ESCOLTAR LA CRIDA A LA CONVERSIÓ

Comentari a l’evangeli (Mc 1,12-15) I de Quaresma

Evangeli: 

En aquell temps, l'Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Vivia entre els animals feréstecs i l'alimentaven els àngels.

Després d'haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova».

Comentari:

«Convertiu-vos, perquè el regne de Déu és a prop». Què poden dir aquestes paraules a un home o una dona dels nostres dies? A ningú no ens atrau sentir una crida a la conversió. Pensem de seguida en una cosa costosa i poc agradable: una ruptura que ens portaria a una vida poc atractiva i desitjable, plena només de sacrificis i de renúncia. És realment així?

Per començar, el verb grec que es tradueix per convertir-se significa en realitat posar-se a pensar, revisar l’enfocament de la nostra vida, reajustar la perspectiva. Les paraules de Jesús podrien sonar així: «Mireu si no heu de revisar i reajustar alguna cosa en la vostra manera de pensar i d’actuar perquè es compleixi en vosaltres el projecte de Déu d’una vida més humana».

Si això és així, el primer que cal revisar és allò que bloqueja la nostra vida. Convertir-nos és «alliberar la vida» eliminant pors, egoismes, tensions i esclavituds que ens impedeixen créixer de manera sana i harmoniosa. La conversió que no produeix pau i alegria no és pas autèntica. No ens està acostant al Regne de Déu.

Hem de revisar després si cuidem bé les arrels. Les grans decisions no serveixen de res si no alimentem les fonts. No se’ns demana una fe sublim ni una vida perfecta; només que visquem confiant en l´amor que Déu ens té. Convertir-se no és entossudir-se a ser sants, sinó aprendre a viure acollint el regne de Déu i la seva justícia. Només aleshores pot començar en nosaltres una veritable transformació.

La vida mai no és plenitud ni èxit total. Hem d’acceptar allò «inacabat», allò que ens humilia, allò que no encertem a esmenar. El més important és mantenir el desig, no cedir al desànim. Convertir-se no és viure sense pecat, sinó aprendre a viure del perdó, sense orgull ni tristesa, sense alimentar la insatisfacció pel que hauríem de ser i no som. Això diu el Senyor al llibre d’Isaïes: «Us salvareu si us convertiu i deixeu d’inquietar-vos. Trobareu la força en la calma i en la confiança» (30,15).

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 4 de febrer de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escoltar la crida a la conversió”, té com a fonament els fragments (12-15) del capítol 1 de l’evangeli de Marc.

En aquest homilia, se’ns fa un aclariment molt important del mot “convertir-se”: el verb grec que es tradueix per convertir-se significa en realitat posar-se a pensar, revisar l’enfocament de la nostra vida, reajustar la perspectiva. Fet aquest aclariment la interpretació del text, té tot un altre sentit molt més en sintonia amb la nostre manera de pensar: «Convertiu-vos, perquè el regne de Déu és a prop». Què poden dir aquestes paraules a un home o una dona dels nostres dies? A ningú no ens atrau sentir una crida a la conversió. Pensem de seguida en una cosa costosa i poc agradable: una ruptura que ens portaria a una vida poc atractiva i desitjable, plena només de sacrificis i de renúncia. És realment així?

Justament és a partir de l’esment aclariment que l’homilia agafa tot un altre sentit: Les paraules de Jesús podrien sonar així: «Mireu si no heu de revisar i reajustar alguna cosa en la vostra manera de pensar i d’actuar perquè es compleixi en vosaltres el projecte de Déu d’una vida més humana». Si això és així, el primer que cal revisar és allò que bloqueja la nostra vida. Convertir-nos és «alliberar la vida» eliminant pors, egoismes, tensions i esclavituds que ens impedeixen créixer de manera sana i harmoniosa. La conversió que no produeix pau i alegria no és pas autèntica. No ens està acostant al Regne de Déu.

No cal dir que tota persona, creient o no, que tingui un mínim de personalitat i/o humanitat, sovint s’aplica l’auto-crítica per auto corregir les naturals desviacions humanes. En consonància amb això, l’homilia ens diu: Les grans decisions no serveixen de res si no alimentem les fonts. No se’ns demana una fe sublim ni una vida perfecta; només que visquem confiant en l´amor que Déu ens té. Convertir-se no és entossudir-se a ser sants, sinó aprendre a viure acollint el regne de Déu i la seva justícia. Només aleshores pot començar en nosaltres una veritable transformació.

El darrer paràgraf de l’homilia és un crit a l’esperança i també a desmuntar totes les angoixants normatives amb les que se’ns desorientava: La vida mai no és plenitud ni èxit total. Hem d’acceptar allò «inacabat», allò que ens humilia, allò que no encertem a esmenar. El més important és mantenir el desig, no cedir al desànim. Convertir-se no és viure sense pecat, sinó aprendre a viure del perdó, sense orgull ni tristesa, sense alimentar la insatisfacció pel que hauríem de ser i no som. Això diu el Senyor al llibre d’Isaïes: «Us salvareu si us convertiu i deixeu d’inquietar-vos. Trobareu la força en la calma i en la confiança» (30,15). 

Vers abans de l'evangeli Mt 4,4b

L'home no viu només de pa;

viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

Una homilia molt adequada per preparar la Quaresma sense angoixes ni temors, doncs totes les etapes que ens proposa la litúrgia durant l’any, poden ser positives i esperançadores, si som capaços de viure-les sempre amb la corresponent esperança i amb l’amor que ens proporciona l’Esperit de Déu.