PASSIÓ PER LA VIDA

Comentari a l’evangeli (Mc 1,29-39) IV de durant l’any

.Evangeli: 

En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n'anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús. Ell li va donar la mà i la va fer llevar, la febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula.

Al vespre, quan el sol s'havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s'havia aplegat davant la porta i ell va curar molts malalts de diverses malalties; va treure molts dimonis, i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.

De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n'anà a un lloc solitari i s'hi quedà pregant. Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo. Quan el trobaren li digueren: «Tothom us està buscant». Ell els digué: «Anem a d'altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió». I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis.

Comentari:

On és Jesús creix la vida. Això és el que descobreix amb goig qui recorre les pàgines entranyables de l’evangelista Marc i es troba amb aquest Jesús que guareix els malalts, acull els desvalguts, sana els alienats i perdona els pecadors.

On és Jesús hi ha amor a la vida, interès pels qui pateixen, passió per l’alliberament de tot mal. No hauríem d’oblidar mai que la primera imatge que ens ofereixen els relats evangèlics és la d’un Jesús guaridor. Un home que difon vida i restaura allò que està malalt.

Per això trobem sempre al seu voltant la misèria de la humanitat: posseïts, malalts, paralítics, leprosos, cecs, sords. Homes als qui falta vida; «els qui són a les fosques», com diria Bertolt Brecht.

Les guaricions de Jesús no han solucionat pràcticament res en la història dolorosa dels homes. La seva presència salvadora no ha resolt els problemes. Cal continuar lluitant contra el mal. Però ens han descobert una cosa decisiva i esperançadora. Déu és amic de la vida, i estima apassionadament la felicitat, la salut, el goig i la plenitud dels seus fills i filles.

Inquieta veure amb quina facilitat ens hem acostumat a la mort: la mort de la natura, destruïda per la pol·lució industrial, la mort a les carreteres, la mort per la violència, la mort dels que no arriben a néixer, la mort de les ànimes.

És insuportable observar amb quina indiferència sentim xifres esfereïdores que ens parlen de la mort de milions de famolencs al món, i amb quina passivitat contemplem la violència callada, però eficaç i constant, d’estructures injustes que enfonsen els febles en la marginació.

Els dolors i els patiments aliens ens preocupen poc. Cadascú sembla interessar-se només pels seus problemes, benestar o seguretat personal. L’apatia es va apoderant de molts. Correm el risc de fer-nos cada cop més incapaços d’estimar la vida i de vibrar amb qui no pot viure feliç.

Els creients no hem d’oblidar que l’amor cristià sempre és interès per la vida, recerca apassionada de felicitat per al germà. L´amor cristià és l´actitud que neix en aquell que ha descobert que Déu estima tan apassionadament la nostra vida que ha estat capaç de patir la nostra mort, per obrir-nos les portes d´una vida eterna compartint per sempre el seu amor.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 4 de febrer de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Passió per la vida”, té com a fonament els fragments (29-39) del capítol 1 de l’evangeli de Marc.

L’homilia, ens fa de nou un retrat de la passivitat, de l’individualisme i de la manca de sensibilitat, de la societat actual, entre la qual, sovint també els cristians ens hi podem veure identificats. Tot i així, les primeres ratlles són per descriure l’amor de Jesús pels més marginats i menyspreats de la societat: On és Jesús creix la vida. Això és el que descobreix amb goig qui recorre les pàgines entranyables de l’evangelista Marc i es troba amb aquest Jesús que guareix els malalts, acull els desvalguts, sana els alienats i perdona els pecadors. On és Jesús hi ha amor a la vida, interès pels qui pateixen, passió per l’alliberament de tot mal. Jesús, per damunt de tot, fou: un home que difon vida i restaura allò que està malalt.

És per això que trobem sempre al seu voltant la misèria de la humanitat: posseïts, malalts, paralítics, leprosos, cecs, sords. Homes als qui falta vida; «els qui són a les fosques», com diria Bertolt Brecht. Les guaricions de Jesús no han solucionat pràcticament res en la història dolorosa dels homes. La seva presència salvadora no ha resolt els problemes. La qual cosa ens ha descobert una cosa decisiva i esperançadora. Déu és amic de la vida, i estima apassionadament la felicitat, la salut, el goig i la plenitud dels seus fills i filles. Però també ens ha descobert que cal continuar lluitant contra el mal.

El més trist i deshumanitzat que l’homilia ens diu que: és inquietant, és veure amb quina facilitat ens hem acostumat a la mort: la mort de la natura, destruïda per la pol·lució industrial, la mort a les carreteres, la mort per la violència, la mort dels que no arriben a néixer, la mort de les ànimes. Això, per descomptant, és insuportable observar amb quina indiferència sentim xifres esfereïdores que ens parlen de la mort de milions de famolencs al món, i amb quina passivitat contemplem la violència callada, però eficaç i constant, d’estructures injustes que enfonsen els febles en la marginació.

Malauradament, ens preocupen poc, els dolors i els patiments aliens. Cadascú sembla interessar-se només pels seus problemes, benestar o seguretat personal. L’apatia es va apoderant de molts. Correm el risc de fer-nos cada cop més incapaços d’estimar la vida i de vibrar amb qui no pot viure feliç.

L’homilia conclou, fent-nos memòria que els creients no hem d’oblidar que l’amor cristià sempre és interès per la vida, recerca apassionada de felicitat per al germà. L´amor cristià és l’actitud que neix en aquell que ha descobert que Déu estima tan apassionadament la nostra vida que ha estat capaç de patir la nostra mort, per obrir-nos les portes d’una vida eterna compartint per sempre el seu amor.

Al·leluia Mt 8,17

Ell portava les nostres malalties

i s'havia carregat els nostres dolors.

Dissortadament, vivim en una societat cada cop més instrumentalitzada pel neocapitalisme i en moltíssim països governant l’extrema dreta amb la conseqüent destrucció de tots els valors i tots el conceptes de solidaritat que s’havien aconseguit, més o menys, implantar. Avui, ho estem constatant, en totes les institucions, ha penetrat el virus del poder, de la prepotència i d’allunyar-se cada cop més dels valors de l’evangeli: no es mira en absolut als qui pateixen perquè només els preocupa assolir el poder i enriquir-se, despreocupant-se absolutament del sofriments dels més dèbils. Ho estem constant de manera molt gràfica aquests darrers temps, en tots els tele diaris de cada dia.