RENOVACIÓ INTERIOR

Comentari a l’evangeli (Mc 1,1-8) 2n. d’Advent.

Evangeli: 

Comença l'evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu.

En el profeta Isaïes hi ha escrit això: «Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». Complint això, Joan començà a batejar en el desert.

Predicava un baptisme de conversió, per obtenir el perdó dels pecats, i anaven a trobar-lo de tot arreu de Judea, amb tota la gent de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. El vestit de Joan era de pèl de camell, es cobria amb una pell a la cintura i s'alimentava de llagostes i mel boscana. I predicava així: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no soc digne ni d'ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l'Esperit Sant».

Comentari:

Per ser humana, a la nostra vida li manca una dimensió essencial: la interioritat. Se’ns obliga a viure amb rapidesa, sense aturar-nos en res ni en ningú, i la felicitat no té temps de penetrar fins al nostre cor. Passem ràpidament per tot i ens quedem gairebé sempre a la superfície. Se’ns oblida escoltar la vida amb una mica de fondària i profunditat.

El silenci ens podria guarir, però ja no som capaços de trobar-lo enmig de les nostres mil ocupacions. Cada cop hi ha menys espai per a l’esperit a la nostra vida diària. D’altra banda, qui s’ocuparà de coses tan poc estimades avui com la vida interior, la meditació o la cerca de Déu?

Privats d’aliment interior, sobrevivim tancant els ulls, oblidant la nostra ànima, revestint-nos de capes i més capes de projectes, ocupacions i il·lusions. Ja hem après a viure «com a coses enmig de coses» (Jean Onimus). Però el més trist és observar que, massa sovint, tampoc la religió és capaç de donar calor i vida interior a les persones. En un món que ha apostat per «l’exterior», Déu resulta un «objecte» massa llunyà i, certament, de poc interès per a la vida diària.

Per això no és estrany veure que molts homes i dones «passen de Déu», l’ignoren, no saben de què es tracta, han aconseguit viure sense tenir-ne necessitat. Potser existeix, però el cert és que no els serveix per a la seva vida.

Els evangelistes presenten Jesús com el qui ve a «batejar amb Esperit Sant», és a dir, com algú que pot netejar la nostra existència i guarir-la amb la força de l’Esperit. I potser la primera tasca de l’Església actual és precisament oferir aquest «baptisme d’Esperit Sant» als homes i dones dels nostres dies.

Necessitem aquest Esperit que ens ensenyi a passar d’allò purament exterior al que hi ha de més íntim a l’ésser humà, al món i a la vida. Un Esperit que ens ensenyi a acollir aquest Déu que habita a l’interior de les nostres vides i al centre de la nostra existència.

No n’hi ha prou que l’evangeli sigui predicat. Les nostres orelles estan massa acostumades i ja no senten el missatge de les paraules. Només ens pot convèncer l’experiència real, viva, concreta, d’una alegria interior nova i diferent.

Homes i dones convertits en paquets de nervis excitats, éssers moguts per una agitació exterior i buida, cansats ja de gairebé tot i gairebé sense alegria interior, podem fer alguna cosa millor que aturar una mica la nostra vida, invocar humilment un Déu en el que encara creiem i obrir-nos confiadament a l’Esperit que pot transformar la nostra existència? Podran ser les nostres comunitats cristianes un espai on visquem acollint l’Esperit de Déu encarnat en Jesús?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragula

Comentari al comentari:

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 10 de desembre 2n. de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Renovació interior”, i té com a fonament els fragments (1-8) del capítol 1 de l’evangeli de Marc.

La virtut fonamental de les homilies del Pagola, és que malgrat que tots, dones i homes, estem submergits en una mena de pou estanc, on només se’ns deixa sentir i veure allò que interessa als poders econòmics d’aquests món, o sigui a la cada cop més poderosa dreta i extrema dreta que ha aconseguit infiltrar-se en tots els estaments de la societat, incloent-t’hi també –malauradament- a una gran part influent dels membres de la jerarquia eclesiàstica, que absorbits per la temptació del poder i dels diners, fan tot els que tenen al seu abast, per bloquejar qualsevol intent de frenar la maleïda tendència que els permet beneficiar-se de l’actual estato-quo.

La d’aquest proper diumenge, és com una mena de revulsiu, amb el qual ens pretén ajudar ha aconseguir la necessària Renovació Interior! Per això sense embuts ens descriu: Per ser humana, a la nostra vida li manca una dimensió essencial: la interioritat. Se’ns obliga a viure amb rapidesa, sense aturar-nos en res ni en ningú, i la felicitat no té temps de penetrar fins al nostre cor. Passem ràpidament per tot i ens quedem gairebé sempre a la superfície.

Malgrat tenir-nos esfondrats en la profunditat, el silenci ens podria guarir, però ja no som capaços de trobar-lo enmig de les nostres mil ocupacions. Cada cop hi ha menys espai per a l’esperit a la nostra vida diària. D’altra banda, qui s’ocuparà de coses tan poc estimades avui com la vida interior, la meditació o la cerca de Déu? 

L’homilia insisteix: Privats d’aliment interior, sobrevivim tancant els ulls, oblidant la nostra ànima, revestint-nos de capes i més capes de projectes, ocupacions i il·lusions. Ja hem après a viure «com a coses enmig de coses» (Jean Onimus). Però el més trist és observar que, massa sovint, tampoc la religió és capaç de donar calor i vida interior a les persones. En aquest món que ha apostat per la superficialitat i «l’exterior», Déu resulta un «objecte» massa llunyà i, certament, de poc interès per a la vida diària. Per això no és estrany veure que molts homes i dones «passen de Déu», l’ignoren, no saben de què es tracta, han aconseguit viure sense tenir-ne necessitat. Potser existeix, però el cert és que no els serveix per a la seva vida. 

L’homilia, també ens recorda que els evangelistes presenten Jesús com qui ve a «batejar amb Esperit Sant», és a dir, com algú que pot netejar la nostra existència i guarir-la amb la força de l’Esperit. Al mateix temps, també ens recorda que potser la primera tasca de l’Església actual és precisament oferir aquest «baptisme d’Esperit Sant» als homes i dones dels nostres dies. Un Esperit que ens ensenyi a acollir aquest Déu que habita a l’interior de les nostres vides i al centre de la nostra existència.

La homilia conclou, amb un renovat intent de desvetllar-nos dels maleit virus de l’apatia crònica a que hem estat sotmesos: No n’hi ha prou que l’evangeli sigui predicat. Les nostres orelles estan massa acostumades i ja no senten el missatge de les paraules. Només ens pot convèncer l’experiència real, viva, concreta, d’una alegria interior nova i diferent. Homes i dones convertits en paquets de nervis excitats, éssers moguts per una agitació exterior i buida, cansats ja de gairebé tot i gairebé sense alegria interior, podem fer alguna cosa millor que aturar una mica la nostra vida, tot invocar humilment un Déu en el que encara creiem i obrir-nos confiadament a l’Esperit que pot transformar la nostra existència? Podran ser les nostres comunitats cristianes un espai on visquem acollint l’Esperit de Déu encarnat en Jesús?

Al·leluia Lc 3,4.6

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí;

tothom veurà la salvació de Déu.

Una vegada més l’homilia del Pagola ens ressitua, ens esperona i ens impulsa a situar-nos de nou, en el centre mateix del missatge de Jesús. En els nostres dies, tal i com ens recorda sovintejadament el papa Francesc, aquest missatge de Jesús, cal que estigui per sobre del predicament de qualsevol clericalisme, com en fèiem esment la setmana passada, per tal d’aconseguir superar la permanent temptació del poder i de l’opulència que dissortadament està  instal·lada des de temps immemorials al si de l’Església.