ENSENYAR COM ENSENYAVA JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mc 1,21b-28) IV de durant l’any

.Evangeli: 

A Cafarnaüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent s'estranyava de la seva manera d'ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la llei, sinó amb autoritat. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un esperit maligne que es posà a cridar: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu». Però Jesús el reprengué i li digué: «Calla i surt d'aquest home». Llavors l'esperit maligne sacsejà violentament el posseït, llançà un gran xiscle i en va sortir. Tots quedaren intrigats i es preguntaven entre ells: Què vol dir això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova, fins i tot mana els esperits malignes, i l'obeeixen». I aviat la seva anomenada s'estengué per tota la regió de Galilea.

Comentari:

La manera d’ensenyar de Jesús va provocar a la gent la impressió que estaven davant d’una cosa desconeguda i admirable. Ho assenyala l’evangeli més antic i els investigadors pensen que va ser realment així. Jesús no ensenya com els «lletrats» de la Llei. Ho fa amb «autoritat»: la seva paraula allibera les persones d’«esperits malignes».

No cal confondre «autoritat» amb «poder». L’evangelista Marc és precís en el seu llenguatge. La paraula de Jesús no prové del poder. Jesús no intenta imposar la seva pròpia voluntat sobre els altres. No ensenya per controlar el comportament de la gent. No fa servir la coacció.

La seva paraula no és com la dels lletrats de la religió jueva. No és revestida de poder institucional. La seva «autoritat» neix de la força de l’Esperit. Prové de l’amor a la gent. Busca alleujar el patiment, guarir ferides, promoure una vida més sana. Jesús no genera submissió, infantilisme o passivitat. Allibera de pors, infon confiança en Déu, anima les persones a cercar un món nou.

Tothom s’adona que estem vivint una greu crisi d’autoritat. La confiança en la paraula institucional és sota mínims. Dins de l´Església es parla d´una forta «devaluació del magisteri». Les homilies avorreixen. Les paraules estan desgastades.

No és el moment de tornar a Jesús i aprendre a ensenyar com ho feia ell? La paraula de l’Església ha de néixer de l´amor real a les persones. Ha de ser dita després d’una atenta escolta del patiment que hi ha al món, no abans. Ha de ser propera, acollidora, capaç d’acompanyar la mala vida de l’ésser humà.

Necessitem una paraula més alliberada de la seducció del poder i més plena de la força de l’Esperit. Un ensenyament nascut del respecte i l’estima de les persones, que generi esperança i guareixi ferides. Seria greu que, dins de l’Església, se sentís una «doctrina de lletrats» i no la paraula guaridora de Jesús que avui tant necessita la gent per viure amb esperança.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari:

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 28 de gener de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Ensenyar com va ensenyar Jesús”, té com a fonament els fragments (21b-28) del capítol 1 de l’evangeli de Marc.

Sovint s’ha caigut amb la temptació, en les prèdiques i homilies, de voler adoctrinar més que ensenyar: Jesús no ensenya com els «lletrats» de la Llei. Ho fa amb «autoritat»: la seva paraula allibera les persones «d’esperits malignes». No cal confondre «autoritat» amb «poder». La paraula de Jesús no prové del poder. Jesús no intenta imposar la seva pròpia voluntat sobre els altres. No ensenya per controlar el comportament de la gent. No fa servir la coacció.

L’homilia denuncia contundentment que a dins de l´Església es parla d´una forta «devaluació del magisteri». Les homilies avorreixen. Les paraules estan desgastades. És obvi doncs que ens ompliria de goig que l’esforç del papa Francesc, pogués reeixir i l’Església retornés als orígens que ens va ensenyar Jesús, de manera que en totes les latituds i en tots els que ens diem cristians hi hagués un retorn a l’ensenyament de Jesús, en el qual era evident que La seva paraula no era com la dels lletrats de la religió jueva. No és revestida de poder institucional. La seva «autoritat» neix de la força de l’Esperit. Prové de l’amor a la gent. Busca alleujar el patiment, guarir ferides, promoure una vida més sana. Jesús no genera submissió, infantilisme o passivitat. Allibera de pors, infon confiança en Déu, anima les persones a cercar un món nou. Tothom s’adona que estem vivint una greu crisi d’autoritat. La confiança en la paraula institucional és sota mínims. 

En la conclusió de l’homilia, se’ns qüestiona les maneres, però al mateix temps, tot seguit, se’ns exposa quina hauria de ser la formula per ensenyar a la manera de Jesús: No és el moment de tornar a Jesús i aprendre a ensenyar com ho feia ell? La paraula de l’Església ha de néixer de l´amor real a les persones. Ha de ser dita després d’una atenta escolta del patiment que hi ha al món, no abans. Ha de ser propera, acollidora, capaç d’acompanyar la mala vida de l’ésser humà. Necessitem una paraula més alliberada de la seducció del poder i més plena de la força de l’Esperit. Un ensenyament nascut del respecte i l’estima de les persones, que generi esperança i guareixi ferides. Seria greu que, dins de l’Església, se sentís una «doctrina de lletrats» i no la paraula guaridora de Jesús que avui tant necessita la gent per viure amb esperança.

Veritablement, tenir el goig de poder llegir i reflexionar aquestes homilies, és com si se’ns proporciones setmanalment una estona d’intensa llum de llum, en mig d’una minsa claredat habitual i una onada de esperança en un mó