QUINA RELIGIÓ ÉS LA NOSTRA?

Comentari a l’evangeli (Jn 2,13-25) II de Quaresma

Evangeli: 

Quan s'acostava la Pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem, i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes asseguts. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple, escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules, i digué als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare». Els deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: «El zel del vostre temple em consumia». Llavors els jueus el van interrogar: «Quin senyal ens dones que t'autoritzi a fer això?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». Els jueus respongueren: «Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció, i tu el vols reconstruir en tres dies?». Però ell es referia al santuari del seu cos.

Quan Jesús ressuscità d'entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l'Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.

Durant la seva estada a Jerusalem en ocasió de la peregrinació de Pasqua, molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots; no tenia cap necessitat que li revelessin el que són els homes; ell sabia prou què hi ha a l'interior de cada home.

Comentari:

Tots els evangelis es fan ressò d’un gest audaç i provocatiu de Jesús dins el recinte del Temple de Jerusalem. Probablement no va ser gaire espectacular. Va expulsar un grup de venedors de coloms, va abocar les taules d’alguns canvistes i va intentar interrompre l’activitat durant alguns moments. No va poder fer gaire cosa més.

Tot i això, aquell gest carregat de força profètica va ser el que va desencadenar la seva detenció i ràpida execució. Atacar el Temple era atacar el cor del poble jueu: el centre de la seva vida religiosa, social i política. El Temple era intocable. Allí hi habitava el Déu d’Israel. Què seria del poble sense la seva presència entre ells? Com podrien sobreviure sense el Temple?

Per Jesús, però, era el gran obstacle per acollir el regne de Déu tal com ell l’entenia i proclamava. El seu gest posava en qüestió el sistema econòmic, polític i religiós sustentat des d’aquell lloc sant. Què era aquell Temple?, signe del regne de Déu i la seva justícia o símbol de col·laboració amb Roma?, casa de pregària o magatzem dels delmes i primícies dels pagesos?, santuari del perdó de Déu o justificació de tota classe d’injustícies?

Allò era un «mercat». Mentre a l’entorn de la «casa de Déu» s’acumulava la riquesa, als llogarets creixia la misèria dels seus fills. No. Déu no legitimaria mai una religió com aquella. El Déu dels pobres no podia regnar des d’aquell Temple. Amb l’arribada del seu regnat perdia la raó de ser.

L’actuació de Jesús posa en guàrdia tots els seus seguidors i ens obliga a preguntar-se quina religió estem cultivant als nostres temples. Si no està inspirada per Jesús, es pot convertir en una manera «santa» de tancar-se al projecte de Déu que Jesús volia impulsar al món. La primera cosa no és la religió, sinó el regne de Déu.

Quina religió és la nostra?, fa créixer la nostra compassió pels qui pateixen o ens permet viure tranquils en el nostre benestar?, alimenta els nostres propis interessos o ens posa a treballar per un món més humà? Si s’assembla a la del Temple jueu, Jesús no la beneiria.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari: al comentari

Per: Jaume Rocabert 

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 3 de març de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Quina religió és la nostra?”, té com a fonament els fragments (13-25) del capítol 2 de l’evangeli Joànic.

Una homilia contundent que no només descriu uns fet ocorreguts en el seu temps, sinó que també es reprodueixen avui, però de manera més sofisticada: Tot i això, aquell gest carregat de força profètica va ser el que va desencadenar la seva detenció i ràpida execució. Atacar el Temple era atacar el cor del poble jueu: el centre de la seva vida religiosa, social i política. El Temple era intocable. Allí hi habitava el Déu d’Israel. Què seria del poble sense la seva presència entre ells? Com podrien sobreviure sense el Temple? Per Jesús, però, era el gran obstacle per acollir el regne de Déu tal com ell l’entenia i proclamava. El seu gest posava en qüestió el sistema econòmic, polític i religiós sustentat des d’aquell lloc sant. Què era aquell Temple?, signe del regne de Déu i la seva justícia o símbol de col·laboració amb Roma?, casa de pregària o magatzem dels delmes i primícies dels pagesos?, santuari del perdó de Déu o justificació de tota classe d’injustícies?

La versió actual és aquella que caracteritza a l’Opus Dei, als Quicos, com també entre altres, al sector ultra conservador de l’actual col·legi cardenalici així com diferents Conferencies Episcopals, entre elles la dels bisbes espanyols, que prioritzen els seus interessos econòmics i polítics, per damunt del missatge evangèlic de Pau, Justícia i Amor. 

Allò i la versió de més d’un sector de la religió catòlica, era i és un «mercat». Mentre a l’entorn de la «casa de Déu» s’acumulava i s’acumula la riquesa, als llogarets creixia i creix la misèria dels seus fills. No. Déu no legitimaria mai ni legitima una religió com aquella. El Déu dels pobres no podia ni pot regnar des d’aquell Temple. Amb l’arribada del seu regnat perdia la raó de ser. L’actuació de Jesús posa en guàrdia tots els seus seguidors i ens obliga a preguntar-se quina religió estem cultivant als nostres temples. Si no està inspirada per Jesús, es pot convertir en una manera «santa» de tancar-se al projecte de Déu que Jesús volia impulsar al món. La primera cosa no és la religió, sinó el regne de Déu. 

El darrer paràgraf, ens interpel·la de manera directe a cadascun de nosaltres: Quina religió és la nostra?, fa créixer la nostra compassió pels qui pateixen o ens permet viure tranquils en el nostre benestar?, alimenta els nostres propis interessos o ens posa a treballar per un món més humà? Si s’assembla a la del Temple jueu, Jesús no la beneiria.   

Vers abans de l'evangeli Jo 3,16

Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic;

tots els qui creuen en ell tenen vida eterna.

Avui, que els practicants han disminuït de manera alarmant, crec ens hem de preguntar no tant quina és la nostra religió (car la majoria són institucions humanes), car el més important és si mantenim la fe en Jesús i volem ser seguidors seus o el què és el mateix: si som cristians?, doncs ser cristià pressuposa tenir per prioritat principal aquelles que els evangelis ens descriuen les que tenia i defensava, les quals no eren altres que els pobres, els malalts, els marginats i fins i tot els que els poders públics els prohibia trepitjar els llocs públics.