US PASSEN AL DAVANT

Comentari a l’evangeli (Mt 21,28-32) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Què us en sembla? Un home que tenia dos fills va dir al primer: "Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui". Ell respongué: "No hi vull anar". Però després se'n penedí i hi anà. El pare digué això mateix al segon i aquest li respongué: "Hi vaig de seguida, pare". Però no hi anà. Quin d'aquests dos va fer el que el pare volia?». Li responen: «El primer».

Jesús els diu: «Us dic amb tota veritat que els publicans i les prostitutes us passen al davant cap al Regne de Déu, perquè ha vingut Joan amb la missió d'ensenyar-vos un bon camí, però vosaltres no l'heu cregut, mentre que els publicans i les dones de mala vida sí que l'han cregut. I vosaltres, ni després de veure això, encara no us en penediu ni voleu creure'l».

Comentari.-

La paràbola és tan senzilla que sembla poc digna d’un gran profeta com Jesús. No obstant això, no s’adreça al grup de nens que corre al seu voltant, sinó als «grans sacerdots i els notables del poble», que l’assetgen quan s’acosta al temple.

Segons el relat, un pare demana a dos dels seus fills que treballin a la seva vinya. El primer li respon bruscament: «No hi vull anar», però no s’oblida de la crida del pare i acaba treballant a la vinya. El segon reacciona amb una disponibilitat admirable: «De seguida, senyor», però tot es queda en paraules. Ningú no el veurà treballant a la vinya.

El missatge de la paràbola és clar. També els dirigents religiosos que escolten Jesús hi estan d’acord. Davant Déu, allò important no és «parlar», sinó «fer». Per complir la voluntat del Pare del cel, allò decisiu no són les paraules, promeses i precs, sinó els fets i la vida quotidiana.

El que és sorprenent és l’aplicació de Jesús. Les paraules no poden ser més dures. Només les recull l’evangelista Mateu, però no hi ha dubte que provenen de Jesús. Només ell tenia aquesta llibertat davant dels dirigents religiosos: «En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu».

Jesús parla des de la seva pròpia experiència. Els dirigents religiosos han dit «sí» a Déu. Són els primers a parlar-ne, de la seva llei i del seu temple. Però quan Jesús els crida a «cercar el regne de Déu i la seva justícia», es tanquen al seu missatge i no entren per aquest camí. Diuen «no» a Déu amb la seva resistència a Jesús.

Els recaptadors i les prostitutes han dit «no» a Déu. Viuen fora de la llei, estan exclosos del temple. Tanmateix, quan Jesús els ofereix l’amistat de Déu, escolten la seva crida i fan passes cap a la conversió. Per a Jesús no hi ha dubte: el publicà Zaqueu, la prostituta que ha regat amb llàgrimes els seus peus i tants altres… van al davant en «el camí cap al regne de Déu».

En aquest camí van al davant no els que fan solemnes professions de fe, sinó els que s’obren a Jesús fent passes concretes de conversió al projecte del Pare.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comenari.-

Per. Jaume Rocabert

L’homilia d’aquest proper diumenge se centre novament en una altre paràbola que ens descriu l’evangelista Mateu. Segons el relat, un pare demana a dos dels seus fills que treballin a la seva vinya. El primer li respon bruscament: «No hi vull anar», però no s’oblida de la crida del pare i acaba treballant a la vinya. El segon reacciona amb una disponibilitat admirable: «De seguida, senyor», però tot es queda en paraules. Ningú no el veurà treballant a la vinya.

Aquest relat no potser més contundent per treure’n totes i tots, laic i clergues, les conseqüents conclusions, un missatge: Davant Déu, allò important no és «parlar», sinó «fer». Per complir la voluntat del Pare del cel, allò decisiu no són les paraules, promeses i precs, sinó els fets i la vida quotidiana. El que és sorprenent és l’aplicació de Jesús. Les paraules no poden ser més dures. Només les recull l’evangelista Mateu, però no hi ha dubte que provenen de Jesús. Només ell tenia aquesta llibertat davant dels dirigents religiosos: «En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu».

La paràbola de Jesús i l’homilia, no poden ser més explicites: Els dirigents religiosos han dit «sí» a Déu. Són els primers a parlar-ne, de la seva llei i del seu temple. Però quan Jesús els crida a «cercar el regne de Déu i la seva justícia», es tanquen al seu missatge i no entren per aquest camí. Diuen «no» a Déu amb la seva resistència a Jesús. Un cop llegit aquest fragment, potser podríem afegir-hi aquella coneguda expressió: “Qui tingui orelles que escolti” que tots i totes degut a les nostres limitacions i flaqueses, a ben segur que sovint en l’hauríem d’aplicar...

L’homilia com quasi sempre conclou amb una crida a l’esperança car Déu, coneix molt bé les nostres limitacions i flaqueses: Tanmateix, quan Jesús els ofereix l’amistat de Déu, escolten la seva crida i fan passes cap a la conversió. Per a Jesús no hi ha dubte: el publicà Zaqueu, la prostituta que ha regat amb llàgrimes els seus peus i tants altres… van al davant en «el camí cap al regne de Déu». En aquest camí van al davant no els que fan solemnes professions de fe, sinó els que s’obren a Jesús fent passes concretes de conversió al projecte del Pare.

Al·leluia Jo 10,27

Les meves ovelles reconeixen la meva veu,

diu el Senyor;

també jo les reconec i elles em segueixen.

Una molt esperançadora homilia basada novament en el text d’una paràbola, que ens deixa molt clar que el més important per el Déu i Pare de tota la humanitat, no són els propòsits, sinó els fets. A ben segur, diria jo, que degut a les esmentades limitacions, podríem afirmar que la nostra esperança rau en que malgrat que no sempre aconseguim o aconseguirem el nostres propòsits i desitjos, si veritablement hi posem tot el nostre esforç i desig, el nostre Pare del cel, com ho hem vist en altres paràboles, que no és un pare justicier, també compensarà degudament el nostre desig i voluntat de no quedar-nos en propòsits, sinó en fets malgrat siguin esquifits.

Finalitzo el meu comentari amb una nova frase de Pau de la seva carta als cristians de Filips: Déu l'ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.