TAMBÉ AVUI ÉS POSSIBLE ESCOLTAR DÉU

Comentari a l’evangeli (Mt 22,1-14) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill: envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n'envià d'altres que diguessin als convidats: JaEn aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill: envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n'envià d'altres que diguessin als convidats: Ja tinc preparat el banquet, he fet matar els vedells i l'aviram. Tot és a punt: veniu a la festa. Però ells no en feren cas: l'un se n'anà al seu camp, l'altre als seus negocis, i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren. El rei, en veure això, s'indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Mentrestant, digué als seus homes: El banquet de casament és a punt, però els convidats no se'l mereixen. Per tant, aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu. Ells hi anaren, i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents. I la sala del banquet s'omplí de convidats.

Quan el rei entrà a veure els convidats, s'adonà que un home dels que eren allí no duia el vestit de festa, i li digué: Company, com és que has entrat sense vestit de festa? Ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de peus i mans i traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Els cridats són molts, però no tants els elegits».

Comentari.-

Ho diuen tots els estudis. La religió està en crisi a les societats desenvolupades d’Occident. Cada vegada són menys els que s’interessen per les creences religioses. Les elaboracions dels teòlegs gairebé no tenen ressò. Els joves abandonen les pràctiques religioses. La societat està anant cap a una indiferència creixent.

Hi ha, però, una cosa que mai no hem d’oblidar els creients. Déu no està en crisi. Aquesta Realitat suprema cap a la qual apunten les religions amb noms diferents segueix viva i operant. Déu està també avui en contacte immediat amb cada ésser humà. La crisi d’allò que és religiós no pot impedir que Déu se segueixi oferint a cada persona en el fons misteriós de la seva consciència.

Des d’aquesta perspectiva, és un error «demonitzar» en excés la crisi religiosa actual, com si fos una situació impossible per a l’acció salvadora de Déu. No és així. Cada context sociocultural té les seves condicions més o menys favorables per al desenvolupament d’una religió determinada, però l’ésser humà manté intactes les seves possibilitats d’obrir-se al Misteri últim de la vida, que l’interpel·la des de l’íntim de la seva consciència.

La paràbola dels convidats a noces ho recorda de manera expressiva. Déu no exclou ningú. El seu únic anhel és que la història humana acabi en una festa joiosa. El seu únic desig, que la sala espaiosa del banquet s’ompli de convidats. Tot ja està preparat. Ningú no pot impedir a Déu que faci arribar a tothom la seva invitació.

És cert que la crida religiosa troba rebuig en no pocs, però la invitació de Déu no s’atura. La poden escoltar tots, «bons i dolents», els que viuen a «la ciutat» i els que estan perduts «per les cruïlles dels camins». Tota persona que escolta la crida del bé, de l’amor i de la justícia està acollint Déu.

Penso en tantes persones que ho ignoren gairebé tot de Déu. Només coneixen una caricatura d’allò que és religiós. Mai no podran sospitar «la joia de creure». Estic segur que Déu és viu i operant en allò més íntim del seu ésser. Estic convençut que molts acullen la seva invitació per camins que a mi se m’escapen.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 8 d’octubre XXVI durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “Dura crítica als dirigents religiosos”, té com a fonament els fragments (1-14) dels capítol 22 de l’evangeli de Mateu. 

Una nova homilia basada en una altre paràbola que Jesús proposa als grans sacerdots i als notables del poble del Israel del seu temps. Una paràbola que també és vigent avui en ple segle XXI en mig d’un panorama força decebedor com a conseqüència d’un clericalisme erràtic, tant en les formes com en bona part dels continguts doctrinals que ens han transmès. La paràbola dels convidats a noces ho recorda de manera gràfica. Déu no exclou ningú. El seu únic anhel és que la història humana acabi en una festa joiosa, que la sala espaiosa del banquet s’ompli de convidats. Tot ja està preparat. Ningú no pot impedir a Déu que faci arribar a tothom la seva invitació. L’homilia, al mateix temps, ens deixa clar que hi ha una cosa que mai no hem d’oblidar els creients. Déu no està en crisi. Aquesta Realitat suprema cap a la qual apunten les religions amb noms diferents segueix viva i operant. Déu està també avui en contacte immediat amb cada ésser humà. La crisi d’allò que és religiós no pot impedir que Déu se segueixi oferint a cada persona en el fons misteriós de la seva consciència. Des d’aquesta perspectiva, és un error «demonitzar» en excés la crisi religiosa actual, com si fos una situació impossible per a l’acció salvadora de Déu. No és així.

La paràbola dels convidats a noces ho recorda de manera expressiva. Déu no exclou ningú. El seu únic anhel és que la història humana acabi en una festa joiosa. El seu únic desig, que la sala espaiosa del banquet s’ompli de convidats. Tot ja està preparat. Ningú no pot impedir a Déu que faci arribar a tothom la seva invitació.

L’homilia certifica que la crisi religiosa del nostre temps és greu i notable, la qual cosa no vol dir que ja no existeixi la més mínima esperança per a la humanitat. M’atreviria dir que malgrat la crisi religiosa d’avui, com quasi la d’altres èpoques, no altera als plans de Déu, cal recordar que Jesús no va voler institucionalitzar cap mena de religió. Només ens va assenyalà un camí: el de treballar pel Regne de Déu, el regne d’Amor de Justícia i de Pau. Conseqüentment, potser caldrà potenciar més l’espiritualitat que la religió, o dit amb altres paraules, capgirar la metodologia parafernàlica de la majoria o de totes les religions, per una creixent i més profunda espiritualitat interior que ens porti a treballar per l’esmentat Regne de Déu.      

Finalitzo el meu comentari amb una nova frase de Pau de la seva carta als cristians de Filips: El meu Déu satisfarà les vostres necessitats d'acord amb l'esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist. A Déu, Pare nostre, sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

Així com també amb l’Al·leluia del proper diumenge 15 d’octubre 

Al·leluia Ef 1,17-28

Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist

il·lumini els ulls del nostre cor

perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat.