ENMIG DEL DESERT

Comentari a l’evangeli (Jn 1,6-8,19-28) 2n. d’Advent.

Evangeli: 

Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.

Quan els jueus van enviar-li, des de Jerusalem, sacerdots i levites per interrogar-lo, el testimoni de Joan fou aquest. Li preguntaren: «Qui ets tu?». Ell, sense cap reserva, confessà clarament: «Jo no soc el Messies». Li preguntaren: «Qui ets, doncs? Elies?». Els diu: «No el soc». «Ets el Profeta que esperem?». Respongué: «No». Li digueren: «Doncs, qui ets? Hem de donar una resposta als qui ens han enviat: què dius de tu mateix?». Digué: «Soc una veu que crida en el desert: "Aplaneu el camí del Senyor", com diu el profeta Isaïes». Alguns dels enviats, que eren fariseus, li preguntaren encara: «Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?». Joan els respongué: «Jo batejo només amb aigua, però, tot i que no el coneixeu, ja teniu entre vosaltres el qui ve després de mi; jo no soc digne ni de deslligar-li la corretja del calçat».

Això va passar a Betània, a l'altra banda del Jordà, on Joan batejava.

Comentari:

Els grans moviments religiosos han nascut gairebé sempre al desert. Són els homes i les dones del silenci i la soledat els que, en veure la llum, es poden convertir en mestres i guies de la humanitat. Al desert no és possible el que és superflu. En el silenci només se senten les preguntes essencials. A la solitud només sobreviu qui s’alimenta de l’interior.

Al quart evangeli, el Baptista queda reduït a allò essencial. No és el Messies, ni Elies tornat a la vida, ni el Profeta esperat. És «la veu que crida en el desert». No té poder polític, no posseeix cap títol religiós. No parla des del temple o la sinagoga. La veu no neix de l’estratègia política ni dels interessos religiosos. Ve d’allò que sent l’ésser humà quan aprofundeix en el que és essencial.

El pressentiment del Baptista es pot resumir així: «Hi ha alguna cosa més gran, més digna i esperançadora que el que estem vivint. La nostra vida ha de canviar de soca-rel». No n’hi ha prou de freqüentar la sinagoga dissabte rere dissabte, no serveix de res llegir rutinàriament els textos sagrats, és inútil oferir regularment els sacrificis prescrits per la Llei. No dóna vida qualsevol religió. Cal obrir-se al Misteri del Déu viu.

A la societat de l’abundància i del progrés s’està fent cada cop més difícil escoltar una veu que vingui del desert. El que se sent és la publicitat del que és superflu, la divulgació del que és trivial, la xerrameca de polítics presoners de la seva estratègia, i fins i tot discursos religiosos interessats.

Algú podria pensar que ja no és possible conèixer testimonis que ens parlin des del silenci i la veritat de Déu. No és així. Enmig del desert de la vida moderna podem trobar-nos amb persones que irradien saviesa i dignitat, ja que no viuen del que és superflu. Gent senzilla, entranyablement humana. No pronuncien gaires paraules. És la seva vida la que parla.

Ells ens conviden, com el Baptista, a deixar-nos batejar, a «submergir-nos» en una vida diferent, rebre un nou nom, renéixer per no sentir-nos producte d’aquesta societat ni fills de l’ambient, sinó fills i filles estimats de Déu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 17 de desembre 3r. de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Enmig del desert”, i té com a fonament els fragments (6-8.19-28) del capítol 1 de l’evangeli Joànic.

Tot i que vivim en un món cada cop més mercalitzat pel elitisme deshumanitzat, no vol dir necessàriament que no hi hagi ningú que ens pugui aportar, en mig de la foscor, la llum que ens il·lumini, malgrat sigui només perquè no anem a les palpentes. Aquesta llum és, per exemple, aquesta homilia setmanal de l’equip del Pagola. Tal i com se’ns diu al inici d’aquesta homilia: Els grans moviments religiosos han nascut gairebé sempre al desert. Són els homes i les dones del silenci i la soledat els que, en veure la llum, es poden convertir en mestres i guies de la humanitat. Tot seguit l’homilia en deixa clar que: En el silenci només se senten les preguntes essencials. A la solitud només sobreviu qui s’alimenta de l’interior. Al quart evangeli, el Baptista queda reduït a allò essencial. No és el Messies, ni Elies tornat a la vida, ni el Profeta esperat. És «la veu que crida en el desert». No té poder polític, no posseeix cap títol religiós. No parla des del temple o la sinagoga. La veu no neix de l’estratègia política ni dels interessos religiosos. Ve d’allò que sent l’ésser humà quan aprofundeix en el que és essencial.

L’homilia és contundent i ens ho deixa molt clar: «Hi ha alguna cosa més gran, més digna i esperançadora que el que estem vivint. La nostra vida ha de canviar de soca-rel». No n’hi ha prou de freqüentar la sinagoga dissabte rere dissabte, no serveix de res llegir rutinàriament els textos sagrats, és inútil oferir regularment els sacrificis prescrits per la Llei. No dóna vida qualsevol religió. Cal obrir-se al Misteri del Déu viu. A la societat de l’abundància i del progrés s’està fent cada cop més difícil escoltar una veu que vingui del desert. El que se sent és la publicitat del que és superflu, la divulgació del que és trivial, la xerrameca de polítics presoners de la seva estratègia, i fins i tot discursos religiosos interessats.

És evident que l’intent de l’homilia no és altre que evitar que caiguem en el pessimisme i el desànim absolut. A ben segur que és per aquest motiu que conclou amb una injecció d’esperança, sempre tan necessària per qualsevol persona, dona i home, que vivim enganxat en aquesta mena de teranyina malèvola que ens envolta: Enmig del desert de la vida moderna podem trobar-nos amb persones que irradien saviesa i dignitat, ja que no viuen del que és superflu. Gent senzilla, entranyablement humana. No pronuncien gaires paraules. És la seva vida la que parla. Ells ens conviden, com el Baptista, a deixar-nos batejar, a «submergir-nos» en una vida diferent, rebre un nou nom, renéixer per no sentir-nos producte d’aquesta societat ni fills de l’ambient, sinó fills i filles estimats de Déu.  

 Al·leluia Is 61,1

L'Esperit del Senyor reposa sobre meu,

m'ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts.

Ho dèiem la setmana passada i ho repetim aquesta perquè ens cal saber dir les coses pel seu nom: tenim la sort de poder llegir una setmana darrera l’altre l’homilia del Pagola què en tot moment ens ressitua, ens esperona i ens impulsa a situar-nos de nou, en el centre mateix del missatge de Jesús. És ben cert que viure ens aquest món desbocat en mig d’una disbauxa permanent no es gens fàcil i si en mig de tot això el testimoniatge de la jerarquia és més que discutible, és imprescindible que alcem la nostra veu per dir ben fort: volem ser gent de fe, no persones drogades pel narcòtic de neoliberalisme ni pel de la religió.

 RENOVACIÓ INTERIOR

Comentari a l’evangeli (Mc 1,1-8) 2n. d’Advent.

Evangeli: 

Comença l'evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu.

En el profeta Isaïes hi ha escrit això: «Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». Complint això, Joan començà a batejar en el desert.

Predicava un baptisme de conversió, per obtenir el perdó dels pecats, i anaven a trobar-lo de tot arreu de Judea, amb tota la gent de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. El vestit de Joan era de pèl de camell, es cobria amb una pell a la cintura i s'alimentava de llagostes i mel boscana. I predicava així: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no soc digne ni d'ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l'Esperit Sant».

Comentari:

Per ser humana, a la nostra vida li manca una dimensió essencial: la interioritat. Se’ns obliga a viure amb rapidesa, sense aturar-nos en res ni en ningú, i la felicitat no té temps de penetrar fins al nostre cor. Passem ràpidament per tot i ens quedem gairebé sempre a la superfície. Se’ns oblida escoltar la vida amb una mica de fondària i profunditat.

El silenci ens podria guarir, però ja no som capaços de trobar-lo enmig de les nostres mil ocupacions. Cada cop hi ha menys espai per a l’esperit a la nostra vida diària. D’altra banda, qui s’ocuparà de coses tan poc estimades avui com la vida interior, la meditació o la cerca de Déu?

Privats d’aliment interior, sobrevivim tancant els ulls, oblidant la nostra ànima, revestint-nos de capes i més capes de projectes, ocupacions i il·lusions. Ja hem après a viure «com a coses enmig de coses» (Jean Onimus). Però el més trist és observar que, massa sovint, tampoc la religió és capaç de donar calor i vida interior a les persones. En un món que ha apostat per «l’exterior», Déu resulta un «objecte» massa llunyà i, certament, de poc interès per a la vida diària.

Per això no és estrany veure que molts homes i dones «passen de Déu», l’ignoren, no saben de què es tracta, han aconseguit viure sense tenir-ne necessitat. Potser existeix, però el cert és que no els serveix per a la seva vida.

Els evangelistes presenten Jesús com el qui ve a «batejar amb Esperit Sant», és a dir, com algú que pot netejar la nostra existència i guarir-la amb la força de l’Esperit. I potser la primera tasca de l’Església actual és precisament oferir aquest «baptisme d’Esperit Sant» als homes i dones dels nostres dies.

Necessitem aquest Esperit que ens ensenyi a passar d’allò purament exterior al que hi ha de més íntim a l’ésser humà, al món i a la vida. Un Esperit que ens ensenyi a acollir aquest Déu que habita a l’interior de les nostres vides i al centre de la nostra existència.

No n’hi ha prou que l’evangeli sigui predicat. Les nostres orelles estan massa acostumades i ja no senten el missatge de les paraules. Només ens pot convèncer l’experiència real, viva, concreta, d’una alegria interior nova i diferent.

Homes i dones convertits en paquets de nervis excitats, éssers moguts per una agitació exterior i buida, cansats ja de gairebé tot i gairebé sense alegria interior, podem fer alguna cosa millor que aturar una mica la nostra vida, invocar humilment un Déu en el que encara creiem i obrir-nos confiadament a l’Esperit que pot transformar la nostra existència? Podran ser les nostres comunitats cristianes un espai on visquem acollint l’Esperit de Déu encarnat en Jesús?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragula

Comentari al comentari:

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 10 de desembre 2n. de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Renovació interior”, i té com a fonament els fragments (1-8) del capítol 1 de l’evangeli de Marc.

La virtut fonamental de les homilies del Pagola, és que malgrat que tots, dones i homes, estem submergits en una mena de pou estanc, on només se’ns deixa sentir i veure allò que interessa als poders econòmics d’aquests món, o sigui a la cada cop més poderosa dreta i extrema dreta que ha aconseguit infiltrar-se en tots els estaments de la societat, incloent-t’hi també –malauradament- a una gran part influent dels membres de la jerarquia eclesiàstica, que absorbits per la temptació del poder i dels diners, fan tot els que tenen al seu abast, per bloquejar qualsevol intent de frenar la maleïda tendència que els permet beneficiar-se de l’actual estato-quo.

La d’aquest proper diumenge, és com una mena de revulsiu, amb el qual ens pretén ajudar ha aconseguir la necessària Renovació Interior! Per això sense embuts ens descriu: Per ser humana, a la nostra vida li manca una dimensió essencial: la interioritat. Se’ns obliga a viure amb rapidesa, sense aturar-nos en res ni en ningú, i la felicitat no té temps de penetrar fins al nostre cor. Passem ràpidament per tot i ens quedem gairebé sempre a la superfície.

Malgrat tenir-nos esfondrats en la profunditat, el silenci ens podria guarir, però ja no som capaços de trobar-lo enmig de les nostres mil ocupacions. Cada cop hi ha menys espai per a l’esperit a la nostra vida diària. D’altra banda, qui s’ocuparà de coses tan poc estimades avui com la vida interior, la meditació o la cerca de Déu? 

L’homilia insisteix: Privats d’aliment interior, sobrevivim tancant els ulls, oblidant la nostra ànima, revestint-nos de capes i més capes de projectes, ocupacions i il·lusions. Ja hem après a viure «com a coses enmig de coses» (Jean Onimus). Però el més trist és observar que, massa sovint, tampoc la religió és capaç de donar calor i vida interior a les persones. En aquest món que ha apostat per la superficialitat i «l’exterior», Déu resulta un «objecte» massa llunyà i, certament, de poc interès per a la vida diària. Per això no és estrany veure que molts homes i dones «passen de Déu», l’ignoren, no saben de què es tracta, han aconseguit viure sense tenir-ne necessitat. Potser existeix, però el cert és que no els serveix per a la seva vida. 

L’homilia, també ens recorda que els evangelistes presenten Jesús com qui ve a «batejar amb Esperit Sant», és a dir, com algú que pot netejar la nostra existència i guarir-la amb la força de l’Esperit. Al mateix temps, també ens recorda que potser la primera tasca de l’Església actual és precisament oferir aquest «baptisme d’Esperit Sant» als homes i dones dels nostres dies. Un Esperit que ens ensenyi a acollir aquest Déu que habita a l’interior de les nostres vides i al centre de la nostra existència.

La homilia conclou, amb un renovat intent de desvetllar-nos dels maleit virus de l’apatia crònica a que hem estat sotmesos: No n’hi ha prou que l’evangeli sigui predicat. Les nostres orelles estan massa acostumades i ja no senten el missatge de les paraules. Només ens pot convèncer l’experiència real, viva, concreta, d’una alegria interior nova i diferent. Homes i dones convertits en paquets de nervis excitats, éssers moguts per una agitació exterior i buida, cansats ja de gairebé tot i gairebé sense alegria interior, podem fer alguna cosa millor que aturar una mica la nostra vida, tot invocar humilment un Déu en el que encara creiem i obrir-nos confiadament a l’Esperit que pot transformar la nostra existència? Podran ser les nostres comunitats cristianes un espai on visquem acollint l’Esperit de Déu encarnat en Jesús?

Al·leluia Lc 3,4.6

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí;

tothom veurà la salvació de Déu.

Una vegada més l’homilia del Pagola ens ressitua, ens esperona i ens impulsa a situar-nos de nou, en el centre mateix del missatge de Jesús. En els nostres dies, tal i com ens recorda sovintejadament el papa Francesc, aquest missatge de Jesús, cal que estigui per sobre del predicament de qualsevol clericalisme, com en fèiem esment la setmana passada, per tal d’aconseguir superar la permanent temptació del poder i de l’opulència que dissortadament està  instal·lada des de temps immemorials al si de l’Església.     

 QUAN L’HORITZÓ ES TORNA OMBRÍVOL

Comentari a l’evangeli (Mc 13,33-37) 1^r. d’Advent

Evangeli: 

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Estigueu atents, vetlleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu. L'home que se'n va a terres llunyanes, sortint de casa deixa els seus criats responsables de les tasques que confia a cadascun, i al porter li recomana que vetlli. Igual heu de vetllar vosaltres, perquè no sabeu quan tornarà l'amo de casa; no sabeu si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall, a la matinada. El tindreu aquí a l'hora menys pensada: mireu que no us trobi dormint. I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu».

Comentari:

La manca d’esperança genera entre nosaltres canvis profunds que no sempre sabem percebre. Gairebé sense adonar-nos-en, van desapareixent de l’horitzó polítiques orientades cap a una vida més humana. Cada cop es parla menys de programes d’alliberament o de projectes que cerquin més justícia i més solidaritat entre els pobles.

Quan el futur es torna ombrívol, tots cerquem seguretat. Que res no canviï, a nosaltres ens va bé. Que ningú posi en perill el nostre benestar. No és el moment de pensar en grans ideals de justícia per a tothom, sinó de defensar l’ordre i la tranquil·litat.

Pel que sembla, no sabem anar més enllà d’aquesta reacció gairebé instintiva. Els experts ens diuen que els greus problemes mediambientals, el fenomen del terrorisme desesperat o l’assetjament creixent dels famolencs penetrant a les societats del benestar no estan provocant, pel que sembla, cap canvi profund en la vida personal dels individus. Només por i recerca de seguretat. Cadascú intenta gaudir al màxim del seu petit benestar.

Sens dubte, molts sentim una estranya sensació de culpa, de vergonya i de tristesa. Sentim, a més, una mena de complicitat per la nostra indiferència i la nostra incapacitat de reacció. Al fons no volem saber res d’un món nou, només pensem en la nostra seguretat.

Les fonts cristianes han conservat una invitació de Jesús per a moments catastròfics: «Estigueu alerta, vetlleu». Què signifiquen avui aquestes paraules? Estar alerta d’una vida que discorre suaument en l’egoisme? Estar alerta de la frivolitat que ens envolta a cada moment impedint-nos d’escoltar la veu de la consciència? Alliberar-nos de la indiferència i la resignació?

¿No haurien de ser les comunitats cristianes un lloc privilegiat per aprendre a viure desperts, sense tancar els ulls, sense escapar del món, sense pretendre estimar Déu d’esquena als qui pateixen?

                                                                 José Antonio Pagola

                                                    Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 3 de desembre 1er durant l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Quan l’horitzó es torna ombrívol”, i té com a fonament els fragments (33-37) del capítol 13 de l’evangeli de Marc.

Que vivim en un món extraordinàriament manipulat i quasi presoner de les polítiques neoliberals, és una realitat que l’homilia d’aquest primer diumenge d’advent, ens intenta subratllar per tal que la invitació que ens fa Jesús per a moments com els actual i que recull l’evangeli de Marc: «Estigueu alerta, vetlleu», ens faci estar amb els ulls oberts i amb màxima atenció: Gairebé sense adonar-nos-en, van desapareixent de l’horitzó polítiques orientades cap a una vida més humana. Cada cop es parla menys de programes d’alliberament o de projectes que cerquin més justícia i més solidaritat entre els pobles.

Segons ens diuen els experts: els greus problemes mediambientals, el fenomen del terrorisme desesperat o l’assetjament creixent dels famolencs penetrant a les societats del benestar no estan provocant, pel que sembla, cap canvi profund en la vida personal dels individus. A més l’homilia ens adverteix que: cadascú intenta gaudir al màxim del seu petit benestar. Sens dubte, molts sentim una estranya sensació de culpa, de vergonya i de tristesa. Sentim, a més, una mena de complicitat per la nostra indiferència i la nostra incapacitat de reacció. Al fons no volem saber res d’un món nou, només pensem en la nostra seguretat.

L’homilia conclou amb un bon reguitzell d’interrogants amb la intenció de desvetllar-nos, per tal que ens facin reaccionar d’aquesta mena d’actitud apàtica que hem adoptat: Què signifiquen avui aquestes paraules? Estar alerta d’una vida que discorre suaument en l’egoisme? Estar alerta de la frivolitat que ens envolta a cada moment impedint-nos d’escoltar la veu de la consciència? Alliberar-nos de la indiferència i la resignació? ¿No haurien de ser les comunitats cristianes un lloc privilegiat per aprendre a viure desperts, sense tancar els ulls, sense escapar del món, sense pretendre estimar Déu d’esquena als qui pateixen?

 Al·leluia Salm 84,8

Senyor, feu-nos veure el vostre amor,

i doneu-nos la vostra salvació.

Una vegada més l’homilia del Pagola ens ressitua en el centre mateix del missatge que Jesús ens va deixar, un missatge que malauradament, malgrat els notables esforços del papa Francesc, avui ens trobem amb la resistència i oposició d’un episcopat i clergat, que prefereixen mantenir-se amb les tesis tridentines i conseqüentment conservadores dels dos anteriors pontífexs. El missatge de Jesús, però, cal que estigui per sobre del predicament de qualsevol clericalisme, que s’ha deixat temptar pel poder i l’opulència dels temps passats instal·lada durant segles al si de l’Església.     

T

 UN JUDICI ESTRANY

Comentari a l’evangeli (Mt 25,31-46) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l'home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d'ell tots els pobles. Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles a la dreta, i les cabres a l'esquerra.

Després el Rei dirà als de la seva dreta: Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em veiéreu despullat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a veure'm.

Els justos li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat i us vam donar menjar, o que passàveu set, i us vam donar beure? Quan us vam veure foraster i us vam acollir, o despullat, i us vam vestir? Quan us vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us?

El Rei els respondrà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi.

Després dirà als de la seva esquerra: Lluny de mi, maleïts: aneu-vos-en al foc etern preparat per al diable i els seus àngels. Vosaltres, quan jo tenia fam, no em donàreu menjar; quan tenia set, no em donàreu beure; quan era foraster, no em vau acollir; quan em veiéreu despullat, no em vau vestir; quan estava malalt o a la presó, no em vau visitar.

Ells li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó, i no vam fer res per vós?

Ell els contestarà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d'aquests, per petit que fos, m'ho negàveu a mi.

I aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la vida eterna».

Comentari.-

Les fonts no admeten dubtes. Jesús viu bolcat cap a aquells que veu necessitats d’ajuda. És incapaç de passar de llarg. Cap patiment no li és aliè. S’identifica amb els més petits i desvalguts i fa per ells tot allò que pot. Per ell, la misericòrdia és el primer. L’única manera d’assemblar-nos a Déu: «Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós».

No ens hauria d’estranyar que, en parlar del Judici final, Jesús presenti la compassió com el criteri últim i decisiu que jutjarà les nostres vides i la nostra identificació amb ell. Com ens sorprendrà que es presenti identificat amb tots els pobres i desgraciats de la història?

Segons el relat de Mateu, «tots els pobles» compareixen davant el Fill de l´home, és a dir, davant Jesús el misericordiós. No es fa cap diferència entre «poble elegit» i «pobles pagans». No es diu res de les diferents religions i cultes. Es parla de quelcom molt humà i que tots entenen: què hem fet amb els qui han viscut patint al costat nostre?

L´evangelista no s´atura pròpiament a descriure els detalls d´un judici. El que ressalta és un doble diàleg que dóna una llum immensa sobre el nostre present, i ens obre els ulls per veure que, en definitiva, hi ha dues maneres de reaccionar davant els qui pateixen: ens en compadim i els ajudem o ens en desentenem i els abandonem.

Qui parla és un jutge que està identificat amb tots els pobres i necessitats: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi». Els qui s’han acostat a ajudar un necessitat s’han acostat a ell. Per això han d’estar amb ell al regne: «Veniu, beneïts del meu Pare».

Després dirà als qui han viscut sense misericòrdia: «Tot allò que deixàveu de fer a un d’aquests més petits, m’ho negàveu a mi». Els qui s’han apartat dels qui pateixen s’han apartat de Jesús. És lògic que ara els digui: «Aparteu-vos de mi». Seguiu el vostre camí.

La nostra vida s’està jugant ara mateix. No cal esperar cap judici. Ara ens estem acostant o allunyant dels qui pateixen. Ara ens estem apropant o allunyant de Crist. Ara estem decidint la nostra vida.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 26 de novembre XXXIV durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “Un judici estrany”, i té com a fonament els fragments (31-46) del capítol 25 de l’evangeli de Mateu.

En l’homilia del proper diumenge 26 de novembre, se’ns descriu com serà el definitiu judici. Segons Mateu, Jesús el diu al seus deixebles: «Quan el Fill de l'home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d'ell tots els pobles. Finalment els hi diu: ... Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d'aquests, per petit que fos, m'ho negàveu a mi. I aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la vida eterna»  i dit això l’homilia ens diu sense embut que: L’única manera d’assemblar-nos a Déu: «Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós». No ens hauria d’estranyar que, en parlar del Judici final, Jesús presenti la compassió com el criteri últim i decisiu que jutjarà les nostres vides i la nostra identificació amb ell. Com ens sorprendrà que es presenti identificat amb tots els pobres i desgraciats de la història? Segons el relat de Mateu: No es fa cap diferència entre «poble elegit» i «pobles pagans». No es diu res de les diferents religions i cultes. Es parla de quelcom molt humà i que tots entenen: què hem fet amb els qui han viscut patint al costat nostre? L´evangelista no s´atura pròpiament a descriure els detalls d´un judici. En conseqüència hi ha dues maneres de reaccionar davant dels que pateixen: ens en compadim i els ajudem o ens en desentenem i els abandonem.

Òbviament el Jutge que ens haurà de jutjar, no és jutge a l’estil dels que tenim en el Tribunal Suprem espanyol, sinó que està identificat amb tots els pobres i necessitats: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi». Els qui s’han acostat a ajudar un necessitat s’han acostat a ell. Per això han d’estar amb ell al regne: «Veniu, beneïts del meu Pare». Després dirà als qui han viscut sense misericòrdia: «Tot allò que deixàveu de fer a un d’aquests més petits, m’ho negàveu a mi». Per tant, segons hagi sigut la nostra actitud, és de lògica divina, versus Mateu, que se’ns pugui dir: «Aparteu-vos de mi». Seguiu el vostre camí. 

L’homilia conclou amb un advertiment: Ara ens estem apropant o allunyant de Crist. Ara estem decidint la nostra vida.   

Al·leluia Mc 11,10

Beneït el qui ve en nom del Senyor.

Beneït el Regne del nostre pare David,

que està a punt d'arribar.

    

   

Tota una homilia que si alguna cosa ens està dient, és evident que no ens pot deixar indiferents.

 NO ENTERRAR LA VIDA

Comentari a l’evangeli (Mt 25,14-30) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home que se n'anava fora del país cridà els seus administradors i els confià els seus béns. A un li donà cinc talents, a l'altre dos i a l'altre un, segons la capacitat de cadascú, i se n'anà. El qui n'havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També el qui n'havia rebut dos en guanyà dos més. Però el qui n'havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.

Al cap de molt temps l'amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el qui havia rebut cinc talents, portà també els cinc que havia guanyat i digué: Senyor, m'havíeu confiat cinc talents i n'he guanyats cinc més. L'amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t'havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t'encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

Es presentà després el qui n'havia rebut dos i digué: Senyor, m'havíeu confiat dos talents i n'he guanyats dos més. L'amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t'havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t'encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

Es presentà també el qui n'havia rebut un, i digué: Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que és vostre. L'amo li contestà: Ets un administrador dolent i gandul. Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat? Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos. Preneu-li aquest talent i doneu-lo al qui en té deu, perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no tenen, els prendré fins allò que els queda. I aquest administrador inútil, traieu-lo a fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents».

Comentari.-

La paràbola dels talents és segurament una de les més conegudes. Abans de sortir de viatge, un senyor confia els seus béns a tres treballadors. Els dos primers es posen immediatament a treballar. Quan el senyor torna, li presenten els resultats: tots dos han duplicat els talents rebuts. El seu esforç és premiat amb generositat, ja que han sabut respondre a les expectatives del seu senyor.

L’actuació del tercer empleat és estranya. L’únic que se li acudeix és «amagar sota terra» el talent rebut i conservar-lo segur fins al final. Quan arriba el senyor, li el lliura pensant que ha respost fidelment als seus desitjos: «Aquí tens el que és teu». El senyor el condemna. Aquest empleat «dolent i gandul» no ha entès res. Només ha pensat en la seva seguretat.

El missatge de Jesús és clar. No al conservadorisme, sí a la creativitat. No a una vida estèril, sí a la resposta activa a Déu. No a l’obsessió per la seguretat, sí a l’esforç arriscat per transformar el món. No a la fe enterrada sota el conformisme, sí al seguiment compromès a Jesús.

És molt temptador viure sempre evitant problemes i cercant tranquil·litat: no comprometre’ns en res que ens pugui complicar la vida, defensar el nostre petit benestar. No hi ha millor manera de viure una vida estèril, petita i sense horitzó.

El mateix passa a la vida cristiana. El nostre risc més gran no és sortir-nos dels esquemes de sempre i caure en innovacions exagerades, sinó congelar la nostra fe i apagar la frescor de l’evangeli. Cal preguntar-se què estem sembrant a la societat, a qui encomanem esperança, on alleugerim patiment.

Seria un error presentar-se davant Déu amb l’actitud del tercer servent: «Aquí tens el que és teu. Aquí hi ha el teu evangeli, el projecte del teu regne, el teu missatge d’amor als qui pateixen. L’hem conservat fidelment. No ha servit per a transformar la nostra vida ni per a introduir el teu regne al món. No hem volgut córrer riscos. Però aquí el tens intacte».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 19 de novembre XXXIII durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “No enterrar la vida”, té com a fonament els fragments (14-30) dels capítol 25 de l’evangeli de Mateu.

Tal i com ens té acostumats l’homilia del proper diumenge 19 d’aquest mes, ens adverteix clarament que posar en pràctica aquells preceptes que amb el quals se’ns havia adoctrinat, era la mateixa actitud del tercer servidor de la paràbola. Els que ens inculcàvem aquella religió apàtica i sense vida evangèlica, però si farcida d’advertiments dels molts pecats que podríem fer si no fèiem el que se’ns inculcava, només podia tenir la resposta que hi donàvem els cristians d’aquell temps: fer un seguiment a segues, sense vida interior, sense el més mínim coneixement de l’evangeli i, en conseqüència actuant com el tercer empleat de la paràbola. Abans de sortir de viatge, un senyor confia els seus béns a tres treballadors. Els dos primers es posen immediatament a treballar. Quan el senyor torna, li presenten els resultats: tots dos han duplicat els talents rebuts. El seu esforç és premiat amb generositat, ja que han sabut respondre a les expectatives del seu senyor. Pel que fa al tercer treballador, la seva forma d’actuar és estranya o pròpia d’un inconscient: L’únic que se li acudeix és «amagar sota terra» el talent rebut i conservar-lo segur fins al final. Aquest empleat «dolent i gandul» no ha entès res. Només ha pensat en la seva seguretat.

Malauradament, sovint encara ens passa el mateix a nosaltres, no fem el que correspondria si veritablement fóssim prou fidels al que ens demana el nostre únic Senyor Jesucrist. El mateix passa a la vida cristiana. El nostre risc més gran no és sortir-nos dels esquemes de sempre i caure en innovacions exagerades, sinó congelar la nostra fe i apagar la frescor de l’evangeli, tot i que el seu missatge és ben clar: No al conservadorisme, sí a la creativitat. No a una vida estèril, sí a la resposta activa a Déu. No a l’obsessió per la seguretat, sí a l’esforç arriscat per transformar el món. No a la fe enterrada sota el conformisme, sí al seguiment compromès a Jesús. 

L’homilia conclou de manera ben categòrica, tot afirmant que seria un error presentar-se davant Déu amb l’actitud del tercer servent: «Aquí tens el que és teu. Aquí hi ha el teu evangeli, el projecte del teu regne, el teu missatge d’amor als qui pateixen. L’hem conservat fidelment. No ha servit per a transformar la nostra vida ni per a introduir el teu regne al món. No hem volgut córrer riscos. Però aquí el tens intacte».  

Al·leluia Jo 15,4.5b

Estigueu en mi, i jo en vosaltres, diu el Senyor.

Qui està en mi dona molt de fruit.

Una paràbola ben coneguda la d’aquesta homilia, que no obstant, sempre hi podem trobar, llegint-la i rellegint-la, nous elements per reflexionar-hi de nou i per adonar-nos que ja sigui per l’allau de propaganda tòxica que a tot hora de manera persistentment i subliminal sens inculca, i inconscientment desbarata les nostres bones intencions, el cas és que sense adonar-nos, ens apartem del que seria una altre manera d’actuar i de viure més intensament el nostre cristianisme.