CONTEMPLACIÓ CRISTIANA I RELIGIÓ

Apunts, 7a  Trobada (Curs 2013-2014).
 
 

Segons Karl Ranner: El cristià del segle XXI serà místic
                                   o no serà cristià.

La contemplació està íntimament relacionada amb la teologia mística. Una no es pot explicar independent de l’altre.

Els estats místics són estats sobrenaturals, que es produeixen sense cap esforç personal. Fer un acte de contrició, resar un Parenostre..., són actes sobrenaturals però no místics.  Però veure l’Àngel de la guarda, palpar Déu en l’ànima... no és voluntari, són actes místics. 

Un contemplatiu cristià és aquell que dedica un temps a comprovar l’encaix de la seva vida amb la de Jesús, per tal de projectar-lo als altres; «És algú que camina (i viu) per l’experiència de la Veritat, que és Crist.» Ignasi de Loiola era un «contemplatiu en l'acció». Com Lucía caram, que diu d’ella mateixa: Contemplo la historia desde el corazón de Díos.

El cristianisme d’Occident ha estat víctima del dualisme grec, que separa la vida activa de l’acció contemplativa. Veient només la part negativa de l’ésser humà hom busca la perfecció humana fugint dels homes. Però el Déu de Jesús no vol el rebuig de l’impur sinó la seva restauració: el malalt no s’ha de quedar a la cuneta sinó que cal reintegrar-lo a la comitiva. Fins i tot a un lladre opressor, com Zaqueu, se li ha de donar una oportunitat. (cf. Lc 19)

La contemplació és una forma d’oració, però també d’acció; no una fugida dels problemes reals ni d’indiferència en les qüestions sociopolítiques. Ben al contrari: «Mitjançant l’oració s’aconsegueix la veritable contemplació i el compromís cristià» (Jesús Espeja, dominic).

La fe cristiana no brolla de la religiositat. «El Déu que es revela en Jesucrist posa de cap per avall tot allò que l’home “religiós” esperaria de Déu». (Dietrich Bonhoeffer, Cartes des de la presó). La fe cristiana brolla del coneixement que un té de sí mateix, i s’adona de les seves mancances en relació amb la gent amb la que tracta i amb Déu.

Panikkar parla d’espiritualitat secular que és «no renunciar al món sinó a un mateix». No podem separar el religiós del secular, l’eclesial del terrenal, la contemplació cristiana del compromís alliberador (transformació social), l’oració de l’acció.

La contemplació cristiana es basa en la pràctica “operativa” de Jesús, que:

-       no va parlar de «buscar primer Déu» sinó de «buscar primer el Regna de Déu i la seva justícia»; Tampoc de convertir-se a Déu sinó de preparar-se per a entrar al Regne de Déu (o convertir-se per a possibilitar la seva arribada).

-       no dóna lliçons de teologia ni d’espiritualitat, la in-vocació Abbà no revela un atribut diví, sinó una forma de relacionar-se amb Déu. L’analogia de l’amor de Déu pels homes està en les paràboles de l’ovella perduda, la dracma perduda i el fill pròdig (cf. Lc 15).

Jesús admira la naturalesa: evoca la bellesa dels lliris i la llibertat dels ocells..., però l’oració que ensenya ens invita a santificar Déu i demanar l’arribada del Regna. La bellesa ens pot suggerir Déu, però és en les nostres relacions humanes on es manifesta la voluntat de Déu. 

En la Carta als Efesis se’ns revela que som fills d’una mateixa família: tots sense excepció.

Joan, quasi centenari i sent l’últim testimoni viu de Jesús, només repetia: «estimeu-vos els uns als altres…» En l’amor «hi és tot, i amb això n’hi ha prou».

                                                           

Viure o estar «en Crist»

és el que fonamenta la contemplació cristiana.

 

Salvador Sol

(cf. González Faus, QJ nº 174)

EL MAL I LA MISERICÒRDIA

Apunts, 6a  Trobada (Curs 2013-2014).

Epicur de Samos va plantejar aquest dilema: «O Déu pot i no vol evitar el mal, i aleshores no és bo; o vol i no pot, i aleshores no és omnipotent». Dant va descriure el que ens passa sovint; que anava perdut en el camí de la vida: porque la recta  vía era perdida. Però es redimeix en el cant XXXIV, quan després d’haver travessat els nou estadis de l’infern: ...vi las cosas bellas que lleva el Cielo, / por un resquicio redondo. / Y entonces salimos a rever las estrellas.

Jesús ens recomana: Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial (Mt 5,48). Avui, però, l’home–dona de la nostre societat li costa desenvolupar-se en una direcció de perfectibilitat, que segons González Faus, si arriba, partint del Principi i Fonament que ens duu a la contemplació i aquesta a l’amor. «L’home ha estat creat per alabar, fer reverència i servir Déu i, mitjançant això, salvar la seva ànima; totes les altres coses sobre la terra són creades per a l’home, perquè l’ajudin a perseguir el fi pel qual ha estat creat». (EE, 23). És a dir, «Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà». (Mt 16, 25)

 

A Diamantes de sangre -sobre la tragèdia de Sierra Leona-, Dany, el protagonista, exclama veient tants horrors: «em pregunto si Déu perdonarà mai el mal que ens hem fet...». Dany no contempla la misericòrdia. Només l’esborrona el mal que hi ha entre l’infern del nostre jo i el de la realitat social. Tots dos inferns tenen una mateixa causa, el mal moral. És per això que sant Ignasi recomana l’«aplicació dels sentits» sobre l’infern present. Veure els «aspectes infernals de la nostra realitat, i no passar d’ells; veure imatges, d’alguns reportatges que ens impressionen, que no podem ni fixar-hi els ulls... Doncs, per molt que no ens agradaria veure determinades imatges, cal entendre que ens mostren la realitat del mal que hi ha al món.

La feblesa humana, la mesquinesa i l’auto engany fan que «haguem de considerar del mal, que molts innegables pecadors són, a la vegada, víctimes; i que molts dels que són “bons”, o no tan pecadors, és perquè, senzillament, han tingut sort». 

 

El coneixement intern del pecat, passa, segons l’esquema d’Ignasi (EE, 63):

• Pel «“coneixement intern del desordre de les meves operacions” [...] Es tracta de captar que aquesta “imatge de Déu” que em constitueix està com malmesa en mi per la necessitat d’autoafirmació, o l’egoisme potenciat, o per l’afany de poder.
• Pel “coneixement del món”, i comprendre que moltes vegades, a més de pecadors, som també víctimes; i només Déu coneix en quina proporció, som una cosa o l’altre.
• Per la “malícia del pecat” propi i del món: el dolor que generem, l’opressió, la humiliació i la mort que sembrem en el món, pel fet de voler ser més que els altres.

Ens cal confiar en «l’Abbà de Jesús, (que) ens permet estar segurs de que la seva grandesa és només amor, i que el seu poder consisteix només em ajudar, de manera que d’Ell només ens pot venir la vida» (Torres Queiruga)  

 La misericòrdia del Pare és infinita. «darrera la meditació de pecat [...] Ignasi, suggereix [...] un «col·loqui de misericòrdia» [EE 61], raonant  i donant gràcies al Senyor que ens ha donat vida, amb propòsit d’esmena, amb la seva gràcia, d’ara endavant. Ens hi poden ajudar, la meditació del Parenostre i la paràbola del fill pròdig. (Lc 15,11-32). No perdem l’esperança. L’existencialista i Premi Nobel (1957) Albert Camus, deia trobar en l’home–dona més coses dignes d’admiració que de menyspreu. Què no trobarà de bo, doncs, Déu en nosaltres?

 

Salvador Sol

Sobre textos de J.I.González Faus

L'ÚLTIMA TEMPTACIÓ: BAIXAR DE LA CREU

 Apunts, 5a  Trobada (Curs 2013-2014).
Partint de les acotacions de J.I.Gonzáles Faus sobre la pel·lícula d’Scorcese del mateix nom
 

La última temptació que Jesús va haver de vèncer: «Si ets Fill de Déu, baixa de la creu i creurem en tu» (Mt. 27,40-43), resumeix les altres. «En la creu se citen la humiliació més absoluta, el dolor més agut fins a la mort, i la falta de poder polític». (Joseph Ratzinger El relato de las tentaciones de Jesús como espejo de su figura, Jubileo del Año 2000)

La pel·lícula d’Scorsese és una ficció de la realitat. Presenta un Jesús allunyat de la gent. 
 

·     S’oblida que la humanitat de Jesús estava al servei del Regne; i del canvi de la idea de Déu que s’havia rebut de l’Antic Testament.
·     Separa la vida de la crucifixió, com si la seva vida fos aliena a la seva mort.
·     S’oblida de «l’autoritat» de Jesús, i de la «crida» al seguiment, radical i desconcertant.

En contra d’això, llegint bé els textos evangèlics, descobrim de manera certa, que:

1.- El Jesús, confessat «Fill del Déu vivent», era plena i veritablement home com nosaltres, «provat en tot d'una manera semblant, llevat del pecat» (Heb 4,15).

2.- Tot l'ensenyament, la praxi, la consciència de missió i les opcions vitals de Jesús, només poden ser enteses des de la seva polarització vers el Regne: S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova. (Mc 1, 15).

3.- Jesús fou condemnat a mort perquè la seva vida, i la predicació del Regne, amenaçava els poders polítics i religiosos. La mort «expiatòria» de Jesús, sense aquesta explicació històrica -com fa Scorsese-, esdevé blasfema.

4.- Jesús estava tan experiencialment convençut de la força i la validesa de la seva causa, i de ser Ell mateix la personificació d'aquesta causa, que va fer -i segueix fent- una crida a tots els homes/dones perquè el segueixin. A uns, els exhorta a canviar de vida (Mc 1,15). Als altres, els invita a seguir-lo, i viure només per la causa del Regne, que és viure per Déu.
 

En la pel·lícula d’Scorsese, Jesús no té aquest rostre humà gairebé mai. Quan precisament, allò que desconcertava als deixebles era que essent tant semblant a ells (i per tant a nosaltres), s’hagués fet instrument incondicional d'Amor; «fent el bé i curant tots els oprimits» (Ac 10,38). I que aquesta vida d’Amor i Bondat l’haguessin dut a ser considerat un blasfem, un agitador polític o un boig; en qualsevol cas, un tipus perillós que calia suprimir.

Jesús ens va descobrir un Déu que «és Amor» (no Poder o Força...). Un Déu que va voler estar present al món: enviant el seu propi Fill, esdevingut semblant a un home pecador. Rm 8,3)

A partir de l'experiència de la Resurrecció, els deixebles anaren entenent que Jesús, buidant-se de divinitat, assumia les condicions de l'esclavitud humana: ⁶ Ell, que era de condició divina, / no es volgué guardar gelosament / la seva igualtat amb Déu, (Fl 2,6)
 

És blasfema la idea d’un Déu que necessita veure la sang innocent per aplacar la seva ira, con es dedueix de la pel·lícula d’Scorsese. Qui condemnà Jesús a una mort tan atroç no fou la justícia divina, que no va voler dir «prou», fins que el veié expirar sobre aquell suplici, La missió de Jesús no era la de morir a la creu com pretén la pel·lícula, que posa en boca de Jesús, dirigint-se a Judes: «l finally understand: the cross». No! En la consciència de missió de Jesús hi havia, per sobre de tot, la construcció del Regne d’un Déu que és Bo i és Pare.  

 

Salvador Sol

              

ADVENT

Apunts.-

 

Déu és la causa de l’Advent, perquè esperem que Ell vingui... Però Ell està venint sempre cap a nosaltres. És per això que pel cristià, sempre és Advent.

L’Advent és un camí d’esperança, perquè Ell ve enmig de la misèria i la injustícia del nostre món.

 

El Messies pot venir en qualsevol momento,

només depèn de les nostres accions.

Déu està preparat per quan nosaltres ho estiguem.

Tal com va dir el rei David:

«La redempció arribarà avui – si escoltem la Seva veu».

 

Els cristians, a l’Advent, ens preparem per a recordar, de forma joiosa, la irrupció al món de «l’home nou» (Ef 2,15 / 4,24); el «Crist (que) manifesta l’home al mateix home» (Gaudium et Spes, nº 22)  

El Senyor Jesús no vindrà ple de glòria i majestat com ho feien els antics emperadors, ni com ho fan els papes en els seus viatges apostòlics. Ell vindrà petit i pobre en un estable de Betlem.

 

«la fe cristiana ens ofereix precisament el consol de què Déu és tan gran que pot fer-se petit». (J.Ratzinguer)

Nosaltres esperem un infant que es diu Jesús (Yoshua «Déu és Salvació»). Ell, serà un més entre nosaltres i morirà com un malfactor a la creu. Però Déu el ressuscità i li concedí tot el poder del cel i de la terra. (Mt 28,18)

La conversió ens obligarà a seguir més fidelment els seus passos a la terra amb l’esperança de poder ser ressuscitats amb ell. «Ell que et creà sense tu, no et salvarà sense tu» (Sant Agustí).

Hi ha tres personatges clau en l’Advent: Isaïes, Joan Baptista i Maria, mare de Jesús.

El poble d’Israel exiliat a Babilònia rep aquests anunci:  «Obriu en el desert / un camí al Senyor, / aplaneu en l'estepa / una ruta per al nostre Déu. /4 S'alçaran les fondalades, / s'abaixaran les muntanyes i els turons, / el terreny escabrós serà una plana, / i la serralada, una ampla vall. (Isaïes, 40,3-4)

Joan Baptista, l’últim dels gran profetes, anuncia que: «--Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d'ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies. 8 Jo us batejo amb aigua, però ell us batejarà amb l'Esperit Sant» (Mc 1,7-8) «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop» (Mt 3,2). «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes» (Mt 3,3).

Maria, la dona que fa possible la humanitat de Jesús, recita admirada: «--La meva ànima magnifica el Senyor, / ⁴⁷ el meu esperit celebra / Déu que em salva, / ⁴⁸ perquè ha mirat la petitesa / de la seva serventa.» (Lc 1,46-48).

«El primer pas perquè l’anunci de l'Evangeli pugui ser rebut és que les persones estiguin disposades a estimar i treballar per tot allò que fa més humana la vida».

«No hi ha cristianisme sense conversió a la  justícia. I la justícia troba la seva plenitud en l’amor. Aleshores, sols aleshores, podrà créixer en el cor de la persona l’experiència del Déu que és Amor» (Teodor Suau, Convent de St. Pere de les Puel·les).

Pagola, en els seus comentaris dels evangelis d’Advent, ha escrit: Jesús repeteix contínuament: «estigueu sempre desperts» El risc dels cristians és instal·lar-nos còmodament en les nostres creences, «acostumar-nos » a l’evangeli i viure endormiscats en l’observança tranquil·la d’una religió apagada.

Allò que identifica el veritable Messies i els qui el segueixen és el seu servei als qui pateixen; no les belles paraules, sinó les obres. Kierkegaard comença un dels seus tractats amb aquestes paraules: «Això són reflexions cristianes. Per això aquí no es parla d’amor, sinó de les obres de l’amor»

Bon NADAL

 

Salvador Sol

2a Temptació.- LA SEGURETAT / POSAR DÉU A PROVA

Apunts, 3a  Trobada (Curs 2013-2014).

El diable situa Jesús al capdamunt del temple i li demana que es llenci daltabaix. Déu: Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres . (Mt 4,6). Jesús respon: No temptis el Senyor, el teu Déu. (Mt 4,7)

És un diàleg entorn de l’Escriptura. «Talment con dos teòlegs que s’interpel·len». (Ratzinguer). «La temptació [del diable] té a veure en buscar la seguretat en Déu, en la línia del salm 91: Poder viure tranquil sostingut pels àngels i caminar sense entrebancs ni perills de cap tipus». (Pagola). Però Jesús no cau en la temptació; reacciona d’acord amb el Deuteronomi: ¹⁶ No poseu a prova el Senyor, el vostre Déu, com vau fer a Massà» (Dt 6,16).

Si Jesús respon al perfil de l’home fidel Déu haurà de complir en Ell la seva promesa. Si cau en la temptació i es produeix l’espectacle esperat, ningú podrà dubtar de la seva condició messiànica. «Una prova absolutament decisiva de fins a quin punt Déu estava amb Ell» (González Faus). Aleshores no tindria sentit la pregunta que es feia el poble d’Israel, extenuat, sortint de l’exili: El Senyor, és o no és amb nosaltres? (Ex 17, 7). Ni l’exclamació des de la creu:  Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» (Mc 15, 34).

La promesa de Déu és escatològica: «qui segueixi la voluntat de Déu ha de saber que enmig de tots els horrors que li puguin succeir no perdrà una última protecció. [...] No obstant, aquesta confiança que emana de l’Escriptura no ens autoritza a considerar que Déu està al nostre servei». (Ratzinguer).

Si Jesús hagués caigut en la temptació «La seva missió seria diferent de totes les missions humanes al no haver-hi espai per la fe». La qüestió està entre: «Un messianisme amb prestigi espectacular, o un messianisme en l'anonimat i l'ocultació que dóna el servei desinteressat a la condició humana. [...]: La religiositat, jueva o grega, amb les seves concepcions sobre els enviats divins, hauria optat pel primer. Jesús no: la seva intimitat amb Déu i la consciència de la seva unió amb Ell no les utilitza per privilegiar la seva missió Això hauria estat, per Jesús, "temptar Déu" (Mt 4, 7). El que va llegir la comunitat pasqual en la vida del Jesús terrenal és que havia dut a terme la seva missió amb la fe i el risc propis de totes les missions entre els homes». (González Faus, La nueva humanidad )).

Aquesta temptació és recorrent en la vida de Jesús; «els fariseus li demanaven un senyal messiànic inequívoc: ¹¹ Vingueren els fariseus i començaren a discutir amb Jesús. Per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel»  (Mc 8, 11).

Es tracta, doncs, d’una temptació aplicada a l'exercici mateix de la missió messiànica de Jesús, no pas a la seva necessitat personal o al rebuig d'afrontar plenament la condició humana, [sinó de demostrar que és verdaderament el Messies]. La temptació és més subtil, perquè sembla més desinteressada. La intervenció de Déu ja no es demana ara en profit propi [convertir les pedres ens pans], sinó pel bé de la missió acceptada. (González Faus).

«Jesús no va caure en la temptació, no es va llençar de dalt del temple. No va posar Déu a prova». Per això, racionalment, és pertinent preguntar-se: «El pobre, el dèbil, el fracassat que Déu no va protegir a la creu, que no va portar el benestar. [...] que no va tenir cap poder humà, és veritablement el Fill de Déu?». (Ratzinguer. El relato de las tentaciones de Jesús como espejo de su figura, Jubileo del Año 2000). La resposta només es pot troba en la fe.

Salvador Sol

1a TEMPTACIÓ: VÈNCER LES NECESSITATS

Apunts, 2a  Trobada (Curs 2013-2014).

Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans. «Jesús es resisteix a utilitzar Déu per a convertir les pedres en pans». Perquè «El primer que un necessita és menjar», Però «L’anhel del ser humà no s’apaga alimentant el seu cos. Necessitem molt més». (J.A. Pagola, Hacernos discípulos de Jesús)

A la creu, Jesús escoltarà també aquestes paraules, en forma d’escarni: «Si ets Fill de Déu, baixa de la creu» (Mt 27, 40).
La temptació de la religió consisteix: «En l'ús de Déu i de la relació privilegiada amb Ell, com a mitjà per alterar la condició humana en benefici propi, eludint d'aquesta manera la tasca de l'home en el món. [...] Com avantatge personal davant les forces ocultes i necessitats de la vida. (González Faus, La Humanidad Nueva)

• Bonhoeffer.- (teòleg protestant assassinat pels nazis) ha escrit, que la fe que Jesús té en Déu, «capgira tot el que l'home religiós espera de Déu».
• Alfred Delp.- (jesuïta assassinat pels nazis) ha escrit: «El pa és important; la llibertat és més important; però el més important de tot és l’adoració».

Aquesta interpel·lació: Si ets Fill de Déu... es repetirà al llarg de la seva vida. «a Jesús se li demanen proves. [...] Se li demana que faci un gran miracle que elimini tot dubte i demostri a cada u, de forma irrebatible, qui és». (J.Ratzinger, El relato de las tentaciones de jesús como espejo de su figura)
També nosaltres som temptats, quan «davant de certs esdeveniments (malalties greus, catàstrofes, holocaust, etc.) defugim les responsabilitats pròpies demanant: on és Déu?
Ratzinger posa de manifest el que molt sovint pensem: «Si Jesús és realment el Fill de Déu i no un il·luminat dels molts que han aparegut en la història, ha de mostrar-ho de forma més clara del que ho fa. Ha de donar a l’Església, si aquesta ha de ser la seva Església, un major grau de transparència del que té actualment».
En el mateix relat, Ratzinguer exposa que la resposta de Jesús (al maligne): no només de pa viu l’home, suposa que la recerca de Déu cal fer-la amb aquestes tres condicions: «a través de la seva paraula», «que és Déu qui ens dóna el pa», i que «la disponibilitat recíproca a compartir és un element essencial del miracle». Com succeeix en la multiplicació dels pans, en que Jesús té misericòrdia de la gent que «havien acudit per escoltar la paraula de Déu i s’havien oblidat de tot el demès». I, «Escoltar Déu és converteix en tenir vida en Déu, i passar de la fe a l’amor, al descobriment de l’altre. Jesús no és indiferent davant de la fam dels homes i dones, davant de les seves necessitats materials, però les situa en el context i en l’ordre correctes.
Malgrat la negativa de convertir les pedres ens pans, el pa està molt present en la vida de Jesús, fins convertir-se Ell mateix en «l’eucaristia de l’Església».
González Faus.- escriu que: «La primera temptació demostra que s’ha de satisfer la gana, però sense esperar miracles; és evident que s’han de convertir els deserts en pa, però no pas a base de rogatives, sinó d’esforç humà». «La filiació divina no elimina res de la condició humana. L'home no viu només de pa, sinó de tot allò que procedeix de Déu, és a dir: de tota la realitat de la vida, quan ha estat lliurada a ell perquè la domini». (Llibre citat)

 

Salvador Sol

LES TEMPTACIONS DE JESÚS.-

Apunts, 1a  Trobada (Curs 2013-2014).

 «Els relats de las temptacions (ens diuen que) Jesús, després del baptisme va romandre al desert i va sofrir atacs diabòlics» (J.Dupont, O.S.B.)  

·     Només en la mesura en que ha anat coneixent Déu, Jesús ha pogut saber qui és el Diable i derrotar-lo.

·     La revelació de Déu i la del Diable es troben vinculades en el mateix context de “desert” on Jesús ha estat, per un temps, company del Baptista.

·     Jesús entén que ja no és temps de batejar, esperant el que vingui després, sinó oposar-se directament i vèncer Satan. 

·     Jesús no inicia la seva missió del Regne a cegues, sinó que ha descobert i superat els poders que s’oposaven a aquests Regne, vinculats al diner (pa), triomf polític (regne del món) i la imposició religiosa (miracles). (Xabier Pikaza, El blog de X. Pikaza)

Els evangelistes no han distribuït les temptacions de Jesús, al llarg de la seva vida, sinó que les han agrupat just al començament de la seva vida pública,[...] Ajuntar les temptacions amb el baptisme té el sentit d’explicar que l’Esperit que es manifesta en el baptisme (teofania) és el mateix que impulsa Jesús al desert.  (José I. González Faus, La nueva humanidad)

·  Que ningú, quan és provat, no digui: «És Déu qui em tempta.» [...] Cadascú és temptat pels propis desigs, que l'atreuen i el sedueixen. (Jm 1, 13-14)

·  Sant Agustí.- La vida, mentre dura la nostra peregrinació, no pot estar lliure de temptacions; [...] ningú es pot conèixer a si mateix si no és temptat. (Com. del Salm 60).

Les temptacions (referides a Israel).- «No hi ha dubte que més de la meitat dels relats de Mateu i Lluc estan construïts amb cites del Deuteronomi». (J.Dupont, O.S.B.) i dels salms.
«L’experiència d’absoluta fiabilitat passa per la crisi típica de totes les relacions humanes: sovint aquesta confiança sembla veure’s defraudada i es desperta un dubte inevitable: és que Déu falla? Això és el que es pregunta Job, mentre els profetes d’Israel no es cansen de repetir: falla el poble, falla l’home!» (G. Faus, Unicitat de Déu, CJ 180)

·     En què falla el poble? En què falla l’home/dona?

·     Volent prescindir de Déu o pretenent utilitzar-lo en benefici propi. (Temptació latent)
·     Sant Agustí.- «La temptació pot consistir en aquestes dues coses: o en l’esperança d’aconseguir alguna comoditat temporal, o en el temor a perdre-la» (Sobre el Sermó de la Muntanya, 2).

 ·   Orígenes.- «Cal pregar no per deixar de ser temptats -cosa impossible - sinó per no ser enredats por la temptació» (Trat. sobre l’oració, 29).

Simone Wei.- «actualment, qui pensa en Crist com un condemnat de dret comú. [...[ L’Església, certament, no [...] i això duu a una falsificació de la seva creu i de la revelació de Déu en ella». La divinitat de Jesús deixa així de ser l’escàndol d’un Déu “delinqüent”. (G. Faus, Por de Jesús, Q.CJ-163).

«És diabòlic organitzar la religió com un sistema de creences i pràctiques que donen seguretat. No es construeix un món més humà refugiant-se cadascú en la seva pròpia religió. Cal assumir, a voltes, els compromisos arriscats, confiant en Déu, com Jesús». (J.A.Pagola, Hacernos discípulos de Jesús)

«No li va resultar gens fàcil a Jesús mantenir-se fidel a la missió rebuda del seu Pare, sense desviar-se de la seva voluntat. [...] Les temptacions li venien fins i tot dels seus deixebles més estimats.  

Ens cal identificar, avui les temptacions de la jerarquia, dels cristians i de les comunitats. Fer-nos-en conscients i afrontar-les com ho va fer Jesús, com a primer pas per a seguir-lo amb fidelitat. Una Església que no és conscient de les seves temptacions, falsejarà aviat la seva identitat i la seva missió» (J.A. Pagola, Comentari: Evangeli Mt 4,1-11)

 

Salvador Sol