JESÚS, EVANGELI DE DÉU; CENTRE DE LA HISTÒRIA

L’any 63 aC. el general romà Pompeu conquerí Jerusalem, i va entrar al «sant dels sants» del temple, on només podia entrar-hi, el summe sacerdot una vegada l’any, i només va veure que on habitava el Déu d’Israel era una habitació despullada i fosca. Això era perquè quan Nabucodonosor II va exiliar els jueus a Babilònia (586 aC) va destruir el temple de Salomó i va desaparèixer l’Arca  amb el seu contingut. Una llegenda diu que l’Arca és a Etiòpia, a l’església Nostre Senyora de Sió, a la ciutat d’Axum o Adxum.   

A la mort de Jesús, la cortina que separava el lloc sagrat del temple s'esquinçà de dalt a baix. (Mc 15,37-38). Déu deixava el seu aïllament i amb Jesús -el sant de Déu, en paraules de l’endimoniat- (cf Mt 1,23) entrava a formar part del poble.

Jesús va viure en una terra concreta, però la seva dimensió messiànica el situa al bell mig del misteri, en la seva plenitud i en el temps intemporal de Déu. Amb Jesús, home verdader, la Creació arriba a la plenitud. Ell ens retorna al camí de la salvació que va ser anunciat a Adam.

La tradició evangèlica ens presenta Jesús caminant sobre el mar embravit (cf.Mc 6,48), ajudant els «petits» de la terra i caminant cap a la mort. L’Evangeli ens invita a seguir-lo en el perill, ajudant als desvalguts i en la creu, allà on els seus amics i seguidors el van deixar. (cf Mt 27,62-64)

Els evangelistes expliquen el testimoni que han rebut d’un misteri de vida que els ha transformat, transportant-los fins les fonts de la nova humanitat. I, presenten la història de Jesús, no pas com una història sinó com una crida a seguir-lo.

Els deixebles de Jesús (el Crist), són la nova humanitat dels qui viuen oberts al Regne.

L’evangeli ens anuncia que la plenitud de la vida ja ha arribat amb Jesús, i aquesta és un regal gratuït d’amor, que ens permet ser amor i compartir-lo.

Amb Jesús (el Crist) se superen les cultures antigues. la llei i els profetes. Déu no està en els ídols de fertilitat, ni en la llei del judaisme, ni en la ciència dels grecs; tampoc en els processos ideològics, ni en les tècniques del món...

Pels evangelis coneixem un Déu que és Pare, ens dóna vida, i per Jesús ens posa en el camí del Regna.

Creure significa acollir i confiar, rebre el do de Déu en Jesucrist, reconeixent-nos fills de Déu i germans, en una experiència individualitat i, a la vegada, de plenitud comunitària.

La persona no val per allò que aconsegueix, Contràriament al que va escriure Goette el principi no és l’acció sinó l’amor generós del Pare Déu que engendra el Fill Jesús i l’envia al món.

Parlar de Déu és parlar de Jesús, de la seva història, del misteri de la seva pasqua amb la que culmina el lliurament fins la mort. La història es transforma d’aquesta manera en pasqua: revelació personal del Fill de Déu.

Jesús és l’evangeli de Déu, un aconteixement salvador que es proclama en actitud de goig; no és una imposició de voluntad supoerior, sinó d’apertura vers la gràcia.

Salvador Sol, Apunts 6a Trobada del grup
Sobre el llibre de Xabier Pikaza; Para leer la HISTÒRIA DEL PUEBLO DE DIOS,