PASQUA DE JESÚS

Apunts, 9a  Trobada (Curs 2014-2015).

 

Després de la mort de Jesús sembla haver-se estès un gran silenci. L’evangeli presenta signes de caràcter còsmic: a partir de l’hora sexta, l’obscuritat va cobrir la terra (Mc 15,33). I, altres signes de caràcter més social: a) L’esquinçament del vel del temple que separava el sagrat del profà (Mc 15,38). Superat el vell temple, els sacerdots que han judicat Jesús ja no tenen cap sentit, i l’evangeli s’estendrà per tota la terra. b) El centurió romà que dóna mort a Jesús confessa: «Aquests home era el vertader Fill de Déu» (Mc 15, 33). Fins i tot els botxins reben la gràcia: «Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan» (Lc 23,34).

Sobre la foscor d’un món que mor (la funció del judaisme), els gentils comencen a entendre i confessar Jesús, el Crist. No obstant, a nivell extern, tot sembla estar com estava. Al voltant de la mor de Jesús només hi ha silenci. Només queda l’amistat humanitària dels qui l’enterren. S’han trencat totes les esperances, com si ja tot hagués acabat. Els amics han escapat a Galilea. (Mc 14, 27-28 i 14,50). Només unes dones segueixen creient en Jesús. El volen veure, encara, amb els ulls plorosos, fer el dol a la manera antiga: tocar-lo, acariciar-lo... Aquelles amigues volien honorar el cos de Jesús, però el cos ja no hi era. (Mc 16,1-8) El seu record de qui ha estat la vida no es tanca en el sepulcre. La veu d’un àngel els anuncia: «Ha ressuscitat, no està aquí» (Mc 16,6-7) 

Les paraules de l’àngel inicien l’experiència pasqual. Són paraules que queden en el record de l’església que neix a Jerusalem. Algú especula que: podien haver robat el cadàver (Mt 27,62-66), o el podien haver traslladat a un altre lloc. (Jn 20,15). Podia haver-se desmaterialitzat... Però la fe en Jesús no es recolza en la tomba oberta i el cos desaparegut, sinó en les paraules de l’àngel: «Ha ressuscitat d'entre els morts, i ara va davant vostre a Galilea. Allà el veureu». (Mt 28,7)

Aquells deixebles que havien fugit retornant al món antic, s’han trobat novament amb ell: l’home viu i vertader, el messies de la història, el Fill de Déu. L’església cristiana neix d’aquest encontre pasqual; la vida de l’Església s’ha d’entendre com una expressió d’aquell misteri pasqual, d’aquell encontre de Jesús amb els deixebles. Pau ho resumeix amb  l’evangeli que va rebre i transmeté als corintis: «Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures, i fou sepultat; ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, i s'aparegué a Cefes (Pere) i després als Dotze. Després es va aparèixer a més de cinc-cents germans a la vegada, la majoria dels quals encara viuen, però alguns ja són morts. Després es va aparèixer a Jaume i, més tard, a tots els apòstols. Finalment, al darrer de tots, com a un que neix fora de temps, se'm va aparèixer també a mi». (1Co 15,3-8). Aquesta és la fe de l’Església, la seva vida i testimoni.

Pasqua és la gran ruptura, l’experiència que acaba amb Jesús, i comença amb el Crist que se’ls fa present. (Lc 24,33-35). D’aquesta manera s’ha condensat l’experiència de la pasqua: els deixebles han vist, escoltat i palpat Jesús esdevingut Crist. (Jn 20.24-29). El Senyor de la vida, transforma els seus creients, fent-los testimonis de la seva mort i de la seva glòria.

Però el què s’ha acabat no són ni la creu ni els sofriments. Cal retornar al Jesús de la història que ha lliurat la seva vida pels humans. La fe pasqual ens ha de fer tornar al Jesús de Galilea. (Mc 16,7). Pau ens condueix de la joia pasqual al Jesús crucificat. (1Co 1,18-20):

Jesús ressuscitat segueix essent l’home vertaderament humà; la pasqua és la plenitud de la humanitat. (Concilis d’Efes i Calcedònia (431 i 451) i, 3é de Constantinoble (680-681)

 

Salvador Sol

Lectura i reflexions sobre el llibre de Xabier Pikaza, Pira leer LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS.

CRISTIANS SEGLE XXI DE GRÀCIA: JUDICI DE DÉU; LA MORT DE JESÚS

CRISTIANS SEGLE XXI DE GRÀCIA: JUDICI DE DÉU; LA MORT DE JESÚS: Apunts,    8 a   Trobada (Curs 2014-2015). Jesús ha comprès que el camí assenyalat pel baptista ha acabat. El món del pecat és...

JUDICI DE DÉU; LA MORT DE JESÚS

Apunts,   8 a  Trobada (Curs 2014-2015).

Jesús ha comprès que el camí assenyalat pel baptista ha acabat. El món del pecat és digne de condemna, però ha arribat el temps de la gràcia creadora de Déu Pare i s’inicia el Regne en el que: es perdonen els pecats, es té cura dels malalts i es predica l’esperança d’una vida nova que comença.  Jesús no ha volgut realitzar signes externs que demostressin la presència del Regne, com li demanaven els fariseus, però tot el seu camí està ple de signes de l’amor de Déu. Ell no actua com ho feren Teudes i Judes el galileu, anunciant coses que no es compliren. Els seus senyals són: l’amor misericordiós i les seves paraules de benaurança i perdó. Jesús arriba a Jerusalem i es posa en mans del Pare; deixant que Déu decideixi el seu destí, a través de les autoritats del seu poble (sacerdots, exèrcit romà). Jesús respecta els temps de Déu. Per això, quan Herodes el vol expulsar de Galilea, no havent arribat encara la seva hora, la seva resposta és: --Aneu a dir a aquella guineu: "Avui i demà trec dimonis i curo malalts, i el tercer dia (que en llenguatge jueu significa plenitud) arribaré al terme” (Lc 13,32) Quan els deixebles el proclamen messies (Mc 8,27-30), ell aprofita per anunciar: --Cal que el Fill de l'home pateixi molt. (Mc 8 31): pujarà a Jerusalem i allà serà condemnat a mort. Jesús entra a Jerusalem, com un profeta que declara el final del culte d’aquell temple i dels negocis que s’hi fan. (Mc 10,46-52 i 11, 15-19) Entra muntat sobre un pollí, signe de pobresa i de pau, rodejat d’un grup d’amics que l’aclamen: «Hosanna fill de David». Són peregrins d’una Pasqua que enguany serà definitiva. En la debilitat de Jesús hi ha la seva grandesa: demana al Pare (Aparta de mi aquesta copa) però al mateix temps accepta el seu camí (Però que no es faci el que jo vull). Entre Jesús i el Pare s’estén ara la ferida de la història, el sofriment dels humans. La seva soledat és la soledat de tots els que no tenen companyia. En el seu dolor està plorant per tots els que ploren. L’anyell que salva, carrega sobre les seves espatlles els pecats dels humans. (Jn 1,29). Assumint el camí dels homes, mor amb ells i per a ells, esperant el Regne.  Jesús mor llençant en un gran crit, les paraules del salm 22: «Elí, Elí, ¿lamá sabactani?». (Mt 27,46). Ara no s’adreça al pare (abba) sinó a Déu (Elí o Eloi -Mc 15,24- que en hebreu vol dir Déu meu). És una dada significativa, perquè els crucificats moren per asfíxia i no poden cridar. Jesús, en canvi, ha cridat i la tradició ho acredita, sense que hi hagi una explicació plausible. Els que senten aquestes paraules creuen que crida Elies, perquè segons creien els jueus Elies havia de tornar per a venjar Déu i preparar el seu judici. Però Jesús no va per aquí. Accepta el silenci de Déu, que es fa present «com a gran absent». I s’expressa en una total confiança: «Pare, en les teves mans encomano el meu esperit» (Lc 23,46) La Bíblia ens diu que l’ésser humà ha estat creat per a la vida, com ho demostra l’arbre misteriós que hi havia al paradís (Ge 2,9); és a través del seu pecat que la persona s’ha convertit en presoner de la mort. Aquest és l’enigma: tendim a la vida i ens trobem dominats per la mort; busquem el futur i se’ns tanca el temps en un present que no té sortida. Però ara sabem que Jesús, el Fill de Déu, ha baixat fins l’entranya d’aquest enigma de condemna per a introduir-hi el fonament de la vida de Déu, la seva pròpia vida.   Salvador Sol Lectura i reflexions sobre el llibre de Xabier Pikaza, Para leer LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS.

JESÚS: FETS I PARAULA

Apunts,   7 a  Trobada (Curs 2014-2015).

 

Isaïes escriu el guió del Baptista: «Obriu en el desert / un camí al Senyor, / aplaneu en l'estepa una ruta per al nostre Déu (Is 40,3). Molts segles després, en un Israel dividit hi envoltat de paganisme, Joan, el profeta de la història que s’acaba, «predica un baptisme de conversió» (Mc 1, 4), i clama contra un món allunyat de la Promesa, dient: «Doneu els fruits que demana la conversió» perquè: «Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc» (cf Mt 3,7-11).

Jesús batejat entre els pecadors (Mc 1,5), ha descobert (teofania) el Déu del judici com a Pare: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut» (Mc 1,11) i, accepta la tasca messiànica i filial, d’anunciar i construir el Regne, allà on la història antiga s’acaba.

Superades les temptacions del diable, que és la força del món que s’autodestrueix, Jesús anà a Galilea a anunciar la bona nova de Déu (cf Mc 1,14). On el Baptista acaba el seu camí, Jesús descobreix el clarejar d’un nou temps: la destral, el foc i el vent destructor han quedat arraconats.  

«Jesús ha vingut a aquest món a reunir els fills de Déu dispersos» (Jn 11,52). Els «perduts» d’aquest món; els que habiten a les voreres dels camins o en el centre de la seva pròpia angoixa de soledat i gana, també són fills de Déu. Els pecadors no són aquests, sinó aquells que s’han exclòs de l’aliança, i venen el seu cos (prostitutes) o el seu poble (publicans).

La paraula del Regne penetra amb goig i fa present Déu, en una terra encadenada per diversos mals de caràcter psico-somàtic (cf Mc 1,21-28). A la Palestina del temps de Jesús només triomfaven els forts i els aprofitats, formant famílies fonamentades en el poder i la divisió. Jesús vol una família nova, signe de llibertat i gràcia. Per això s’adreça als que sofreixen: «Benaurats (feliços) els que ploren» perquè «Déu els consolarà» (Mt 5,4); «perquè (el Regne) és vostra» (cf Lc 6,20). Demana als pobres que assumeixin voluntàriament la pobresa, i als rics, que ho deixin tot i el segueixin (cf Mt 5,3), per a fer-se «pobres d’esperit» i viure dels «pans i els peixos» que l’amor de Jesús multipliquen (cf Mc 6,30-44; 8,1-10). «No es pot servir a dos senyors» (Mt 6,24).  

Joan baptista convocava tothom al desert a preparar-se pel judici, en un gest totalment inofensiu. No obstant això, els poders del món li agafen por i acaba mort, decapitat (cf Mt 14,8). Jesús busca els «perduts» per les places i camins de la terra, per oferir-los el signe del Regne, amb paraules i formes totalment inofensives... Però les autoritats li agafen por i acaba el seu messianisme a Jerusalem, condemnat a mort (cf Mc 13,31-33)

Les paraules i els fets de Jesús desconcerten, però, Pere descobreix la seva naturalesa i confessa que Jesús és el Crist, l’ungit de Déu (Mc 8,29). Jesús no fa referència a la seva missió messiànica, només anuncia, que: «El fill de l’home ha de sofrir...» (Mc 8,31); «Qui em vulgui seguir, que es negui a sí mateix, agafi la seva creu i camini amb mi» (cf Mc 8,34-38)  

L’anunci del Regna s’expressa en els miracles. Quan Joan, des de la presó fa preguntar a Jesús si és el messies, la resposta són les evidències: els cecs hi veuen , els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten , els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova (cf Mt 11,5). I, serà «feliç» qui descobreixi Déu en els camins de Jesús. 

Apunts: Salvador Sol
Lectura i reflexions sobre el llibre de Xabier Pikaza, Para leer LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS.

JESÚS, EVANGELI DE DÉU; CENTRE DE LA HISTÒRIA

L’any 63 aC. el general romà Pompeu conquerí Jerusalem, i va entrar al «sant dels sants» del temple, on només podia entrar-hi, el summe sacerdot una vegada l’any, i només va veure que on habitava el Déu d’Israel era una habitació despullada i fosca. Això era perquè quan Nabucodonosor II va exiliar els jueus a Babilònia (586 aC) va destruir el temple de Salomó i va desaparèixer l’Arca  amb el seu contingut. Una llegenda diu que l’Arca és a Etiòpia, a l’església Nostre Senyora de Sió, a la ciutat d’Axum o Adxum.   

A la mort de Jesús, la cortina que separava el lloc sagrat del temple s'esquinçà de dalt a baix. (Mc 15,37-38). Déu deixava el seu aïllament i amb Jesús -el sant de Déu, en paraules de l’endimoniat- (cf Mt 1,23) entrava a formar part del poble.

Jesús va viure en una terra concreta, però la seva dimensió messiànica el situa al bell mig del misteri, en la seva plenitud i en el temps intemporal de Déu. Amb Jesús, home verdader, la Creació arriba a la plenitud. Ell ens retorna al camí de la salvació que va ser anunciat a Adam.

La tradició evangèlica ens presenta Jesús caminant sobre el mar embravit (cf.Mc 6,48), ajudant els «petits» de la terra i caminant cap a la mort. L’Evangeli ens invita a seguir-lo en el perill, ajudant als desvalguts i en la creu, allà on els seus amics i seguidors el van deixar. (cf Mt 27,62-64)

Els evangelistes expliquen el testimoni que han rebut d’un misteri de vida que els ha transformat, transportant-los fins les fonts de la nova humanitat. I, presenten la història de Jesús, no pas com una història sinó com una crida a seguir-lo.

Els deixebles de Jesús (el Crist), són la nova humanitat dels qui viuen oberts al Regne.

L’evangeli ens anuncia que la plenitud de la vida ja ha arribat amb Jesús, i aquesta és un regal gratuït d’amor, que ens permet ser amor i compartir-lo.

Amb Jesús (el Crist) se superen les cultures antigues. la llei i els profetes. Déu no està en els ídols de fertilitat, ni en la llei del judaisme, ni en la ciència dels grecs; tampoc en els processos ideològics, ni en les tècniques del món...

Pels evangelis coneixem un Déu que és Pare, ens dóna vida, i per Jesús ens posa en el camí del Regna.

Creure significa acollir i confiar, rebre el do de Déu en Jesucrist, reconeixent-nos fills de Déu i germans, en una experiència individualitat i, a la vegada, de plenitud comunitària.

La persona no val per allò que aconsegueix, Contràriament al que va escriure Goette el principi no és l’acció sinó l’amor generós del Pare Déu que engendra el Fill Jesús i l’envia al món.

Parlar de Déu és parlar de Jesús, de la seva història, del misteri de la seva pasqua amb la que culmina el lliurament fins la mort. La història es transforma d’aquesta manera en pasqua: revelació personal del Fill de Déu.

Jesús és l’evangeli de Déu, un aconteixement salvador que es proclama en actitud de goig; no és una imposició de voluntad supoerior, sinó d’apertura vers la gràcia.

Salvador Sol, Apunts 6a Trobada del grup
Sobre el llibre de Xabier Pikaza; Para leer la HISTÒRIA DEL PUEBLO DE DIOS,

CAPTIVERI I REDEMPCIÓ. ELS PROFETES DE L’EXILI

Apunts,   5a  Trobada (Curs 2014-2015).

 

Després d’uns anys de bonança els israelites són desterrats a Babilònia. Els profetes saben que el poble que ara va a la deriva, ha sorgit per la crida de Déu, i intenten que recuperi el seu compromís de fidelitat, i la seva mateixa realitat de poble.

Isaïes posa en boca de Déu aquesta queixa: «A mi, poble de Jacob, / no m’invocaves; t’havies cansat de mi. Israel. [...] Ja el teu primer pare va pecar, / i els teus capdavanters / s’han revoltat contra mi» (Is 43, 22 / 27). I, precisament per això:  El regne d’Israel i Judà patiran invasions militars de part d’Asiria (cf Is 5,26-30). Les classes dirigents oprimiran els pobres (cf Is 1, 21-23), El poble es dirigeix a Déu amb cultes superficials, desvinculats de la vida. (cf Is 29, 13).

Jeremies escriu el lament de Déu, pel seu poble:

-        «Jo em deia:  Com m'agradaria / de comptar-te entre els fills /i donar-te un país deliciós, /

l'heretat més esplèndida del món! / Jo pensava que m'anomenaries pare / i no t'apartaries de mi. / Però vosaltres, gent d'Israel, / m'heu estat infidels, / com una dona és infidel al seu marit. / Us ho dic jo, el Senyor.  (Jr 3, 19-20)

Ezequiel, els retreu a Israel les seves continues infidelitats:

-        «et tornares d’allò més bella i vas arribar a la reialesa. Llavors la fama de la teva bellesa es va escampar per les nacions: eres perfecta, tenies l’esplendor  amb que jo t’havia adornat. Ho dic jo, el Senyor, Déu sobirà. Però vas confiar en la teva bellesa i, valent-te de la teva anomenada, et prostituïres oferint-te al primer que passava, dient-li: “Tot és per tu”» (Ez 16, 13-15)

Jeremies anuncia una nova aliança:

-        «Vénen dies, ho dic jo el Senyor, que pactaré una aliança nova amb el casal d’Israel i el casal de Judà. No serà com l’aliança que vaig pactar amb els seus pares, quan els vaig agafar per la mà per fer-los sortir del país d’Egipte; aquella aliança ells la van trencar, tot i que jo havia complert els meus compromisos com a senyor. Sóc jo, el Senyor, qui ho diu. L’aliança que jo pactaré amb el casal d’Israel després d’aquells dies serà aquesta: Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. Ho dic jo, el Senyor» (Jr 31, 31-33)

Isaïes profetitza, poèticament, el renaixement d’Israel.

-        «Tal com la pluja i la neu / cauen del cel i no hi tornen, / sinó que amaren la terra i la fecunden, / i la fan germinar / fins que dóna llavor als sembradors / i pa per a aliment, / així serà la paraula / que surt dels meus llavis: / no tornarà a mi infecunda. / Realitzarà el que jo volia, / complirà la missió / que jo li havia confiat.» / Sortireu de Babilònia / cridant de goig, / i us conduiran en pau a casa vostra. / En veure-us, / les muntanyes i els turons  / esclataran en crits d'alegria,/ i aplaudiran / tots els arbres del bosc. / En lloc d'espines creixerà el xiprer, / en lloc d'ortigues, la murtra. (Is 55, 10-13)

La grandesa de Déu es revela en el mateix captiveri, allà on els homes es trobaven derrotats i perduts. D’aquesta forma, la caiguda de Jerusalem s’ha convertit en experiència d’un nou naixement. Així parla Déu al seu profeta:

-        «Això diu el Senyor: Quan s'hauran complert setanta anys a Babilònia, em recordaré de vosaltres i compliré la promesa que us vaig fer de retornar-vos aquí. Jo sé quins són els meus designis sobre vosaltres, designis de pau i no de desgràcia: jo us donaré un futur i una esperança. Ho dic jo, el Senyor. M'invocareu, vindreu a suplicar-me, i jo us escoltaré. Em cercareu i em trobareu, perquè em cercareu amb tot el cor i jo em deixaré trobar. Ho dic jo, el Senyor. Renovaré la vostra vida, us aplegaré de totes les nacions i de tots els indrets on us he escampat i us faré tornar al lloc d'on us vaig deportar. Ho dic jo, el Senyor». (Jr 29,10-14).

Quan els captius d’Israel han assumit aquesta experiència, quan en el fons del dolor han palpat la mà de Déu, s’han descobert i han retornat a la fe d’Abraham, començament de la història.

 

Salvador Sol

Sobre textos de X.Pikaza: Para leer la historia del pueblo de Dios

 

ÈXODE I LLIBERTAQT, PRINCIPI DE LA HISTÒRIA.

Apunts 4a Trobada

 

«El Senyor digué a Abraham: Sàpigues que els teus descendents viuran com a immigrants en un país que no serà el seu. Allí els faran esclaus i els oprimiran durant quatre-cents anys. Però jo els faré justícia contra la nació que hauran servit», (Gn 15, 13-14)

Un cop alliberats, els hebreus van mirar enrere, i es van trobar a Egipte com a servents i esclaus, o vagant com «hapirus», sotmesos per lleis opressores, a les ciutats d’Egipte o en els petits regnes cananeus. La Bíblia situa aquest sistema d’opressió a Egipte com a paradigma de ciutat injusta. 

El poder dominador és amo dels diners i les armes. Els esclaus no tenen poder, només tenen el crit de dolor que els obre el cel, i la consciència de la seva dignitat com a persones. El dolor dels humans no deixa Déu indiferent: «mira l’opressió del poble, i escolta els seus laments». (cf Ex 2,23-25)

Els pobles esclaus necessiten líders carismàtics, i Déu els dona Moisés. Que era hebreu, criat a la cort egípcia, i un dia «recorda el seu origen» (cf Ex 2,11-25) i, amb el seu germà Aaron, assumeixen el repte de conduir el poble vers la terra promesa. Per això han de mentalitzar i disposar el poble per l’alliberament. (cf Ex 4,29-31). El poble ha de prendre consciència de llibertat i compromís.

El procés d’alliberament pot semblar fàcil, però resulta que, de manera general, no és així. El poble vol que l’alliberament vingui de fora, sense dificultats ni fatigues. Però les dificultats hi són, i d’alguna manera són imprescindibles per tal que la llibertat sigui autèntica. Per això, la tasca de mentalització en profunditat comença quan comencen els problemes.

El faraó s’endureix. El camí de la llibertat no afecta solament als hebreus: la seva iniciativa incideix en el teixit de poders i interessos de la societat establerta. El faraó vetlla pel seu poder (econòmic i polític...) i, reacciona volent mantenir l’ordre que ell mateix ha establer pel seu benefici. Per això la primera mesura que pren és la d’endurir l’esclavitud, reforçant les l’acció policial. Considera que el problema és de caràcter terrorista i el vol sufocar per la força. (cf Ex 5,4-13)

L’Escriptura mostra, de forma significativa, que aquest enduriment del faraó és obra de Déu. « Però el Senyor va endurir el cor del faraó, que no deixà sortir els israelites». (Ex 10,20). Els opressors pensen en la força i la utilitzen com si la força fos la raó del món. D’aquesta manera s’enceguen a sí mateixos i perden la raó, i donen «pals de cec» contra un poble al qual no saben entendre i que se’ls escapa de les mans. El poder no ho controla tot. Sobre Egipte caigueren una successió de plagues (fins a deu) que demostren la seva debilitat. El faraó es vol divinitzar, però la naturalesa li barra el pas amb trets de duresa i violència. Així ho recull el llibre de la Saviesa; «La maldat covarda es condemna ella mateixa. [...] Només hi ha por quan falla l'ajuda que ve de la raó». (Sv 17,11-12).

Els hebreus esclavitzats, i en terra estrangera, s’unien davant Déu per a celebrar la festa del xai, la seva pasqua. (cf Ex 12, 11-14). Posen en mans de Déu la seva existència per indicar que la llibertat és un do de gràcia i s’ha de rebre de forma gratuïta i misteriosa. (cf Ex 14, 1-4s). Només quan comencen a avançar, Déu els envia el vent que asseca les aigües del mar, i els egipcis són aniquilats, no pas per Déu, sinó per ells mateixos, que moren sota el mar del propi orgull i prepotència. (cf Ex 14, 10-18). «Aleshores la profetessa Maria, germana d'Aaron, va prendre el tamborí i totes les dones van seguir-la, dansant i tocant tamborins. Maria entonava la tornada: Canteu al Senyor / per la seva gran victòria; / ha tirat al mar / cavalls i cavallers». (Ex 15,20-21) 

Però quan acaben els cants arriba l’exigència del camí, la responsabilitat de convertir-se en poble de persones lliures, respectant l’aliança amb Déu. Un Déu que els ha tret dels déus falsos, i de l’esclavitud en què vivien, per a convertir-los en comunió d’alliberats. Déu no pacta amb esclaus. Només quan el poble aconsegueix la maduresa els dicta la seva llei i els demana fidelitat. (cf Ex 20, 1-17). Ara són els alliberats que s’han d’inventar la seva pròpia marxa en actitud de gràcia, solidaritat compartida i valentia; han d’aprendre a caminar de forma nova, pel desert.

Salvador Sol

Sobre el llibre de Xabier Pikaza, Para LEER LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS