En aquell temps, Jesús arribà a una població samaritana que
s'anomena Sicar, prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep.
Allà hi ha el pou de Jacob. Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar,
s'estava assegut bonament a la vora del pou. Els deixebles havien anat al poble
a comprar provisions. Arribà una dona samaritana, que venia a treure aigua.
Jesús li diu: «Dona'm aigua». Li diu la samaritana: «Com? Vós, un jueu, em
demaneu aigua a mi, que soc una dona samaritana?». Cal saber que els jueus no
es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis què vol donar-te
Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu qui li hauries demanat
aigua viva, i ell te l'hauria donada». Ella li diu: «Senyor, aquest pou és
fondo i no teniu res per treure aigua. D'on la traieu, l'aigua viva? Jacob, el
nostre pare, ens va donar aquest pou i en bevia tant ell, com els seus fills,
com el seu bestiar. Sou més gran vós que no pas ell?». Jesús li respongué: «Els
qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li
donaré, mai més no tindrà set; l'aigua que jo li donaré es convertirà en una
font que brollarà sempre dintre d'ell per donar-li vida eterna». Li diu la
dona: «Senyor, doneu-me aigua d'aquesta: que no tingui mai més set ni hagi de
tornar mai més aquí a treure aigua del pou».
Ell li diu: «Ves a cridar el teu marit i torna». La dona li
contesta: «No en tinc, de marit». Li diu Jesús: «Tens raó: n'has tingut cinc, i
l'home que ara tens no és el teu marit. Això que has dit: "No en tinc, de
marit", és veritat». Ella li diu:
«Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares adoraren Déu
en aquesta muntanya, però vosaltres, els jueus, dieu que el lloc on cal
adorar-lo és Jerusalem». Jesús li respongué: «Creu-me, dona; s'acosta l'hora
que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem.
Vosaltres no sabeu qui adoreu; nosaltres sí que ho sabem, perquè la salvació ve
dels jueus. Però s'acosta l'hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons
adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors
que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en
esperit i en veritat». Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a
dir, l'Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot». Ell li respon: «El Messies
soc jo, que parlo amb tu».
Llavors mateix arribaren els deixebles. S'estranyaren que parlés
amb una dona, però cap d'ells no gosà preguntar-li què volia o de què parlava
amb ella. La dona deixà estar la gerra i se n'anà al poble a dir a la gent:
«Veniu a veure un home que m'ha dit tot el que he fet. No serà el Messies?». La
gent sortí del poble i anà a trobar-lo.
Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo: «Mengeu, rabí».
Però ell els contestà: «Jo, per menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no
sabeu». Els deixebles es preguntaven entre ells: «És que algú li ha portat
menjar?». Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat
i acomplir la seva obra. Vosaltres dieu: "Quatre mesos més i ja serem a la
sega". Doncs jo us dic: Alceu els ulls i mireu els camps: ja són rossos, a
punt de segar. El segador ja rep la part que li toca i recull el gra per a la
vida eterna, perquè s'alegrin plegats el sembrador i el segador. En aquest cas
té raó la dita «un és el qui sembra i un altre el qui sega». Jo us he enviat a
segar on vosaltres no havíeu treballat. Són altres, que van treballar-hi;
vosaltres sou sobrevinguts, en el treball que ells havien fet».
Molts samaritans d'aquell poble van creure en ell per la paraula
de la dona que assegurava: «M'ha dit tot el que he fet». Per això, quan els
samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s'hi va
quedar dos dies. Després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van
creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres
mateixos l'hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món».
