LA BONDAT ESCANDALOSA DE DÉU

Comentari a l’evangeli (Mt 20,1-16) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya: va fer tractes per un jornal d'un denari, i els envià a la seva tasca. Sortí altra vegada a mig matí, en trobà d'altres a la plaça sense feina i els digué: "Aneu també vosaltres a la meva vinya, us pagaré el que sigui just". I ells hi van anar. Pels volts de migdia i a mitja tarda, tornà a sortir i va fer el mateix. Una hora abans de pondre's el sol encara en trobà d'altres i els digué: "Què feu aquí tot el dia desvagats?" Ells li contesten: "És que ningú no ens ha llogat!" Els diu: "Aneu també vosaltres a la meva vinya!"
Al capvespre, l'amo de la vinya digué a l'encarregat: "Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels que han vingut més tard, i acaba pels primers". Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren un denari cada un. Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però també van cobrar un denari. En veure això, rondinaven i deien al propietari: "Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor". Ell va respondre a un d'aquests: "Company, quin mal t'he fet? No havíem fet tractes per un denari? Doncs, pren el que et toca i ves-te'n. A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu. Que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo soc generós?" Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers».

Comentari.-

Probablement era tardor i als pobles de Galilea es vivia intensament la verema. Jesús veia a les places els qui no tenien terres pròpies, esperant a ser contractats per guanyar-se el sosteniment del dia. Com ajudar aquesta pobra gent a intuir la bondat misteriosa de Déu envers tothom?

Jesús els va explicar una paràbola sorprenent. Els va parlar d’un senyor que va contractar tots els treballadors que va poder. Ell mateix va anar a la plaça del poble una vegada i una altra, a hores diferents. Al final de la jornada, encara que la feina havia estat absolutament desigual, a tots els va donar un denari: allò que la seva família necessitava per viure.

El primer grup protesta. No es queixen de rebre més o menys diners. El que els ofèn és que el senyor «ha tractat els últims igual que nosaltres». La resposta del senyor a qui fa de portaveu és admirable: «¿És que veus amb mals ulls que jo sigui generós?».

La paràbola és tan revolucionària que segurament després de vint segles no gosem encara prendre-la seriosament. Serà veritat que Déu és bo fins i tot amb aquells que amb prou feines es poden presentar amb mèrits i obres? Serà veritat que al seu cor de Pare no hi ha privilegis basats en el treball més o menys meritori dels que han treballat a la seva vinya?

Tots els nostres esquemes trontollen quan fa la seva aparició l’amor lliure i insondable de Déu. Per això ens resulta escandalós que Jesús sembli oblidar-se dels «pietosos», carregats de mèrits, i s’acosti precisament als que no tenen dret a cap recompensa per part de Déu: pecadors que no observen l’Aliança o prostitutes que no tenen accés al temple.

Nosaltres ens tanquem de vegades en els nostres càlculs, sense deixar que Déu sigui bo amb tothom. No tolerem la seva bondat infinita envers tothom: hi ha persones que no s’ho mereixen. Ens sembla que Déu hauria de donar a cadascú el seu merescut, i només el merescut. Encara sort que Déu no és com nosaltres. Des del seu cor de Pare, ell sap regalar també el seu amor salvador a aquelles persones que nosaltres no sabem estimar.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 24 de setembre XXV durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “La bondat escandalosa de Déu”, té com a fonament els fragments (1-16) dels capítol 20 de l’evangeli de Mateu.

Massa sovint s’analitza el que és just del que no ho és des de la perspectiva humana, o des de el què descriuen els textos del dret civil o del dret canònic (obvio –naturalment- els membres del Poder Judicial espanyol, car aquests no entenen ni volen entendre cap altre justícia que la de la seva concepció ideològica). Per sort nostre, com descriu Mateu en la paràbola d’aquest proper diumenge, la justícia de Déu no s’aplica en funció dels nostre paràmetres humans, sinó amb el de Déu, que Jesús ens ho explica de manera molt gràfica: Els va parlar d’un senyor que va contractar tots els treballadors que va poder. Ell mateix va anar a la plaça del poble una vegada i una altra, a hores diferents. Al final de la jornada, encara que la feina havia estat absolutament desigual, a tots els va donar un denari: allò que la seva família necessitava per viure.

Aquella manera de distribuir justícia ni l’entenien aleshores i no s’entén avui: El que els ofèn és que el senyor «ha tractat els últims igual que nosaltres». La resposta del senyor a qui fa de portaveu és admirable: «¿És que veus amb mals ulls que jo sigui generós?».

Serà veritat que Déu és bo fins i tot amb aquells que amb prou feines es poden presentar amb mèrits i obres? Serà veritat que al seu cor de Pare no hi ha privilegis basats en el treball més o menys meritori dels que han treballat a la seva vinya? Tant és així, que encara avui, tots els nostres esquemes trontollen quan fa la seva aparició l’amor lliure i insondable de Déu. Per això ens resulta escandalós que Jesús sembli oblidar-se dels «pietosos», carregats de mèrits, i s’acosti precisament als que no tenen dret a cap recompensa per part de Déu: pecadors que no observen l’Aliança o prostitutes que no tenen accés al temple.

El nostre raonament humà, indistintament de si som creient o no, de si som clergues o laics, No tolerem la seva bondat infinita envers tothom: argumentant que hi ha persones que no s’ho mereixen.

L’homilia conclou amb expressió esperançadora no només pels creients, que també, sinó de manera especial pels no creients i fins i tot pels que es defineixen com ateus: Encara sort que Déu no és com nosaltres. Des del seu cor de Pare, ell sap regalar també el seu amor salvador a aquelles persones que nosaltres no sabem estimar.

Al·leluia Fets 16,14b

Obriu, Senyor, el nostre cor

perquè escoltem atentament

les paraules del vostre Fill.

Una molt esperançadora homilia basada en el text d’una paràbola, que certament trenca tots els esquemes humans i que, malauradament encara és l’hora que des de la concepció que diàriament ens bombardegen la majoria dels mitjans neoliberals quan no ultra-dretans, no és difícil entendre que de manera ma xacona, acabin influenciant el nostre dèbil subconscient. Finalitzo el meu comentari amb una frase de Pau de la seva carta als cristians de Filips:

“Ara, a vosaltres, us demano solament això: que porteu una vida digna de l'evangeli del Crist”.