ACOLLIR JESÚS AMB ALEGRIA

Evangeli (Lc 1,26-38) – diumenge 20 de desembre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- ²⁶ El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, ²⁷ a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. ²⁸ L'àngel entrà a trobar-la i li digué:

--Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.

²⁹ Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. ³⁰ L'àngel li digué:

--No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. ³¹ Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. ³² Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. ³³ Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.

³⁴ Maria preguntà a l'àngel:

--Com podrà ser això, si jo sóc verge?

³⁵ L'àngel li respongué:

--L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. ³⁶ També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, ³⁷ perquè per a Déu no hi ha res impossible.

³⁸ Maria va dir:

--Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.

I l'àngel es va retirar. (Lc 1, 26-38.BCI)

 

Comentari.- L’evangelista Lluc temia que els seus lectors llegissin el seu escrit de qualsevol manera. El que els volia anunciar no era una notícia més, com tantes altres que corrien per l’imperi. Havien de preparar el seu cor: despertar l’alegria, desterrar pors i creure que Déu és a prop, disposat a transformar la nostra vida.

Amb un art difícil d’igualar va recrear una escena evocant el missatge que Maria va escoltar en l’íntim del seu cor per acollir el naixement del seu Fill Jesús. Tots podem unir-nos a ella per acollir el Salvador. Com preparar-nos per rebre amb goig a Déu encarnat en la humanitat entranyable de Jesús?

«Alegra’t». És la primera paraula que sent el que es prepara per viure una experiència bona. Avui no sabem esperar. Som com nens impacients, que ho volen tot de seguida. No sabem estar atents per conèixer els nostres desitjos més profunds. Senzillament se’ns ha oblidat esperar Déu, i ja no sabem com trobar l’alegria.

Ens estem perdent el millor de la vida. Ens acontentem amb la satisfacció, el plaer i la diversió que ens proporciona el benestar. Sabem que és un error, però no gosem creure que Déu, acollit amb fe senzilla, ens pot descobrir nous camins cap a l’alegria.

«No tinguis por». L’alegria és impossible quan vivim plens de pors, que ens amenacen des de dins i des de fora. Com pensar, sentir i actuar de manera positiva i esperançada? Com oblidar la nostra impotència i covardia per enfrontar-nos al mal?

Se’ns ha oblidat que tenir cura de la nostra vida interior és més important que tot el que ens ve des de fora. Si vivim buits per dins, som vulnerables a tot. Es va diluint la nostra confiança en Déu i no sabem com defensar-nos del que ens fa mal.

«El Senyor és amb tu». Déu és una força creadora que és bona i vol el nostre bé. No vivim sols, perduts en el cosmos. La humanitat no està abandonada. D’on treure veritable esperança si no és del Misteri últim de la vida? Tot canvia quan l’ésser humà se sent acompanyat per Déu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

aductor: Francesc Brag

TESTIMONIS DE LA LLUM

Evangeli (Jn 1,6-8.19-28) – Diumenge 13 de desembre de 2020, i comentari de J.A, Pagola

 

Evangeli.- ⁶ Déu envià un home que es deia Joan.

⁷ Vingué com a testimoni / a donar testimoni de la llum / perquè per ell tothom cregués.

⁸ Ell no era la llum, / venia solament a donar-ne testimoni. (Jn 1,6-8.BCI)

 

¹⁹ Aquest és el testimoni que Joan va donar quan els jueus li enviaren sacerdots i levites des de Jerusalem a interrogar-lo. Li preguntaren:

--Qui ets, tu?

²⁰ Ell no es va negar a respondre i confessà clarament:

--Jo no sóc el Messies.

²¹ Ells li preguntaren:

--Qui ets, doncs? Elies?

Els respon:

--No el sóc.

--Ets el Profeta?

Respongué:

--No.

²² Llavors li digueren:

--Doncs qui ets, tu? Què hem de respondre als qui ens han enviat? Què dius de tu mateix?

²³ Ell va declarar:

--Sóc la veu d'un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. Així ho va dir el profeta Isaïes.

²⁴ Alguns dels enviats, que eren dels fariseus, ²⁵ li van fer aquesta altra pregunta:

--Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?

²⁶ Joan els respongué:

--Jo batejo només amb aigua; però enmig vostre hi ha el qui vosaltres no coneixeu, ²⁷ el qui ve després de mi, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies.

²⁸ Això va passar a Betània, a l'altra banda del Jordà, on Joan batejava. (Jn 1,19-28.BCI)

 

Comentari.- És curiós com presenta el quart evangeli la figura del Baptista. És un «home», sense més qualificatius ni precisions. No se’ns diu res del seu origen o condició social. Ell mateix sap que no és important. No és el Messies, no és Elies, ni tan sols és el Profeta que tots estan esperant. Només es veu a si mateix com «la veu d’un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor». No obstant això, Déu l’envia com «testimoni de la llum», capaç de despertar la fe de tothom. Una persona que pot encomanar llum i vida. Què és ser testimoni de la llum?

El testimoni és com Joan. No es dóna importància. No busca ser original ni cridar l’atenció. No preten d’impactar ningú. Senzillament viu la seva vida de manera convençuda. Es veu que Déu il·lumina la seva vida. L’irradia en la seva manera de viure i de creure.

El testimoni de la llum no parla molt, però és una veu. Viu alguna cosa inconfusible. Comunica allò que a ell el fa viure. No diu coses sobre Déu, però encomana «alguna cosa». No ensenya doctrina religiosa, però convida a creure. La vida del testimoni atreu i desperta interès. No culpabilitza ningú. No condemna. Encomana confiança en Déu, allibera de pors. Obre sempre camins. És com el Baptista, «aplana el camí per al Senyor».

El testimoni se sent feble i limitat. Moltes vegades comprova que la seva fe no troba suport ni ressò social. Fins i tot es veu envoltat d’indiferència o rebuig. Però el testimoni de Déu no jutja ningú. No veu els altres com adversaris que cal combatre o convèncer: Déu sap com trobar-se amb cadascun dels seus fills i filles.

Es diu que el món actual s’està convertint en un «desert», però el testimoni ens revela que alguna cosa sap de Déu i de l’amor, alguna cosa sap de la «font» i de com se sadolla la set de felicitat que hi ha en l’ésser humà. La vida està plena de petits testimonis. Són creients senzills, humils, coneguts només en el seu entorn. Persones entranyablement bones. Viuen des de la veritat i l’amor. Ells ens «aplanen el camí» cap a Déu. Són el millor que tenim en l’Església.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

ESCLETXES

Evangeli (Mc 1,1-8) – diumenge6 6 de desembre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- ¹Comença l'evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu.

² En el profeta Isaïes hi ha escrit:

Jo envio davant teu el meu missatger

perquè et prepari el camí.

³ És la veu d'un que crida

en el desert:

Prepareu el camí del Senyor,

aplaneu les seves rutes.

⁴ Es presentà, doncs, Joan, que batejava en el desert i que predicava un baptisme de conversió per al perdó dels pecats. ⁵ Anaven a trobar-lo gent d'arreu de Judea i tots els habitants de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà.

⁶ Joan duia una roba de pèl de camell i portava una pell a la cintura; s'alimentava de llagostes i mel boscana. ⁷ I predicava així:

--Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d'ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies. ⁸ Jo us batejo amb aigua, però ell us batejarà amb l'Esperit Sant. (Mc 1, 1-8.BCI)

 

Comentari.- Són bastants les persones que no aconsegueixen creure en Déu. No és que el rebutgin. És que no saben quin camí seguir per trobar-se amb ell. I, no obstant això, Déu no és lluny. Ocult a l’interior mateix de la vida, Déu segueix els nostres passos, moltes vegades errats o desesperançats, amb amor respectuós i discret. Com percebre la seva presència?

Marc ens recorda el crit del profeta enmig del desert: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes». On i com obrir camins a Déu en les nostres vides? No hem de pensar en vies esplèndides i desembarassades per on arribi un Déu espectacular. El teòleg català J. M. Rovira ens ha recordat que Déu s’apropa a nosaltres buscant l’escletxa que l’home manté oberta a la veritat, al que és bo, bell, i humà. Són aquestes escletxes de la vida les que hem d’atendre per obrir camins a Déu.

Per a alguns, la vida s’ha convertit en un laberint. Ocupats en mil coses, es mouen i s’agiten sense parar, però no saben d’on vénen ni on van. S’obre en ells una escletxa cap a Déu quan s’aturen per trobar-se amb el millor de si mateixos.

N’hi ha que viuen una vida «descafeïnada», plana i intranscendent en què l’únic important és estar entretingut. Només podran albirar Déu si comencen a atendre el misteri que batega en el fons de la vida.

Altres viuen submergits en «l’escuma de les aparences». Només es preocupen de la seva imatge, del que és aparent i extern. Es trobaran més a prop de Déu si busquen senzillament la veritat.

Els que viuen fragmentats en mil trossos pel soroll, la retòrica, les ambicions o la pressa donaran passos cap a Déu si s’esforcen per trobar un fil conductor que humanitzi les seves vides.

Molts s’aniran trobant amb Déu si saben passar d’una actitud defensiva davant ell a una postura d’acollida; del to arrogant a l’oració humil; de la por a l’amor; de l’autocondemna a l’acolliment del seu perdó. I tots farem més lloc a Déu en la nostra vida si el busquem amb cor senzill.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

SEMPRE ÉS POSSIBLE DE REACCIONAR

Evangeli (Mc 13,33-37) – diumenge 29 de novembre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- ³³ »Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment. ³⁴ Passa com amb un home que se'n va a terres llunyanes. Deixa casa seva, després de donar facultats als seus servents i confiar a cada un la seva tasca; i al porter li mana que vetlli. ³⁵ Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà l'amo de la casa: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada; ³⁶ no fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint. ³⁷ El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu! (Mc 13,33-37.BCI)

 

Comentari.- La desesperació no és sempre la que destrueix en nosaltres l’esperança i el desig de continuar caminant dia a dia plens de vida. A canvi, es podria dir que l’esperança es va diluint en nosaltres gairebé sempre de manera silenciosa i gairebé imperceptible.

Potser sense adonar-nos-en, la nostra vida va perdent color i intensitat. A poc a poc sembla que tot comença a ser pesat i avorrit. Anem fent més o menys el que hem de fer, però la vida no ens «omple».

Un dia vam comprovar que la veritable alegria ha anat desapareixent del nostre cor. Ja no som capaços d’assaborir el que hi ha de bo, de bell i de gran a l’existència.

A poc a poc tot se’ns ha anat complicant. Potser ja no esperem gran cosa de la vida ni de ningú. Ja no creiem ni tan sols en nosaltres mateixos. Tot ens sembla inútil i gairebé sense sentit.

L’amargor i el mal humor s’apoderen de nosaltres cada vegada amb més facilitat. Ja no cantem. Dels nostres llavis no surten sinó somriures forçats. Fa temps que no aconseguim resar.

Potser comprovem amb tristesa que el nostre cor s’ha anat endurint i avui amb prou feines estimem de veritat a ningú. Incapaços d’acollir i d’escoltar els que trobem dia a dia en el nostre camí, només sabem queixar-nos, condemnar i desqualificar.

A poc a poc hem anat caient en l’escepticisme, la indiferència o «la mandra total». Cada vegada amb menys forces per a tot el que exigeixi veritable esforç i superació, ja no volem córrer nous riscos. No val la pena. Preocupats per moltes coses que ens semblaven importants, la vida se’ns ha anat escapant. Hem envellit interiorment i alguna cosa està a punt de morir dins nostre. Què podem fer?

El primer és despertar i obrir els ulls. Tots aquests símptomes són indici clar que tenim la vida mal plantejada. Aquest malestar que sentim és el senyal d’alarma que ha començat a sonar dins nostre.

Res no està perdut. No podem de sobte sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, però podem reaccionar. Cal preguntar-se què és el que hem descuidat fins ara, què és el que hem de canviar, a què hem de dedicar més atenció i més temps. Les paraules de Jesús s’adrecen a tothom: «Vetlleu». Potser, avui mateix hem de prendre alguna decisió.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

LA SORPRESA FINAL

Evangeli (Mt 25,31-46) – diumenge 22 de novembre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.- ³¹ »Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. ³² Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, ³³ i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. ³⁴ Aleshores el rei dirà als de la seva dreta:

»--Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. ³⁵ Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; ³⁶ anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.

³⁷ »Llavors els justos li respondran:

»--Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ³⁸ ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ³⁹ ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?

⁴⁰ »El rei els respondrà:

»--Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.

⁴¹ »Després dirà als de la seva esquerra:

»--Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. ⁴² Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; ⁴³ era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar.

⁴⁴ »Llavors ells li respondran:

»--Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?

⁴⁵ »Ell els contestarà:

»--Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi.

⁴⁶ »I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna. (Mt25, 31-46. MCI)

 

Comentari.- Els cristians portem vint segles parlant de l’amor. Repetim constantment que l’amor és el criteri últim de tota actitud i comportament. Afirmem que des de l’amor serà pronunciat el judici definitiu sobre totes les persones, estructures i realitzacions dels homes. No obstant això, amb aquest llenguatge tan bell de l’amor, podem estar ocultant amb freqüència el missatge autèntic de Jesús, molt més directe, senzill i concret.

És sorprenent observar que Jesús gairebé mai pronuncia en els evangelis la paraula «amor». Tampoc en aquesta paràbola que ens descriu la sort final dels humans. Al final no se’ns jutjarà de manera general sobre l’amor, sinó sobre alguna cosa molt més concreta: què hem fet quan ens hem trobat amb algú que ens necessitava? Com hem reaccionat davant els problemes i patiments de persones concretes que hem anat trobant en el nostre camí?

Allò decisiu en la vida no és el que diem o pensem, el que creiem o el que escrivim. No n’hi ha prou tampoc amb sentiments bells ni amb protestes estèrils. L’important és ajudar a qui ens necessita.

La majoria dels cristians ens sentim satisfets i tranquils perquè no fem cap mal especialment greu a ningú. Se’ns oblida que, segons l’advertiment de Jesús, estem preparant el nostre fracàs final sempre que tanquem els nostres ulls a les necessitats alienes, sempre que eludim qualsevol responsabilitat que no sigui en benefici propi, sempre que ens acontentem amb criticar-ho tot, sense donar un cop de mà a ningú.

La paràbola de Jesús ens obliga a fer-nos preguntes molt concretes: ¿estic fent alguna cosa per algú?, a quines persones puc ajudar?, què faig perquè regni una mica més de justícia, solidaritat i amistat entre nosaltres?, què més podria fer?

L’últim i decisiu ensenyament de Jesús és aquest: el Regne de Déu és i serà sempre dels qui estimen el pobre i l’ajuden en la seva necessitat. Això és l’essencial i definitiu. Un dia se’ns obriran els ulls i descobrirem amb sorpresa que l’amor és l’única veritat, i que Déu regna allà on hi ha homes i dones capaços d’estimar i preocupar-se pels altres.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

DESPERTAR LA RESPONSABILITAT

Evangeli (Mt 25,14-30) – diumenge 15 de novembre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.- ¹⁴ »De manera semblant, un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. ¹⁵ A un li donà cinc talents; a l'altre, dos, i a l'altre, un —a cada un segons la seva capacitat—, i després se'n va anar.

»Immediatament, ¹⁶ el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. ¹⁷ Igualment, el qui n'havia rebut dos en va guanyar dos més. ¹⁸ Però el qui n'havia rebut un se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo.

¹⁹ »Al cap de molt de temps arriba l'amo d'aquells servents i es posa a passar comptes amb ells. ²⁰ Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, tot dient:

»--Senyor, em vas confiar cinc talents; mira: n'he guanyat cinc més.

²¹ »L'amo li va dir:

»--Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor.

²² »Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué:

»--Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n'he guanyat dos més.

²³ »L'amo li va dir:

»--Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor.

²⁴ »Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué:

»--Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. ²⁵ Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu.

²⁶ »Però l'amo li va respondre:

»--Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. ²⁷ Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. ²⁸ Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. ²⁹ Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. ³⁰ I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. (Mt 25,14-30, MCI)

 

Comentari.- La paràbola dels talents és un relat obert que es presta a lectures diverses. De fet, comentaristes i predicadors l’han interpretat amb freqüència en un sentit al·legòric orientat en diferents direccions. És important que ens centrem en l’actuació del tercer servent, atès que és objecte de més atenció i ocupa més espai en la paràbola.

La seva conducta és estranya. Mentre els altres servents es dediquen a fer fructificar els béns que els ha confiat el seu senyor, al tercer no se li acut res millor que «amagar sota terra» el talent rebut per conservar-lo segur. Quan el senyor arriba, el condemna com a servent «dolent i gandul» que no ha entès res. Com s’explica el seu comportament?

Aquest servent no se sent identificat amb el seu senyor ni amb els seus interessos. En cap moment actua mogut per l’amor. No estima el seu senyor, li té por. I és precisament aquesta por la que el porta a actuar cercant la seva pròpia seguretat. Ell mateix ho explica tot: «Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent».

Aquest servent no entén en què consisteix la seva veritable responsabilitat. Pensa que està responent a les expectatives del seu senyor conservant el seu talent segur, tot i que improductiu. No coneix el que és una fidelitat activa i creativa. No s’implica en els projectes del seu senyor. Quan aquest arriba, li ho diu clarament: «Aquí tens el que és teu».

En aquests moments en què, segons sembla, el cristianisme de molts ha arribat a un punt en què allò primordial és «conservar» i no tant cercar amb coratge camins nous per acollir, viure i anunciar el seu projecte del regne de Déu, hem d’escoltar atentament la paràbola de Jesús. Avui ens la diu a nosaltres.

Si mai ens sentim cridats a seguir les exigències de Crist més enllà del que ens han ensenyat i manat sempre; si no arrisquem res per fer una Església més fidel a Jesús; si ens mantenim aliens a qualsevol conversió que ens pugui complicar la vida; si no assumim la responsabilitat del regne com ho va fer Jesús, cercant «vi nou en bots nous», és que necessitem aprendre la fidelitat activa, creativa i arriscada a la qual ens convida la seva paràbola.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

ABANS QUE SIGUI MASSA TARD

Evangeli (Mt 25,1-13) – diumenge 08 de novembre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 Evangeli,. ¹ »Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l'espòs. ² N'hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades. ³ Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. ⁴ En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes.

⁵ »Com que l'espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. ⁶ A mitjanit es va sentir un clam:

»--L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!

⁷ »Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. ⁸ Les noies sense seny van dir a les assenyades:

»--Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s'apaguen.

⁹ »Les assenyades respongueren:

»--Potser no n'hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu.

¹⁰ »Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l'espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada.

¹¹ »Finalment arribaren també les altres noies i deien:

»--Senyor, Senyor, obre'ns!

¹² »Però ell va respondre:

»--Us asseguro que no us conec.

¹³ »Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora. (M 25,1-13. MCI)

 

Comentari.- Mateu va escriure el seu evangeli en uns moments crítics per als seguidors de Jesús. La vinguda de Crist s’anava retardant. La fe de molts d’ells es relaxava. Calia revifar de nou la conversió primera recordant una paràbola de Jesús.

El relat ens parla d’una festa de noces. Plenes de joia, un grup de noies «surten a rebre l’espòs». No totes van ben preparades. Unes es van endur oli per encendre les seves torxes; a les altres ni se’ls ha ocorregut pensar-hi. Creuen que n’hi ha prou amb portar torxes a les mans.

Com que l’espòs triga a arribar, «els vingué son a totes i es van adormir». Els problemes comencen quan s’anuncia l’arribada de l’espòs. Les noies previsores encenen les seves torxes i entren amb ell al banquet. Les insensates es veuen obligades a sortir a comprar-ne. Quan tornen, «la porta era tancada». És massa tard.

És un error cercar un significat secret a «l’oli»: ¿serà una al·legoria per parlar del fervor espiritual, de la vida interior, de les bones obres, de l’amor…? La paràbola és senzillament una crida a viure l’adhesió a Crist de manera responsable i lúcida ara mateix, abans que sigui massa tard. Cadascú sabrà què és el que ha de cuidar.

És una irresponsabilitat dir-nos cristians i viure la pròpia religió sense fer més esforços per assemblar-nos a ell. És un error viure amb autocomplaença en la pròpia Església sense plantejar-nos una veritable conversió als valors evangèlics. És propi d’inconscients sentir-nos seguidors de Jesús sense «entrar» en el projecte de Déu que ell va voler posar en marxa.

En aquests moments en què és tan fàcil «relaxar-se», caure en l’escepticisme i «anar tirant» pels camins segurs de sempre, només trobo una manera d’estar a l’Església: convertint-nos a Jesucrist.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat