LA QUEIXA DE DÉU

Evangeli i comentari de J.A.Pagola

Diumenge 22 durant l’any – B (Marc 7,1-8.14-15.21-23)

Els fariseus i alguns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem es van reunir entorn de Jesús, i s'adonaren que alguns dels seus deixebles prenien els aliments amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, guarden la tradició dels antics i no es posen a menjar si abans no s'han rentat les mans ritualment; i encara, quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; i observen per tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen.

Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: --Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures?

Ell els respongué: --Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure:

«Aquest poble m'honora amb els llavis,

però el seu cor es manté lluny de mi.

El culte que em donen és buit,

les doctrines que ensenyen

són preceptes humans.

«Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes». (Mc 7,1-8)

.....

Llavors Jesús tornà a cridar la gent i els deia: --Escolteu-me tots i enteneu-ho bé: No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur. (Mc 7,14-15)

…..

Perquè de dintre el cor de l'home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa.  Tot això dolent surt de dintre i fa impur l'home. (Mc 7,21-23)

NOVA ETAPA EVANGELITZADORA

Evangeli del diumenge 15 de juliol

Llavors [Jesús] va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els instruïa dient: --No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits.

I els deia encara: --Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells.

Ells se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli. (Mc 6,7-13)

Veure comentari de José Antonio Pagola

Diumenge 15 durant l’any – B (Marc 6,7-13)

REBUTJAT ENTRE ELS SEUS

EVANGELI DEL DIUMENGE 8 DE JULIOL (Mc 6,1-6)

D'allà, Jesús se'n va anar al seu poble, i els seus deixebles el seguiren. El dissabte es posà a ensenyar a la sinagoga. Molts, en sentir-lo, se n'estranyaven i deien: --D'on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans? ¿No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres?

I no eren capaços d'acceptar-lo. Jesús els digué: --Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva.

I no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans. I el sorprenia que no tinguessin fe. (Mc 6,1-6)

Veure comentari de José Antonio Pagola                       Diumenge 14 durant l’any – B (Marc 6,1-6)

EL REGNE DE DÉU1

Per: Antoni Ferret - (aferret2@moviments.net)

És una cosa ben sorprenent. La idea central de la predicació de Crist era el Regne de Déu. En canvi aquesta idea és desconeguda en la predicació de l'Església.

Presumptament, el Regne de Déu és una realitat que ultrapassa la vida terrena i la Història, però que ha de gestar-se «dins la Història». És a dir, que la preparació del Regne s'ha de fer en «aquesta» realitat mundana, en la línia de construir una societat lliure, justa i pacífica. Quan, gràcies a la lluita i l'esforç de les persones de bona voluntat, hi hagi una societat lliure, justa i en pau, en un grau relativament alt, aleshores, presumptament, s'esdevindrà la segona vinguda de Crist per inaugurar el Regne, ja dins una «nova» realitat.

Presumptament, és voluntat de Déu que aquesta instauració depengui de la voluntat i l'esforç dels humans.

Així, doncs, quan es treballa per millorar la societat —organitzant-se, manifestant-se, ajudant, firmant, informant, votant, secundant qualsevol iniciativa bona— es treballa per la instauració del Regne, poc o molt, mal sigui amb un granet de sorra. En canvi, cada vegada que una persona cristiana o de bona voluntat es queda a casa o es queda parada o s'absté o es desentén de qualsevol iniciativa, es retarda o es fa retrocedir aquesta instauració.

Avui dia, de la mateixa manera que l'Església oficial no predica el Regne de Déu, i no urgeix a treballar-hi, tampoc els cristians i cristianes hi tenen gaire interès, és a dir, no tenen gaire interès a treballar per una societat més justa, més lliure i més en pau. D'aquí es desprèn una greu responsabilitat dels mossens (ja ni parlar dels bisbes), quan, mal formats (o deformats) per un seminari on d'afers socials no se'n podia ni parlar, prediquen un cristianisme de caire individual, vertical, sense contingut social, no més enllà de la família i sectors afins.

En els darrers 150 anys, més o menys, hi ha hagut un gran esforç i una gran lluita de moltes persones de bona voluntat per fer una societat millor. Persones de diferents ideologies, però molt i molt majoritàriament no creients. Les persones cristianes, en general, se n'han desentès o bé han col·laborat a oposar-s'hi, sobretot votant opcions conservadores. Alguns papes han impulsat l'anomenada Doctrina Social de l'Església (avui dia arraconada pels papes anteriors), poc seguida pels mateixos cristians i cristianes. Aquesta lluita no sempre ha estat ben orientada, sobretot en les direccions de partits i grups. Hi ha hagut fanatismes, i actituds criminals, etc. Al final s'ha saldat amb un notable retrocés. ¿No es podria pensar que els cristians i les cristianes han estat els grans culpables d'aquest retrocés, per la seva omissió?  

1.- del llibre del mateix autor: «Per un cristianisme en la frontera».

PER QUÈ TANTA POR

Evangeli del diumenge 24 de juny i comentari de J.A.Pagola 

Diumenge 12 durant l’any – B (Marc 4,35-41)

La tempesta calmada

Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles: --Passem a l'altra riba. Deixaren, doncs, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava. L'acompanyaven altres barques. Tot d'una es va aixecar un gran temporal; les onades es precipitaven dins la barca i l'anaven omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen: --Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem? Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l'aigua: --Silenci! Calla! Llavors el vent va parar i seguí una gran bonança. Jesús els digué: --Per què sou tan covards? Encara no teniu fe? Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre: --Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?

AMB HUMILITAT I CONFIANÇA

Evangeli del diumenge 17 de juny i comentari de J.A.Pagola 

Diumenge 11 durant l’any – B (Marc 4,26-34)

Lectura primera Ez 17,22-24

Jo faig créixer l'arbre menut

Lectura segona 2C 5,6-10

Tant ara que som en el cos, com quan en sortirem, no ambicionem res més que ser plaents al Senyor

Evangeli Mc  4,26-34

La més petita de les llavors acaba més grossa que totes les hortalisses

Paràbola de la llavor que creix tota sola

Deia encara: --Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.

Deia també: --A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra.

Jesús parla en paràboles

Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d'escoltar-la. No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles. (Mc 4,26-34)

QUÈ ÉS MÉS SA?

Evangeli del diumenge 10 de juny i comentari de J.A.Pagola 

Diumenge 10 durant l’any – B (Marc 3,20-35)

Lectura primera Gn 3,9-15

Faré que siguin enemics el teu llinatge i el de la dona

Lectura segona 2Co 4,13-51

Ens sentim plens de fe, i per això parlem

Evangeli Mc 3,20-35

Després Jesús va entrar a casa amb els deixebles, i tornà a reunir-s'hi tanta gent, que no els quedava temps ni de menjar.

Quan els seus familiars sentiren dir el que passava, hi anaren per endur-se'l, perquè deien: --Ha perdut el seny!

Els mestres de la Llei que havien baixat de Jerusalem deien: --Està posseït per Beelzebul.

I encara: --Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis.

Llavors Jesús els va cridar i els parlava valent-se de paràboles: --Com pot ser que Satanàs tregui fora Satanàs? Si un reialme es divideix i lluita contra si mateix, no pot durar. I si una casa es divideix i lluita contra si mateixa, tampoc no durarà. Si és cert, doncs, que Satanàs s'ha aixecat contra si mateix i s'ha dividit, no pot durar: ha arribat la seva fi. Ningú no pot entrar a casa d'un que és fort i apoderar-se dels seus béns si abans no el lliga; tan sols així li podrà saquejar la casa.

»Us asseguro que tot serà perdonat als homes, els pecats i totes les blasfèmies que hagin proferit, però el qui blasfema contra l'Esperit Sant no tindrà mai perdó: és culpable del seu pecat per sempre més.

Jesús va parlar així perquè deien d'ell que tenia un esperit maligne.

La mare i els germans de Jesús

Llavors arriben la mare i els germans de Jesús i, de fora estant, envien a buscar-lo. Hi havia molta gent asseguda al voltant d'ell. Li diuen:

--La teva mare i els teus germans són aquí fora, que et busquen.

Ell els respon: --¿Qui són la meva mare i els meus germans?

Llavors, mirant els qui seien al seu voltant, diu:

--Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.  (Mc 3,20-35)