A DÉU EL QUE ÉS DE DÉU

Comentari a l’evangeli (Mt 22,15-21) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d'Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos, doncs, què en penseu, d'això? És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?». Jesús, que s'havia adonat de la seva malícia, els respongué: «Hipòcrites, per què proveu de comprometre'm? Ensenyeu-me la moneda del tribut». Ells li ensenyaren una denari, i Jesús els preguntà: «De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?». Li diuen: «Del Cèsar». Jesús els respon: «Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu».

Comentari.-

El parany que li posen a Jesús està ben pensat: «¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?» Si respon negativament, podran acusar-lo de rebel·lió contra Roma. Si accepta la tributació, quedarà desacreditat davant d’aquella gent que viu escanyada pels impostos, i que ell tant estima i defensa.

Jesús els demana que li ensenyin «la moneda del tribut». Ell no la té, ja que viu com un rodamón itinerant, sense terres ni feina fixa; no té problemes amb els recaptadors. Després els pregunta per la imatge que apareix en aquell denari de plata. Representa Tiberi, i la llegenda deia: «Tiberius Caesar, Divi Augusti Filius Augustus». Al revers s’hi podia llegir: «Pontifex Maximus».

El gest de Jesús ja és clarificador. Els seus adversaris viuen esclaus del sistema, ja que, en utilitzar aquella moneda encunyada amb símbols polítics i religiosos, reconeixen la sobirania de l’emperador. No és el cas de Jesús, que viu de manera pobra però lliure, dedicada als més pobres i exclosos de l’Imperi.

Jesús afegeix llavors alguna cosa que ningú no li ha plantejat. Li pregunten pels drets del Cèsar i ell els respon recordant els drets de Déu: «Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu». La moneda porta la imatge de l’emperador, però l’ésser humà, com recorda l’antic llibre del Gènesi, és «imatge de Déu». Per això mai no ha de ser sotmès a cap emperador. Jesús ho havia recordat moltes vegades. Els pobres són de Déu; els petits són els seus fills predilectes; el regne de Déu els pertany. Ningú no n’ha d’abusar.

Jesús no diu que una meitat de la vida, la material i econòmica, pertany a l’esfera del Cèsar, i l’altra meitat, espiritual i religiosa, a l’esfera de Déu. El seu missatge és un altre: si entrem al regne, no hem de consentir que cap Cèsar sacrifiqui el que només pertany a Déu: els famolencs del món, els subsaharians abandonats que arriben amb les pasteres, els «sense papers» de les nostres ciutats. Que cap Cèsar compti amb nosaltres.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 22 d’octubre XXVI durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “A déu el que és de Déu, té com a fonament els fragments (15-21) dels capítol 22 de l’evangeli de Mateu. 

Aquesta és una homilia que descriu nítidament allò que és de Déu i el que no ho és. L’evangeli de Mateu ens descriu un parany que els fariseus li posen a Jesús: «¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?» però Jesús no es deixa sorprendre. Els fariseus i els seus adversaris viuen esclaus del sistema, ja que, en utilitzar aquella moneda encunyada amb símbols polítics i religiosos, reconeixen la sobirania de l’emperador. No és el cas de Jesús, que viu de manera pobra però lliure, dedicada als més pobres i exclosos de l’Imperi. 

Ja en aquella època, com en l’actualitat hi ha que viuen amb una actitud de servilisme permanent, car –a la seva manera- creuen que és la millor manera de treure’n un profit positiu pels seus interessos. Potser és per això que li pregunten pels drets del Cèsar i ell els respon recordant els drets de Déu: «Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu». La moneda porta la imatge de l’emperador, però l’ésser humà, com recorda l’antic llibre del Gènesi, és «imatge de Déu». Per això mai no ha de ser sotmès a cap emperador.

Com tantes vegades ens ho recorda l’evangeli, Els pobres són de Déu; els petits són els seus fills predilectes; el regne de Déu els pertany. Ningú no n’ha d’abusar.

No es tracte com ens recorda l’homilia, d’a parts iguals, servir a l’emperador de torn i a Déu: El seu missatge és un altre: si entrem al regne, no hem de consentir que cap Cèsar sacrifiqui el que només pertany a Déu: els famolencs del món, els subsaharians abandonats que arriben amb les pasteres, els «sense papers» de les nostres ciutats. Que cap Cèsar compti amb nosaltres.     

Al·leluia Fl 2,15-16

Vosaltres que porteu la paraula de vida

resplendiu com estrelles en un cel de nit.

Una nova homilia, que ens hauria d’interpel·lar seriosament en relació al nostre comportament en relació a les qüestions que pertanyen a Déu i les que pertanyen a les obligacions que tenim com a ciutadans d’un determinat país. Són dues qüestions diametralment diferents i per cap concepte, les podem ficar en el mateix sarró. 

Avui, al finalitzar els meus comentaris, em ve a la memòria el dolor i el patiment dels milers de morts que la crueltat de determinats dirigents de Palestina i Israel, de Rússia, i de tantes i tantes parts del món, que –sense escrúpols- porten a la mort, a la misèria, la fam i al menyspreu més recargolat a grans territoris on habiten la gran família humana. Preguem per la PAU al món, i pel regne d’Amor i Justícia arreu. Que així sigui.