LES COSES NO SÓN SEMPRE EL QUE SEMBLEN*

Evangeli (Mt 21,28-32) - diumenge 27 de setembre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.- ²⁸ »Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir:

»--Fill, vés avui a treballar a la vinya.

²⁹ »Ell li va respondre:

»--No hi vull anar.

»Però després se'n penedí i va anar-hi. ³⁰ Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre:

»--De seguida, senyor.

»Però no hi va anar.

³¹ Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare?

Li responen:

--El primer.

Jesús els diu:

--Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. ³² Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que Déu vol, però no el vau creure. Els publicans i les prostitutes sí que el van creure; en canvi, vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l'heu cregut (Mt 21,28-32) .

 

Comentari.- La paràbola és una de les més clares i simples. Un pare s’acosta als seus dos fills per demanar-los que vagin a treballar a la vinya. El primer li respon amb una negativa rotunda: «No hi vull anar». Després ho pensa millor i va a treballar. El segon reacciona amb una docilitat ostentosa: «De seguida, senyor». No obstant això, tot es queda en paraules, doncs no va a la vinya.

També el missatge de la paràbola és clar i fora de tota discussió. Davant Déu, l’important no és «parlar» sinó fer; allò decisiu no és prometre o confessar, sinó complir la seva voluntat. Les paraules de Jesús no tenen res d’original.

L’original és l’aplicació que, segons l’evangelista Mateu, llança Jesús als dirigents religiosos d’aquella societat: «En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu». Serà veritat el que diu Jesús?

Els escribes parlen constantment de la llei: el nom de Déu és sempre en els seus llavis. Els sacerdots del temple lloen Déu sense descans; la seva boca és plena de salms. Ningú dubtaria que estan fent la voluntat del Pare. Però les coses no són sempre com semblen. Els recaptadors i les prostitutes no parlen a ningú de Déu. Fa temps que han oblidat la seva llei.

No obstant això, segons Jesús, van per davant dels grans sacerdots i mestres de la llei en el camí del Regne de Déu.

Què podia veure Jesús en aquells homes i dones menyspreats per tothom? Potser la seva humiliació. Potser un cor més obert a Déu i més necessitat del seu perdó. Potser una comprensió i una proximitat més gran als últims de la societat. Potser menys orgull i prepotència que la dels escribes i grans sacerdots.

Els cristians hem omplert de paraules molt boniques la nostra història de vint segles. Hem construït sistemes impressionants que recullen la doctrina cristiana amb profunds conceptes. No obstant això, avui i sempre, la veritable voluntat del Pare la fan aquells que tradueixen en fets l’evangeli de Jesús i aquells que s’obren amb senzillesa i confiança al seu perdó.

*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

DÉU ÉS BO AMB TOTHOM*

 Evangeli (Mt 20,1-16) - diumenge 20 de setembre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- ¹ »Perquè amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. ² Després de fer tractes amb ells per un jornal d'un denari, els envià a la seva propietat. ³ Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d'altres que s'estaven a la plaça sense feina ⁴ i els digué:

»--Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just.

⁵ »Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. ⁶ Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d'altres i els digué:

»--Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?

⁷ »Ells li responen:

»--És que ningú no ens ha llogat.

»Els diu:

»--Aneu també vosaltres a la meva vinya.

⁸ »Quan va arribar el vespre, l'amo de la vinya va dir a l'encarregat:

»--Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers.

⁹ »Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. ¹⁰ Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. ¹¹ Mentre cobraven, protestaven contra el propietari ¹² i deien:

»--Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor.

¹³ »L'amo va respondre a un d'aquests:

»--Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? ¹⁴ Doncs pren el que és teu i vés-te'n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¹⁵ ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?

¹⁶ »Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.(Mt 20,1-16 BCI)

 

Comentari.- Sens dubte és una de les paràboles més sorprenents i provocatives de Jesús. Porta per nom «paràbola dels treballadors de la vinya». No obstant això, el protagonista és l’amo de la vinya. Alguns investigadors l’anomenen avui «paràbola del patró que volia treball i pa per a tothom».

Aquest home surt personalment a la plaça per contractar diversos grups de treballadors. Als primers a les sis del matí, a d’altres a les nou, més tard a les dotze del migdia i a les tres de la tarda. Els últims els contracta a les cinc, quan només falta una hora per acabar la jornada.

La seva conducta és estranya. No sembla urgit per la verema. El que vol és que aquella gent no es quedi sense feina. Per això surt fins i tot a última hora per donar feina als que ningú ha cridat. I per això, al final de la jornada, els dóna a tots el denari que necessiten per sopar aquella nit, fins i tot als que no l’han guanyat. Quan els primers protesten, aquesta és la seva resposta: «Que veus amb mals ulls que jo sigui generós?».

Què està suggerint Jesús? És que Déu no actua amb els criteris de justícia i igualtat que nosaltres fem servir? Serà veritat que, més que estar mesurant els mèrits de les persones, Déu busca respondre les nostres necessitats?

No és fàcil creure en aquesta bondat insondable de Déu de què parla Jesús. A més d’un el pot escandalitzar que Déu sigui bo per a tothom, ho mereixin o no, siguin creients o agnòstics, invoquin el seu nom o visquin d’esquena a ell. Però Déu és així. I el millor és deixar a Déu ser Déu, sense empetitir-lo amb les nostres idees i esquemes.

La imatge que no pocs cristians es fan de Déu és un «conglomerat» d’elements heterogenis i fins i tot contradictoris. Alguns aspectes vénen de Jesús, d’altres del Déu justicier de l’Antic Testament, uns altres de les seves pròpies pors i fantasmes. Llavors, la bondat de Déu amb totes les seves criatures queda com perduda o distorsionada.

Una de les tasques més importants en una comunitat cristiana serà sempre aprofundir cada vegada més en l’experiència de Déu viscuda per Jesús. Només els testimonis d’aquest Déu aportaran una esperança diferent al món.

*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

PERDONAR ENS FA BÉ*

Evangeli (Mt 18,21-35) - diumenge 13 de setembre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- 21 Aleshores Pere preguntà a Jesús:

--Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?

22 Jesús li respon:

--No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.

23 »Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. 24 Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. 25 Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. 26 Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia:

»--Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot.

27 »Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.

28 »Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient:

»--Paga'm el que em deus.

29 »El company se li va llançar als peus i li suplicava:

»--Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré.

30 »Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute.

31 »Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. 32 Ell va fer cridar aquell home i li digué:

»--Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. 33 ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?

34 »I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute.

35 »Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà. (Mt 18,21-35)

 

Comentari.- Les grans escoles de psicoteràpia amb prou feines han estudiat la força guaridora del perdó. Fins fa molt poc, els psicòlegs no li concedien un paper en el creixement d’una personalitat sana. Es pensava erròniament -i se segueix pensant- que el perdó és una actitud purament religiosa.

D’altra banda, el missatge del cristianisme s’ha reduït amb freqüència a exhortar la gent a perdonar amb generositat, fonamentant aquest comportament en el perdó que Déu ens concedeix, però sense ensenyar res més sobre els camins que cal recórrer per arribar a perdonar de cor. No és, doncs, estrany que hi hagi persones que ho ignorin gairebé tot sobre el procés del perdó.

No obstant això, el perdó és necessari per conviure de manera sana: en la família, on el frec a frec de la vida diària poden generar freqüents tensions i conflictes; en l’amistat i l’amor, on cal saber actuar davant humiliacions, enganys i infidelitats possibles; en múltiples situacions de la vida, en què hem de reaccionar davant agressions, injustícies i abusos. Qui no sap perdonar pot quedar ferit per sempre.

Hi ha una cosa que cal aclarir des del començament. Molts es creuen incapaços de perdonar perquè confonen la còlera amb la venjança. La còlera és una reacció sana d’irritació davant l’ofensa, l’agressió o la injustícia soferta: l’individu es rebel·la de manera gairebé instintiva per defensar la seva vida i la seva dignitat. Per contra, l’odi, el ressentiment i la venjança van més enllà d’aquesta primera reacció; la persona venjativa cerca fer mal, humiliar i fins i tot destruir el qui li ha fet mal.

Perdonar no vol dir necessàriament reprimir la còlera. Al contrari, reprimir aquests primers sentiments pot ser danyós si la persona acumula en el seu interior una ira que més tard es desviarà cap a altres persones innocents o cap a ella mateixa. És més sa reconèixer i acceptar la còlera, compartint potser amb algú la ràbia i la indignació.

Després serà més fàcil asserenar-se i prendre la decisió de no continuar alimentant el ressentiment ni les fantasies de venjança, per no fer-nos més mal. La fe en un Déu perdonador és llavors per al creient un estímul i una força inestimables. Qui viu de l’amor incondicional de Déu li és més fàcil de perdonar.

*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

HABITAR EN UN ESPAI CREAT PER JESÚS*

Evangeli (Mt 18,15-20) - diumenge 06 de setembre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- 15 »Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t'escolta, t'hauràs guanyat el germà. 16 Si no t'escolta, crida'n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis . 17 Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera'l un pagà i un publicà. 18 Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel.

19 »Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; 20 perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells. (Mt 18,15-20)

 

Comentari.- Pel que sembla, a les primeres generacions cristianes no els preocupava massa el nombre. A la fi del segle I eren només uns vint mil, perduts enmig de l’Imperi romà. Eren molts o eren pocs? Ells formaven l’Església de Jesús, i l’important era viure del seu Esperit. Pau convida constantment els membres de les seves petites comunitats al fet que «visquin en Crist». El quart evangeli exhorta els seus lectors a que «romanguin en ell».

Mateu, per la seva banda, posa en llavis de Jesús aquestes paraules: «On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells». A l’Església de Jesús no s’hi pot estar de qualsevol manera: per costum, per inèrcia o per por. Els seus seguidors han d’estar «reunits en el seu nom», convertint-se a ell, alimentant-se del seu evangeli. Aquesta és també avui la nostra primera tasca, encara que siguem pocs, encara que siguem dos o tres.

Reunir-se en el nom de Jesús és crear un espai per viure l’existència sencera entorn d’ell i des del seu horitzó. Un espai espiritual ben definit no per doctrines, costums o pràctiques, sinó per l’Esperit de Jesús, que ens fa viure amb el seu estil.

El centre d’aquest «espai Jesús» l’ocupa la narració de l’evangeli. És l’experiència essencial de tota comunitat cristiana: «fer memòria de Jesús», recordar les seves paraules, acollir-les amb fe i actualitzar-les amb goig. Aquest art d’acollir l’evangeli des de la nostra vida ens permet entrar en contacte amb Jesús i viure l’experiència d’anar creixent com a deixebles i seguidors seus.

En aquest espai creat en el seu nom anem caminant, no sense debilitats i pecat, cap a la veritat de l’evangeli, descobrint junts el nucli essencial de la nostra fe i recuperant la nostra identitat cristiana enmig d’una Església de vegades tan afeblida per la rutina i tan paralitzada per les pors.

Aquest espai dominat per Jesús és el primer que hem de cuidar, consolidar i aprofundir a les nostres comunitats i parròquies. No ens enganyem. La renovació de l’Església comença sempre al cor de dos o tres creients que es reuneixen en el nom de Jesús.

*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Adhesió VIVA A Jesucrist *

 Evangeli (Mt 16,13-20) - diumenge 23 d'agost de 2020, i comentari de JAPagola

Evangeli .-   En aquells i aquelles temps, Jesús ANA a la regir aa aa a els de Cesarea de Felip, i 1 cop allà, preguntava ALS SEUS deixebles: «Què diu la gent de l'Fill de l'home? Qui Diuen que és? ELLS li respongueren: «Uns Diuen que és Joan Baptista; Altres, que és Elies; Altres, que és Jeremies o algun Altre dels profetes ». Ell aa aa a a els DIU: «I vosaltres, qui dieu que soc?». Simó Pere li contesta: «Vós sou el Messies, el Fill de l'Déu viu». Jesús li va Respondre: «Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: AIXÒ no t'ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare de l'cel. I ara, també jo et dic que el teu ets Pere.Sobre AQUESTA pedra jo edificaré la la la la la la meva Església, i els ports de l'reialme de la mort no li podran resistir. Et donaré aa a a els claus de l'Regne de l'cel: tot Allò que lliguis a la terra, quedarà lligat a l'cel, i tot Allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat a l'cel ». Després vaig prohibir severament ALS deixebles de dir a NINGÚ que ell era el Messies. (Mt 16,13-20)

Font: http://lecturesdelamissa.blogspot.com/ )

 

Comentari.- No és fàcil d'intentar Respondre amb sinceritat la pregunta de Jesús: «Qui dieu que sóc?». En Realitat, qui és Jesús per a nosaltres? La seva persona ENS amunt a través d'vint segles d'imatges, fórmules, devocions, Experiències, interpretacions culturals ... que van desvelant i velant a l'MATEIX temps la seva Riquesa insondable.

Però, més, cadascú de nosaltres anem revestint Jesús de que SOM nosaltres. I projectem en ell Els nostres Desitjos, aspiracions, interessos i limitacions. I gairebe sense adonar-nos-en l'empetitim i el desfigurem, Fins i tot Quan tractem d'exaltar-ho.

Però Jesús continua viu. Els cristians no l'Hem pogut dissecar amb la nostra mediocritat.No Përmet que el disfressem. No és Deixa etiquetar ni Reduir a uns ritus, unes fórmules o uns costums.

Jesús sempre desconcerta a qui s'hi acosta amb, posa't obert i sincer. Sempre és diferent de Què esperàvem. Sempre OBRI noves bretxes a la nostra vida, trenca Els nostres esquemes i ENS atrau una vida nova. Com més se'l Coneix, més hom sap que encara està començant a descobrir-ho.

Jesús és Perillós. Percebem en ell un Lliurament ALS homes que desemmascara el Nostre egoisme. Una passió per la justícia que sacseja Les nostres seguretats, privilegis i egoismes. Una tendresa que Deixa a l'descobert la nostra mesquinesa. Una llibertat que Esquinca Les nostres mil esclavituds i servituds.

I, sobretot, intuïm en ell un misteri d'obertura, d'acostament i de proximitat a Déu que ENS atrau i ENS convida a obrir la nostra existència a l'Pare. A Jesús l'anirem coneixent en la mesura que ENS lliurem a ell. Nomes hi ha 1 camí per aprofundir en el seu misteri: seguir-ho.

Seguir humilment a a els Seus passos, Obrir-ENS amb ell a l'Pare, reproduir a a els Seus gestos d'amor i tendresa, mirar la vida amb els Seus ulls, compartir el seu Destí dolorós, esperar el seu Resurrecció. I, sens Dubte, pregar Moltes vegades des del fons de l'Nostre cor: «Crec, Senyor, ajuda la meva incredulitat».

* .- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

ALLEUJAR EL PATIMENT*

 Evangeli (Mt 15,21-28) - diumenge 16 d’agost de 2020, i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.-  Jesús se'n va anar d'allí i es retirà a la regió de Tir i Sidó. Una dona cananea, que era d'aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar:

--Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt.

Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven:

--Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre.

Jesús els digué:

--Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel.

Però la dona vingué a prosternar-se davant d'ell i li deia:

--Senyor, ajuda'm!

Jesús contestà:

--No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.

Ella digué:

--És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos.

Llavors Jesús li respongué:

--Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols.

I des d'aquell mateix moment es posà bona la seva filla.

Veure evangeli: (Font: https://www.biblija.net/biblija.cgi?l=ca)

 

Comentari.- Jesús viu molt atent a la vida. És aquí on descobreix la voluntat de Déu. Mira amb profunditat la creació i capta el misteri del Pare, que el convida a tenir cura amb tendresa dels més petits. Obre el seu cor al patiment de la gent i escolta la veu de Déu, que el crida a alleujar el seu dolor.

Els evangelis ens han conservat el record d’una trobada que va tenir Jesús amb una dona pagana a la regió de Tir i Sidó. El relat és sorprenent i ens descobreix com aprenia Jesús el camí concret per ser fidel a Déu.

Una dona sola i desesperada surt al seu encontre. Només sap fer una cosa: cridar i demanar compassió. La seva filla no només està malalta i trastocada, sinó que viu posseïda per un «dimoni molt dolent». La seva llar és un infern. Del seu cor esquinçat brolla una súplica: «Senyor, ajuda’m!».

Jesús li respon amb una fredor inesperada. Ell té una vocació molt concreta i definida: es deu a les «ovelles perdudes de la casa d’Israel». No és la seva missió endinsar-se al món pagà: «No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets».

La frase és dura, però la dona no s’ofèn. Està segura que el que demana és bo i, reprenent la imatge de Jesús, li diu aquestes admirables paraules: «És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos».

Tot d’una Jesús ho comprèn tot des d’una llum nova. Aquesta dona té raó: el que desitja coincideix amb la voluntat de Déu, que no vol veure patir ningú. Commogut i admirat li diu: «Dona, és gran la teva fe. Que es faci tal com tu vols».

Jesús, que semblava tan segur de la seva pròpia missió, es deixa ensenyar i corregir per aquesta dona pagana. El sofriment no coneix fronteres. És veritat que la seva missió és a Israel, però la compassió de Déu ha d’arribar a qualsevol persona que està patint.

Quan ens trobem amb una persona que pateix, la voluntat de Déu hi resplendeix amb tota claredat. Déu vol que alleugerim el seu patiment. És el primer. Tota la resta ve després. Aquest va ser el camí que va seguir Jesús per ser fidel al Pare.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

CAMINAR SOBRE L'AIGUA *

Evangeli (Mt 14,22-33) - diumenge 09 d'agost de 2020, i comentari de JAPagola

 

Evangeli.- Tot seguit, Jesús va Fer licitar a els deixebles a la barca i a els mannà que passessin a l'Davant d'ell cap a L'altra riba, Mentre ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar-los va licitar tot sol a la muntanya a pregar. A l'vespre encara era allà tot sol. La barca ja s'havia allunyat 1 bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perque el vent era contrari. A la matinada, Jesús va anar cap a ELLS caminant sobre l'aigua. Quan a els deixebles el veieren caminant sobre l'aigua, és van esglaiar i és digueren:

--És un fantasma!

I és posaren a Cridar de per.

Però de seguida Jesús a els Digue:

--Coratge! Sóc jo. No tingueu per!

Pere li contesta:

--Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua.

Jesús li Digue:

--Vine.

Pere baixà de la barca, és posa a caminar sobre l'aigua i Ana cap a Jesús. Però en ver que el vent era fort, és va acovardir. Llavors Comença d'enfonsar-se i cridà:

--Senyor, salva'm!

A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-ho tot dient-li:

--Home de poca fe! Per Què has dubtat?

Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. Els qui eren a la barca és prosternaren Davant d'ell i exclamaren:

--Realment ets Fill de Déu.

 

Comentari.- Són MOLTS a els creients que es senten avui a la intempèrie, Desemparats Enmig d'1 crisi i confusió general. Els pilars en Què tradicionalment recolzava su fe S'HAN vist Sacsejats violentament des de les Seves arrels. L'Autoritat de l'Església, la infal·libilitat de papa, el Magisteri dels bisbes, ha no podin sostenir-els en els Seves conviccions religioses. Un llenguatge nou i desconcertant ha Arribat a les Seves Oïdes Creant malestar i confusió, Abans desconeguts. La «falta d'acordar» entre a els sacerdots i Fins i tot entre ELS MATEIXOS bisbes a els ha Sumit al Desconcert.

Amb més o Menys sinceritat són bastants a els que és preguntin: que Hem de Creure? A qui Hem d'escortar? Quins dogmes calç acceptar? Quina moral calç seguir? I són MOLTS a els que, en no poder Respondre aquestes preguntes amb la certesa d'Altres temps, tinença la Sensació d'estar «perdent la fe».

No obstant aixó, no hem de confondre mai la fe amb la simple afirmació teòrica d'unes veritats o principis. Certament, la fe implica una visió de la vida i una peculiar Concepció de L'ésser humà, su taverna i su Destí últim. Però ser creient és alguna cosa més profunda i més radical. I consisteix, primer de tot, en una obertura confiada a Jesucrist com a SENTIT últim de la nostra vida, criteris esta definitiu de l'Nostre amor ALS germans i esperança última de El Nostre futur.

Per Això és olla ser veritable creient i no ser Capac d'formular amb certesa determinats Aspectes de la Concepció cristiana de la vida. I és olla también afirmar amb seguridad absoluta a els diversos dogmes cristians i no viure entregat a Déu en actitud de fe.

Mateu ha descrit la veritable fe en presentar Pere, que «caminava sobre l 'aigua» acostant-se a Jesús. Això és Creure. Caminar sobre l 'aigua i no sobre terra ferma. Fonamentar la nostra existència en Déu i no en Les nostres propies Raons, arguments i DEFINICIONS. Viure sostinguts no per la nostra seguridad, sinó per la nostra Confiança en ell.

* .- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat