Si no podem canviar el món hem de canviar nosaltres la forma de conviure. Comblin diu que Jesús «vingué a mostrar-nos què és la nova humanitat». «Jesús ens va mostrar el camí per a construir un món nou, no només per a salvar l’ànima, que és més fàcil» Sabem que Jesús no va viure en l’opulència ni va freqüentar palaus. Va néixer pobra i va viure amb els pobres: «Buscava els que sofreixen, els malalts, els qui no havien tingut sort».

La Teologia de l’Alliberament s’inspira en les paraules que Jesús dirigia a la gent, maltractada pel sistema que el seguien: «que la situació canviaria, que tinguin confiança i força, perquè ells tenen la saviesa de Déu i l’entenen». Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu! (Lc 6,20). Els rics i poderosos –diu Comblin- «no entenen res, mai, ni volen entendre. Ells defensen els seus privilegis i res més»

En relació a les comunitats de base Comblin els donà la mateixa consigna del Mestre: Jesús, «després, reuneix una comunitat i els dóna la recomanació bàsica, fonamental: que ningú vulgui ser més que els altres. Això és suficient, és l’única instrucció. Respectant això tot el demés funciona» Aquest és el missatge revolucionari de Jesús, que reivindica la Teologia de l’Alliberament: «denuncia a tots els que mantenen el sistema de dominació, i el defensen perquè els beneficia. Aquests és el motiu pel que les autoritats d’Israel volen matar-lo»

El mal de l’Església va estar l’oficialització que va fer Constantí de la religió dels cristians, que fins aleshores havien estat perseguits. La intenció no era protegir aquella religió sinó salvar l’Imperi. «I, això –diu Comblin- està lluny de l’evangeli de Jesús» Els artistes van començar a «representar Jesús, en els mosaics, vestit d’emperador i amb ensenyes de poder com ara el mantell imperial. [...] Així és com s’estableix l’obligació de ser batejats [...] i així apareixen quantitat de deixebles de Jesús que en realitat no l’entenen».

Del sacerdoci, Comblin deixa dit que es tracta d’una «organització eclesiàstica que té per missió cuidar la transmissió de la fe, però que a la pràctica, molts d’ells ho fan en la mesura en que no signifiqui un perill per a la seva carrera [...] No diuen que Jesús va morir perquè lluitava contra tots els dominadors i va denunciar el sistema; el que diuen és que va sacrificà la seva vida perquè Déu perdoni els pecats de la gent i ningú se senti amenaçat»

Que el Pare de tots l’hagi acollit benignament i perdoni als qui no van entendre la fidelitat de Comblin al missatge evangèlic i que fos coherent amb la seva consciència.

Salvador Sol

NECESSITEN DÉU PER ARRIBAR A SER HUMANS

  Opinió

El teòleg José María Castillo, en el seu blog Teología sin censura, ens ha deixat un article carregat de bon saber, desenvolupant un tema complex de forma senzilla.

A Déu ningú l’ha vist mai. I no el podem veure perquè Déu és el Transcendent, «situat més enllà de la nostra capacitat humana». Qualsevol intent d’explicar-lo és un antropomorfa, és a dir: com si la seva configuració fos de l’home. No és possible, des de la immanència definir el transcendent. Raimon Panikkar venia a dir que quan parlem de Déu ja estem parlant d’una altre cosa. La raó no ens serveix per assegurar la seva existència ni per negar-la. De fet ni Déu mateix s’explica. Quan Moisès li pregunta com ha de dir al seu poble qui és, la seva resposta és: Jo sóc el qui sóc (Ex 3,14). Les diverses religions s’adrecen a Déu amb noms diferents però que en realitat, com afirmava Panikkar, es tracta del mateix. Déu només és un encara que l’invoquem amb altres noms i de maneres diverses.  L’única condició exigible és que se l’adori «en esperit i veritat» (Jn 4, 23).

Si no sabem gran cosa de la nostra vida, tot i ser-ne, com deia Vicenç Ferrer l’objectiu de tota la creació, com ens atrevim a intentar saber alguna cosa del Transcendent? Per Castillo, «Déu està més enllà de l’últim límit de la nostra capacitat de conèixer». Si alguna cosa saben, des de la nostra immanència és allò que Jesús, convertit en profeta itinerant ens ha revelat: «els qui em veuen a mi veuen el qui m’ha enviat» (Jn 12,45). No pas per la seva forma humana sinó per la seva capacitat d’estimar.

Conèixer, saber, qui és Déu, és doncs una qüestió de fe. Ell ens ha hagut de presentar un model de vida humana i quina era la relació que desitjava establir amb l’objecta últim de la creació. «És en l’entranyable humanitat de Jesús on comprenem la profunda i desconcertant humanitat de Déu». Per què desconcertant? Perquè «Tal com està el món [...], no pot haver estat creat o pensat per un ser que és, al mateix temps, infinitament poderós i infinitament bo. Ambdues coses són incompatibles amb el mal».

Si la raó no és competent per aclarir aquests misteri relacional, només ens queda el camí, com hem dit, de la fe. Jesús va tenir una fe il·limitada amb qui anomenava de forma afectuosa Abbà, i ens va dir que ens hi dirigíssim invocant-lo com a Pare. Només posant-se en la voluntat de Déu que és amor, i de la seva justícia, podia Jesús (el Fill estimat) acceptar l’escarni i l’execució que va patir. Des de la fe en Jesús Déu seria com «una altre persona [...] amb la que em puc  relacionar, a la que puc demanar el què necessito, o al que ofenc, com puc fer-ho a un altre ser qualsevol». Aquesta seria la dimensió humana de Déu. Però aquesta humanitat no nega que a la vegada sigui també el Transcendent; creador o pensador, d’un món que conté el mal en les seves pròpies lleis.       

Déu ens ha donat el seu fill, Jesús, perquè ens ensenyés com s’havia de comportar el ser humà, la fase final del seu projecte. Un home-dona fet «a la seva imatge i semblança» (Ge 1,26). Jesús representa l’excel·lència d’aquest projecta. Ho ha dit algun teòleg referint-se a Jesús: només un Déu pot ser tant humà. Només Déu, en un món tant competitiu, es pot compadir i viure amb els pobres i com els pobres, els últims de la societat, i establir el seu codi en les benaurances. «A Déu ningú l’ha vist mai --diu Joan--, però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud» (1a Jn 4,12). Castillo ens diu que aquest Déu que ningú ha vist mai, «l’hem vist, l’hem escoltat, l’hem tocat en Jesús de Natzaret, que és la Paraula de Déu feta humanitat». Així ho expressa el quart evangelista en erl pròleg: «El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres[...] ple de gràcia i de veritat».  (Jn 1,14)

 Salvador Sol

Nota.- Aquests article vol ser un reconeixement a José Maria Castillo pel seu mestratge ara que la Universitat de Granada li ha concedit el grau de Doctor Honoris Causa.

TOTS AMB EL PARE MANEL

  Opinió

Ahir a la trobada es va parlar del sacerdot barceloní, Manel Pousa, el conegut pare Manel, a qui l’Arquebisbat de Barcelona li ha obert un procés d’excomunió.

El pare Manel, explica en el seu llibre biogràfic, escrit pel periodista Francesc Buxeda, que du per nom: Més a prop de la terra que del cel (Angle Editorial), que va ajudar, econòmicament, una adolescent sense recursos, que volia avortar, amb poques garanties sanitàries. Però tots els fets obeeixen a determinades circumstàncies. Molts li hem sentit explicar que temps enrere, havia oficiat el funeral d'una nena de 14 anys de Roquetes que havia mort avortant. La lectura humanista (que per això mateix és cristiana) ens fa pensar que l’acció del mossèn anava orientada a evitar una altre mort per dessagnament.

Però sembla que hi ha catòlics que no entenen això de l’amor al pròxim. L’avortament mata el fetus, un avortament sense garanties pot matar l’adolescent que avorta. La compassió, diu el diccionari, és: Sentiment amb què hom pren part en el sofriment d’altri. Pagola diu que Jesús va ser poeta de la compassió, i el pare Manel va entendre que s'havia de compadir del sofriment d’una adolescent, que de totes maneres hagués avortat, de totes totes, amb la seva col·laboració o sense. 

Ara el bisbe li obra un procés canònic que pot acabar amb excomunió. Excomunicar significa literalment: expulsió permanent o temporal de la comunitat a la que pertany la persona afectada. L’excomunió és una pena eclesiàstica severa que impedeix la recepció  els sagraments i l’exercici de certs actes eclesiàstics. L’efecte mes notable de l'excomunió és que la persona pot quedar parcialment exclosa de la vida de l’Església a que està unida pel baptisme. Per a un catòlic, i més si és sacerdot, no hi pot haver cosa pitjor que sentir-se rebutjat d’aquells que considera germans en la fe.  

El cànon 1398, Títol VI, del Dret Canònic de 1983, diu: Quien procura el aborto, si éste se produce incurre en excomunión latae sententiae (automàtica). Malgrat aquesta rotunditat, el catedràtic de Dret Canònic Josep Casanovas (El País, 16/03/11) creu que serà difícil demostrar que el pare Manel ha estat un «cooperador necessari» de l’avortament, i a més, considera avantatjós que ell (el pare Manel) tingui dret a col·laborar en el procés amb el seu testimoni.

La trajectòria pastoral a favor dels més desvalguts del pare Manel està fora de tota sospita. Qui s’atrevirà a impedir-li que segueixi fent la seva labor sacerdotal? O no recordeu que Jesús va dir, en relació a la dona adúltera: Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra. (Jn 8,7)

Senyor bisbe, senyors del tribunal que ha de jutjar el comportament del pare Manel, deixeu que segueixi fent el bé a qui ho necessita. Inspireu-vos en l’evangeli i no en el Dret Canònic quan emeteu el vot. Deixeu que els fariseus d’avui s’escandalitzin, si això és el que volen, però no condemneu un home bo, que estima Déu estimant els més febles. 

Salvador Sol